Joan Sales (1912-1983): nota biogràfica

Joan Sales als vint anys

Joan Sales neix a Barcelona el 19 de novembre de 1912, en el si d’una família catòlica i conservadora, propera a la Lliga. Cursa el Batxillerat als Escolapis del carrer Diputació i més tard a Lleida, seguint el trasllat de la seva família. El 1928, per motius econòmics, han de replegar-se a la casa pairal de Vallclara (Conca de Barberà), però Sales retorna a la capital, per començar-hi els seus estudis de Dret. Instal·lat a casa d’una familiar que té visions nocturnes, durant les quals rep avisos celestials en castellà (probable inspiració del personatge de la tieta Filomena a Incerta glòria), es fa militant del Partit Comunista de Catalunya. L’acabarà abandonant pocs anys més tard, arran de la fusió el 1930 amb el Bloc Obrer i Camperol, decebut per la renúncia al caràcter nacional que hi imposa la direcció –després, però, d’haver-hi conegut Maria (anomenada Núria) Folch i Pi, la seva dona. Es guanya la vida com a corrector de proves al diari La Nau, d’Acció Catalana i, ja llicenciat, assoleix al 1933 la primera plaça (ex aequo amb Manuel González Alba) en un concurs de correctors presidit per Pompeu Fabra. Gràcies a aquest èxit, és nomenat professor de català al Servei d’Extensió d’Ensenyament Tècnic de la Generalitat. El mateix any es casa civilment amb Núria Folch i neix la seva única filla, Núria Sales i Folch.

La reacció de Sales al 18 de juliol de 1936 va ser inscriure’s dos dies més tard a les milícies suposadament organitzades pel Govern, com a voluntari al front. El desgavell imperant va fer inútil el seu pas: no va ser cridat ni tan sols per fer formació. Sales, però, no va perdre la següent oportunitat i el setembre de 1936 ingressa com a voluntari a l’Escola de Guerra de la Generalitat, acabada de constituir a l’edifici de les Escoles Pies de Sarrià. Allà hi coneixerà els seus companys d’armes Enric Usall i Lluís Cruells, els quals seran la inspiració dels personatges Juli Soleràs i Cruells d’Incerta glòria. Enllestida la instrucció i després de suspendre còmicament l’examen d’equitació per al cos de Cavalleria, es gradua com els seus companys en Infanteria, amb el grau d’alferes, a finals de desembre del mateix 1936. A pesar de les seves protestes insistents per incorporar-se a una unitat nacionalista, és destinat a la columna anarquista “Durruti” al front de Madrid, on s’incorpora al gener de 1937. Al març, el destacament passa a Xàtiva i a l’abril, a Barcelona, en un moviment incomprensible per Sales, perquè en realitat havia estat ordenat secretament als seus superiors per la FAI, per tal que la unitat prengués part en els Fets de Maig. Sales, però, és eximit de participar-hi: el comandament de la columna considera que no sent ell mateix anarquista, no hi és obligat. A canvi, però, li exigeix el compromís, sota paraula d’honor, de romandre inactiu al seu domicili particular. Sales ho accepta com una bona solució, davant el dilema en què altrament l’haurien situat. Un cop consumat el “sagnant galimaties” (Carta a Mercè Figueras de 8 de maig de 1937) i malgrat els seus nous intents en contra, és reintegrat a la columna, destacada ara en un front mort a l’Aragó. Amb tot, només tarda unes setmanes a fer-se’n expulsar, a causa de la seva manifesta animadversió.

