Joan Sales, una voluntat tossuda d'ampliació de la vida catalana
S’ha dit que Joan Sales és sempre un soldat, Ferran de Pol deia que Incerta Glòria és la novel·la de la generació sacrificada, la del front.
Taula rodona “Història i recepció d’una novel·la”, dels Diàlegs a la Pedrera Caixa de Catalunya: “Incerta glòria” de Joan Sales. La memòria històrica i les veritats de la novel·la. 28 de gener de 2009.
La pitjor collita és la que no s’ha sembrat mai.
J. Sales a J. Coromines. Novembre de 1959
El catalanisme era una cuirassa protectora de sentiments més íntims: els sentiments de Pàtria.
Quaderns de l’Exili, Editorial, Desembre de 1945
1. INTRODUCCIÓ
Primerament vull agrair als organitzadors d’aquestes jornades, als amics Xavier Pla el seu coordinador, Àlex Susanna director de la Fundació Caixa Catalunya, Rosa M. Plans i tots els qui hi hagin intervingut, la bona idea de celebrar-les i la gentilesa d’haver-me convidat a participar-hi. Ha estat un èxit de públic i de qualitat de les seves intervencions. Vull destacar, com faig, i faré sempre que pugui, la validesa de les aportacions que provenen del món universitari. El país té unes universitats que treballen al seu servei i se n’hauria d’adonar més del que se n’adona i no rondinar tant. Ara, en el moment d’intervenir i després d’haver escoltat tots els anteriors participants, el meu ànim està dividit entre limitar-me als punts que tenia preparats o comentar algunes coses del munt d’interessants preguntes que hem pogut escoltar.
No em cenyiré a Incerta Glòria, encara que arrencaré des d’unes consideracions sobre la presència de l’humor a aquesta novel·la, parlaré del “dinar de gala” (2), segonament, de com segons Joan Sales, una literatura viu en la vida d’un poble des d’un text de l’any 1937 (3), de la força d’on sorgeix el seu caràcter incòmode, el seu fer de “senglar” (4), i finalment glossaré aquesta expressió d’un editorial de Quaderns de l’Exili: una cuirassa protectora de sentiments més íntims (5). El comú denominador dels diferents aspectes de la vida i l’obra de Joan Sales és una voluntat tossuda d’ampliació de la vida catalana.
2. EL GOIG DE LLEGIR: "UN DINAR DE GALA"
Darrerament un munt de gent que descobreix Incerta Glòria, en queda impressionada, i s’enfada: com és que ningú no me n’ha parlat abans? Es vol descobrir ràpidament els responsables per tal de castigar-los severament. Mala cosa per dues raons: perquè finalment aquest mal humor consecutiu al plaer literari aconseguit acabarà predominant i els farà agre el caràcter. Segonament, perquè malmet la lliçó fonamental que ens hem de preparar a fer-nos nostra per a la celebració com cal del centenari del naixement de Joan Sales l’any 2012: una voluntat tossuda d’ampliació de la vida catalana. Si es vol ampliar alguna cosa, certament, s’ha de combatre els qui la limiten, redueixen o tanquen. Cal fer-ho de tal manera, però, que no quedin exclosos els reductors. No és gens fàcil. Enlloc està escrit que calgui limitar-se a fer coses fàcils. Hi ha qui molt entusiasmat, proposa fer Incerta Glòria lectura obligatòria a totes les escoles del país. Fóra un disbarat descomunal. Si hi ha una cosa que travessa tota l’obra literària de Joan Sales és el goig de llegir. La primera virtut d’una novel·la deia repetidament és que no caigui dels dits, després ve tota la resta. Ampliar vida des del goig és una tasca noble. Per tal que s’hi posi el màxim de gent possible cal la seducció, el contagi, la invitació amable, el regal del que es vol compartir com a plaer, si hom vol l’astúcia i, fins i tot, la pressió insistent raonable i ben humorada, i si cal reiterativa, tot el que calgui, tot, menys aquesta avorrida i poc imaginativa apel·lació al diari oficial per tal de solucionar-nos els problemes, o pensar que ens els solucionen.
