Joaquim Homs a casa de Joan Maragall

El 14 de desembre de 2006 al menjador de la casa de Joan Maragall va tenir lloc un breu concert dedicat a Joaquim Homs, a càrrec de la soprano Carme Miró, acompanyada per Jordi Farran al piano ­-el mateix piano vertical que havia tocat Maragall un segle enrere­-. Coneixedora de la meva amistat amb Homs, la cantant em va convidar a presentar el concert. Poc després del concert, reprenent i completant el que allà havia dit mig improvisadament, i amb el record encara fresc de les cançons, vaig fer-ne el comentari escrit que segueix.

La primera vegada que vaig veure Joaquim Homs va ser el 1990 al Conservatori Municipal de Barcelona en una taula rodona on uns quants compositors es dedicaven bàsicament a queixar-se del poc suport de les institucions del país a la música contemporània. Homs, el més vell de la taula, després d'una frase de solidaritat amb les queixes dels seus col·legues, va explicar que per a compondre i per a comprendre la música cal escoltar-la amb totes les facultats, i mentre ho deia, per a fer-se entendre millor, va dur les mans mig obertes a l'alçada del cap i de l'oïda. Més endavant, a mesura que he anat coneixent la música d'Homs, sovint se m'ha tornat a fer present aquella actitud seva d'escolta concentrada. Escoltar música amb totes les facultats ens acosta al silenci, i la familiarització amb el silenci, com a oients o com a intèrprets, facilita que els silencis de la música d'Homs tinguin tota la seva vibració, el seu pes, la seva càrrega expressiva i el seu valor com a origen i final dels sons que hi neixen, s'hi mouen, hi creixen i hi desemboquen.

Escoltar amb tota l'atenció, així mateix, ens situa molt a prop de les actituds de rebre, contemplar i meravellar-se, i aquest haver escoltat amb totes les facultats tan propi d'Homs també ajuda a explicar que en les seves obres cada part, cada frase i cada nota tinguin el seu sentit i la seva riquesa o, tal com deia ell, ens semblin necessàries dins la totalitat de l'obra i alhora ens sorprenguin. D'altra banda, aquest donar tot el sentit a cada nota o posar tots els sentits en fer cada nota, ¿no és gaire a prop d'aquella invitació maragalliana a estimar la nostra vocació i a treballar-hi com si de cada cop del nostre martell en depengués la salvació de la Humanitat?

Encara que fossin de mons i generacions ben diferents ­-Homs va néixer el 1906 i Maragall moria el 1911 als cinquanta-un anys-­, podem trobar alguna altra afinitat entre el compositor i l'escriptor. Poc preocupats per la moda, l'èxit o la fama, tots dos eren moguts sobretot per l'anhel de descobrir una bellesa que no es veu a primera vista i de comunicar-la als altres, i la senzillesa i netedat d'ànima amb què ho feien ajuden que, encara avui, seguim sentint-los a prop en les seves recerques, descobertes, meravellaments i expansions. Maragall, quan ja era un poeta reconegut i un periodista respectat i influent en les coses de la vida pública del seu temps, posava igualment tota la cura, respecte i delicadesa en les cartes i poesies que va intercanviar amb una nena de vuit anys d'una masia del Pla de la Calma, on havia passat uns dies convidat pel seu amic Josep Pijoan. I Homs, per avantguardista que fos en compondre les seves obres utilitzant un llenguatge propi i per més complexitat que pogués abastar la seva potència mental, va seguir fent melodies atractives, taral·lejables i expressives de sentiments i emocions en què tots ens hi podem reconèixer, i inspirat per un nen de set setmanes componia, el 1993, una de les músiques més tendres que haguem pogut sentir mai, El son de l'infant.

Una part significativa del perfil humà i espiritual d'Homs ens el donen els textos als quals va posar música, referits sovint a paisatges o aventures de l'ànima, o bé a paisatges o realitats exteriors dels quals a l'escriptor i al músic els interessa especialment captar com ressonen en el nostre interior. Exceptuant el cas d'algun encàrrec escadusser, Homs va musicar molts textos simplement perquè el feien vibrar i en va sentir la necessitat. En les seves obres corals sobre textos emprats en la litúrgia és possible que se sentís més identificat amb unes parts del text que amb d'altres, però la música que va posar a diversos responsoris, als Càntics a la Creació, al Via Crucis i a la Missa, semblen brollar d'aquesta mateixa necessitat interior, i fa la sensació que musicar alguns textos religiosos va ser una de les seves maneres de canalitzar i expressar les seves inquietuds i vivències espirituals. Sigui com sigui, una de les úniques vegades que el vaig veure emocionar-se fins gairebé les llàgrimes va ser mentre escoltava la seva pròpia cançó Divendres Sant, sobre un text de Carner.