El nou destí, que recull a Barcelona a principis de juny, és el que anhelava des d’un principi: la divisió “Macià-Companys”, també al front d’Aragó. Sales hi servirà amb distinció, guanyant-se l’ascens a tinent. Però entre març i abril de 1938, les posicions hauran de ser abandonades a l’ofensiva de l’enemic, fet que, sumat a la desfeta del gruix de l’exèrcit republicà a la Batalla de l’Ebre (juliol-novembre de 1938), segellarà la resolució final del conflicte. Entremig Sales viurà un episodi dur: cridat a Lleida per participar com a lletrat davant d’un tribunal militar, és en canvi conduït secretament a Barcelona. Allà es troba amb la sorpresa inversemblant de veure’s detingut, empresonat i processat per ordre del SIM (Servicio de Información Militar, cos de contraespionatge policíac dominat aleshores per l’estalinista PCE, a les ordres de Moscou). Als calabossos hi retroba el seu germà Francesc, igualment voluntari al front, i s’assabenta de la detenció de la resta dels membres masculins de la seva família. Se’ls acusava de no haver denunciat els germans petits, els quals havien desobeït la crida a files. Durant el procés, serà l’exèrcit qui li demostrarà el seu suport, amb un nou ascens a capità i amb cartes dels seus superiors reconeixent els serveis prestats al front, les quals seran clau per aconseguir el sobreseïment de la causa al novembre del mateix 1938. Sales de seguida s’uneix de nou a la seva unitat al front, però només per trobar-hi l’ordre de tornar immediatament a Barcelona per seguir un curs de formació en guerra química. Aquí anirà coneixent l’alt preu que haurà pagat pel procés: la mort dels tres germans petits per tifus al camp de concentració del SIM, entre finals de desembre de 1938 i principis de gener de 1939, i la salut fatalment minada del pare, finat cap a la meitat del mateix mes. Els darrers mesos de guerra de Sales són de lluita en fronts mòbils i en múltiples combats per cobrir la retirada, durant la qual rep l’ascens definitiu a comandant. Finalment, al febrer de 1939 passa la frontera francesa, enquadrat amb la seva unitat en una “correcta formació” que provoca la salutació militar per part dels gendarmes fronterers (“Afegit” de 1948 a la carta a Màrius Torres de 15 de gener de 1939).

Com és conegut, durant tot el període de guerra i part de la postguerra, de 1936 a 1942, Sales va mantenir una correspondència sostinguda amb el poeta Màrius Torres i, amb menys intensitat, Mercè Figueras, hostatjats tots dos per motius de salut al Sanatori de Puig d’Olena. Els havia conegut poc abans de l’inici de la contesa. El conjunt de les cartes, que servirà com a base d’Incerta glòria (vegeu l’article de Mercè Boixareu en aquest mateix número), no serà publicat fins després de la fi de la dictadura, el 1976, sota el títol de Cartes a Màrius Torres. Constitueixen alhora un testimoni directe, exacte i pràcticament complet dels fets que hem resumit al paràgraf anterior; una reflexió dels motius profunds que els han mogut, intensa sempre, benhumorada o contundent segons el moment, però mai no desesperada; una crònica, entre divertida i apassionada, de la descoberta i admiració de Sales cap al Torres poeta; i finalment, una prova clara de la voluntat ferma de l’autor de mantenir-se fidel, a pesar de tots els embats, al caràcter nacional de la seva lluita com a soldat (vegeu l’article de Joaquim Ferrer en aquest mateix número).

Joan Sales festejant amb Núria Folch.

La fi de la guerra és l’inici de l’exili. Per Sales comença amb l’internament al camp de Prats de Molló, del qual fugirà cap a Seta, on es reuneix amb la seva família. El periple els porta aleshores a Orly, París i Bordeus, per acabar fent el salt de l’Atlàntic, primer a Haití (San Pedro de Macorís) i, obtinguda la residència legal, a Mèxic (Coyoacán), on arriben al febrer de 1942. Allà la parella celebra el seu matrimoni eclesiàstic. Sales hi aprèn l’ofici de linotipista, treballa amb l’editor Costa-Amic i és membre del consell de redacció del Full Català, a l’extinció del qual funda els Quaderns de l’Exili (1943-1947, reeditats en facsímil el 1982), amb un nucli d’excombatents constituït per Raimon Galí, Josep M. Ametlla i Lluís Ferran de Pol. La publicació, moguda per la fidelitat als companys d’armes, va advocar per la creació d’una unitat catalana que, sota comandament aliat, participés en l’esforç bèl·lic mundial. Al mateix temps, va obrir una reflexió aprofundida sobre les causes que havien portat el país al Desastre Nacional –així designaren la seva guerra. Assenyalaven com a elements crítics la manca d’esperit militar i l’afició en canvi a construccions espirituals fàtues: l’article de Sales titulat “Els òrsides”, publicat al número 12 (març-abril de 1945), és un exemple definitiu d’aquestes conviccions, sota la forma d’atac a Eugeni d’Ors i els seus seguidors (vegeu-lo reproduït en aquest mateix número, juntament amb altres articles de Sales). Igualment, proposaven una acció de reconciliació i veritat entre els antics enemics, com a primer pas per redreçar la pàtria caiguda (vegeu l’article de Jordi Sales en aquest mateix número).

