Jordi Galí, traductor. A propòsit de Philippe Bénéton, els règims polítics
La tasca de traducció és una tasca constant de tria. És prou coneguda la dita que emparenta els traductors amb els traïdors. Per molt injusta que sigui amb l'ofici de la traducció, la dita respon a les dificultats enormes que representa traslladar el que es diu en una llengua a una altra de diferent. I no és pas tan senzill com els programes informàtics de traducció ens volen fer creure, malgrat la seva eficàcia provada en la traducció de banalitats. En tot cas, si bé parlar de traïció resulta exagerat, en un cert sentit respon a la necessitat inherent de triar entre diferents opcions bones que tot bon traductor té davant per traslladar una expressió. Triar-ne una significa fer un tort a una altra perfectament legítima. Si primes el sentit, pateix la forma; si la forma és la triada, el sentit pot desplaçar-se. I tot fos tan senzill i clar com "forma i sentit"! Sigui com sigui, és bo de recordar que tenim un deute amb la tasca de traducció que ha portat a terme en Jordi Galí. Jordi Galí ha desplegat una molt important tasca de traductor, activitat que forma part de la seva acció intel·lectual i respon a unes intencions molt marcades: Galí no és un traductor d'ofici, és a dir, que tradueixi el que pertoca i que, per tant, traeix quan toca, sinó que Jordi Galí tradueix el que tria, i per tant tenim per segur que no es traeix pas a si mateix. Si resseguim les seves traduccions, es veurà molt més clar el que vull dir: Maurice Clavel (Déu és Déu, redéu), Rémi Brague (Europa, la via romana i El passat per endavant), Philippe Béneton (Els règims polítics i La igualtat per defecte), Moisei Ostrogorski (La democràcia i els partits polítics), Yves-Charles Zarka (Hobbes i el pensament polític modern), J-P. Poussou (Cromwell, la revolució anglesa i la guerra civil), Leo Strauss (La ciutat i l'home), Jacob Taubes (La teologia política de Pau), Nicolas Grimaldi (L'home dislocat i El llibre de Judes), això pel que fa als llibres. D'articles en podeu resseguir en l'índex de col·laboracions al Relleu, per exemple. Tots i cada un d'aquests llibres formen part de la trajectòria intel·lectual de Jordi Galí: certament, uns més que d'altres (Clavel, primer de tots, seguirien potser Brague, Bénéton, Grimaldi, i encara una mica després Ostrogorski, Zarka, etc), però tots ells tractats amb una enorme cura, amb la voluntat d'aprendre'n i d'ensenyar-los, com a bon mestre: traduir-los perquè són triats, no pas traïts. En molts casos acompanyats d'introduccions o epílegs que són estudis magnífics, complements o glosses, quan no en el llibre mateix, en articles a Relleu, per exemple. Sigui que la primera coneixença provingui del propi estudi o de les propostes d'en Jordi Sales, els llibres traduits per Jordi Galí tenen la "marca de la casa".
* * *
Un dels autors que Jordi Galí ha estudiat, traduït i explicat fins al punt d'arribar a fer-se'n amic és Philippe Bénéton. D'una de les traduccions del Sr. Galí, el llibre de Bénéton Els règims polítics, en fem seguidament uns pocs comentaris. D'alguna manera volem il·lustrar el que dèiem en les primeres línies. Els que van assistir als cursos de filosofia política que a l'estiu, de fa ja alguns anys!, havia organitzat el Centre d'Estudis Carles Cardó en els locals cedits per l'Escola Sant Gregori, recordarà al professor Bénéton en els dos cursos impartint unes magnífiques lliçons sobre filosofia política moderna. El Sr. Galí sempre ha posat les lliçons del professor Bénéton com a model de lliçons ben fetes. Doncs, bé, en ambdós cursos de filosofia política també el professor Jordi Galí va exercir el seu magisteri. El que el professor Galí deia de les lliçons del Sr. Bénéton, valia encara més per a les lliçons del professor Jordi Galí. Es per això que quan llegeixo aquest llibre dels règims polítics, del que vaig poder-ne seguir també el procés editorial, hi trobo la intel·ligència generosa i lliure d'ambdós mestres.