El tarannà del nostre compositor es manifesta, així mateix, en la seva manera de posar música als textos. Les cançons d'Homs són construccions sòlides on tot flueix amb naturalitat i amb una aparent espontaneïtat, i a mesura que les escoltem i les tornem a escoltar, alhora que n'anem descobrint tota la riquesa també tenim la sensació que Homs, en fer-les, escoltava profundament el text, en captava l'accentuació i el ritme, l'ambient i l'esperit i, sense allunyar-se'n mai, les servia amb el seu ofici i la seva sensibilitat i inspiració.

Comentarem a continuació les cançons triades per la soprano Carme Miró per a la vetllada nadalenca que va motivar el present article. La primera cançó va ser la que du per títol El viatge, sobre text de Josep Carner. En contrast amb l'aire lleuger, faceciós i irònic d'altres poemes seus, aquest té un to més profund, i la música que va posar-hi Homs intensifica el sentiment de voler fer camí de què parla el poeta, del seu voler canviar o progressar però acabar adonant-se que davant de Déu és com un infant que no sap caminar: l'obstinat amb què el piano acompanya tota l'estona la narració de la veu, ens fa sentir que avancem fent tentines i trobem que finalment no ens hem mogut de lloc, i alhora ens fa sentir que malgrat no saber caminar i malgrat tots els dubtes i dificultats, el cert és que ens hem posat en camí i seguim caminant.

Un dels poetes més musicats per Homs va ser Salvador Espriu, amb qui compartia una marcada tendència a l'austeritat i el despullament. Sovint m'ha semblat que al caràcter eixut i esquelètic de molts poemes d'Espriu la música d'Homs hi insuflava una palpitació i un alè de vida que els arrodonia i els donava més volada. En Aquest Nadal prop del mar la música reforça l'ambient tràgic i desolat del poema, així com el punt de tendresa en evocar "les benignes mans de la meva mare" i la grandiositat del "tota la mar m'acompanya i escolta". En Prec de Nadal, Homs connecta amb el dolor del poeta que ve "sense cants ni ja somnis" i alhora, en fer-ho amb un cant greu que no deixa de tenir alguna cosa de somni, sembla rescatar-lo de la seva desesperança. La música amb què Homs recrea Aquesta pau és meva, feta com d'onades que recorden el cant gregorià, comunica la sensació que tot roda al seu temps i és al seu lloc, i la sensació de pau que ens omple quan tenim present que, com diu el poema en començar i en acabar, Déu ens vetlla.

En la vida i l'obra de Joan Salvat-Papasseit, al costat dels anhels i experiències de caire anarquista, avantguardista i amorós també hi havia un esperit religiós molt autèntic. El seu poema Nadal, d'un aire tan quotidià i acolorit, respira una melangia i una enyorança que amb la música d'Homs esdevenen encara més misterioses i poètiques. Salvat-Papasseit va escriure Nadal als vint-i-sis anys aproximadament, cap al 1921 en què va ser publicat, i Homs va musicar-lo quan en tenia vint-i-quatre, el 1930, quan encara no havia començat a ser alumne de Robert Gerhard però ja manifestava un gran talent. En aquesta cançó els acompanyaments, comentaris i preparacions del piano il·lustren i embelleixen ambients, imatges i accions amb relació al fred, el caliu, la llum, la lluna i tot el que és descrit i suggerit en el poema.

Un dels escriptors als quals Homs havia tornat més vegades era Rabindranath Tagore, del qual havia llegit i rellegit diversos llibres poètics traduïts al català per Maria de Quadras aplegats en el volum Obra selecta. Dels textos breus que formen un d'aquests llibres, Ocells perduts, deu van ser convertits en cançons pel nostre compositor. "Deixeu-me creure que entre totes les estrelles, n'hi ha una que guia la meva vida enmig del desconegut", diu el text en què es basa l'última cançó d'aquest cicle, i la música que hi va posar Homs n'expressa i amplifica l'esperit ple de serenitat i confiança i contribueix a elevar-nos i deixar-nos suspesos a l'alçada dels estels i els ideals.

Semblantment a Tagore, Joan Maragall era donat a cultivar tot allò que enriqueix l'esperit, i a transmetre amb simplicitat a tothom ­inclosa la gent més senzilla­ sentiments i ideals constructius. Tots dos tenien una capacitat especial per a intuir certes realitats amagades que podrien anar fent-se més presents si fóssim capaços d'entreveure-les, desitjar-les i preparar-les-hi el terreny. ¿Quants de nosaltres, en algun moment, no hem redescobert i anhelat amb més delit algun aspecte de la bellesa del món i de la vida, de la pau del cor i la pau entre els pobles, o de la noblesa i les millors virtuts de l'ànima, gràcies a les visions inspiradores que ens n'han donat els dos poetes?