Durant aquests anys mexicans, Sales té les seves primeres experiències com a editor, i es fa càrrec de la preparació, anotació i publicació de L’Atlàntida i Canigó, de Verdaguer; La Nacionalitat Catalana, de Prat de la Riba; diverses obres de Teodor Llorente i, per sobre de tot, l’edició completa, finançada amb un donatiu rebut de Francesc Cambó, de les Poesies de Màrius Torres (1947), per a la qual escriu una Nota sobre l’autor que, a partir de la quarta edició, es revela com un penetrant assaig de biografia intel·lectual i espiritual. El 1950 i el 1953 tornarà a publicar l’obra, ja a Barcelona i sota el segell Ariel.

En efecte, acabada la Segona Guerra Mundial, comprovada la manca d’interès dels aliats en una intervenció a Espanya i suavitzades les exigències del règim per al retorn dels exiliats, el grup dels Quaderns es decideix pel retorn a la pàtria. Sales s’hi reintegra al 1948: s’estableix en una casa nova al barri del Coll de Barcelona i troba el moment per afiliar-se a Unió Democràtica de Catalunya, seguint l’estratègia del grup d’entrar en contacte amb els diferents focus clandestins de represa nacional. Un dels seus primers actes va ser, però, portar a peu i pes de braços, amb altres excombatents, una llàntia votiva al Monestir de Montserrat. Va ser la seva manera de fer ofrena i participar a la festa d’Entronització de la Mare de Deú, que l’any anterior, 1947, havia reunit per primer cop els bàndols enfrontats a la guerra –el primer acte públic de reconciliació i afirmació del país.

A Barcelona, Sales inicia aleshores una llarga i distingida carrera de servei a les lletres catalanes, com a editor, autor i també traductor. En una primera etapa, exerceix de linotipista i assessor literari d’Ariel. Allà donarà peu a la publicació d’una col·lecció de quatre volums de rondalles d’arreu dels Països Catalans per al públic infantil (1948), presentats com a llibres de bibliòfil per aprofitar la petita finestra de llibertat permesa per la censura; col·labora en l’edició de la Historia de España, de Ferran Soldevila (1948), reedita les Poesies de Màrius Torres amb prefaci de Carles Cardó (1950) i publica la seva pròpia obra poètica, titulada Viatge d’un moribund (1952) –un recull en què sobresurt la seva magna “Dedicatòria. Als Soldats Morts per la Pàtria”, que inclou els versos cèlebres: “El feix dels anys estèrils, més pesants com més buits / no us farà ajupir mai als peus de la Mentida” (vegeu l’article de Sam Abrams en aquest mateix número). Aquests primers anys continuen amb dues noves edicions de les Poesies de Màrius Torres (1953 i 1954), les Obres Completes de Carles Cardó (1953), una adaptació juvenil del Tirant el Blanc (1954) i es tanquen, el 1955, amb la recuperació, juntament amb Jaume Aymà, Joan Oliver i Xavier Benguerel del Club dels novel·listes. Integrada a l’editorial Aymà, va voler ser una col·lecció orientada al gran públic, amb la voluntat d’oferir novel·la moderna, amena, nacional i estrangera (quan Aymà hagué de tancar, alguns dels seus títols serien reeditats pocs anys després al Club Editor, com veurem).