El mot règim és un cultisme abreujat prové del llatí regimen amb el mateix significat. En primer lloc, es refereix a la manera de regir, de governar. El mot és parent de regnum (regne) i de rex (rei). Resulta, doncs, forma de govern, conjunt dels seus elements. Especialment, encara, es refereix a la manera de viure a què algú se sotmet per millorar o preservar la salut, per obtenir un efecte determinat. D'aquí que calgui "posar a règim" quan cal canviar alguns costums en el viure. La nostra època ho entén clarament de manera alimentària, passant de la col·lectivitat a l'individu en un moviment invers al platònic de l'aclariment de les lletres petites (l'individu) en les grosses (la ciutat), Encara, però, el terme es generalitza també a la manera de produir-se i evolucionar un procés natural continu, com "el règim de pluges". En qualsevol dels casos on s'estén el terme es dóna que peu a la comparació entre règims més o menys severs, perjudicials, innocus o benèfics -judicis que s'estableixen a partir ni que sigui, és clar, d'alguna cosa tan concreta com la naturalesa humana i les seves variades, però no infinites, variacions. El terme grec que correspon a regimen podia ser politeia, que també es tradueix per constitució política (i així respublica, traducció que es donà al títol grec de l'obra platònica). La pregunta grega que demanava per la politeia que convenia a la pólis seria, doncs, la pregunta que demana pel règim o constitució que li convé. El pensament polític clàssic partia del fet que hi ha diverses menes de règims i que cal triar entre ells. En aquesta tria la raó hi podia tenir alguna presència, i se suposava que benèfica —com ho demostra en la medicina la capacitat d'encertar el règim que convé a les diferents constitucions-naturaleses dels individus.
La pregunta així plantejada, quin és el règim més convenient, resultà perillosa, mentre que avui en tant que qüestió de "valors" passa per estranya o fora de lloc en la ciència política. El perill descansava en el prejudici antic que el qüestionament de l'ordre públic podia incitar i promoure el desordre, la desobediència i, fins i tot, la guerra civil, en la mesura que minés la confiança en l'autoritat establerta. L'estranyesa actual descansa d'una banda, en el prejudici modern segons el qual els "valors" són quelcom propi de l'esfera de la subjectivitat privada i la seva resolució no té loc en el procedir científic, purament formal respecte a dades i fets. D'altra banda, l'estranyesa de la pregunta es deu, no en I'ordre “teòric”, sinó en el 'pràctic" o "efectiu'", a la manifesta evidència que hi ha un règim que ha demostrat la seva superioritat per tal com aconsegueix al màxim possible la integració dels drets humans, les llibertats i el progrés tecnològic.
Philippe Bénéton creu que hi ha encara prou motius per a preguntar-se si encara té sentit la qüestió sobre els règims polítics, i ho posa de manifest en un breu llibre que destaca per la claredat del seu plantejament i la profunditat de la discussió. La claredat del llibre es fa manifesta des de les primeres pàgines on se situa explícitament allò que ocupa el tractament més expositiu o informatiu del llibre: És important el tema dels règims polítics o és un fals tema, una excrescència verbal? Què és el més important en política, el mode d'organització del poder (l'estructura) o bé el mode d'exercir el poder (la pràctica)? Finalment, el poder polític és essencialment diferent dels altres poders o és un tipus de poder igual que els altres, reflex d'un poder "únic", l'econòmic?
L'autor mostra en aquest llibre les qualitats que han caracteritzat els seus anteriors treballs i que marquen un itinerari acadèmic i docent marcat per l'aclariment dels problemes polítics i la recerca de la seva arrel profunda. Philippe Bénéton és professor de ciència política a la Facultat de Dret i Ciències Polítiques de la Universitat de Rennes. Destaquen entre les seves obres Histoire de mots: culture et civilisation (Presses de la Fondation Nationals de Sciences Politiques, 1975), Le Fléau du Bien. Essai sur les politiques sociales occidentales (1960-1980) (París, Éditions Robert Laffont, 1983; hi ha traducció catalana de Jordi Galí del darrer capítol, "Qüestions de Principi" a Llibertats i liberalismes. Quaderns del Centre d'Estudis Carles Cardó, Barcelona, Barcelonesa d'Edicions, 1994), Introduction à la politique moderne. Démocratie liberale et totalitarisme (París, Hachette, 1987), Les classes socials (París, PUF, 1991), Les régimes politiques (París, PUF, 1996; traducció catalana Els règims polítics, Barcelona, Barcelonesa d'Edicions, 1998), Introduction à la politique (París, PUF, 1997) i De l'egalité par défaut. Essai sur l'enfermement modern (París, Critérion, 1997, traduït també per Jordi Galí a la col·lecció Realitats i Tensions de Barcelonesa d'Edicions: La igualtat per defecte, Barcelona, 2001). La bibliografia de Bénéton abasta des de manuals universitaris fins a obres d'introducció, estudis especialitzats i assaig. Destaquem especialment el darrer assaig (que conté perles com aquesta: "més enllà del bé i del mal, parlar del bé és un mal"), el qual caldria llegir per tal de fer una mica de llum en la problemàtica "igualitària", ni que fos per tal de mostrar que la tan usada "igualtat" té prou matisos com la també usada "llibertat". En l'aclariment dels matisos hi ha una esperança que els mots no resultin altra vegada gastats i arraconats com a mots buits que ja no representen res. D'aquest darrer llibre citem també aquest fragment que creiem que pot aplicar-se amb propietat a la manera de fer de I’autor: "procedir amb ordre; avançar a poc a poc; centrar el seu esperit en l'objectiu cercat; fugir del "més o menys"; confessar les pròpies ignoràncies; cenyir-se a la realitat.. en poques paraules, conquerir el seu saber amb rigor, cultivar la seva raó sense divagacions".
