Jordi Galí lector d'Hilaire Belloc, o dos homes i un destí

En una entrevista realitzada per la revista de l’escola Sant Gregori, L'escola en paraules —núm. 1 de l'any 2002—, Jordi Galí diu de Belloc que és «com Chesterton, però a garrotades. És probablement l'autor», afegeix, «d'una racionalitat més profunda que jo hagi llegit mai, un home que raona de la manera més tallant, tan tallant que de vegades sembla que no tingui raó: i aleshores el salva el bon humor. Perquè quan un raona d'una manera tan tallant, encara que tingui tota la raó, pot semblar que no en tingui; i aleshores el que el salva és això, l'humor i el retorn a les coses més elementals.» La mateixa opinió trobem expressada al pròleg del llibre Història i sentit, on es recopila una sèrie d'articles de Belloc publicats al diari El Matí entre 1929 i 1936. En la línia del que observava a l'entrevista, en aquest pròleg Jordi Galí no s'està de destacar, i d'admirar, la claredat i la concisió amb què l'escriptor i periodista anglès exposa el seu pensament. Característica que es deriva del seu més estricte compromís amb la veritat, en virtut del qual no es permet cap mena de concessió de cara a la galeria. Presenta aquella manera de fer en la qual el llenguatge es converteix en un instrument posat al servei de l'expressió de la realitat. Es tracta d'un estil, com diu Galí en el pròleg esmentat, «intolerable per a l'ameboide [dit del moviment de les amebes] ambient intel·lectual d'aquest segle», en el qual no s'entén, «que algú utilitzi mots com “sí”, “no”, “pa", “vi”, “no ho sé”, “això és fals”, com fa Belloc. Ara, si això és així, si pot posar la seva ploma al servei de l'objectivitat i la simplicitat dels fets, és perquè escriu des d'una absoluta llibertat d'esperit, sense deure's a cap poder terrenal que l'obligui a l'artifici.

És, des d'aquesta llibertat d'esperit, que Belloc al llarg dels seus escrits fa objecte de consideració el concepte de món modern, qüestionant les seves bases teològiques i filosòfiques, i posant de manifest la seva repercussió pràctica. Davant d'una classe intel·lectual cofoia i satisfeta en la seva forma d'autoconsciència, que la fa veure's com l'avantguarda d'un moviment que ha de portar tots els beneficis a la humanitat —a saber, la modernitat—, Belloc constitueix la veu dissonant i transgressora que crida l'atenció sobre les zones d'ombra que pressuposa aquesta autoconsciència. Tal és el tarannà intel·lectual de l'escriptor anglès, i ho és també de Jordi Galí. Ambdós conceben la seva tasca d'assaig com la d'uns franc tiradors que es resisteixen a veure l'esmentada modernitat com la panacea de tots els béns.

