Jesús de Natzaret, de Joseph Ratzinger - Benet XVI
Joseph Ratzinger, Benet XVI
Claret, Barcelona, 2007
El Papa Benet XVI ens presenta, en aquesta obra, la primera part de les seves reflexions sobre Jesús de Natzaret, tot esperant poder-nos presentar la segona si el temps, l'edat i les circumstàncies li ho permeten. Tal com es diu en el pròleg, aquest llibre "és el fruit d'un llarg caminament interior", que es remunta a l'època de la seva joventut, deguda a l'entusiasme que van produir en ell algunes obres senyeres sobre la persona vivent de Jesús a partir dels Evangelis. A partir dels anys 1950, observa Ratzinger, l'escletxa entre el "Jesús històric" i el "Crist de la fe" s'ha eixamplat, de manera que ambdues figures s'han allunyat una de l'altra, degut sobretot als progressos de la recerca històrico-crítica. El resultat ha generat en nosaltres la impressió que sabem poques coses fiables sobre Jesús i que és la fe en la seva divinitat la que finalment ha acabat afaiçonant la seva imatge. Una tal situació, sosté Ratzinger, és dramàtica per a la fe, ja que el veritable punt de recolzament del qual tot depèn, resta incert.
El gran exegeta que fou R. Schnackenburg va escriure que "una empresa científica utilitzant mètodes històrico-crítics ho tindrà malament per fornir una imatge satisfactòria del personatge històric de Jesús de Natzaret". "Si hom no el vincula a Déu, el personatge de Jesús resta esquemàtic, irreal i inexplicable", acaba dient Schnackenburg. Aquesta és també la pedra angular del llibre de Ratzinger: veure Jesús des de la seva comunió amb el Pare, sense la qual no es pot entendre. Però la intenció de Ratzinger és anar més enllà que Schnackenburg: "He intentat simplement, més enllà de la interpretació històrico-crítica, aplicar nous criteris metodològics, que ens autoritzin una interpretació pròpiament teològica de la Bíblia, que requereixen evidentment la fe, sense poder ni voler renunciar, no obstant, al rigor històric".
La primera afirmació, doncs, és que el mètode històrico-crític és i resta una dimensió indispensable del treball exegètic. Ja que és essencial per a la fe bíblica la seva referència a esdeveniments realment històrics. Si descartem aquesta història – et incarnatus est – la fe cristiana queda abolida.
No es pot prescindir, doncs, del mètode històrico-crític, però, d'altra banda, s'ha de tenir present que aquest mètode no exhaureix el treball d'interpretació per aquells que veuen en els escrits bíblics l'Escriptura Santa inspirada per Déu. A més, cal tenir presents els límits del propi mètode històrico-crític, que el remeten a quelcom que el sobrepassa i que l'obren intrínsecament a mètodes complementaris.
Ratzinger parteix d'una dada teològica inqüestionable: la unitat de l'Escriptura. La unitat de l'Antic i el Nou Testament no poden ser dissociades. "L'hermenèutica cristològica, que veu en Jesucrist la clau del conjunt i que, partint d'ell, comprèn la Bíblia com una unitat, postula un acte de fe que no pot ser el resultat de cap mètode purament històric" escriu Ratzinger. Un acte de fe "intrínsecament portador de raó" que "permet de veure la unitat interna de l'Escriptura i de tenir una comprensió nova de les diferents fases del seu itinerari, sense retirar-los llur originalitat històrica".
"L'exegesi canònica" és una dimensió essencial de la interpretació, que no està en contradicció amb l'exegesi històricocrítica, sinó que la transforma en teologia pròpiament dita. L'exegesi es converteix així en "exegesi teològica": L'exegesi és, per a Ratzinger, teologia, no simplement arqueologia bíblica. Els diferents llibres de l'Escriptura no són simplement una obra literària, sinó que han nascut d'un subjecte vivent: el poble de Déu, que s'ha desenvolupat i viu en el seu si. Aquest és el "cercle hermenèutic", per utilitzar l'expressió de Heidegger, de l'Escriptura i la clau interpretadora que ens proposa Ratzinger. Elements fonamentals de l'hermenèutica moderna sostenen aquestes afirmacions, elements que aquí no podem explicitar, però que convé recordar als lectors poc familiritzats amb el pensament germànic de la segona meitat del segle XX.
