Joaquim Ferrer, les oliveres com a penyora
Continuïtat i Pau. L’any 2013 a la revista Relleu escrivia un breu article “Enric Prat de la Riba i Francesc Macià en el marc de la Renaixença”. Joaquim Ferrer ajuntava dos noms, que si hom vol sempre es poden confrontar, deia en conclusió: contribuïren amb les seves idees, propostes i realitzacions a la reconstrucció nacional de Catalunya. Prat i Macià són, segons Ferrer, testimonis d’un patriotisme adreçat a tothom que convidava a anar endavant amb treball i responsabilitat.
Transversalitat i Creativitat. Joaquim Ferrer escrivia el 5 de febrer de 2015 arran de la mort del seu amic Raimon Martinez Fraile: El dia a dia de l'actualitat de vegades s'oblida d'aquesta confiança mútua que de forma transversal ens dóna una particular solidesa com a poble. Les relacions poc visibles donen a la societat una gran capacitat creativa.
Joaquim Ferrer era historiador. La seva obra sobresurt per la naturalitat de la seva amplada des de la primera biografia de Francesc Layret 1880-1920 (1971) a la darrera el Bisbe Joan Carrera: Un bisbe del poble. Una vida al servei del país, (2015). Fou molt sensible a documentar la realitat del moviment obrer a Catalunya en llibres com El primer primer de maig a Catalunya (1972), o la biografia i l’edició dels records del sindicalista de la C.N.T Simó Piera(1973). Alguns dels seus llibres estan dedicats a captar l’actualitat històrica del moment en fets recents com La vaga del Harry Walker de Barcelona (Desembre 1970-Febrer 1971) (1972), La lluita pels ajuntaments democràtics (1966-1976) (1977) o Els papers de Salamanca: història d'un botí de guerra (1996).
Joaquim Ferrer fou un polític de servei. Va ser membre de l'escoltisme en la seva joventut. Va seguir treballant amb els Antics Escoltes i Guies de la Fundació Josep Sans. Junt amb Eladi Homs i Marià Ferret introduí l’escoltisme a Mallorca.Va ser un dels promotors de la campanya El català a l'escola, per la qual cosa fou detingut i jutjat l'any 1968. Va participar activament a la coordinació del Moviment de Regidors Democràtics (1966-1979). Animà el grup Socialistes Democràtics Catalans (SDC) entre novembre de 1973 i el juliol de 1974. El seu ideari es definia en quatre punts: socialisme, nacionalisme, democràcia i estratègica política. Des d’aquesta definició participa en la fundació i la redacció del primer document de treball del Reagrupament Socialista i Democràtic de Catalunya l’any 1974 amb Josep Pallach (Glòria Rubiol, Josep Pallach i el Reagrupament, 100). Fou nomenat sotsdirector general d'Acció Cívica de la Generalitat (1982-1984).Del 1985 al 1988 va ser conseller de Cultura. Fou elegit diputat les eleccions al Parlament de Catalunya del 1988, 1992, 1995 i 1999. Senador per designació autonòmica (1988-1999).
Joaquim Ferrer fou també un polític de definició. Va ser dins de CDC portador de la veu del centreesquerra, de la posició socialdemòcrata amb els companys Baltà, Hinojosa i Reniu. Alguns llibres són útils per veure com es marca una posició a través del temps i de les exigències de direcció que es va assenyalant en el dia a dia. Un nou impuls per a Catalunya (1982), A mig camí (1989), Des del centreesquerra (2000), Catalunya inacabada (2003).
Fermesa i Bonhomia. Joan Capdevila ens ha fet el favor de recordar bé l’estil d’en Joaquim Ferrer. Fermesa: no s’hi valen escrúpols excessius i purismes exagerats al valorar els nostres símbols resistents. Bonhomia: no hi ha pas mai ni derrota , ni victòria entre companys que deliberen sobre el que els hi sembla millor. El seu amic Jordi Xuclà el sap definir molt bé: un home alegre i positiu de fina ironia que mai va trepitjar el cinisme ni el sarcasme.
Un actiu. La memòria de Joaquim Ferrer serà per a molts un actiu: formació, capacitats, tenacitat, servei, fermesa, bon humor i dignitat són eines per a un combat. El record d’en Joaquim ens ajudarà a saber com utilitzar-les i combinar-les a cada moment.