Jaume Vicens Vives: Entre la història i reconstrucció del país

L’aportació cabdal de Vicens fou la renovació historiogràfica, l’obertura als corrents internacionals i l’esperit crític a l’hora de les interpretacions tant del nostre passat com del present.

Història i reconstrucció nacional després de 1939

Una de les conseqüències de la Guerra Civil fou l’assaig dels vencedors de “corregir” l’evolució política, social i cultural que Catalunya havia emprès, si més no des de finals del segle XIX. Per corregir aquesta trajectòria, el nou ordre triomfant espanyol va anorrear les institucions autònomes i democràtiques, dirigents i militants polítics i sindicals sofriren la mort, la presó, l’exili o altres formes repressives. La persecució de la llengua i cultura catalanes tingueren una traducció immediata de prohibicions i censura de les seves manifestacions públiques i escrites i aquesta política es projectà igualment en la història.

Els vençuts varen veure desapareguda una bona part de la seva història i varen sofrir la imposició d’una altra. Des dels llibres de text als articles de diari, des dels discursos dels capitostos oficials a la ràdio o el cinema, va estendre’s tot un esforç de la maquinària propagandística del règim, lligada amb l’acció de la censura i la repressió, juntament amb la col·laboració d’intel·lectuals falangistes, tradicionalistes o dretans, per tal d’esborrar un passat “roig” i “separatista” i emmotllar la ment dels catalans amb un pensament nacional espanyol.

D’aquesta manera, els infants, que estudiaven la lliçó sobre la història antiga d’Espanya en un dels manuals de l’època, eren convidats a pensar “en los íberos, celtas y celtíberos (...). Consideremos sus cualidades. Eran sencillos, fuertes, valientes, amantes de su independencia y religiosos. Esas han sido siempre las virtudes de nuestra raza. Han brillado esplenderosamente a nuestra vista en la guerra de liberación ganada por nuestro invicto caudillo que nos ha librado de las crueles garras comunistas”.

En un clima de simpaties germanòfiles, si més no els primers anys de La Guerra Mundial, de dificultats materials per a la població, de persecució i censura política i cultural, de discurs oral i escrit monocorde de caire feixista o feixistitzant, integrista i d’exaltació retòrica del passat imperial espanyol, la Catalunya dels primers anys de la postguerra resultava, sens dubte, sòrdida per a tots aquells qui havien lluitat al costat de la República i, en particular, pels qui havien viscut una etapa de creativitat cultural que ara es tancava fèrriament als corrents europeus progressistes, sorgits de la Il·lustració ençà.

Es pot comprendre així que els historiadors catalans de la postguerra haguessin de centrar-se sobretot, en reconstruir escoles i resistir la nova versió del passat que s’estava imposant a la societat catalana, paral·lelament a l’esforç de recuperació editorial o d’endegament de nous esforços associatius del conjunt de la cultura catalana. D’aquesta manera, la història va tendir bé a reprendre la reivindicació d’una història nacional catalana que era negada, bé a aprofundir el rigor erudit i científic del treball enfront de la ideologia oficial regnant. Per a un cas i l’altre, la continuïtat de models interpretatius com el positivisme o el noucentisme eren comprensibles.

Una bona colla d’historiadors, o d’intel·lectuals conreadors de la història, va haver de partir a l’exili: Pere Bosch i Gimpera, Ferran Soldevila, Rovira i Virgili, Nicolau d’Olwer. D’altres, com Jordi Rubió varen ésser desposseïts dels seus càrrecs públics i hagueren de cercar la seva supervivència material en l’activitat privada. Bosch, Rubió, Soldevila i Vicens serien separats de la Universitat. Les matèries universitàries que versaven sobre la llengua, la història, la geografia, l’art i el dret catalans foren suprimides, així com el Seminari d’Història que havia dirigit Ferran Soldevila.

La Universitat de Barcelona, suprimida l’experiència de l’Autònoma republicana i depurats els seus membres, considerats desafectes per les autoritats del règim, fou incorporada igualment a la missió d’espanyolitzar els estudis superiors de Catalunya, entre els quals els corresponents al saber històric. La Universitat, a desgrat del clima i de les circumstàncies de l’època i, precisament, perquè aquestes mateixes condemnaven qualsevol esforç alternatiu de prestigi a la marginalitat o la il·legalitat, anà esdevenint la primera autoritat intel·lectual del país. D’aquí la importància del professorat que podia romandre en les seves funcions o s’hi incorporava.

