Joan Sales: la recepció difícil de "Viatge d'un moribund"

Viatge d’un moribund és, d’una banda, un viatge real, en les seves successives etapes de la guerra i l’exili. De l’altra, un viatge moral en el qual el moribund assedegat deambula, com fantasmal, en un complex escenari simbòlic i oníric d’angoixa metafísica.

Enguany celebrem el primer centenari del naixement de l’escriptor, traductor i editor Joan Sales i Vallès (Barcelona, 19 de novembre de 1912-Barcelona, 12 de novembre de 1983). La commemoració d’una efemèride d’aquesta magnitud representa sempre una oportunitat d’or per rellegir i reavaluar l’autor en qüestió. En el cas de Joan Sales, el repte literalment salta a la vista i clama al cel. Cal aprofitar el centenari que tenim al davant per treballar de valent i a fons en dues direccions paral·leles però altament complementàries i suplementàries.

La primera direcció és aconseguir la canonització definitiva i inqüestionable d’Incerta glòria com una de les novel·les fonamentals de la literatura catalana de tots els temps, una novel·la que mereix un lloc al costat de Vida privada de Josep M. de Sagarra, Bearn de Llorenç Villalonga, La plaça del Diamant de Mercè Rodoreda i Crist de 200.000 braços d’Agustí Bartra, referents centrals de la narrativa moderna. Incerta glòria s’ha de llegir i estudiar amb tota la fondària possible, des de tots els punts de vista necessaris: textualisme, teoria literària, crítica literària, filosofia, teologia, història, sociologia, psicologia... I un cop que s’hagi assolit l’objectiu de la canonització definitiva i irrefutable de la novel·la, s’hauria de continuar la tasca en l’esfera internacional, demostrant que és una gran novel·la que pertany al cànon de la literatura universal.

La segona direcció és, d’una vegada per totes, arrodonir la visió i el coneixement del conjunt de la producció literària de Joan Sales. Sales ha passat a la història de la literatura catalana com a autor d’una sola obra: la genial novel·la Incerta glòria. I pràcticament res més. Al llarg dels anys, els altres vessants de la seva producció literària han merescut relativament poca atenció per part de la crítica i l’acadèmia. Els “altres” Sales, com m’agrada anomenar-los, gairebé sempre s’han considerat negligibles perquè eren circumstancials i residuals. Aquestes actituds han provocat un coneixement totalment deficient de la figura literària de Joan Sales.

Certament, és indubtable que Joan Sales passaria als annals de la història de la literatura catalana i internacional en base a la sola existència de la seva obra mestra, Incerta glòria. Però també és igualment indubtable que no podem conèixer Sales i Incerta glòria com es mereixen si no prenem seriosament l’estudi dels altres vessants de la seva producció. Curt i ras: Incerta glòria és un monument artístic immens, però sense tenir en compte el poeta, el dramaturg, el traductor, l’espistològraf i l’adaptador sempre estarem lluny d’aprofundir-hi del tot.

A la seva manera, amb la seva sagacitat i capacitat de penetració habituals, Joan Fuster ho va deixar dit, en el breu capítol que va dedicar a Incerta glòria al famós manual Literatura catalana contemporània (Barcelona: Curial, 1988, pàgines 377-378):

“Incerta glòria, en tant que és ‘seva’, de Joan Sales, té molt de poema líric. Per dir-ho d’alguna forma: d’objectivació verbal, apassionada, d’unes obsessions ideològiques. La novel·la, per a Sales, és un instrument dialèctic. El pas de la poesia a la novel·la, en ell, va per aquest cantó: pel de la ‘configuració’ humanitzada d’uns fantasmes metafísics –tots els fantasmes són ‘metafísics’, ja ho sé– que encarnen perplexitats, ires, remordiments, esperances. El ‘poema’ obligaria l’escriptor a pronunciar-se a través d’un ‘jo’ resolutiu; la novel·la li permet alliberar-se’n mitjançant l’antagonisme dels protagonistes –no hi ha ‘protagonista’ sense ‘antagonista’– i el dels protagonistes amb la circumstància”.

