Per a aquells que coneixen només la seva obra de pedagog i de pensador pot resultar un xic sorprenent la consideració de Jordi Galí com a historiador. I més encara si afirmem que es tracta d'un historiador molt rellevant pel que fa a la història institucional i cultural. Deixa de ser-ho, de sorprenent, quan analitzem el conjunt de la seva obra i veiem la importància que ha concedit a la reflexió històrica. No en va, figura amb veu pròpia en el Diccionari d'historiografia catalana (2003). Només la seva feina d'editor de la magna obra del seu pare Alexandre Galí, Història de les institucions i del moviment cultural a Catalunya 1900-1936 (1978-1986, 23 vol.) ja li hauria valgut el fet de ser esmentat en qualsevol panoràmica historiogràfica del segle XX. Però la seva obra com a historiador ha anat molt més enllà. Certament l'edició de la magna obra paterna li ha servit per poder reflexionar i aprofundir tant en el que en podríem dir la "història institucional" (o, més concretament, la "història de la institucionalització cultural") com en la figura d'Alexandre Galí, l'aportació del qual ell s'ha preocupat de difondre a tort i a dret. En aquest darrer sentit, cal dir que realitzà una semblança biogràfica, Alexandre Galí i el seu temps (1995), a partir del material dispers de tota l'extensa producció escrita del seu pare, i redactà diferents articles en els quals assenyalà la importància que tingué en la reflexió pedagògica, històrica i cultural del seu temps. I encara caldria remarcar que tingué cura de l'edició d'altres escrits paterns finalment aplegats a l'Obra completa, com ara Escrits polítics: escrits històrics (1990), Escrits històrics II (1991) o Darrers escrits (1989), entre d'altres. Es pot afirmar, sens dubte, que la recuperació pública i erudita de l'aportació intel·lectual d'Alexandre Galí la devem, en molt bona part, al seu fill Jordi.
La profunditat en el coneixement de I'obra del seu pare i, sobretot, de la història de la institucionalització cultural contemporània li va permetre a Jordi Galí, com ja s'ha insinuat anteriorment, abordar una obra d'alta volada intel·lectual com és La Renaixença catalana. Persones i institucions (1997). Considero que es tracta de la seva obra més madura i ambiciosa pel que fa a les seves realitzacions de caràcter historiogràfic. Es per això que val la pena dedicar un xic d'atenció als eixos principals en què la fonamenta.
2. Teòric de les institucions
Un dels seus principals objectius és el de remarcar la importància del paper que juguen les institucions en la vertebració d'una plenitud cultural i nacional. La reflexió de Galí, però, va més enllà d'una simple descripció històrico-cronològica i s'endinsa en el repte de fer un esbós del que en podríem dir una "teoria de les institucions" que té com a base, això sí, l'anàlisi històrica. La constatació de partida de J. Galí és que la nostra història contemporània ha estat una època de grans individualitats perquè ha estat un període d'intensa creació d'institucions. El parteix de la hipòtesi que "es tendeix a la plenitud nacional quan les persones d'un espai social col-laboren i es perfeccionen en institucions, i quan aquestes institucions s'ordenen i es jerarquitzen en una vida i un sistema globals, és a dir, en una forma política". La seva tesi és que aquest procés alliberador va produir-se d'una manera eminent en el període que ell anomena "Renaixença". Convé precisar que ell usa un concepte "ampliat" del terme, que no es limita a identificar-lo amb el moviment literari de base romàntica desenvolupat a la segona meitat del segle XIX. D'acord amb el seu criteri, el renaixement català contemporani s'hauria produït pròpiament en el període 1876-1923, amb uns precedents que es remunten a principis de segle XIX i unes conseqüències immediates que es poden allargar fins a la dècada dels seixanta del nostre segle (moment en què realment s'esdevé un gran canvi de nivell internacional que inicia l'època en què actualment ens trobem).