A diferència de llibre de Norberto Bobbio La teorie delle forme di Governo nella Storia del Pensiero Politico (Torí, 1976), l'obra de Bénéton no és una revista de les principals classificacions dels règims polítics fetes de l'antiguitat fins ara. En aquest sentit, el llibre de Bobbio continua essent una bona introducció històrica, encara que, significativament, només arribi a Marx (i a un apèndix dedicat a la dictadura), però no té la profunditat crítica del de Bénéton. El llibre de Bénéton només dedica la primera part ("Elements de la problemàtica. Interpretacions") al que seria un resum històric -i encara. El primer capítol repassa breument la classificació dels règims en la filosofia política clàssica, concentrant-se especialment en el model aristotèlic que heretà el tomisme medieval. En el segon capítol, on és evident el deute en part amb els treballs de Leo Strauss, veiem, però, com Maquiavel trenca de tal manera que la seva classificació dels règims es despreocupa d’allò que era el fonamental per als clàssics. Bénéton estudia amb un detall especial les tres classificacions fetes per Montesquieu i la significació profunda de la seva preferència pel model britànic: el que importa es redueix a la llibertat individual, i promou procediments que operin en aquest sentit, el de la virtut del sistema polític (liberal); un bon govern resultarà aquell que s'exerceix dins d'uns límits que el condicionen i el lliguen a les lleis civils per tal d'evitar al màxim els abusos als quals tendeix tot poder pel fet de ser poder. El tercer capítol de la primera part continua amb l’anàlisi de Marx i Pareto i la ciència política contemporània pel que fa a la qüestió del règim, i l'autor observa el que és potser la clau de la seva lectura: la desclassificació moderna nega tot valor al concepte de règim polític perquè nega tota especificitat al poder polític que no és més que un poder entre altres poders.
Si la primera part resulta una ràpida visió de la qüestió dels règims polítics en la història del pensament polític, en la segona l'autor discuteix amb els autors que ha estudiat partint de tres posicions: el valor de la noció de règim polític, els criteris de classificació dels règims i l'aposta per la democràcia liberal contra les tiranies revolucionàries. De Maquiavel denuncia el seu principi segons el qual el fi justifica els mitjans i les seves conseqüències, car la necessitat deixa lliure el poder per exercir-se de qualsevol manera mentre sigui efectiva. La crítica de Marx, on segueix amplament els estudis de François Furet, és més precisa, tot i que no atén tant als principis com a la qüestió, més interessant per a un francès, de la interpretació marxista de la Revolució Francesa: en les falles d'aquesta interpretació Bénéton prefigura ja les falles del marxisme com a mètode d'anàlisi històrica. A la sociologia general de Pareto li recrimina ser una "màquina de triturar les distincions clàssiques entre els règims polítics". En nom de la ciència desconfiaria de la tradició i de qualsevol filosofia progressiva i no restarien sinó els valors de l'activisme i el paper de la voluntat.