El 1901 Maragall, amb l'autoritat moral que s'havia anat guanyant entre molta gent, es dedicava sovint a escoltar, comentar i aconsellar, lúcid i bondadós, animant, donant confiança i ajudant a fer florir el millor que cadascú du a dins, i al mateix temps escrivia uns poemes ben senzills sobre el mar i les barques, Vistes al mar, de quatre dels quals Homs va fer-ne cançons el 1961. En Degué ser un dia així ­-la cançó basada en el segon d'aquests poemes i que va cloure el nostre concert­- el poeta, meravellat pel cel i l'aigua, i amb aquella seva predisposició a notar el lligam íntim entre el món d'aquí i el del més enllà, troba que el paisatge de Caldetes li desperta la visió de l'episodi evangèlic de Jesús caminant sobre el mar. I Homs, com sempre servint fidelment el poema, en recrea el clima de pau, de misteri i d'encanteri, després d'una introducció del piano on se'ns prepara per a l'episodi meravellós tot condensant-ne l'ambient i creant un sentiment continuat d'expectativa. "Què passarà?", sembla que se'ns pregunti a cada nou acord del piano. Qui vulgui saber-ho... no ha de fer més que escoltar la cançó! -en directe, si pogués ser, o bé enregistrada, des del dia que a algú se li acudeixi enregistrar aquesta obra filla de la trobada feliç de dos clàssics de l'art català.

A la vetllada nadalenca del 2006 a can Maragall, l'autenticitat de la soprano Carme Miró, amb l'acompanyament despert del pianista Jordi Farran, així com la receptivitat de l'auditori i la vibració del lloc on ens aplegàvem, van propiciar que es revelessin i es comuniquessin la bellesa i la força espiritual de les cançons de Joaquim Homs. Què va sentir cadascú durant el concert, què se'n va endur i què li n'ha quedat són intimitats que no podem esbrinar, però creiem que amb aquestes cançons tots vam fer un viatge intens, agradable i enriquidor, i és una experiència d'aquesta mena el que desitgem a tothom qui s'aventuri a escoltar-les de nou.

Biografia

Joaquim Homs (Barcelona, 1906-2003) ha estat un dels compositors catalans més destacats del segle XX. De jove actuà com a violoncel·lista i practicà el piano i la composició de manera autodidacta. Entre 1931 i 1936 estudià amb Robert Gerhard. De les seves més de dues-centes obres, tres van ser estrenades als prestigiosos Festivals de la Societat Internacional de Música Contemporània, a París (1937), Varsòvia (1939) i Estocolm (1956). Entre 1952 i 1962 presentà a Barcelona una Antologia de la música contemporània en cicles d'audicions discogràfiques comentades. En constituir-se l'Associació Catalana de Compositors el 1974 en va ser escollit president. Va rebre la Medalla d'Or al Mèrit Artístic (Ajuntament de Barcelona, 1981), el Premi Nacional de Música (Generalitat de Catalunya, 1992), la Medalla de Oro al Mérito en las Bellas Artes (Ministerio de Cultura, 1993) i el Premi Nacional de Cultura (Generalitat de Catalunya, 1999). El 1989 ingressà com a membre electe a la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi. Diversos programes monogràfics de ràdio i televisió ­-BBC 3, France Culture, TVE-2, Radio Buenos Aires, Radio 2, Catalunya Música-­ i catorze CDs monogràfics han estat dedicats a la seva obra.

Nota bibliogràfica

Joaquim Homs va ser l'autor dels llibres Robert Gerhard i la seva obra (Biblioteca de Catalunya, 1991) i Antologia de la música contemporània (Pòrtic, 2001), així com d'articles i conferències recentment recollits al llibre Joaquim Homs. Trayectoria, pensamiento y reflexiones (Ediciones Autor, 2007). Igualment, es pot consultar el llibre de Francesc Taverna-Bech, Catálogo de obras de Joaquín Homs (Fundación Juan March, 1988).

Selecció discogràfica de CDs dedicats monogràficament a l'obra d'Homs:

  • Música religiosa Quartet de corda de Barcelona i Mireia Pintó (mezzosoprano) Anacrusi, 2000
  • Integral de clarinet Oriol Romaní (clarinet) Columna Música, 2000
  • Lieder Elena Gragera (mezzosoprano) i Jordi Masó Columna Música, 2000
  • Piano Music vol.2 Jordi Masó (piano) Marco Polo, 2002
  • Un retrat. Música de cambra Júlia Arnó (soprano), Oriol Romaní (clarinet) i Emili Brugalla (piano) Anacrusi, 2003
  • Música para voz y acompañamiento de cámara Montserrat Torruella i Grupo Enigma; Juan José Olives (director) Autor, 2002
  • Música simfònica OBC dirigida per Decker, Edwards, Ros Marbà, Olives i Oue Columna Música, 2007
  • Música para coro mixto a capella Cor Madrigal; Mireia Barrera (directora) Autor, 2006