El primer capítol del seu llibre és dedicat a fer la consideració de caire més teòric. Hi remarca la falsa antinòmia entre individu i institució, la condició d'obra humana d'aquesta darrera, la contingència inherent a totes les institucions (que fa que ens puguem plantejar el seu canvi o la seva destrucció) i la impossibilitat de sortir, de "quedar a fora", del món de les institucions. Així mateix estableix una triple dicotomia entre aquelles on ens trobem (família, escola, ciutat, nació, estat...) i les que triem (Universitat, treball, club esportiu, grup polític...); les que anomena fràgils" (identificades bàsicament amb les que ens vénen donades) i les "sòlides" (aquelles que escollim); i les que ens augmenten o milloren i les que -en principi- ens constrenyen. A partir d'aquí analitza el seguit de reaccions que unes i altres provoquen especialment en la joventut (és a dir en el moment vital que comencem a prendre consciència de viure en un món "institucional" i que tenim capacitat de sorpresa, d'indignació, i voluntat de canvi). Això li permet establir la dinàmica desitjable entre individu i institució, i veure els processos de renovació, substitució i relleu que expliquen les mutacions produïdes en l'àmbit institucional.
La vida, mort i renovació de les principals institucions nostrades és l'objecte d'anàlisi en la resta de capítols del seu llibre. Després d'un breu resum general de la nostra història contemporània, fa un repàs de les que considera més importants de cadascun dels períodes en què divideix el procés institucionalitzador modern: les creades abans del 1868 (d'ençà del segle XVI), les de després (ja majoritàriament integrades en el moviment de renaixement nacional) i les conformades a principis del segle XX (que ja són pròpiament fruit d'instàncies polítiques autòctones).
3. Les constants i les línies evolutives
El recurs a l'anàlisi històrica li serveix per establir unes constants i unes línies evolutives. En aquest sentit, pot veure que "la floració d'institucions de tota mena condueix, d'una manera necessària, a les institucions polítiques". I pot constatar que la catalanització es produeix primer en les entitats culturals, després en els polítiques o administratives i, sempre en darrer terme, en les institucions econòmiques (ja siguin de caràcter obrer o empresarial). Així mateix, li permet arribar a conclusions que cal tenir ben en compte ara i ací, com les tres que exposa en el cas de la universitat: 1) que difícilment es produirà mai cap renovació seriosa si no és des de dins; 2) que està enormement condicionada per la situació i per les decisions polítiques i 3) que l'existència d'institucions "peri" i "parauniversitàries" pot ésser enriquidora (tant pel que fa al desenvolupament de la catalanitat com de la seriositat científica).
Però també l'anàlisi històrica li serveix per reflexionar, d'una manera molt lúcida, sobre la funció referencial de la mateixa història. Així, denuncia que els nostres sistemes de transmissió generacional i de coneixement del passat són molt dolents i viciats d'arrel perquè avui hom considera el passat com a mort i es rebutja explícitament la memòria històrica com a memòria, la qual cosa implica també el rebuig a tenir en compte que les generacions passades i nosaltres formem un tot indissoluble. Això impossibilita l'establiment d'un terme de comparació i ens incapacita per a la compressió i la correcta valoració del nostre present.
Precisament aquesta comprensió de la nostra realitat actual (i la superació de les seves limitacions) ha estat, junt amb la intenció de donar a conèixer un període cabdal de la nostra història, el mòbil que ha empès J. Galí a escriure el seu llibre. Tot i constatar que, en termes generals, "vivim molt millor que no l'any 1900", Galí no pot deixar de remarcar les ombres de la situació present: el panpoliticisme (que dificulta que es pugui fer res al marge de la política establerta i que genera la subcultura de la subvenció), la insolidaritat i el desig del triomf personal (que incapacita una acció col-lectiva ordenada i permanent més enllà d'objectius personals immediats) o l'estovament generalitzat (que possibilita l'existència d'un marge de tolerància envers la feina mal feta i el deixatament que és "realment esparverador").
