Just ara quan no la tenim és quan està més a la vora Dona Carme
Tota la bona nova de Déu als homes és en cada una de les benaurances, cada una d'elles, intocable, és un diamant tallat a cantells tan vius que no deixa cap caire nou per a floritures literàries. Pobres en l'esperit, desconhortats, bonhomiosos, famolencs i assedegats de justícia, compassius, portadors de pau, perseguits per la justícia. I, més que d'altres, els nets de cor, que veuran Déu, nogensmenys.
MENTRE VOLTEM PER AQUEST MóN, les benaurances només les arribem a tocar amb la punta dels dits. La vida només dóna un tast de pobresa de debò o de pau encomanadissa. I feina a veure Déu en aquest món de trencacolls.
ACABEM DE LLEGIR LES BENAURANCES, sentint que hem perdut na Carme Almeda. Sí, Pep Espar, ja no la tens al costat, sentint-li aquella tan seva netedat de cor, només entrellucant Déu, sense acabar de veure'l. Ara, just ara que no la tenim és quan està més a la nostra vora. A prop com mai. Aquella gentilesa de dona s'ha tornat somriure gòtic, que no veiem però sentim viu com mai. I per a això ni cal la fe en l'altra vida, n'hi ha prou amb l'enyorança.
PERÒ L'ENYORANÇA SEMPRE ÉS REAL, mai no és un somni en les boires de la tristesa. Enyorar na Carme és reveure-la, sentir-la a tocar. Sentir-la tan a tocar que no és tan sols una promesa del regne dels cels, és una bonhomia que ens fa posseir la terra. Sense més embuts, mai no ens sabrem acostar prou al regne dels cels si no som capaços d'estimar aquest pegadet de terra, tan nostre que no en tenim d'altre, amb un nom del qual no en tenim d'altre. Catalunya.
NA CARME S'HAVIA TROBAT AMB SON PARE deixat mort en no sé quina carretera o quin cementiri de per allà la plana de Vic. Ara no en volen parlar, només parlen dels assassinats de l'altra banda. Amb aquest record que no podia oblidar, com tampoc tu, Pep, no pots oblidar ton pare mort a les mateixes per allà a la Molina, àdhuc amb el record del pare mort pels uns, na Carme no es va arrepenjar en els altres. Vet ací una colla de noies estripant Vanguàrdies al carrer Pelai en homenatge a aquell qui havia dit allò de "los catalanes son una mierda".
I TOCAREN GAIREBÉ L'ÈPICA EN ELS FETS DEL PALAU, avui oblidats per més d'un historiador perquè només els val la feina, no pas menyspreable, dels deixebles de qui aleshores era el Pep de Sibèria. Na Carme, com no en podia ser d'altra, es va casar amb el Pep, mestre Espar Ticó, més que conegut i sabut i no pas entre Balaguer i la Sibèria. I vet ací que en aquest país tenim un Pep de Sibèria que mai no enviarà ningú al Gulag. S'estima Catalunya a gratcient sense bestreta, amb una generositat única. En Pep no ha parat mai. Duent a cada pas de la vida aquella mirada de tendresa de na Carme a partir la llesca de pa de cada dia. Ella va ser sempre una mestressa de casa, que ho diguin les filles.
NO CAL PAS PREGUNTAR-SE MASSA D'ON POAVEN el coratge aquells nois i aquelles noies per defensar un país que semblava tombat a les darreres. A veure si ens ho sabem dir d'una punyetera vegada i no ho oblidem més. Com deia, aquest país semblava a les últimes, no només s'ho deien els qui ens el tenien amallonat, s'ho creia més d'un de la mena de casa.
EL GRAN POETA D'AQUELLS ANYS, reclòs en la seva tristesa del cementiri de Sinera, nogensmenys que en un càntic als temples es planyia d'aquesta pobra, trista, bruta i dissortada pàtria. A l'altre cap, ens venien a dir que qualsevol problema nacional quedava resolt amb la justícia social. I ens posaven l'exemple de Iugoslàvia. Mentre tots els Peps i Pepes d'aquest país, que són els més, no tenien d'altre lloc per esbravarse que sortir de fogó a Can Barça.
NA CARME I LA SEVA COLLA tingueren esperança, maldaven per aquest país perquè, aleshores en dies d'esperança i fins avui, només amb brins d'esperança, cantaven allò que ens feu renéixer. "Déu va passar-hi en primavera / i tot cantava al seu pas".
CADA RACó DE MÓN ÉS PRIMAVERA fent-se eterna. Tan eterna com la que ara viu la Carme, Pep.
Publicat al diari Avui el 19/06/06