Els historiadors i intel·lectuals més compromesos amb el nacionalisme català com Aramon i Serra i Coll i Alentorn, de la seva banda, assajaven de reconstruir l’obra de l’Institut d’Estudis Catalans, sobretot els Estudis Universitaris Catalans. Des de 1940 es produïen les primeres converses i iniciatives que quallaren a inicis de 1942 amb el retorn de Puig i Cadafalch i la celebració de la primera sessió oficial, el primer de maig d’aquest mateix any. El curs 1942-1943 eren represes les classes de llengua i d’història literària catalanes dins els Estudis Universitaris Catalans. El 1943 retornava a Catalunya Ferran Soldevila i iniciava les seves classes d’història de Catalunya als Estudis Universitaris Catalans. Es tractava d’allò que Coll i Alentorn va anomenar la “clandestinitat pública”. Es configurava d’aquesta manera un dels nuclis de la resistència cultural catalana.

Ferran Soldevila i la defensa d’una història nacional de Catalunya

Ferran Soldevila esdevindrà l’historiador paradigmàtic de defensa d’una història nacional catalana i d’erudició rigorosa. Aquest fet serviria per designar Soldevila com a neoromàntic, si bé Enric Pujol ha argumentat amb prou equanimitat i correcció que li escauria millor el qualificatiu de noucentista. Davant d’uns manuals escolars i una divulgació oficial i periodística d’una història d’Espanya en la qual les referències a la “Corona d’Aragó” es diluïen en una narració que duia al folklore i “regionalització” secundàries del que s’esdevenia als Països Catalans, l’obra de Soldevila servia per donar base històrica al catalanisme resistent i fornir arguments sobre la singularitat catalana, alhora que ajudava a desmentir o discutir les interpretacions oficials.

Soldevila esdevingué l’autoritat a la qual recorrien totes les manifestacions culturals catalanistes al llarg de la geografia catalana. Ferran Soldevila fou conegut per joves universitaris i llicenciats en història, erudits i investigadors locals, ja fos mitjançant la seva famosa Història de Catalunya de 1934 o de la resta de manuals de divulgació escrits per ell o en els quals havia participat de manera principal i que seguien fornint la cultura històrica privada de moltes famílies, mitjançant el contacte a les seves classes i trobades de l’Institut d’Estudis Catalans, en encontres científics com els congressos de la Corona d’Aragó o mitjançant la correspondència.

Les seves obres Pere el Gran i Jaume I el Conqueridor, la direcció d’Un segle de vida catalana, la publicació de la seva Historia de España a partir de 1953, la direcció i redacció, en part, de la Història dels catalans, les seves noves obres de divulgació històrica a l’editorial Teide, Barcino i Rafael Dalmau Editor, en particular la direcció de la col·lecció Episodis de la història ajudaren a crear una informació històrica bàsica que tingué el seu coronament en la segona edició de la seva Història de Catalunya (1962-1963) en la qual va incorporar moltes de les aportacions que havia fet la nova generació d’historiadors de Vicens, Mercader, Reglà, Pierre Vilar, etc. Soldevila reeixí a través de la seva obra a mostrar els grans temes i problemes d’una nacionalitat que en el segle XX havia sofert una experiència de reconeixement institucional progressiu, però frustrat el 1939.

Un canvi de clima cultural i una nova mirada històrica: Jaume Vicens i Vives

El clima intel·lectual, tanmateix, s’anava modificant i es produïa una insatisfacció amb una actitud de resistència o victimista només. Els anys cinquanta, efectivament, portaren una revitalització del conreu de la història a Catalunya. Els anys del Ministeri d’Educació de Ruiz Giménez a Espanya foren favorables a una certa obertura universitària. També d’Europa arribaven nous corrents que qüestionaven els antics models positivistes o nepositivistes en la interpretació de la història. L’Escola francesa dels “Annales” anava prenent força i influència amb el seu enfocament més social i interdisciplinari. Fou amb Jaume Vicens i Vives (1910-1960) que els nous corrents historiogràfics europeus que, només es poden anomenar nous en el context de l’aturada intel·lectual de l’Espanya oficial de 1939, així com les preocupacions metodològiques, van entrar per la porta gran de la història de les terres catalanes i, àdhuc, de la resta d’Espanya.

Jaume Vicens s’havia format a la Universitat de Barcelona, a la segona meitat dels anys vint, sota el mestratge d’Antonio de la Torre i s’especialitzà d’hora en el regnat de Ferran el Catòlic. A partir dels seus estudis sobre aquest monarca, efectuà un profund replantejament de la visió del personatge, dintre d’una inclinació per la teoria històrica que el portà a reaccionar contra els pressupòsits de la historiografia catalana d’ençà la Renaixença i que, tal vegada amb un excessiu esquematisme juvenil, ho posà tota al mateix sac del romanticisme.

