Josep Rafael Carreras de Nadal

Josep Rafael Carreras de Nadal és un exemple clar d’aquell tipus de persones de la burgesia catalana il·lustrada, fidel a la seva catalanitat i conseqüent amb la tradició cristiana, rebuda des de l’entorn familiar.

Educat als jesuïtes sent la crida de la vocació religiosa. Però la seva salut precària li impedeix seguir-la i ha de deixar el noviciat.

Carreras de Nadal pertanyia a una família benestant, empresarialment ben situada. Era conscient que havia de projectar la seva llarguesa econòmica a favor de la comunitat. Per això el seu mecenatge es va fer permanent i important. Subratllo permanent perquè sempre estava disposat a ajudar i important perquè va assumir el suport de la publicació Catalunya Cristiana amb caràcter de prioritat, fins on calgués. I va ajudar sense reticències totes les iniciatives catalanes que van demanar el seu suport.

Aquesta funció social del diner anava acompanyada de la funció social comunitària de la seva persona. La seva immensa cultura personal en el cas concret de la campanya “Volem bisbes catalans” va posar-la al servei del llibre blanc El Vaticà i Catalunya, llibre que va sortir en francès i en italià i era com un fonament doctrinal del per què una comunitat nacional tan específica com la catalana tenia dret, inqüestionable dret que l’església estigués al costat del poble i de la seva llengua històrica pròpia malgrat que les dificultats dels darrers segles de supeditació a l’estat hagues- sin representat una ruptura entre la vida política i la vida de l’església amb la realitat del país.

Com diu el Bisbe Joan Carrera en l’entrevista concedida per a la publicació en la Revista Relleu, d’abril-juny de 2002: “Josep Rafael Carreras de Nadal no era només un gran coneixedor i especialista de la Doctrina Social de l’Església, sinó també, i molt detalladament, d’aquella part que és referida a les nacionalitats. Jo tinc molts documents gràcies a ell, coses que desconeixia. Quan es va parlar de la Regió Eclesiàstica de Catalunya, com a meta possible, hi havia un obstacle canònic, i ell va aportar còpies de llocs d’Itàlia on això s’havia dispensat. El Sr. Carreras coneixia concordats fets per l’Església amb autoritats regionals o autonòmiques, tenia un coneixement exhaustiu de la matèria i ens ajudava a tots. A més, va treballar per Catalunya, va sofrir per Catalunya. Per a ell, la fe era el primer valor que anhelava per a la nostra pàtria. Repetia sovint: falta sentit del sobrenatural, esperit sobrenatural”.

Com veiem per Carreras de Nadal si alguna cosa hi havia clara era l’obligació del cristià d’implicar-se en els mancaments de la pròpia comunitat. L’angelisme d’una fe viscuda a nivell personal i de fet egoista, l’havia blasmat sovint. No era una crítica intel·lectualista sinó feta amb la pròpia actitud operant.

Carreras de Nadal és l’exemple clar d’aquelles persones que amb el testimoni i amb el treball de cada dia –on calgués i sempre– han ajudat a aguantar el nostre país. Recordar-lo és del tot oportú i d’absoluta justícia.