Així, denunciaran la manera d'entendre la història que suposa la mentalitat moderna, considerant que amaga un falsejament de la realitat. Cosa, al seu entendre, certament preocupant, ja que ambdós concedeixen una gran importància als estudis històrics. Belloc, tal i com assenyala Jordi Galí, els confereix un valor superior fins i tot als de teologia i filosofia. La història els mereix un lloc tan alt perquè, entre els sabers, és el que proporciona els exemples per mitjà dels quals l'home pot tenir un besllum de la seva naturalesa transcendental. No és tan fonamental com aquells, però ofereix un material concret amb el qual pensar els conceptes més abstractes. Estudiant el passat, els homes adquireixen consciència de si mateixos i poden ratificar-se en els principis que guien les seves accions. Aquests, fruit d'una reflexió intel·lectual, quan es concreten en fets, a més a més de conèixer-se, poden despertar l'estima dels homes. És per la seva capacitat guiadora, doncs, que Belloc, i coincidint amb ell, Jordi Galí, valoren la història. Essent un saber tan important per a la guia de la persona sobretot de la persona comuna, no val a badar amb el seu estat de salut, d'ell en dependrà que un projecte civilitzador es pugui mantenir viu o desaparegui. I això és el que centra l'atenció de Belloc i Galí. Tots dos veuen compromès el projecte de civilització europea per la deriva que han pres els temps moderns. La intel·lectualitat progressista defensa una història asèptica, en la qual hom ha d'evitar tot judici sobre el sentit de l'esdevenir històric i sobre la fi de l'home. Els fets s'han de tractar impedint un biaix teològic o filosòfic, és a dir, consignant-los des d'una posició de neutralitat respecte d'aquestes qüestions, que, a més, fan de molt difícil comprovar. Però, quin sentit té aleshores estudiar història si no ens ha de dir res de nosaltres mateixos i no pot, per tant, tenir cap incidència sobre la nostra acció pràctica? Jordi Galí, seguint la línia d'argumentació de Belloc, dirà que aquesta pretensió amaga una fal·làcia. No hi ha ningú que estudi història sense pressuposar un cert sentit i sense tenir en compte una determinada idea sobre la fi de l'home. «La no neutralitat és indefugible», engegarà. L'aspiració a la neutralitat en realitat és una argúcia per tal d'impedir la formulació d'un pensament teològic i filosòfic que qüestioni la interpretació que sobre aquests ordres defensa la mentalitat dominant. Segons aquesta, la història és el resultat del desplegament d'una racionalitat politicoeconòmica -d'aquí I’ús de nocions com ara procés, dialèctica o progrés- i la fi de l’home fóra l'assoliment d'un màxim benestar material. Una mena de succedani de la filosofia de Marx. Belloc, demostrant el seu bon humor i un enginyós do de provocació, contradient aquest punt de vista, afirmarà que, no només cal bastir una teologia i una filosofia a l'hora de fer història, sinó que aquesta ha de ser catòlica. Jordi Galí, a qui, com aquell, no li costa gaire escandalitzar les ments més puritanes i tancades, reblarà el clau comentant que, «potser la millor definició de la història seria dir que és la narració de la lluita entre la misericòrdia de Déu i l'estupidesa humana.» Un de sol causa inquietud, quan s'ajunten, resulten trencadors. Ja es veu que la seva no és la vocació de diplomàtic! Tanmateix, rere les seves contundents afirmacions hi ha un pensament sòlid i elaborat que bé val la pena de resseguir.

Si consideren que la història s'ha de basar en la doctrina catòlica, no és perquè, com ells expliquen, vulguin postular-se com a advocats del catolicisme. Res més allunyat de la seva intenció. Senzillament, al seu entendre, els elements d'aquesta doctrina aporten la visió més lúcida i completa de la condició humana. Elements entre els quals destaquen els conceptes de pecat original i redempció, dels quals en depenen dos pilars de la civilització europea: la llibertat humana i la responsabilitat individual. Belloc i Galí aquí no cedeixen. Pensen que el pitjor estrall provocat per la concepció moderna és el treball de sapa envers aquests principis. Qui és l'adversari? L’intel·lectual que, fent discursos sobre la inexistència de llibertat i la impossibilitat d'atribuir una responsabilitat en els fets històrics —només hi ha processos—, viu immers en un hedonisme dissolut evitant tota assumpció de responsabilitat. És la plutocràcia que tantes vegades ha denunciat, i denuncia encara, Jordi Galí.