La veritat d’una novel·la fa el seu fruit en la ment dels lectors quan el fa. En el silenci i la foscor les arrels foraden la terra. Els fruits es cullen quan es cullen, sempre, però, després d’haver sembrat i plantat. En una carta a Joan Coromines, Joan Sales li diu “La pitjor collita és la que no s’ha sembrat mai”. Els fruits vénen quan vénen. Ara mateix tenim un bon exemple d’aquests fruits –tardans només per la gent de temps curt i limitats a les novetats– perquè certament l’Antígona de Sòfocles no és pas una novetat, ni la traducció que en féu Carles Riba tampoc. Ara es ven al quiosc i pel que sembla es ven bé. Seguiran 50 llibres dels clàssics grecs i llatins en l’edició de la Fundació Bernat Metge. Esperem i desitgem que tinguin un bon èxit. Ens queixem del retard, cerquem culpables, o agraïm des de Sòfocles i Carles Riba, els venedors del quiosc, passant per l’esplèndida i valenta iniciativa dels promotors d’aquesta ampliació actual en el temps i en el nombre de lectors. Ara es cull perquè s’havia sembrat abans. El dia 19 de febrer presentarem aquesta iniciativa als estudiants de la Facultat de Filosofia dins el Fòrum Filosofia i Ciutadania.
Per tal d’alleugerir un clima com massa greu, dens, estrafolari i polèmic que potser ha caigut sobre l’opinió que hi ha d’Incerta Glòria, l’opinió, la imatge, és a dir, el que diuen d’una cosa aquells qui encara no la coneixen, potser fóra bona cosa, penso, que la lectura o relectures d’Incerta Glòria comencessin una estona pel capítol tercer de la tercera part, el “dinar de gala”. El lector es farà un tip de riure fins a les llàgrimes, i entendrà que els qui defensaven el seu país fent de soldats eren com tots nosaltres. Perquè certament, com va glossar filosòficament Jean Lacroix (1964), el gran tema d’Incerta Glòria és el fracàs; equivocaríem, però, la perspectiva si penséssim que aquest fracàs està com cenyit a la derrota militar, que els fracassos en una guerra són els fracassos dels derrotats. Perquè llavors pensaríem que la justícia d’una causa i la seva victòria ens asseguraria una glòria certa i no és el cas. Pensaríem, potser, que el resultat d’una guerra es pot arreglar a la següent guerra, o en la seva avantsala que és la política segons l’expressió de Clausewitz.
Quan la unitat està en un front mort els de la comandància de la brigada tenen la idea, la té en Cruells, de fer venir les dones i el fills. Per tal de mostrar les “bones maneres” ben diferents de les de la “brigada dels peus plans”, amb la qual rivalitzen constantment, organitzen un “dinar de gala” en honor de Santa Llúcia, que no és la patrona de la infanteria, en un dia que no és el dia de Santa Llúcia. En el menú tot és com “perdiu sense cols”, com “els vermuts sense olives”, o té l’origen secret de la “terra de ningú” i el seu misteriós proveïdor: conyac Fundador, aigua de colònia, cafè de la Guinea, i l’amagat polierotikol de la complicitat del Doctor Puig i el Capità Picó. El dinar comença molt bé i acaba com acaba, a còpia d’anar bevent vins de “collita pròpia” i conyac “feixista”, s’emboliquen amb les “amígdales” de Letamendi, la pèrfida Albió, Napoleó que és enterrat a La Meca, i un raig d’altres ximpleries. La Marieta, la filla del Comandant Rosich, surt amb la veritat històrica “El que és enterrat a la Meca és Mahoma” i causa “un silenci de consternació”. La seva mare la renya en nom de l’experiència de l’edat: “I tu què saps, nena? No tens encara experiència”. La resposta és “objectiva”: Doncs, ho porta el llibre que passem a col·legi. En Ramonet, el fill d’en Lluís i la Trini, dóna un altra versió de l’objectivitat, sempre n’hi ha més d’una: “En el que passo jo hi ha pintat tot el contrari.” El comandant recorda que hi ha alguna cosa així com la lògica i demana: “tot el contrari de què?”. El metge protesta advocant per l’ordre social: ¡estaríem frescos si els llibres portessin tot el contrari!”. La cosa segueix amb el mateix estil accelerant-se, fins a la confessió final del comandant: “Oficials, classes i soldats, herois de Catalunya i la República: ¡estic com una sopa!” La seva dona el consola amb una gran veritat –no sé si històrica o no: “No és pas cap vergonya remullar una festa tan sonada ¡La patrona de la infanteria!”. Posats a fer coses obligatòries, o més simplement recomanacions, als responsables del memorial democràtic, que són a fe massa seriosos, potser, em penso, els aniria bé de meditar coses com ara aquestes.