El mateix 1955 rep el Premi Joanot Martorell pel manuscrit d’Incerta glòria, el qual es publicarà l’any següent, 1956 –sota la protecció del nihil obstat de l’Arquebisbe de Barcelona, Dr. Gregorio Modrego, obtingut gràcies a l’informe positiu del pare jesuïta Joan Roig i Gironella, segons l’estratègia ideada pel mateix Sales. Aquesta primera edició presentas, però, només una tercera part del volum que l’obra tindrà en l’edició definitiva de 1971, com a resultat de successives ampliacions degudes a la ploma de l’autor i la permissivitat creixent de la censura (per una història completa de les vicissituds lligades a les diferents edicions, cal consultar Núria Folch i el seu “Preàmbul. La llarga història d’Incerta glòria i de les seves successives edicions”, a l’edició de l’obra pel Club Editor de 1999 i següents). La novel·la, titulada segons un vers d’Els dos cavallers de Verona i amb influències d’un vast cànon universal (d’Horaci a Dostoievski, passant per Shakespeare, Baudelaire i molts altres), s’alimenta també de les pàgines viscudes per Sales directament: el testimoni i el discerniment insubornables de les Cartes i els Quaderns de l’Exili, la profunditat lluminosa de les Poesies de Màrius Torres i de la seva pròpia Dedicatòria. En la seva versió definitiva, Incerta glòria constitueix un dels monuments més imponents de la literatura catalana i universal, fruit de l’esforç de Sales, titànic i brillantment reeixit, de poar en l’experiència de la guerra i la postguerra, oferta amb tota la seva riquíssima complexitat, per extreure’n les lliçons fonamentals i elevar-la, amb l’ajuda també de l’humor refrescant i la ironia fonamental, a la categoria d’aventura màxima de la condició humana, necessàriament paradoxal –alhora fracassada i salvada. L’esclat de la tríada protagonista de les tres primeres parts (Lluís de Brocà, Trini Milmany, Juli Soleràs), és recollit a la quarta part (sota un nou títol, El vent de la nit) per l’altre coprotagonista, Cruells, que, després d’un dur aprenentatge de la virtut de la paciència i de la seva condició de mossèn, digereix la incerta glòria del títol i en fa una pobresa neta i quotidiana que se’ns ofereix com a testimoni humil. De fet, tots els personatges principals de l’obra (fins i tot el desgraciat Lamoneda) són memorables, en el sentit que romanen en la memòria del lector més enllà del propi relat, com arquetips volgudament oberts i fecunds (vegeu l’article de Mercè Boixareu esmentat). Així, amb aquesta obra Sales va dotar el cos literari català modern d’una amplitud fins aleshores desconeguda, gesta que resumia el caràcter de la seva acció, tant la passada com la futura, tal i com explica Jordi Sales (vegeu el seu article, ja esmentat).

La família Sales-Folch a Nova York, amb Jordi Folch, en el retorn de l’exili, publicada al llibre-catàleg El dia revolt (Empúries, 2008), a cura de Julià Guillamon.

Tornant a la vida professional de Sales, el 1958 va veure estrenada l’òpera bufa Tirant lo Blanc a Grècia, o Qui mana a can Ribot, amb llibret seu i música de Joan Altisent. L’any següent, 1959, a causa de les dificultats econòmiques de l’editorial Aymà, constitueix amb Xavier Benguerel el Club Editor. El catàleg de més de vuitanta-cinc títols que al cap de 25 anys d’empresa van reunir (sobretot durant la dècada 1960-1970), inclou, a més dels fundadors mateixos (Benguerel amb la reedició d’El testament i d’El viatge, 1959 i la publicació de L’intrús, 1960; Sales amb l’edició o reedició de totes les seves obres, com veurem), molts dels noms fonamentals d’aquest moment daurat de la novel·la catalana. Sobresurten Mercè Rodoreda (La Plaça del Diamant, 1962; El Carrer de la Camèlies, 1966; Jardí vora el mar, 1967; Mirall trencat, 1974; Quanta, quanta guerra..., 1980; i, mort ja Sales, La Mort i la Primavera, 1986) i Llorenç Villalonga (reedició de Mort de Dama; Bearn, 1961, edició íntegra 1966, Desenllaç a Montlleó, 1963; L’hereva de Donya Obdúlia, 1964; Falses memòries, 1967; Un estiu a Mallorca, 1975), però entre els altres hi trobem autors tan importants com Blai Bonet (El mar, 1959), Joaquim Amat-Piniella (K. L. Reich, 1963), Sebastià Juan i Arbó (L’espera, 1967, i l’edició definitiva de Tino Costa, 1968), Joan Coromines (Lleures i converses d’un filòleg, 1971), Ferran de Pol (Érem quatre, 1961), Rafael Tasis (reedició de Tres, 1966), Ramon Folch i Camarasa (L’alegre festa, 1965; El no, 1967; Les meves nits en blanc, 1972; Tota una altra cosa, 1973; Quan el terror truca a la porta, 1977) o Noel Clarassó (L’altra ciutat, 1968). Entre els més joves es compten Josep Maria Espinàs (reedició de Tots som iguals, 1962), Jordi Sarsanedas (reedició d’El martell, 1961) o Maria Aurèlia Campmany (La pluja als vidres, 1963; Vitrines d’Amsterdam, 1969).