Això no és tot, però. El falsejament modern no només afecta la concepció de la història, sinó també la versió que ofereix dels fets passats. Aquesta és una versió dominada per l'oposició a l'Església. Així, per exemple, l’edat mitjana, temps de plenitud per a la religió catòlica, és interpretada com una etapa «d’il·lusió i ofuscació de la humanitat, de la qual aquesta començà a quedar alliberada per una expansió del coneixement que deslliurà l'energia humana oprimida pel catolicisme.» Galí dixit. Interpretació que sembla oblidar que el Renaixement va ser un període nascut dels “obscurs” i “bàrbars” temps medievals. És, en relació amb aquesta qüestió, i inspirant-se, com ell mateix reconeix, en Belloc i Chesterton, que mestre Galí aportarà una de les seves més penetrants i lúcides idees. A parer seu, la història de l’església es pot llegir com la de l'assumpció del poder polític per part seva, des de la caiguda de l'Imperi Romà i fins al final de l'edat mitjana, i com la de la seva despossessió material, des de l'adveniment de la Reforma i fins a l'actualitat. Segona etapa, aquesta última que, com subratlla Jordi Galí, “casualment” coincideix amb el naixement de l'estat-nació i els seus successors, a saber, l’estat totalitari i l'estat provident o assistencial. És el que passa quan la fi de l'home se situa en ell mateix: sempre acaba apareixent alguna forma de tirania. Per al duet Belloc-Galí, en els acords de pau posteriors a la Primera Guerra Mundial es va fer evident aquesta visió sectària del nostre passat. En els esmentats acords les forces anticatòliques acabaren amb l'existència de l'Imperi catòlic d'Àustria i impossibilitaren la creació d'una Alemanya meridional catòlica i d'un estat del Rhin (també predominantment catòlic). L'escola única, estatal, socialitzada, fóra un altre dels fills nascuts de la lluita contra el monopoli de l'Església.

La concepció moderna no només dóna lloc a una història esbiaixada, perquè el seu problema és l'Església i no la realitat dels fets, sinó que aquesta s'estableix a partir de l'acceptació del postulat del progrés. «Que la humanitat hagi d'anar millor es considera quelcom necessàriament inherent al curs del temps.» De nou, les idees de llibertat i responsabilitat individual queden buidades de contingut, en favor de les de procés mecànic i col·lectiu. Des d'aquest punt de vista, la millora de l'home és, doncs, la conseqüència lògica del desenvolupament tecnicocientífic. «Il·lusió pueril», sentenciarà Belloc, «provinent de l'orgull i d'una vana satisfacció del propi ambient», afegirà Galí. No hi pot haver millora, ni veritable progrés, si aquest no es produeix en l'interior dels individus. Tota altra cosa no és sinó un mite reconfortant per a consciències intranquil·les.

Finalment, el bacil de la modernitat apareix també en la tesi segons la qual l'únic criteri de veritat és el que resulta de la mesura matemàtica. És aquesta una altra forma d'expressió de la supèrbia que, segons Jordi Galí i segons Belloc, com a actitud vital fonamental, s'amaga rere el pensament modern. L'exageració del mesurable comporta considerar l'univers com quelcom que hagués pogut ser creat per l'home. És, diu Galí, fer de Déu la nostra imatge. Què es pot esperar d'uns homes en la consciència dels quals hi ha la idea que són déus? Allò que és propi de Déu és actuar segons la seva voluntat, però aquesta sempre donarà lloc a accions bones perquè en l'ésser diví no existeix el mal. En l'home, que confon el seu ésser amb el de la divinitat, les accions poden ser igualment bones que dolentes, sense que, tanmateix, hi hagi un criteri de discerniment. «En el moment que l'home deixa de ser considerat imatge de Déu, la igualtat en dignitat desapareix: i sorgeixen els camps d'extermini, la legalització de l'avortament i la castració (sempre que els poderosos ho diguin, polítics i savis”) dels que ells anomenen oligofrènics.» Aquest és el tercer crit d'alerta sobre les incongruències, mentides, més planerament dirien ells, que hi ha contingudes en el pensament dels savis moderns.

Destinat a enfortir l'esperit del lector i a desvetllar-li el gust per la llibertat de pensament, l'estudi que Jordi Galí dedica als articles d'Hilaire Belloc, publicats al diari El Matí, constitueix, com, de fet, tota la seva obra, un exemple de rigor, ordre i concisió en l'anàlisi de les qüestions, i de finesa en el tractament dels problemes que afecten l'ànima humana. Es tracta d'un text de plena actualitat i de molt recomanable lectura, especialment indicat per a tots els que estiguin fins al capdamunt dels tan correctes com insubstancials sermons declamats pel nou sacerdoci modern. Ras i curt: és una lectura que ajuda a mantenir l'equilibri emocional i convida a mirar-se les coses amb una certa dosi d'optimisme. Per tot això, gràcies, senyor Galí. Gràcies per haver-nos permès conèixer mestre Belloc.