La mare de Joan Sales, Josefina Vallès, germana de Gaietà Vallès i de Joan Vallès el qual visqué on ara estem, –la meva àvia –, li deia un dia: tu, Joan, el que de veritat fas millor és fer riure. També sap fer plorar, pensar i crear àmbits de misteri. Calia, però, em penso, restablir aquest equilibri en la imatge total de Joan Sales.
3. “UN GRA DE SORRA EN UNA CATEDRAL” (1937)
En el final d’una llarga carta a Màrius Torres del 2 de febrer de 1937 escrita en una nit per l’alferes sortit de l’escola de Guerra que, llavors, era Joan Sales, mentre feia guàrdia al front de Madrid, hi trobem com pensa la relació del que podrà ser la seva literatura en el conjunt de la vida catalana. “El gra de sorra amb què penso contribuir algun dia a la nostra literatura serà modestíssim, però voldria que, modest o no, servís per a la construcció d’una catedral”. Sobre la imatge de la catedral, exactament sobre la de la cúpula, trobem formulada des de l’humor que ell domina, com hem vist, aquesta voluntat tossuda d’ampliació que és l’eix de la lliçó que hem de rebre de Joan Sales. L’alferes, en la nit de guàrdia a Madrid se les té amb els col·laboradors de La Publicitat i uns versos de Josep Carner: salut a la pàtria que encar no és nascuda com l’hem somniada sos fills. Certament, Joan Sales s’oposa als noucentistes, i ho fa amb una certa contundència, les oposicions contundents són, també certament, desagradables i molestes. Pensem una estona, però, des d’on ho fa, quan ho fa, com s’hi oposa i exactament què els oposa. Escriu: “Els col·laboradors de La Publicitat sembla que només pensin en la cúpula de la catedral com donant per suposat que la futura nació catalana se sostindrà en els aires, feta només de cultura i bones maneres.” Aquestes bones maneres són les que no tenien els de “la brigada dels peus plans” i que hem vist ara mateix el que els pot passar en un dinar de gala en un front mort de guerra quan es remulla la patrona de la infanteria. La imatge de la cúpula li serveix a ell per tal de descriure les dimensions d’una construcció nacional i a nosaltres per entendre la lògica salesiana d’ampliació de vida: “Una cúpula, si és bonica, fa molta patxoca i almenys una cosa és indiscutible; que constitueix la part més enlairada de l’edifici; però jo em demano, potser precisament per això, si és factible assentar-la sense murs que en suportin el pes i fins i tot, com que tiro per mal pensat..., sense els renecs del mestre d’obres i dels paletes; diu que els que proferia Miquel Àngel mentre construïa Sant Pere de Roma eren d’antologia, amb gran detriment de la cultura i les bones maneres.” La inversió restrictiva i estranya és la de l’estret “unilateralisme cupular” que equivoca el nombre necessari de protagonistes, el temps de l’acció i el lloc en el tot del que cal cercar com a qualitat: “...totes les nacions tenen defectes i seríem ben pàmfils si imaginàvem que la nostra serà en això diferent de totes les que hi ha i hi ha hagut en el món a fi de fer feliç el “príncep dels poetes” que, per cert, ens hauria de desxifrar l’enigma d’aquesta mare que encara no ha nascut i ja té fills que la somniem. Abans, en aquells temps endarrerits, eren les mares –les futures mares– que somniaven els fills, però cal concloure a la vista de l’oda pindàrica del senyor Carner que això ara va de tota una altra manera”.
L’humor de Joan Sales posa el dit a la nafra, somniar perfeccions ve després d’assegurar existències. La carta sobre la qual he volgut cridar l’atenció perquè ens dóna el que s’ha de cercar primerament en les interpretacions de les constants d’un autor, acaba de la següent manera: “i fóra en tot cas un escrúpol de monja que de tant voler una nació sense defectes ens deturéssim de fer-la ¿és que n’hi pot haver cap de pitjor que la inexistència? I vet aquí que l’alba del 3 de febrer ja apunta sobre les cases de Madrid; aviat vindrà un altre alferes a rellevar-me”.