4. Punts d'acord i una objecció
Els punts d'acord que mantinc amb les tesis defensades en l'obra són més que notables. Trobo molt encertat el concepte ampli de "Renaixença" i comparteixo els eixos bàsics del que es pot considerar al proposta de teoria de les institucions, així com bona part de l'anàlisi del nostre present. Ja era hora que algú remarqués la importància de les institucions en el procés històrico-cultural contemnporani i que, més enllà de la crònica i de la valoració personal, establís unes constants, remarqués una línia evolutiva i fes una reflexió sòlida, fonamentada, d'ordre teòric sobre la qüestió. I també era necessari que algú, en aquest nou ordre clarificador, deixés ben clar (com ell ja va fer en una carta del 7-IX-1998) que: "La màxima institució cultural d'una comunitat humana és la seva constitució política [...] totes les altres institucions adquireixen el seu ple sentit només a través de la institució política. 'Estan ordenades a', com deien els escolàstics, i la manca d'institucions polítiques que les coronin les fa, d'una banda, mancades i incompletes, i de l'altra, tendeix a pervertir el mateix concepte de cultura".
On potser hi ha més diferències és a l'hora de judicar aquest o aquell aspecte històric. És el cas del període de la Generalitat republicana. Hi ha un fet que considero imprescindible de tenir en compte: sense la Generalitat republicana no hi hagués pogut haver una Generalitat autonòmica (ni al Principat ni al País Valencià). Encara més, cal constatar que, als anys setanta, es va poder restablir la Generalitat (amb nom i amb un mateix esperit de govern autòcton i no de simple comunitat autònoma), però no pas un règim republicà, perquè la consecució del nostre autogovern no era quelcom delegat del règim de Madrid, sinó el fruit d'un acte de sobirania del poble (naturalment, d'uns seus dirigents, Francesc Macià al capdavant) que va proclamar, d'antuvi, una República catalana. Aquest acte de sobirania política ha estat l'únic que, amb repercussions històriques substantives, s'ha fet d'ençà del segle XVII. Per més que la seva existència fos efímera com a règim completament sobirà i independent, donà com a fruit una institució cabdal per al nostre segle XX: la Generalitat, vigent als anys trenta i restablerta al final del franquisme sobre noves bases, però amb un explícit sentiment de continuïtat.
En resum, la densitat de la reflexió realitzada per J. Galí fa del seu llibre un referent ineludible a l'hora d'abordar la història de la nostra institucionalització contemporània i el converteix, al mateix temps, en un estímul engrescador per aprofundir en l'estudi d'aquesta via d'investigació encara molt poc explorada.
5. D'altres obres destacades
Afortunadament la producció historiogràfica de Jordi Galí no s'acaba aquí. Ell és també l'autor d'un altre assaig històric anterior La formació de Catalunya (1989), en el qual s'interroga sobre "Què és Catalunya i què vol dir ser català", i ho fa a partir, sobretot, d'una investigació semàntica i quantitativa dels termes "català" i Catalunya" en el moment de l'aparició d'aquests mots en les fonts documentals i literàries medievals (bàsicament a les Quatre grans cròniques). Es tracta d'un text més acostat a la intervenció política i s'implica en la famosa "qüestió de noms" referida a la nació, que ha suscitat una intensa polèmica al llarg de tot el segle XX. En el pròleg del llibre, que és d'un gran interès pel que aquí ens ocupa, Galí hi justifica perquè un "amateur" (com ell mateix es qualificà aleshores) va voler entrar en el debat historiogràfic. Diu això: “Si és cert i innegable que aquesta comunitat de professionals de la ciència històrica existeix en el nostre país, també em penso que són certes les dues afirmacions següents: que mai la ciència no és ni ha estat asèptica o químicament pura i que avui dia, més que mai, potser, el camp de les ciències humanes és un camp de batalla on assolir posicions que siguin puntals ideològics de determinats intents d'ocupació i monopoli del poder cultural". I tot seguit explica el caràcter del seu estudi: "Aquest és doncs, el treball d'un amateur mitjanament culte que professionalment és professor d'història i de llengua en l'ensenyament mitjà i que ha intentat una aproximació a la investigació en un camp i en un sentit que tot de lectures posteriors li ha fet veure que no tan sols no era equivocat, sinó que constituïa precisament una de les línies d'investigació que podríem anomenar de punta: la semàntica històrica quantitativa". També en aquesta introducció confessa que ja des de feia temps li preocupava "el problema del Sentit de la Història (així amb dues majúscules)" i que, en l'aprofundiment de la seva reflexió sobre aquesta temàtica, un llibre l'impressionà vivament: Comment on écrit l'histoire, de Paul Veyne. Dit això, conclou: "Estava i estic convençut que un sa nominalisme i una actitud com la de Descartes que ens dibuixa Péguy, aquest cavaller 'que té el valor de començar a caminar', és la més adequada quan hom vol intentar veure-hi clar en algun afer"
I un cop posat a caminar, Galí s'endinsà en el terreny de la reflexió historiogràfica en nombrosos articles i conferències. Entre aquestes darreres destaca "L'ofici d'historiador", pronunciada el 1999 a la seu del Grup d'Estudis Nacionalistes. I per que fa als articles, cal assenyalar, sobretot, els publicats en la revista Relleu (de la qual ha estat un dels principals promotors i mentors). A títol d'exemple, esmentem “Història i llibertat" (aparegut al núm. 60) o "Cop d'ull sobre la historiografia catalana de la Restauració a la Guerra Civil" (aparegut al núm. 67).