Integrant tot el que hem dit fins ara, l'intent de Ratzinger és presentar el Jesús dels Evangelis com un Jesús real, històric. La seva convicció és que la crucifixió i la influència de Jesús únicament s'expliquen "si quelcom extraordinari ha succeit, si la figura i les paraules de Jesús han depassat totes les esperances i totes les esperes".
Tot i que Benet XVI no presenti aquest llibre com un acte de magisteri, és evident que està mogut pel desig d'orientar els lectors sobre la munió d'interpretacions existents al voltant de la persona de Jesús. En aquest sentit podriem dir que és un llibre útil més que novedós; una mena de guia de lectura dels evangelis i dels escrits sobre la persona de Jesús, fàcilment assequible pel fet que no conté tecnicismes innecessaris i a la vegada coneixedor de les grans tendències actuals i històriques sobre les interpretacions al voltant de la persona de Jesús de Natzaret.
L'experiència docent de Ratzinger es palesa al llarg de tot el llibre. En aquest sentit, no és cap detall secundari el fet que Benet XVI hagi volgut presentar-se a la vegada com a Joseph Ratzinger. El seu pensament pot ser qüestionat –"cadascú és lliure de contradir-me"–, però caldrà aportar arguments. És a dir, les seves afirmacions no depenen de la seva "autoritat papal", sinó de la seva "autoritat acadèmica", sòlidament forjada en la seva experiència de docència universitària. El seu horitzó intel.lectual és ampli, tal com es posa de manifest en el panorama històric de les interpretacions de la persona de Jesús, que van des de les referències a la Patrística i a la Tradició fins a les interpretacions exegètiques modernes dels segles XIX i XX.
És important destacar, també, el diàleg amb l'exegesi jueva, però, sobretot, la contextualització que es fa de determinades expressions, títols o actituds referents a Jesús –contextualització que hom troba a faltar sovint en altres estudis exegètics– i que situen el lector en l'àmbit del sentit d'una expressió. És possible que dels partidaris de la primacia de l'exegesi històricocrítica no se sentin satisfets amb aquesta obra. Però aquesta és justament, al meu entendre, una de les aportacions fonamentals del llibre. L'exegesi històricocrítica no pot ser considerada una clau hermenèutica inqüestionable. I no perquè es tracti de la Bíblia, sinó perquè sempre té com a base l'experiència humana fonamental que la sosté. El que és l'experiència humana per als textos literaris, ho és l'experiència del poble de Déu per als escrits bíblics. Aquesta és l'espiritualitat que tot el llibre respira, clau hermenèutica imprescindible per a comprendre la persona de Jesús. No és casualitat que un dels exegetes als quals més recórre sigui Joachim Jeremias, que sempre va mantenir-se distant de l'exegesi històrico-crítica.
La convicció de Ratzinger és que l'experiència humana fonamental ha estat acomplerta en la persona de Jesús de Natzaret, referent històric de tota altra experiència humana. La relació entre l'experiència humana fonamental i l'experiència de la fe és, tal vegada, una qüestió massa obviada al llarg de tot l'estudi. Les referències a l'actualitat són sovintejades, però gairebé sempre sota el prisma de la visió creient com a instància hermenèutica. No es tracta de contestar la legitimitat d'aquest punt de vista, però sí de recalcar que no és potser el més idoni per a un diàleg amb la cultura contemporània, refractària a plantejaments de factura "agustiniana" que tenen un caire massa apologètic.
Tot i que l'obra no pretén ser cap estudi exhaustiu, està estructurada en 10 capítols sobre la vida pública de Jesús, que mencionem a continuació: el Baptisme, les Temptacions, l'Evangeli del Regne de Déu, el Sermó de la muntanya, la pregària del Senyor, els deixebles, el missatge de les paràboles, les grans imatges de l'Evangeli de Joan, la confessió de fe de Pere i la Transfiguració, i les afirmacions de Jesús sobre ell mateix. Al final hi ha un breu complement bibliogràfic per a cada capítol.