D’aquesta esplèndida citació, me n’interessen, sobretot, dues nocions. Una, la noció del pas de la poesia a la novel·la, a la producció general del gran Joan Sales. I, dues, la noció d’Incerta glòria com a novel·la de poeta o novel·la poètica, és a dir, novel·la poemàtica. Les conclusions lògiques s’imposen pel seu propi pes. Viatge d’un moribund(Barcelona: Ariel, 1952) es pot considerar, sense por d’equivocar-nos, l’autèntica introducció a Incerta glòria o el terreny preparatori per l’escriptura posterior d’Incerta glòria. Pel testimoni directe de Núria Folch i Pi, al preàmbul, “La llarga història d’Incerta glòria i de les seves successives edicions”, de l’edició definitiva de la novel·la, publicada per Club Editor l’any 1999, sabem que Joan Sales es va posar a escriure la seva obra mestra l’any 1948, immediatament després de tornar del seu exili americà. Aquesta dada significa incontestablement que l’any 1948 Sales va cloure formalment la seva època d’escriptura poètica i va encetar la seva època d’escriptura narrativa.

Si volem filar encara més prim, podem fer constatar que les dues èpoques d’escriptura es van solapar. El darrer poema de Viatge d’un moribund, la suite de quatre poemes sota el títol d’“Als soldats morts per la pàtria”, el text número 92 del conjunt, que fa la funció triple de darrera secció del llibre, dedicatòria i colofó, està datat “Barcelona, 1951”. A partir d’aquí podem saber que Sales estava tancant el seu poemari i preparant-ne l’edició que compondria a mà ell personalment, i, al mateix temps, ja estava enfeinat escrivint el text narratiu que després es convertiria en Incerta glòria, en la versió mutilada i insatisfactòria de 1956.

En l’impagable preàmbul citat més amunt (pàgines 8-9, de la tercera reimpressió), Núria Folch i Pi, en un doble salt, tot citant el crític Joan Triadú i donant-li la raó, afirma el profund lligam creatiu entre Viatge d’un moribund i Incerta glòria:?“Del Viatge, ‘un veritable retrat moral i profund testimoniatge de l’autor’, ens diu també Joan Triadú, encertant de ple, que ‘preludia la temàtica i les qualitats de la gran novel·la Incerta glòria’. El mateix es podria dir del testimoniatge tant històric com personal de les Cartes [a Màrius Torres]”.

És una veritable llàstima que Joan Triadú no ens deixés un assaig com Déu mana, que explicités aquesta petita llambregada de la vinculació artística profunda entre les dues obres, ell que havia estat durant anys pràcticament el primer i gairebé únic defensor de Viatge d’un moribund (vegeu La literatura catalana i el poble. Barcelona: Editorial Selecta, 1961, pàgines 107-111), ell que coneixia pam a pam la narrativa catalana de postguerra.

L’altra conclusió lògica que cau pel seu propi pes de la citació de Joan Fuster és que Joan Sales va desplaçar cap al gènere novel·lístic certs recursos i tècniques apresos durant el seu conreu exclusiu de la poesia durant tretze anys, sobretot entre 1935 i 1948.

El caràcter poètic d’Incerta glòria es pot percebre fàcilment en diversos aspectes crucials de la novel·la. A tall d’exemple, podríem citar la precisió lèxica que l’autor manté al llarg de l’obra. També podríem parlar del ritme clarament musical de moltes frases, un ritme es fa molt aparent quan llegim certs passatges de l’obra en veu alta. L’accent reiterat que l’autor posa en el món interior dels personatges. La posició secundària de la trama argumental en la jerarquització dels valors artístics del text.

En aquest sentit, és bo de recordar que Joan Sales va ser el traductor del novel·lista francès François Mauriac, que sempre es va considerar un novel·lista poètic. Joan Sales va traduir una de les obres més significatives del premi Nobel al català, Thérèse Desqueyroux, que es va publicar l’any 1963, a la mítica col·lecció Isard, que dirigia Josep M. Boix i Selva a Editorial Vergara. I no és casualitat que Sales tornés a traduir aquesta novel·la, que, per altra banda, ja havia estat versionada en català l’any 1936, per Jeroni Moragues a les Edicions de la Rosa dels Vents de Josep Janés i Olivé.

