Joan Maragall, un clàssic modern

Joan Maragall és indiscutiblement un clàssic modern. Aquesta afirmació significa dues coses ben clares. Per la banda del clàssic això vol dir que l’obra de Maragall té un fons immoridor que s’actualitza amb les successives generacions de lectors. En termes del crític Harold Bloom podríem declarar que Maragall és un autor fundador al qual tots els lectors i escriptors s’han de remetre per força. L’obra de Maragall és inexhaurible. I per la banda del d’escriptor modern, això vol dir que l’obra de Maragall s’ha d’inscriure en l’època de la modernitat. És més, Maragall va encetar la modernitat en tots els gèneres que va conrear: la poesia (lírica, èpica i dramàtica), la teoria literària, el periodisme, la traducció i el memorialisme.

Ara bé, tota una sèrie de qüestions ha impedit la nostra visió de Maragall com un clàssic modern. Per exemple, la imatge de la seva figura humana i artística que es desprèn de la trentena de retrats biogràfics escrits entre 1912 i 2010, que ens dibuixen un Maragall intuïtiu, sentimental, poc cultivat, simple, indolent, somiador, impràctic, burgès, conservador, catòlic... O el fet que sigui una víctima de la batalla estètica, encara, a hores d’ara, irresolta entre el Modernisme i el Noucentisme. O l’eterna disputa entre les dues faccions de crítics, estudiosos i acadèmics que proposen paradigmes diferents a l’hora de determinar la genealogia del moviment modern. Per uns, la modernitat arrenca amb Jacint Verdaguer i Josep Carner, mentre que pels altres Joan Maragall i Carles Riba encapçalen la renovació de la literatura catalana a l’inici del segle XX.

Una lectura atenta, acurada i rigorosa de la producció de Maragall revela la seva inqüestionable grandesa i modernitat. Posaré només alguns exemples. Amb els dos assaigs, Elogi de la paraula (1903) i Elogi de la poesia (1909), Maragall literalment va inventar el camp o disciplina que avui coneixem com la teoria literària, és a dir, la reflexió en profunditat sobre el sentit, la funció i els mecanismes de l’escriptura creativa. Aquest esforç de Maragall ha tingut la seva continuació amb personalitats tan distingides com Carles Riba, Gabriel Ferrater o Carles Miralles. Amb els seus articles de premsa, Maragall va inaugurar el periodisme modern que després s’ha prolongat amb figures de la talla de Josep M. de Sagarra, Gaziel o Josep M. Espinàs. Paral·lelament, cal dir que, a partir dels seus articles, Maragall va ser el primer intel·lectual modern a Catalunya, creant autèntics estats d’opinió.

Amb les més de mil cartes i notes autobiogràfiques que va esciure, Maragall va iniciar la nodrida tradició moderna de la literatura del jo, una tradició que aplega memorialistes, dietaristes, biògrafs, autobiògrafs com Marià Manent, Josep Pla o Artur Bladé i Desumvila. Amb El comte Arnau, publicat entre 1900 i 1911, Maragall modernitzaria el poema llarg juntament amb Edwin Arlington Robinson, Paul Claudel i Charles Péguy. I, finalment, amb Nausica, publicat pòstumament, Maragall va anticipar el retorn de la poesia al teatre que es produiria anys més tard de la mà de dramaturgs com William Butler Yeats, T. S. Eliot, Federico García Lorca o Jean Cocteau.

Podem filar encara més prim i baixar més al detall si centrem la nostra atenció en la insòlita contribució que Maragall va fer per revolucionar completament la poesia lírica a Catalunya. En aquest sentit, Maragall va marcar un veritable abans i després. I aquesta revolució lírica de Maragall ens ha arribat a través d’una successió de grans poetes moderns i contemporanis com ara Joan Salvat-Papasseit, Agustí Bartra, Joan Teixidor, Lluís Solà i Joan Margarit, per esmentar-ne només alguns.

Maragall va dur a terme un procés de refundació de la poesia lírica que es percep, sobretot, a partir d’una sèrie d’intervencions puntuals. Maragall tanca l’abisme immens que existia entre el món de la vida real i el món de la poesia lírica. Maragall escriu des de la vida real i sobre la vida real, de manera que els seus lectors s’hi poguessin identificar i projectar. La poesia de Maragall és d’una gran vitalitat, naturalitat i proximitat.

De passada, Maragall va aprofitar l’avinentesa d’acostar la poesia a la vida real per dotar-la d’una major profunditat intel·lectual. En aquest sentit, Maragall va reivindicar la poesia lírica com una eina cognitiva potentíssima que servia per explorar la condició humana, la realitat física i el món de l’esperit.

A través de la seva obra lírica, per exemple, Maragall va llegar-nos una visió molt més complexa de la identitat humana. Va trencar completament amb el monolitisme del segle XX per oferir-nos una imatge molt més ajustada del que som les dones i els homes, amb tota la nostra càrrega de virtuts, mancances, contradiccions, etc. La poesia de Maragall es caracteritza justament pel seu gran sentit de veracitat i autenticitat.

Maragall va introduir temes que simplement no existien a la poesia lírica en català. “La vaca cega”, és la primera vegada a la poesia catalana moderna que un text gira a l’entorn del tema de la lletjor i el sinistre. “Paternal” i “La sirena” són la partida de naixement de la poesia social a la Catalunya moderna.

Com tots els genis literaris que han existit, Maragall es va enfrontar directament amb la tradició que havia heretat per mirar de trencar tòpics per poder innovar. Amb aquest gest combatiu, Maragall va aconseguir transformar la poesia religiosa i la poesia patriòtica. Part de l’atracció que generacions de lectors arreu del món han sentit pel famós “Cant espiritual” és la seva força rupturista, que arracona el sentimentalisme, la desrealització i el conformisme dogmàtic de la poesia religiosa establerta. La citadíssima “Oda a Espanya” té tants devots perquè trenca del tot amb la forma tradicional de l’oda clàssica que ens arriba de Píndar i Horaci. En algun cas concret, fins i tot, Maragall emprèn una lluita cos a cos amb un poeta consagrat per portar-li la contrària. D’aquesta voluntat de contrast van sortir-ne obres mestres com “Excelsior” i “Oda nova a Barcelona” que es poden considerar rèpliques a Miquel Costa i Llobera i Jacint Verdaguer, respectivament.

I per efectuar aquesta empresa de renovació i modernització de la poesia lírica a gran escala, Maragall va revolucionar la llengua i la forma del discurs poètic. En definitiva, Maragall, va capgirar la base mateixa del discurs poètic, posant la forma al servei del contingut. Per Maragall el contingut i la forma s’havien d’unir per constituir un tot orgànic i inextricable, on el contingut determinava la forma, el senyal inequívoc de la presència de la poesia moderna.

Curt i ras: sense entendre bé la prodigiosa obra de Maragall no podem entendre la poesia del segle XX, el segle que Joan Triadú sàviament va batejar com Segle d’Or català.