S’ha dit que Joan Sales és sempre un soldat, Ferran de Pol deia que Incerta Glòria és la novel·la de la generació sacrificada, la del front. Conservaran tota la seva vida la lleialtat als companys morts per la pàtria. Sabem que quan Joan Sales va rebre la Creu de Sant Jordi : “Pel seu exemple de treball i de combat al servei de Catalunya, tant en el camp de la creació literària com en el de les tasques editorials, particularment a través del Club dels novel·listes va dir a Núria Folch, la seva dona, “Com sempre...Dels soldats de Catalunya mai ningú no se’n recorda”. L’entristí –i és ben trist– que el seu “combat al servei de Catalunya” quedés reduït en el seu llenguatge de 1937 a un combat en una cúpula penjada als aires, sense renecs si hom vol, o amb pocs renecs, però mai amb l’amplitud necessària.
La radicació de Joan Sales en la generació dels soldats dels fronts li donarà sempre un rebuig de la fraseologia excessiva i la retòrica altisonant de sensibilitats successives de grandiloqüència buida, el seminarista Cruells ho diu així: «Els himnes patriòtics o revolucionaris del gènere sublim que només cantaven els enxufats de la rereguarda»...aquells «himnes», als dels fronts, ens semblaven d’una cursileria insuportable”.
Joan Sales va arribar fins a Comandant, la seva unitat va entregar les armes després de passar la frontera formada i desfilant; els gendarmes francesos, sorpresos, els van retre honors militars. Ell va fer bé la seva feina.
4. “UN SENGLAR” (1950) QUE EDITA RONDALLES (1949-1954).
Responent a una carta de Xavier Benguerel, Carles Riba diu de Joan Sales: “És home de molt talent i fa grup amb altres joves (relativament) força apreciables. Ara bé, el tinc per una mica extremós. A Mèxic, ha fet, un temps, de senglar; després ha tingut palestres sonades amb certs senglars que encara hi ha allí.” El terme senglar és ben curiós. És un calc semàntic del “jabalí” del llenguatge parlamentari de les Cort Republicanes. Benguerel li ha escrit “potser algun dia us entretindré amb algunes frases ben curioses que he rebut d’un senyor Joan Sales. No el conec personalment; em diu que és amic vostre i jutja el que ell en diu “catalanisme d’ara” a base d’unes teories que no em semblen ni massa oportunes ni massa adients pels joves que puguin rondar el seu entorn”. El que és significatiu d’aquesta actitud vigilant i desconfiada de Benguerel és primerament l’alarma enfront de les teories, és ¿què no hi havia res a teoritzar després del Desastre Nacional de 1936-1939 com l’anomenen d’una manera justa els homes dels Quaderns de l’Exili (1943-47)? No calia pensar una mica? No hi havia res a eixamplar en una actitud exclusivament literària i “principatina” massa cenyida al que geogràficament és la Catalunya Vella? Res a rectificar? L’altra indici que confirma un possible ressò de les reunions de què ens parlava ahir l’Hilari Raguer és la presència d’uns “joves que puguin rondar el seu entorn”. En aquest moment Carles Riba té uns 57 anys, Xavier Benguerel uns 45, Joan Sales 38, els joves entre 25 i 20 anys. Quan un dinamisme de relleu generacional s’obre, quan una revisió teòrica necessària s’efectua, el que sorprèn és aquest primer reflex de desconfiança espantada. Si els calia fer repicar campanes davant la vida que s’obria als seus peus! Riba resta encuriosit i tranquil·litza Benguerel molt a mitges: “Sí, entreteniu-me, en una carta pròxima, sobre les seves teories; no se m’ha obert gaire en aquest punt; i podeu comptar que en les converses que ací es tenen, sota impressions directes i desagradables, l’humor sovint s’esplaia i es tendeix a trobar-lo, de moment, just.” Aquest “de moment” és tot un poema. Com aquell qui diu una sentència de llibertat vigilada.
Un cercle literari és un cercle literari, ni més... ni menys. Si és una mica exclusiu, i fins i tot elitista, doncs, és una mica exclusiu i tampoc no passaria gran cosa si no fos que una part es pren pel tot i empetiteix el país. Si una cosa està empetitida, s’ha d’ampliar. El problema de la part que es pren pel tot no és que no hi hagi mil maneres de defensar, valorar, i agrair en cada cas, el que la part és com a part. El que li cal és deixar de prendre’s pel tot. Únicament aquest, i cap altre, és el problema dels ribians dels anys 50 i anirà essent el problema de les successives versions del mateix fenomen, cada cop menys excusable a mesura que les condicions per tal d’eixamplar el joc siguin més favorables. Tampoc no cal exigir a cap “part” o “família espiritual” –en la humana mesura en què n’hi ha d’haver de distintes– que sempre vetlli per tal d’endreçar el tot i portar-lo a les seves possibles dimensions màximes, n’hi ha ben bé prou que no ho obstaculitzi quan en vegi els senyals.