Hem de tenir present que l’any 1962 Éditions Gallimard de París havia publicat una versió ampliada de la novel·la, Gloire incertaine, traduïda per Bernard Lesfargues. Aquest fet indica que, en el moment de traduir Mauriac, Sales ja estava embarcat en la difícil empresa de completar i actualitzar la nova versió d’Incerta glòria que apareixeria l’any 1969.

François Mauriac era un model per Joan Sales en molts sentits, com ho eren també Georges Bernanos i Graham Greene. Per exemple, Mauriac tenia ben clar el deute que havia contret amb la poesia. En una monografia de l’any 2003, Mauriac: The Poetry of a Novelist, Paul Cooke recull una afirmació categòrica de l’autor francès:?“Crec que només la poesia és el que compta i és només a través dels elements poètics inclosos en una obra d’art de qualsevol gènere que l’obra mereix perdurar. Un gran novel·lista és, primer de tot, un gran poeta”.

És més, Mauriac sempre va insistir que tota la seva obra narrativa havia fluït del desglaç de la glacera de dos poemaris, Orages (1925) i Le sang d’Atys (1941). Aquestes declaracions de Mauriac tenen molt a veure amb Joan Sales. Per molt que Joan Sales va insistir, per activa i per passiva, que la musa l’havia abandonat, la seva poesia i els seus dots naturals de poeta van sobreviure a Incerta glòria. Viatge d’un moribund, per dir-ho en termes de Mauriac, és la glacera d’on va fluir el riu d’Incerta glòria. Sincerament, espero que algun dia un estudiós ressegueixi i estudiï com es mereix el tema de la presència de la poesia a Incerta glòria.

La presència de la poesia a l’obra de Joan Sales és una qüestió complexa i difícil. Sales va viure intensament la poesia des de molts punts de vista diferents al llarg de la seva carrera. Com a lector de poesia, només cal citar la lectura de Les Fleurs de Mal, de Charles Baudelaire, que el va acompanyar tota la vida, una mena de cinquè evangeli, tal com repetia Sales. Com a autor de poemes publicats, és a dir, les 92 composicions aplegades a Viatge d’un moribund. Com a autor de poemes no recollits, els poemes que salpebren algunes pàgines de Cartes a Màrius Torres. Com a traductor de poesia si prenem en consideració les versions de Baudelaire i Verlaine contingudes a Cartes a Màrius Torres.

Com a crític i comentarista de l’obra poètica que Màrius Torres li trametia a través de la correspondència entre els dos amics i escriptors. Com a autocrític dels seus propis poemes que enviava a Màrius Torres. Com a estudiós, curador i editor de la poesia de Màrius Torres al llarg de les quatre edicions inicials i fonamentals (1947, 1950, 1953, 1964). Com a curador d’una Antologia poètica mínima (1947) de Teodor Llorente i d’una edició, amb notes, de Canigó (1948) de Jacint Verdaguer. També va ser el linotipista i corrector que va muntar una edició d’El comte Arnau (1942) de Josep M. de Sagarra. Com a poeta-dramaturg a les delicioses i encomanadisses escenificacions de la gran novel·la de Joanot Martorell, En Tirant lo Blanc a Grècia (1972) i En Tirant a Grècia o Qui mana a can Ribot (1990). Com a novel·lista poètic a Incerta glòria. Com a traductor de novel·listes poètics com François Mauriac. I no podem oblidar alguns judicis sobre poesia que apareixen de tard en tard als seus articles. Per exemple, al llegendari article “Els òrsides” (Ciutat de Mèxic, Quaderns de l’Exili, número 12, març-abril, 1945) surten molts comentaris sobre poesia en el decurs del desplegament de l’explosiu argumentari del text.

Em sembla que queda totalment demostrat que la poesia és omnipresent a l’obra de Joan Sales des de molts vessants i suports diferents. A banda, òbviament, del seu poemari original, la poesia hi apareix a tots els altres gèneres que va conrear: la narrativa, el teatre, l’epistolografia, el memorialisme, la traducció i, fins i tot, l’articulisme.

