Joan Maragall i la fe cristiana. Una tragèdia personal?

Parlar de tragèdia en el cas de l’itinerari vital de Joan Maragall pot sobtar més d’un, perquè la imatge del poeta que perdura, malgrat tot, és d’una lluminositat diàfana. D’un optimisme o fins i tot d’una ingenuïtat “a prova de bombes” (literalment!). D’una línia ascendent d’elevació constant, d’una actitud que projecta una irradiació indubtable i que és alhora d’una receptivitat i comprensió amplíssima. Els seus interessos, la seva inacabable curiositat intel·lectual ens desborda. I això a desgrat de la imatge, que també ens ha arribat, d’un rendista burgès relativament indolent. Però ell és aquella “ànima a flor de pell” que ell mateix atribuïa a Novalis, o aquell “volcà de Sant Gervasi” que Gaziel esmentava tot comparant-lo a Goethe, el gran volcà de Weimar. Una personalitat en qui s’endevina una incandescència i una combustió interior, gairebé permanent, que s’amagava darrere d’una vida aparentment endreçada i tranquil·la.

Constatem avui una certa efervescència maragalliana, especialment els que vivim de prop les celebracions del doble aniversari (2010 – 2011) i ens ha sorprès l’extensió de les iniciatives de tota mena que s’han anat organitzant i les que encara s’anuncien. En tot cas, la recepció diversa i entusiasta del primer “clàssic modern” de la nostra literatura permet constatar l’enorme virtualitat i potencialitat del seu pensament i de la seva poesia. Les vigències més ajustades (algunes políticament oportunistes) d’alguns dels seus textos continuen sorprenent. Es van redescobrint els articles i es multipliquen les edicions de la poesia, els estudis i interpretacions del seu pensament, els comentaris més purament literaris. El Maragall poeta, el Maragall periodista i ciutadà, el Maragall traductor, el Maragall melòman i musicat en alguns poemes...

I tanmateix hi ha aquell rerefons religiós que no podem obviar, i menys en el cas d’un escriptor en què la vida i la poesia, la contemplació i l’acció, la reflexió i el sentiment s’entrelliguen de forma gairebé indestriable. En aquest àmbit, el de la creença, hi ha la imatge mítica i gairebé llegendària, que cristal·litza ja des del moment de la seva mort i que ha perdurat al llarg del segle XX, malgrat les variadíssimes vicissituds per les quals ha passat la nostra història i la nostra cultura, i de retruc, la recepció del llegat literari i de pensament de Joan Maragall.

Però ja en vida va desvetllar perplexitats i polèmiques. Amb alguns articles, sobre tot, i també amb algun poema, especialment amb el Cant espiritual. La perplexitat i la polèmica van anar reapareixent a desgrat d’aquella imatge tota d’una peça, del Maragall creient inspirat que dóna l’exemple final demanant l’hàbit de Sant Francesc per ser-hi embolcallat en el moment de la mort.

Aquestes perplexitats o ambigüitats, com algú ha volgut dir-ne, que són les mateixes que es mostren en alguns dels seus articles i poemes, han donat lloc a les més diverses apropiacions del pensament maragallià. Al llarg del segle XX se l’han pogut fer seu persones pertanyents a les més variades ideologies, als punts de vista més oposats, i això torna a passar, d’alguna manera ara, en plena efervescència de les commemoracions del centenari.

Hi ha el fàcil expedient de parlar de la figura polièdrica, de les diverses cares i d’una convivència de múltiples Maragalls diferents en un mateix personatge. Però cal intentar apropar-se a la figura sencera i desentranyar-ne la unitat última, aquella que ell mateix es descobria en un article del 31 d’octubre de 1905, “Sensaciones de otoño”, on parla dels records i les evocacions pròpies del temps de tardor, la vigília de Tots Sants, i diu: “Desvanécese el presente como un sueño, y cuanto nos rodea cobra una realidad anacrónica: volvemos a estar en un entonces, pero en un entonces que está en un siempre”. I una mica més endavant : “Nos damos cuenta de que somos siempre aquellos mismos cuyo nombre era un diminutivo, y esta sensación de permanencia nos deleita como una eternidad”. És aquella unitat personal, la consciència del jo permanent a través dels anys. Més enllà dels canvis que es van produint.

Precisament s’ha parlat molt de les crisis i etapes en la seva vida, els canvis que es perceben, per exemple en superar la desorientació i els vagues anhels de joventut, i l’arribada a una maduresa personal i literària cap als trenta anys, coincidint amb l’entrada al Brusi i el casament amb Clara Noble. O la crisi depressiva arran de la mort del seu pare, en la ratlla del nou segle, i la recuperació i plenitud dels anys següents, o, encara més discutida, la crisi dels últims anys, a partir de 1906 i 1907, de què van parlar especialment el seu fill Gabriel i el filòsof Eugenio Trias. Són hipòtesis més o menys fonamentades però que en tot cas han d’ajudar a entreveure l’evolució d’aquella unitat personal, malgrat les contradiccions o paradoxes, les aparents incoherències d’un pensament que segueix el seu curs, un curs en el seu cas ben fidel a les intuïcions primerenques reflectides en el primer poema de maduresa , “Oda infinita” , que és alhora programa i autobiografia, o que també es podrien remuntar als primers abrandaments d’infant i jove.