Els senyals que feia el senglar vigilat eren editar rondalles per a infants. Vet-ho aquí. Carles Riba informa Xavier Benguerel: “Està en una editorial –Ariel– i ha fet publicar allí un llibre de rondalles (Llull, Mistral, Verdaguer) amb un pròleg meu. Potser l’únic llibre per a infants en català aparegut en aquest calamitós període”. El llibre al qual es refereix Riba és el primer d’una sèrie i fou editat l’any 1949, seguien un cada any fins l’any 1954 l’adaptació per a infants del Tirant lo Blanc amb un pròleg de Ferran Soldevila. Rondalles escollides de Guimerà, Casaponce i Alcover (1950), Rondalles gironines i valencianes (1951), Rondalles d’ahir i avui (1952). Per tal de doblar la lògica de l’ampliació de vida que significava atendre amb preferència els més joves, operava també la pràctica del respecte a la integritat del domini geogràfic de la llengua. En el prefaci al tercer volum escriu: “Amb els dos primers volums havien quedat representades moltes de les nostres variades regions: les Illes Balears amb Ramon Llull i Antoni Maria Alcover, la regió central o barcelonina amb Verdaguer, les terres de Provença i de la Catalunya francesa amb Mistral i Esteve Caseponce, la Catalunya Nova (o sigui la que s’estén al sud-oest del Llobregat) amb Guimerà –el qual, d’altra banda, per la seva naixença a les Illes Canàries, on va viure fins als deu anys, podem dir que també representa els catalans d’ultramar, avui en dia tan nombrosos.”
Abans que cap altra cosa, i perdoneu, el meu oncle Joan és sempre per a mi qui narrava aquestes rondalles any darrere any quan ens portava d’excursió amb els meus germans, germanes, cosins i cosines als estius de Vallclara de la meva infància. Les excursions reines eren: per solemne, el Monestir de Poblet, amb les tombes dels nostres reis, dels quals ens explicava les històries, i per màgica l’anada a la “cova dels lladres” prop del Mas de la Llana. En tornant d’haver entrat a la cova, s’hi entrava reptant i cap enrere, Joan Sales es reservava les històries de més misteri i por per al final, prop del pla de la Bela, quan enfosquia i anàvem arribant al poble. A causa de la seva dedicació a la toponímia, una excursió amb l’oncle Joan tenia garantit saber sempre el nom del terreny que trepitjaves. Mai no em va semblar que s’assemblés a un senglar.
5. UNA “CUIRASSA PROTECTORA DE SENTIMENTS MÉS ÍNTIMS” (1945).
El sistema mecenes-mandarí que ens ha donat en alguns moments agilitat i ens ha permès en moments ben difícils fer “com si” cal que sigui rectificat. Del contrari, la sana existència d’un públic general i un públic natural de cada cosa determinada s’esllanguirà en un munt d’agitacions entre entesos i una indiferència del públic més general. Al poble se’l condemna a un constant entreteniment de baixa volada o a la complicitat passiva de clients d’una agitació més o menys ideològica, més o menys lligada a les turbulències de la política espanyola. Fixem-nos que Riba diu a Benguerel que Joan Sales “ha fet editar”, es confon, no havia fet editar res, ho editava. Els mandarins fan editar, els editors editen. No és just tampoc reduir la tasca editorial de Joan Sales a la novel·la. A més dels seus treballs en la Historia d’Espanya i la Història dels Catalans de Ferran Soldevila, i l’edició d’obres de Carles Cardó, convé atendre també l’altra col·lecció del Club Editor, El pi de les tres branques, per tal d’entendre aquesta recerca constant d’un públic més natural, menys sofisticat i més ampli. Ara parlaré de dos títols: el primer és un llibre de l’historiador Ferran Soldevila, Què cal saber de Catalunya?, el segon de Joan i Jacint Reventós, Dos infants i la guerra. El que vull dir sobre el primer és que aquest llibre publicat l’any 1968 fou un encàrrec per tal que les lliçons d’un mestre arribessin a més gent, l’autoritat de tota una vida de bon historiador d’ofici arribava al màxim de gent possible per tal de mostrar-los què era el seu país. En una carta de 18 de setembre de 1970 l’editor, que editava retia comptes a l’autor d’11.080 exemplars venuts. Mentrestant el sistema mecenes-mandarins li donava a l’historiador un bon disgust. Deixem la paraula a l’historiador Albert Balcells: “En els seus darrers temps, Ferran Soldevila tingué un desengany. S’havia insinuat que se li concediria el Premi d’ Honor de les Lletres Catalanes, creat el 1969. No fou així i la mort se l’enduia el 1971 sense que el jurat tingués l’oportunitat d’atorgar-li el reconeixement que el guardó comportava”. Hi ha una major possibilitat d’agraïment, d’eficàcia i amplitud en maneres de fer distintes a un repartiment d’honors convulsiu que distreu molt els jurats i els seus confidents.