6. Els grans referents
La voluntat de continuïtat i de reivindicació de la tradició historiogràfica autòctona ha estat una constant de l'obra de Jordi Galí, ja evidenciada clarament amb l'actitud adoptada envers l'obra del seu pare. D'aquí que per ell les grans figures de la historiografia catalana del seu segle no siguin antagòniques sinó complementàries. Seguidor del propòsit formulat per Ferran Soldevila de "fer de Catalunya un poble normal", I'ha fet compatible amb les propostes innovadores de Jaume Vicens Vives a qui ha dedicat el recull Jaume Vicens Vives. Textos fonamentals (1998), molt revelador de la seva posició envers els nostres clàssics. El llibre pren importància no per la presentació d'una documentació inèdita i desconeguda, sinó precisament per la presentació, la tria i els comentaris que fa d'uns textos ben coneguts, que ell considera com a “fonamentals". El seu objectiu és donar a un públic culte mitjà (no necessàriament especialitzat en temes d'història) una particular visió de Vicens centrada sobretot en els seus assaigs més globalitzadors, que marquen els grans trets del passat català i hispànic, i que són un clar exponent del període de maduresa intel·lectual vicensià, quan ja s'havia decantat de manera decisiva cap a posicions catalanistes. Així, ens reporta fragments de Notícia de Catalunya, d'Industrials i polítics i també de l'Aproximación a la Historia de España que ell ha traduït al català especialment per a aquesta edició (una pràctica normalitzadora que convindria que es generalitzés a l'hora de reeditar l'obra d'intel·lectuals catalans ben significatius que van haver d'usar el castellà perquè les circumstàncies del moment impediren o dificultaren fer-ho en la seva llengua pròpia). D'aquesta manera, Galí compon una mena de manual bàsic que s'estructura fonamentalment en tres grans capítols ("Catalunya i els catalans", "La problemàtica hispànica" i “Els temps recents"), els quals van precedits, a mena d'introducció, dels sis articles que Vicens va publicar a Serra d'Or, considerats per Galí com un veritable "testament" del famós historiador. En la presentació que l'autor féu del llibre al Cercle d'Economia de Barcelona fou més explícit sobre el mòbil que l'havia dut a realitzar-lo. En aquella ocasió, Galí va definir Vicens com un clàssic, com “algú que creix amb el temps i que, cada vegada que el llegim, ens diu alguna cosa nova o ens recorda coses velles que il·luminen el futur". I va recordar que el nostre deure envers aquests clàssics de la “Nova Catalunya" (segons la terminologia vicensiana) era el de "recordar-los i posar-los a l'abast", per tal de lluitar contra les funestes trencades generacionals que impedeixen que el nostre país es vertebri". En aquesta lluita per la continuïtat (que no exclou naturalment el combat per la renovació) ell ha estat un puntal fonamental, que bé mereix un recordatori com el que avui se li tributa. Moltes gràcies, Jordi.