Ara, per força, s’imposa una pregunta obligada. Si la poesia és tan omnipresent a la producció literària de Sales, ¿com pot ser que aquest fet no sigui del domini públic, no sigui una qüestió molt coneguda i sabuda, molt assumida? Novament, la contesta a la nostra pregunta autoformulada és complexa i difícil.

I encara que sigui paradoxal del tot, la responsabilitat de l’actual situació d’ignorància gairebé total davant el tema crucial de la presència de la poesia a l’obra de Joan Sales comença, en gran mesura, amb el mateix autor. La primera edició de Viatge d’un moribund és una autèntica obra d’art, limitada a cinc-cents exemplars. En canvi, la segona i tercera edició del poemari van aparèixer al final del nodrit volum de Cartes a Màrius Torres (1976, 2007). Fixem-nos-hi bé, a la primera edició de Cartes a Màrius Torres de l’any 1976, per voluntat de Joan Sales mateix, el nostre poemari ocupa les pàgines 539-627, al final del volum, com una mena d’apèndix o colofó. És més, a la pàgina titular del volum trobem la informació següent:

Joan Sales
Cartes a Màrius Torres
Primera edició
Seguides de
Viatge d’un moribund
Segona edició
Club Editor
Barcelona

Qualsevol lector pot deduir fàcilment dues coses d’aquestes dades a la pàgina titular. Una, l’obra realment important és la correspondència amb Màrius Torres. És la novetat rellevant. Dues, el poemari Viatge d’un moribund és secundari i complementari. No és un llibre nou i apareix al final del volum per enriquir la lectura de les cartes. Evidentment, als ulls del mateix autor, es tractava d’una obra antiga i residual. En el moment de la publicació de Cartes a Màrius Torres, Joan Sales era el director indiscutible tant de l’editorial, Club Editor, com de la col·lecció on va aparèixer el llibre, “El Pi de les Tres Branques. Biblioteca vària del Principat, el País Valencià i les Illes” (Volums IX, X i XI), de manera que la col·locació de Viatge d’un moribund al final del volum és obra del mateix autor-editor.

Després de la mort de Sales va sortir la segona edició de Cartes a Màrius Torres, amb la tercera edició de Viatge d’un moribund enganxada al final. Les responsables de l’editorial, Maria Bohigas, néta de l’autor, Núria Sales i Folch, filla de l’autor, i Núria Folch i Pi, vídua de l’autor, van voler respectar la voluntat de Sales i per aquest motiu continuava ocupant el seu lloc residual.

El 6 de juny d’enguany, el diari Ara portava, com a notícia cultural destacada, el programa d’edicions que té previst Club Editor per commemorar el centenari del naixement de Joan Sales. Es publicaran cinc títols al llarg d’aquest Any Calders-Sales-Tísner: una reedició d’Incerta glòria; una reedició de Vent de nit, separada d’Incerta glòria; un volum de correspondència inèdita, Cartes a la filla; una novel·la inèdita, “acabada però no tancada”; i una primera biografia seriosa de Montserrat Casals. En aquest fastuós programa d’edicions hi falta la poesia de Joan Sales. I no s’hi val l’excusa que existeix una edició actual de les Cartes a Màrius Torres.

En definitiva, encara és hora que algú editi una segona edició independent de Viatge d’un moribund. Ara per ara, la cosa que més s’hi acosta és una petita tria de poemes del llibre que va publicar el diari Avui l’any 1984 dins una petita col·lecció de quadernets de “divulgació i cultura”. Francament, seria bo que els hereus desobeïssin el mestre i separessin per sempre més els bessons forçats, Viatge d’un moribund i Cartes a Màrius Torres. Ben mirat, s’hauria d’invertir del tot la lectura de les dues obres, per tal d’entendre que són les cartes a l’insigne poeta ponentí que constitueixen una eina auxiliar per comprendre millor el poemari de Sales.