Llibres com Nit de Reis (1966) de Ramona Via o Dos infants i la guerra de Joan i Jacint Reventós mostren bé quina és sempre la sensibilitat de Joan Sales davant la Guerra. La lliçó l’havia tret ben aviat, un editorial de desembre de 1945 als Quaderns de l’Exili la defineix amb claredat. Cal una major amplitud interior per tal d’afrontar certes qüestions. Una “devoció” afectada sempre separa. Permet intensificacions de grau divers en les proclamacions per tal que els compatriotes rivalitzin entre si. “El que la nostra Pàtria necessita és oblidar –de cor, generosament– els odis que la guerra civil espanyola va portar fins ella. Mai més mentalitat de guerra civil!, Però, alhora, no necessitem pas menys l’adveniment d’una exigència patriòtica que digui pa al pa i vi al vi.” Oblidar odis i parlar clar. Un programa difícil, “una mica extremós” per a algunes sensibilitats, però era, i és, absolutament necessari. L’observació dels qui feien Quaderns de l’Exili (1943-1947) és fina: “el catalanisme era una cuirassa protectora de sentiments més íntims: els sentiments de Pàtria.” No són els -ismes, cap d’ells, el que pot orientar-nos, ens cal un terreny més ample on aquests -ismes, millor dit, les persones que diuen seguir-los, conflueixen. L’editorial que comentem acaba citant el “nostre gran mestre”, el mestre comú dels qui feien Quaderns era l’Àngel Guimerà: “I llavors ja no tindrà raó de ser el Catalanisme, perquè Catalunya, senyora d’ella mateixa, serà sols catalana com en sos millors dies”.
Incerta Glòria, amb la seva veritat novel·lesca, és un bon punt de partida per tal d'intentar enlairar el tractament que se’n diu memòria històrica des d’una dimensió tràgica, una de les paradoxes de la nostra situació com a poble és que amb tantes tragèdies com hem passat tinguem tan poc sentit del tràgic. Em penso que ara ens és essencial, a tots els països europeus, formar tota una generació d’estudiosos que s’aproximi al passat tan violent de tots els pobles europeus amb rigor històric, erudició, i un bon sentit de com cal tractar el fons de misèria i de grandesa de la naturalesa humana.
Bibliografia
- René Girard, Achever Clausewitz. Entretiens avec Benoît Chantre, París, Éditions Carnets Nord, 2007, és una reflexió sobre l’horitzó de violència sempre inherent a la vida europea.
- Carta de Carles Riba a Xavier Benguerel, dins Xavier Benguerel, Memòria d’un exili. Xile 1940-1952, Barcelona, Edicions 62, 1982, p. 232. També a IEC, Cartes de Carles Riba, II: 1939-1952, Barcelona, 1991 pp. 453-54
- Carta del 18 de setembre de 1970, Pujol, Enric. Ferran Soldevila i els fonaments de la historiografia catalana contemporània, 1995, Pròleg d’Antoni Simon i Tarrés, 370 pp.
- Albert Balcells i Gonzàlez. Ferran Soldevila i l’Institut d’Estudis Catalans a Institut d’Estudis Catalans, Memòria 1995-1996, p. 176
- El catalanisme ha mort: ¡Visca Catalunya!, Quaderns de l’Exili. Editorial del núm. 17, pàg. 1 (Desembre de 1945), també es pot trobar a Josep M. Ametlla, Lluís Ferran de Pol, Raimon Galí, Joan Sales, Els Quaderns de l’exili. Col·lecció Eixos, 15. Barcelonesa d’Edicions, 1994.