La seva actitud expectant, admirada del món i fins del propi pensament, respectuosa i enlairadora de l’alteritat que es manifesta en tots els éssers, en els paisatges, en el país, en la ciutat amb les seves lluites i els seus anhels, en les dones que va estimar, es va anar concretant en la seva teoria estètica que podríem resumir amb la seva definició de la bellesa (i de la poesia que en deriva) com la revelació de l’essència a través de la forma.

Per aquí, i tal com es pot comprovar en algunes poesies, arriba a un cert panteisme, a la identificació del món creat amb Déu i amb ell mateix, que pot incloure i enlairar el cosmos amb la seva mirada (p. ex. en la poesia “Les muntanyes” de 1901). Però la realitat continua sent irreductible, cada cosa singular i concreta, cada ésser amb la seva virtualitat infinita, viva precisament perquè és única i singular (i no podem oblidar mai el seu vitalisme proverbial).

Per altra banda, la percepció de la pròpia individualitat evoluciona des d’un individualisme d’arrel nietzscheana cap a un individualisme gairebé messiànic: és l’evolució del personatge del Comte Arnau.

En la secció VI de la segona part d’El comte Arnau, en el diàleg que va tenint amb l’esposa, les filles i els mossos, aquests li diuen:

“També ens has de dur a nosaltres:?
senyor i mossos, tot és u.
Tant són mossos com són filles,?
com aimada, com muller:?
o ens trauràs de la tenebra?
o ens hi restaràs també.
Tots salvats, perduts amb tu:
o ets tothom o no ets ningú”

És l’evolució que també s’esdevé en la seva poesia de paisatge, des de la fusió i dissolució en la natura a la incorporació de tot el món creat en la visió de l’home. En una carta a Carles Rahola del 25 de setembre de 1905 ho explica molt bé: “No m’estranya el seu encantament de les altes muntanyes. No hi ha com elles per a fer sentir la grandesa del món i per a fer semblar –de moment– petit l’home. Mes vostè reacciona de seguida en el sentit de la grandesa de l’home que porta a dintre l’ànima de les muntanyes, i de tot lo demés”.

En els últims anys la intensitat i radicalització de les idees que ell ha anat depurant com a poeta es van decantat per les vivències de la realitat, incorporant el dolor i el mal per les pèrdues dels amics, per la incomprensió de les noves generacions, les divisions polítiques, i finalment la Setmana Tràgica i el seu lúcid i forçat aïllament en la interpretació de les forces i debilitats dels sectors en conflicte.

Apareix la finitud i l’anorreament en el seu horitzó. No sabem quines intuïcions podien portar-lo a escriure al bisbe Torras i Bages el 22 d’abril de 1908, comentant una carta que li havia enviat amb motiu de la Pasqua: “Cregui que les sento en el bell fons les paraules que em diu: ‘Sens la Resurrecció ja seríem morts en vida’, perquè tinc un horror molt gran a tota idea de no-ésser.

I és que ell ha arribat a viure amb una intensitat espiritual tal que ha pogut arribar a percebre el món com ja transfigurat. Arriba a veure i intuir el “més enllà” de cada cosa. Aquest anhel de puresa l’explica molt bé Carles Miralles a la seva semblança de Maragall en l’últim any de la seva vida, Un xic exòtic i desorientat (Institut d’Estudis Catalans, 2004), on, per altra banda, argumenta de forma convincent sobre la inconsistència de la suposada “premonició” de la pròpia mort en el cas del poeta.

La desaparició, l’anorreament ineluctables a què està abocat el món creat, representa un divorci incomprensible per a qui ha estat capaç de contemplar-lo amb tanta intensitat.

Per altra banda, ell ha estat creient i practicant tota la vida. Ha mantingut relacions respectuoses i fins a cert punt distants amb la jerarquia eclesiàstica. Tanmateix, no ha trobat resposta, en el catolicisme imperant de l’època, a les exigències derivades del seu credo estètic i de les vivències d’aquell cert panteisme.

I arribem al moment de les preguntes i perplexitats del Cant espiritual, que adquireixen una profunditat insospitada si es llegeixen a la llum d’aquesta evolució. Ell sempre ha afirmat la primacia de la notícia sensible que ve de fora, de la bondat del món i de l’home, i ha cregut fermament en l’“a fi de bé” de tot.

Però la finitud i la contingència irremissible apareixen en l’horitzó. Tot queda posat en qüestió.

Per aquella afirmació de la virtualitat i vitalitat infinita d’allò singular i concret, per aquella mena de panteisme que rebutja radicalment l’idealisme difús i vague, suprapersonal, i també per aquell individualisme que ha derivat en un cert messianisme, es podria afirmar que Joan Maragall arriba a la intuïció de la realitat propera del Redemptor sense veure la necessitat de redempció, potser perquè ell ha estat agraciat amb la visió, per moments, del món transfigurat. És la vivència de la hipòstasi cristiana sense ser-ne massa conscient. És el camí d’arribada a l’home interior del cristianisme.

Aquesta és la tragèdia de tota una vida i alhora la seva “felix culpa”, que ens permet entendre la mort conhortada del cristià Joan Maragall, el 20 de desembre de 1911.