Per una altra banda, hem d’afegir que Joan Sales va contribuir a l’ocultació i l’abandó de Viatge d’un moribund amb certs silencis conspicus i certs comentaris autoirònics. Per exemple, en un text molt divulgat, “Autoanàlisi literària”, recollit per l’estudiós Lluís Busquets i Grabulosa a Plomes catalanes contemporànies (Barcelona: Edicions del Mall, 1980, pàgina 72), Joan Sales es lamenta obertament del fet que se l’hagi criticat per escriure i ser autor, en definitiva, d’una sola obra. Escoltem la seva queixa directament dels seus llavis:

“Allò que em sap greu, perquè ho crec injust, és que em diguin que he escrit poc. No tenen en compte, els qui ho diuen, que Incerta glòria té nou-centes pàgines, que les Cartes a Màrius Torres en tenen set-centes i que, a més, he publicat una adaptació del Tirant lo Blanc en forma de novel·la en prosa moderna i una altra, Tirant lo Blanc a Grècia, en forma de libretto d’òpera bufa, en vers; una traducció dels Germans Karamàzov i una altra del Crist de nou crucificat, novel·les totes dues extensíssimes (sobretot la de Dostoievski); sense parlar d’altres traduccions, dels innombrables pròlegs, alguns extensíssims (la “Notícia biogràfica” que va davant la quarta edició de les poesies de Màrius Torres té unes setanta pàgines i altres tantes el meu pròleg a Lleures i converses d’un filòleg, de Joan Coromines, per no esmentar més que dos casos). Afegiu-hi encara la feinada de La Història dels catalans i tantes altres coses que he fet, per gust o per obligació; però no en parlem més, que no pugui semblar immodèstia”.

Quan repassem el text en qüestió i arribem al passatge que parla de les set-centes pàgines de les Cartes a Màrius Torres, ens adonem que Sales mateix considerava Viatge d’un moribund com a part integral del volum de correspondència. En realitat, la primera edició de les Cartes a Màrius Torres consta d’exactament 633 pàgines, de manera que l’exageració de Sales no deixa cap petita ombra de dubte sobre la seva visió del lloc subsidiari que ocupava Viatge d’un moribund dins la seva producció literària general. Respecte a la poesia, només cita el fet que la seva òpera bufa, Tirant lo Blanc a Grècia, sigui en vers, vers esplèndidament treballat, de filiació popular, dit sigui de passada.

Sales també va fer declaracions de viva veu que posaven en entredit la vàlua de la seva obra poètica. En l’excel·lent entrevista de Mercè Ibarz, “El pensament fermat de Joan Sales”, publicada a la revista L’Avenç, el març de 1984, el nostre autor parlava del seu abandó del gènere poètic:?“Bé, més aviat ella em va abandonar a mi. La poesia –evidentment, la lírica– és una cosa molt gran; per tant, quan notes que se’n va la inspiració (paraula que ara no s’usa gaire, però que és la millor que tenim per explicar-ho), més val no insistir. Com diu un poeta francès del segle XVI, Joachim du Bellay, ‘et les muses de moi comme étrangeres fuient’ (riu sorneguer). No sóc pas freudià, però em sembla que la poesia està relacionada amb la sexualitat. Si s’hi fixa, veurà que hi ha músics i poetes precoços, però no pas novel·listes”.

Sales no podia haver estat més clar al respecte: la poesia, la poesia lírica, el va abandonar perquè ell perdia el foc de la joventut i la potència sexual. Sales es va desinflar i li va fallar la inspiració per continuar fent poesia. Amb aquest comentari, Sales revelava que donava crèdit al mite romàntic molt estès que la poesia era cosa d’escriptors joves, cosa de la joventut.

Em fan molta gràcia les declaracions de Sales perquè entren en contradicció amb ell mateix, si observem les qüestions cronològiques amb cura i atenció. Per Sales, el més gran dels poetes era Charles Baudelaire. Baudelaire va publicar la primera edició de Les Fleurs du Mal l’any 1857, quan tenia 36 anys. Després, l’any 1861, va publicar una segona edició del llibre, i encara va continuar escrivint poemes fins al 1867, quan va morir als 46 anys. Baudelaire no era pas un jove de primera volada quan va publicar la seva obra mestra ni quan va morir.

Per la seva banda, Sales va deixar d’escriure poesia de manera assídua l’any 1948, quan tenia exactament 36 anys, com el seu heroi poètic, quan tampoc era cap jovenet. Si apliquem els criteris de Sales a la carrera del gran Baudelaire, el poeta tenia d’haver plegat en publicar la seva obra mestra. Però no ho va fer. Només la mort va aturar i cloure la producció poètica de Baudelaire.