A més a més, van oferir una esplèndida selecció de primeres traduccions al català d’obres estrangeres, la majoria contemporànies i sovint traduïdes per Sales, especialment als primers temps: El Crist de nou crucificat, de Nikos Kazandzakis (1959); Els germans Karamàzov, de Fiodor Dostoievski (1961); Thérèse Desqueyroux, de François Mauriac (1963); El Guepard de Tomasso di Lampedusa (traducció de Llorenç Vilallonga, 1962); L’ingenu seductor, de Jerome David Salinger (tradució de Xavier Benguerel, 1965, també titulat El vigilant del camp de sègol); o El pont sobre el riu Kwai, de Pierre Boulle (traducció de Joan Oliver, 1960). L’aventura editorial es complementava amb una col·lecció específica, de to divulgatiu, batejada amb el nom d’El Pi de les Tres Branques. Era el fruit de la voluntat d’ampliació assenyalada per Jordi Sales que, entre els diferents títols, destaca justament Què cal saber de Catalunya? (1968) de Ferran Soldevila (en l’article que aquí recomanem per tercera vegada).

D’altres projectes editorials van ser l’impuls, a Ariel, de la Història dels catalans, dirigida per Ferran Soldevila (1961) i de Miscel·lània Carles Cardó, en col·laboració amb Pere Cisa i Albert Manent (1963), així com la traducció al castellà de Madame Bovary i Salambo, de Gustave Flaubert (1962).

Paral·lelament, l’obra de Sales anava fent el seu camí. Pel que fa a Incerta glòria, el 1962, per recomanació i amb pròleg de Juan Goytosolo, n’apareix a Gallimard la versió francesa (Gloire Incertaine) per Bernard Lesfargues. Sis anys després, al 1968, és guardonada amb el Premi Ramon Llull, seguit el 1970 pel Premi Ciutat de Barcelona. D’altra banda, el 1976, com hem apuntat, Sales publica al Club Editor les Cartes a Màrius Torres en un volum que incorpora la reedició del seu Viatge d’un moribund.

Per comprendre la magnitud de tot aquest esforç editorial (que podem qualificar com la segona obra de Sales) resulten imprescindibles les magnífiques Cartes completes Mercè Rodoreda – Joan Sales (1960-1983), publicades fa poc (Club Editor, 2008). Els dos enormes temperaments, forjats per la intel·ligència clarivident i la fidelitat decidida a la pròpia missió, hi aixequen acta involuntària “no tan sols de l’eclosió d’una de les més immenses i indiscutibles mestres de la nostra literatura, sinó, al mateix temps, de la gènesi –consagració i posterior caiguda– de l’editor d’una de les col·leccions que evitaren, junt amb altres, que el genocidi franquista convertís durant quaranta anys el nostre país en un ermot literari impossible de recuperar” (Xavier Serrahima, “Mercè Rodoreda – Joan Sales, Cartes Completes 1960-1983”, post al seu blog El Racó de la Paraula, www.racodelaparaula.cat, 20 de març de 2011). Igualment importants són les cartes incloses en L’Epistolari Joan Coromines - Joan Sales (a cura de Josep Ferrer i Joan Pujadas, Fundació Pere Coromines, 2004), que donen un retrat complet del moment intel·lectual del país.

En el darrer tram de la seva vida, Sales rebé l’amnistia i fou readmès a la Diputació de Barcelona (1977), per dirigir-hi l’Oficina de Català fins a la seva jubilació. El 1981 la Generalitat el distingí amb la Creu de Sant Jordi. El 1982, en ocasió de la reedició facsímil dels Quaderns de l’Exili, ja esmentada, va escriure un important pròleg en què animava a “recobrar la pàtria en la seva doble integritat, la del territori i la de les funcions” (vegeu-lo reproduït en aquest mateix número). Reprenia així les seves lliçons als joves –lliurades, entre altres ocasions, al Curs d’Estiu d’aquell any organitzat pel Grup d’Estudis Nacionalistes. El 12 de novembre de 1983 va morir a Barcelona, una setmana abans de complir els 71 anys. Va ser enterrat a Siurana, a la vall del Francolí, on just tornat de l’exili havia adquirit una casa pairal –situada per tant al vessant oposat al que enclava Vallclara, solar, com hem vist, de la família paterna.