Pel que fa a la ciència política moderna, aquesta presenta segons Bénéton tres mancances bàsiques que són la inespecificitat dels règims polítics, la unitat del sistema o d'algun esquema teòric per explicar tota la realitat política i, finalment, la tendència a unificar criteris quant a la comprensió i l'abast del règim polític. Tot i que no el cita explícitament en aquesta qüestió, Bénéton subscriuria l'opinió d'un autor, Leo Strauss, que ha estudiat amb detall: "Un sistema de ciències socials que no pugui parlar de la tirania amb la mateixa confiança amb què la medicina pot parlar del càncer, per exemple, és inútil a l'hora de comprendre els fenòmens socials tal com es presenten en la realitat". El resultat de la segona part de Bénéton resulta clar: si resulta cert que la qüestió del règim és fonamental, aleshores cal triar a l’engròs entre el criteri de classificació segons la pràctica reglada o no reglada ((pensament antic) i el criteri de classificació segons l'estructura del poder institucionalitzat o arbitrari. Bénéton tria el criteri aristotèlic contra el model de R. Aron, de qui fa una anàlisi penetrant del seu Democràcia i totalitarisme (1965), que intentaria una classifica
ció segons la lluita de partits perquè aquest model resulta massa incert. Bénéton reclama una reconsideració no ingènua de la sanitat i la corrupció dels règims i l'interès de la comunitat. L'anàlisi de la sociologia pura, imparcial i externa és impossible: "els règims són les regles i són els homes". EI criteri de l'estructura se li revela insuficient. No es tracta d'un tornar simplement a Aristòtil (o a Tomàs), com si això fos possible. Bénéton clarament se situa en la línia del liberalisme conservador, i, per tant, "modern'". Això queda especialment clar en la tercera part del llibre, que resulta una consideració ampliada de la política moderna, de la qual cal destacar especialment el seu tractament del principi democràtic i del principi liberal. El règim demoliberal, que es limita a fixar una sèrie de normes per controlar l'exercici de la llibertat individual, té com a finalitat, però, la protecció de l'interès privat en ordre a la felicitat de cadascú. En contraposició, les noves tiranies se centren en la promesa de l'alliberament col·lectiu i legitimen el voluntarisme revolucionari, la qual cosa les converteix en totalitàries en les quals el fi justifica qualsevol mitjà. Pel que fa a la diferència entre autoritarisme i totalitarisme troba, per una banda, que els règims autoritaris imposen per la força la voluntat del poder, tot i que deixen certa autonomia a la societat civil, ordenen callar, exigeixen obediència i resulten insuportables per a qui necessita de drets polítics i de la llibertat intel·lectual per a viure; mentre que, per altra banda, els règims totalitaris eliminarien tota autonomia humana i reduirien tota la vida social a l'Estat, imposen l'opinió que cal tenir i tiranitzen la població en la seva vida quotidiana. Bénéton distingeix en l'autoritarisme, que es regiria per l'arbitrarietat i la brutalitat, els següents tipus de règim: despotisme, dictadura i tirania revolucionària -feixista o marxista leninista-; mentre que el totalitarisme, que es regiria pels principis de la ideologia com a promesa de futur, el terror i la violència extrema, s'hauria presentat sota els rostres del nazisme i del bolxevisme estalinista.
El llibre acaba amb una anàlisi de la democràcia liberal, règim "compost" del principi democràtic i el principi liberal, que malgrat la seva fortalesa actual no deixa de tenir punts febles per on ataquen els perills de la corrupció política, la pèrdua d'identitat de la democràcia liberal i el possible rebuig del règim modern per la confusió en la qual es troba desprovist "d'enemic". El final del llibre es tanca amb un breu, però polèmic, apartat dedicat a "hipoteques i condicions". Resumidament: les regles del joc són essencials, no suficients -cal un mínim de virtut cívica per part dels individus. Si no, amb la pèrdua del llenguatge de l'obligació (o deure) política, l'evidència que la democràcia liberal només pot funcionar de manera imperfecta perd la graduació entre el més i el menys d'imperfecció i es queda associada simplement i ximplement a corrupció. Bénéton, en un apartat que hauríem preferit més extens, troba en la nació quelcom de la substància exterior que cal a la democràcia liberal per tal de donar consistència a un cert compromís cívic. Deixa, finalment, el panorama obert sobre quina versió de la democràcia liberal (la sana o la corrompuda) dominarà.
El llibre de Bénéton procura tornar a posar sobre la taula la qüestió de la naturalesa de la política. Si bé el llibre ja val en la seva funció informativa, és més important encara una lectura situada en la qüestió del que sigui pròpiament allò polític. Amb la pregunta que Bénéton es planteja (què és més important en política, si el mode d'organització del poder -estructura-, o bé el mode d'exercir-lo -la pràctica-), planteja de fet el problema inherent de tot pacte polític: cap estructura no pot funcionar si els actors fan trampa al pacte. Acabem recordant el que ens ha resultat clau de lectura: la desclassificació moderna que nega tot valor al concepte de règim polític perquè nega tota especificitat al poder polític que no és més que un poder entre altres poders. És amb això un senyal més de la pèrdua de l'especificitat de la política tan manifesta amb Foucault: "le pouvoir est partout" (La volonté de savoir, París 1976, p. 122). En aquest sentit, l'obra de Bénéton, així com també el treball d'Y-C. Zarka Hobbes i el pensament polític modern (Barcelona, 1999, traducció de Jordi Galí) el qual es manifesta explícitament contra la tesi foucaultiana ("la dominació política no és qualsevol tipus de dominació, el poder polític es diferencia dels altres tipus de saber") resulten de lectura indispensable.