Evidentment, Sales hauria pogut continuar escrivint poesia i de ben segur que hauria fet magnífics poemes de gran i de vell, tal com han fet poetes de la talla de Thomas Hardy, Juan Ramón Jiménez, Czeslaw Milosz o Agustí Bartra. Alguns poetes han trobat un segon alè a la maduresa o la vellesa. Aquest podia haver estat el cas de Sales si no s’hagués sentit cridat a escriure Incerta glòria i a servir el seu país i la seva cultura i la seva llengua conreant, editant i defensant la prosa.

En resum, podem concloure que Joan Sales mateix, per diverses vies, va ajudar a obstaculitzar la recepció de la seva obra poètica.

Altres persones també hi van contribuir de manera ostensible. En aquest sentit, només cal citar l’absència inadmissible de Sales com a poeta a les grans antologies de la lírica catalana moderna. Em refereixo a les antologies que van ser referents per a tota una generació de lectors. Per exemple, Poesia catalana del segle XX (1963) del tàndem Josep M. Castellet i Joaquim Molas. El fet que Sales no hi sigui és totalment incongruent amb les tesis literàries, estètiques i ideològiques del famós “realisme històric”, sostingudes i desplegades pels antòlegs en la seva justificació i introducció de 200 planes. Fins i tot, Un segle de poesia catalana (1968, 1981), de Jaume Bofill i Ferro i Antoni Comas, una antologia menys polèmica i més ponderada i plural, també, inexplicablement, exclou Sales.

Malauradament, aquestes antologies han marcat una tendència que arriba inalterada fins als nostres dies. La darrera antologia general de la poesia catalana, l’ambiciosa Antologia de poetes catalans. Un mil·lenni de literatura (1997), de Martí de Riquer, Giuseppe Grilli i Giuseppe E. Sansone, en quatre volums gruixuts, també prescindeix de Sales. La part moderna d’aquesta mostra generosa de la lírica catalana té més de 1200 pàgines i no hi ha lloc per Joan Sales. Certament, molt sospitós tot plegat.

Gairebé no cal dir que aquesta falta de presència pública de l’obra poètica de Sales ha fet que no cridés poderosament l’atenció entre els lectors, la crítica i el món acadèmic. Ni tan sols els especialistes en el tema de l’exili s’han acabat d’ocupar de l’obra poètica de Sales, a causa d’una irregularitat tècnica. El llibre va ser concebut i escrit a l’exili, però publicat a Catalunya, a l’interior, després del retorn definitiu de Sales i la seva família a Catalunya l’any 1948. Viatge d’un moribund és un llibre problemàticament situat entre dos mons. (Ha passat exactament el mateix amb la gran novel·la sobre l’exili català, Aquest serà el principi (1986), d’Anna Murià, escrit entre Mèxic i els Estats Units i publicat a Catalunya). Per aquest motiu, Viatge d’un moribund no apareix ni esmentat a la monografia indispensable Literatura catalana a l’exili (1976) de l’infatigable estudiós Albert Manent i Segimon.

Els pocs crítics i acadèmics que s’han dedicat a estudiar l’obra de Joan Sales, només s’han referit a l’obra poètica de manera absolutament tangencial. Per exemple, Ramon Pla i Arxé, al diari Avui (23 de novembre, 1983), en un article titulat “L’obra literària de Joan Sales”, llançava, de passada, el següent comentari agredolç sobre Viatge d’un moribund: “[...] un llibre de poemes potser amb un escàs sentit musical però d’una profunditat singularíssima, on el lector retrobarà el Sales més íntim”. El professor i crític Pla i Arxé vol dir-nos que la poesia de Sales té poc interès des d’un punt de vista artístic, però sí que en té des d’un punt de vista exclusivament intel·lectual i humà. El comentari de Pla i Arxé és un exemple del que els anglosaxons anomenen una “lloança condemnatòria” (“damning praise”).