Joan Sales amb Mercè Rodoreda a Romanyà de la Selva, publicada al llibre-catàleg Continuar el combat.

Anotem per acabar que Maria Bohigas, néta de Joan Sales i continuadora del Club dels Novel·listes, va anunciar al març passat la publicació, aquest novembre del 2012, d’una biografia sobre l’autor, obra de Montserrat Casals. També va avançar que els set anys d’investigació en l’arxiu privat del biografiat han anat lliurant diversos inèdits seus, que Club Editor publicarà durant el 2013 (vegeu Montserrat Serra “Joan Sales i l’aventura humana”, nota del 31 de març de 2012 a Vilaweb: www.vilaweb.cat).

Aquesta nota es basa en gran part en l’excel·lent cronologia que ofereix la web www.lletres.net, obra de Ramon Torrents, consultada al juny de 2012 gràcies a la seva amable indicació. Val molt la pena de visitar-la.

Les altres fonts emprades han estat: Joan Sales, Cartes a Màrius Torres, Club Editor, 1976; Lluís Busquets i Grabulosa, “Joan Sales, Pelegrí d’una glòria eterna” a la web lletra. Literatura catalana a Internet (lletra.uoc.edu, reproducció del text publicat a Plomes catalanes contemporànies, El Mall, 1980; pp. 65-72); Núria Folch i Pi, “Preàmbul. La llarga història d’Incerta glòria i de les seves successives edicions”, a Joan Sales, Incerta glòria, Club Editor, 1999 (3a reimpressió juny de 2010; p. 7-19); veu “Joan Sales” a Nou diccionari 62 de la literatura catalana, dirigida per Enric Bou, Edicions 62, 2000; Xavier Serrahima, “Mercè Rodoreda – Joan Sales, Cartes Completes 1960-1983”, post del 20 de març de 2011 al seu blog El Racó de la Paraula, (www.racodelaparaula.cat); veu “Joan Sales i Vallès” a enciclopèdia.cat (www.enciclopedia.cat, consultada a juny de 2012); Montserrat Serra “Joan Sales i l’aventura humana”, nota del 31 de març de 2012 a Vilaweb (www.vilaweb.cat).

Bibliografia seleccionada de Joan Sales

Per a una bibliografia completa, podeu consultar: Josep-Vicent Garcia, “Aproximació bibliogràfica a l’obra de Joan Sales”, publicada a la web del projecte Traces a la Universitat Autònoma de Barcelona (traces.uab.cat), el 2010.

AA. VV., Quaderns de l’Exili, Coyoacán, 1943-1947 (ed. facsímil Estudis Nacionalistes, 1982).
Joan Sales (adaptació), Rondalles escollides de Guimerà, Caseponce i Alcover, Ariel, 1950.
Joan Sales (adaptació), Rondalles gironines i valencianes, Ariel 1951.
Joan Sales, Viatge d’un moribund, Ariel, 1952.
Joan Sales (adaptació), Rondalles escollides de Ramon Llull, Mistral i Verdaguer, Ariel 1953.
Joan Sales, Cartes a Màrius Torres, Club Editor, 1976.
Joan Sales, Incerta Glòria, Club Editor, 1956 (ed. definitiva, Club Editor, 1971, 2a. ed. 1999).
Joan Sales, En Tirant lo Blanc a Grècia: òpera bufa, Club Editor, 1972.
Miquel Costa i Joan Sales, Converses i dites de Martí Rialp. Els òrsides, Club Editor, 1989.
Joan Sales, En Tirant a Grècia o Qui mana a can Ribot, Club Editor, 1990.
Joan Coromines i Joan Sales, Epistolari Joan Coromines - Joan Sales, a cura de Josep Ferrer i Joan Pujadas, pròleg d’Albert Manent, Fundació Pere Coromines, 2004.
Mercè Rodoreda i Joan Sales, Cartes Completes (1960-1983) Mercè Rodoreda - Joan Sales, a cura de Montserrat Casals, Club Editor, 2008.

Permís d’entrada a República Dominicana de la família Sales-Folch.