A més, el comentari en qüestió implica que el professor Pla ha estat incapaç de percebre la profunda musicalitat innovadora de Joan Sales, una musicalitat que anava en el mateix sentit que els experiments acústics que estaven portant a terme en aquells moments, o una mica més tard, poetes de la talla de Salvador Espriu, Joan Teixidor o Joan Vinyoli, una estranya musicalitat que després heretarien Joan Fuster, Gabriel Ferrater i Joan Margarit. En una carta adreçada a Màrius Torres, datada a Madrid, el 22 de febrer de 1937 (a Cartes, pàgina 153), Sales ho explica en forma de pregunta: “Ara bé la poesia ¿no pot tenir de vegades alguna cosa d’anàleg a la música, una musicalitat peculiar, sense deixar de ser ella mateixa?”. Sales volia assolir una musicalitat “peculiar”, una musicalitat més natural, més aspra, en definitiva, més moderna.

Ara bé, la tendència general de la crítica i l’acadèmia és de passar de puntetes per Viatge d’un moribund sense aprofundir-hi, sense encarar-s’hi del tot. Aquest seria el cas de l’excel·lent assaig de la professora i crítica Carme Arnau, Compromís i escriptura: lectura d’Incerta glòria de Joan Sales (Barcelona: Cruïlla, 2002). Encara que també sigui massa tangencial pel meu gust, el judici de Xavier Pla, de la Universitat de Girona, en un article, “La glòria certa de Joan Sales”, publicat a la Revista del Centre d’Estudis Jordi Pujol (abril de 2012), és molt positiu i encertat:

“És el somnàmbul que camina a la vora de l’abisme, el moribund dessagnat, l’errant llançat a alta mar que protagonitza precisament l’únic llibre de poemes de Joan Sales, Viatge d’un moribund (Barcelona, Ariel, 1952). El protagonista d’aquest primer i únic llibre de poemes ‘dens i patètic’, com el va qualificar el crític Joan Triadú, recorre una doble peripècia. D’una banda, un viatge real, en les seves successives etapes de la guerra i l’exili. De l’altra, un viatge moral en el qual el moribund assedegat deambula, com fantasmal, en un complex escenari simbòlic i oníric d’angoixa metafísica. La poesia de Joan Sales és de tall clàssic, austera i antifrívola, elegíaca i sensual: ‘No sóc freudià, però em sembla que la poesia està molt relacionada amb la sexualitat, declarava Sales, en una entrevista, a Lluís Busquets i Grabulosa. En la seva recerca de sentit, els poemes de Sales coincideixen també amb alguns textos de Josep Palau i Fabre, de Bartomeu Rosselló-Pòrcel o, és clar, del seu admiradíssim Màrius Torres. Però la presència més significativa en la seva poesia és la de Baudelaire, de qui Sales considerava Les Fleurs du Mal com el ‘cinquè evangeli’”.

En aquest breu passatge, Xavier Pla ens explica moltes coses i adopta una actitud més receptiva davant del Viatge d’un moribund, una actitud que l’allunya força dels comentaristes anteriors, amb la seva displicència o indiferència. Ara bé, tot i els canvis, encara estem ben lluny d’una avaluació justa i real de Viatge d’un moribund.

Sembla mentida que 60 anys després de la seva publicació encara no disposem d’una avaluació ajustada de Viatge d’un moribund. De moment, l’autèntic valedor del poemari continua sent el crític Joan Triadú. A més, Triadú és l’únic antòleg que ha inclòs Sales en una mostra significativa de la lírica catalana moderna. A la controvertida Nova antologia de la poesia catalana 1900-1963 (Barcelona: Editorial Selecta, 1965), trobarem el poema “Records d’un soldat” molt ben situat, encapçalant la segona part del volum.

No tinc cap dubte que el reconeixement explícit de Triadú de l’obra poètica de Sales paradoxalment va acabar actuant com un fre en certs sectors del món literari. Als anys seixanta del segle passat, el món literari català es va fracturar en dos ideològicament i estèticament. Van existir dos camps, el camp conservador i el camp progressista. Al capdavant del camp conservador hi havia en Joan Triadú, mentre que al capdavant del camp progressista hi havia Josep M. Castellet i Joaquim Molas.

Entre els dos camps més o menys es van dividir els autors de la literatura catalana i, en el repartiment, Joan Sales va caure a la banda de Triadú. Aquest fet explica l’absència de Sales a l’antologia de Castellet i Molas. Aquest fet explica el tracte més aviat exigu que Sales va rebre al capítol II, del volum XI del gran repertori, Història de la literatura catalana (Barcelona: Editorial Ariel, 1988), dirigit per Joaquim Molas.

El capítol en qüestió està dedicat exclusivament a la novel·la i mentre que Rafael Tasis, Maurici Serrahima, Odó Hurtado, Maria Aurèlia Capmany, Manuel de Pedrolo, Avel·lí Artís-Gener i Joan Perucho gaudeixen de seccions individuals, Joan Sales comparteix un apartat amb Blai Bonet, titulat “La novel·la catòlica”. Evidentment, el descriptor “novel·la catòlica” és ben tendenciós i expressa prou bé el refús del sector progressista davant de l’obra de Joan Sales, un refús basat més aviat en prejudicis personals, religiosos, polítics i culturals que una altra cosa.

La literatura catalana, encara avui, no s’ha recuperat del tot d’aquesta guerra ideològica i estètica. Algun dia s’haurà de començar a fer la reparació moral, intel·lectual i cultural dels autors que van ser descriminats per les seves conviccions religioses al llarg de les dècades dels 60, 70 i 80 del segle passat, autors com ara Josep M. López-Picó, Joan Teixidor, Josep M. Boix i Selva, Blai Bonet o el mateix Joan Sales.

A banda dels prejudicis polítics i religiosos, altres factors extraliteraris han dificultat la recepció de la poesia de Joan Sales. Aquí podríem parlar dels personalismes que sempre estan entrant en joc i causant injustícies a la literatura catalana. Massa sovint el caràcter o la personalitat de l’autor o l’autora s’estableix com a criteri a l’hora de jutjar la seva obra. Sales era un home de caràcter fort, independent, lliure, original, tenaç, obstinat, apassionat, bregós, polèmic, exigent, franc, directe, invencible, contundent, intervencionista... Molts dels trets del caràcter de Sales es consideren pecats que Catalunya i la cultura catalana toleren malament.

Més d’una vegada el seu caràcter ha condicionat negativament la recepció de la seva obra. Més d’un crític i més d’un acadèmic ha deixat que el perfil humà de Sales enterbolís el seu judici estètic. Com a exemple preclar d’aquestes actituds personalistes, que han afectat la recepció de l’obra de Sales, només cal buscar un article poc ponderat i poc afortunat, “Incerta glòria, una novel·la desventurada?” (L’Avenç, número 333, març de 2008, pàgines 40-50) de la professora de la Universitat de Girona, Margarida Casacuberta. La temperatura emotiva del text i l’obsessió per desacreditar la novel·la de Sales és un indici innegable que estem davant d’un cas flagrant de l’exercici del personalisme, ben lluny del que és la mesura i el bon gust del crític.

Ara bé, respecte a Viatge d’un moribund, la seva extrema originalitat, autenticitat, vehemència i profunditat han pesat moltíssim a la seva contra. En general la lírica catalana moderna ha volgut poe-tes més comuns, menys problemàtics, més cenyits a la tradició, més retòrics, més dòcils, menys arriscats. Catalunya castiga l’atreviment de ser diferent. La història de la recepció de l’obra de poetes com Agustí Bartra, Joan Brossa o Joan Sales és un document molt eloqüent en aquest sentit.

En definitiva, per una sèrie de raons diverses, al llarg de més de mig segle, els lectors generals i especialitzats no han volgut acostar-se a l’obra lírica de Joan Sales a Viatge d’un moribund. Aquestes “raons diverses” han caducat i vivim en una nova època. Ara, en ocasió del centenari del seu naixement, és un bon moment per posar-nos al dia de Joan Sales i descarregar el deute que hem contret amb ell i recuperar tot el que hem perdut durant 60 anys.

Totes les fotografies de l’arxiu privat de Joan Sales s'han reproduït amb el permís dels seus hereus. Agraïm a Maria Bohigas haver-nos facilitat el material.