Una de les manifestacions d’aquesta actitud fou la crítica a la primera edició de la Història de Catalunya, de Ferran Soldevila. En valorava totes les aportacions, però Vicens mostrava que aquell model d’història nacional mirava el passat des de les inquietuds nacionalistes de l’historiador passades això sí, pel sedàs de l’erudició, la recerca documental i el discerniment raonat, i que donava lloc a què els fets i els personatges fossin situats d’acord amb les necessitats d’una història desitjada com s’esdevenia en tractar els Trastàmara. Aquesta manera de fer no permetia de conèixer prou exactament les històries de Catalunya reals de cada etapa.

Vicens i Vives creia que la història era el coneixement dels “successius ambients històrics” que una societat havia “desenvolupat en el concert de l’evolució humana”; en el nostre cas, la “història de les Catalunyes successives, tal com elles han viscut, sentit i interpretat el món total”.

Amb tot, Soldevila i Vicens es trobarien plegats en la creació del Seminari d’Història de Catalunya a la Universitat de Barcelona el maig del 1936, si bé hagué d’experimentar les conseqüències de la guerra sobre les seves activitats. Al costat del protagonisme en aquell seminari, Vicens havia encetat també reflexions de caire geopolític dintre d’una línia de permanent atenció pels corrents internacionals de les ciències socials.

Projectes universitaris i nova història

Acabada la guerra, Vicens es trobaria depurat i separat de l’ensenyament universitari. A partir d’aquí, les seves iniciatives anaren en la direcció de reintegrar-se en l’ensenyament, sobretot l’universitari, com a mitjà per a la continuïtat de la seva recerca i els seus projectes. Segurament, Vicens fou una de les persones de la intel·lectualitat catalana que va veure més clara la necessitat de comptar amb plataformes públiques i, en particular, la universitària. Els historiadors catalans havien de ser a primera fila de la Universitat, si volien tenir una projecció efectiva i no restar en l’anonimat i la frustració de la clandestinitat o la semiclandestinitat. Aquest fet el dugué a obtenir una càtedra universitària que va guanyar primer a Saragossa el 1947 i després a Barcelona el 1949.

Indubtablement el desig de presència pública i segurament d’integració universitària explicarien els seus moviments de postguerra, la publicació de l’obra Geopolítica e Imperio, que continuava els seus interessos metodològics de la guerra, els articles a Destino durant el pròleg i el transcurs de la Segona Guerra Mundial, en els quals es combinava una excel·lent descripció de la situació dels conflictes i crisis, des de la perspectiva dels seus orígens històrics i pressupòsits geopolítics, i un examen asèptic de les raons dels confrontats o contendents que el duia, per exemple, a situar la política alemanya com un revisionisme del Tractat de Versalles, sense entrar en altres consideracions, ètiques o no.

Les posicions de Vicens el farien sospitós d’excessiu col·laboracionisme per part d’intel·lectuals catalanistes de l’interior i de l’exili. Vicens, tanmateix, mai no va abandonar els rengles de la cultura catalana. A partir del 1949, especialment, i fins la seva mort el 1960, va desplegar una formidable activitat historiogràfica i d’impuls de projectes que palesaven un tarannà vitalista, un desig de renovació historiogràfica catalana i espanyola i una voluntat d’inserció civil catalanista i regeneradora.

Les seves concepcions historiogràfiques donaren un salt qualitatiu amb l’assistència al Congrés històric internacional de París del 1950 i el contacte amb l’Escola dels “Annales”. Vicens obrí les portes d’una nova sensibilitat i d’una visió de la història que ell anomenaria “història total” i que cercava de convertir els homes en els protagonistes de la història mitjançant l’enregistrament quantitatiu de dades demogràfiques i econòmiques i la recerca del coneixement de les estructures econòmiques, socials, polítiques i culturals que permetien de conèixer amb major exactitud i precisió la realitat.

Vicens impulsà una història dels catalans que va aparèixer a l’editorial Teide amb el títol, forçat per la censura, de Biografies catalanes, en les quals ell aportà una renovadora visió dels Trastàmares del segle XV i les seves preocupacions que s’anaven dirigint cap a l’edat contemporània al seu llibre Industrials i polítics, sens dubte, la millor visió de conjunt i l’obra metodològicament més renovadora i experimental de la historiografia catalana fins aquell moment, l’interès de la qual persistiria encara una bona colla d’anys.

Com Soldevila, i encara amb més resolució, entraria en la temàtica hispànica i hispanoamericana amb la direcció de la Historia social y económica de España y América i amb la Aproximación a la Historia de España que era un veritable manifest de concepcions historiogràfiques i una relectura de la història espanyola i els seus principals problemes, tot superant les visions idealistes i els debats excessivament metafísics i, poc realistes, de bona part de les obres de reflexió hispànica del moment. Indubtablement Vicens se situava en el punt de partida tant d’una nova història catalana com espanyola.

Vicens impulsaria projectes editorials, les revistes Indice Histórico Español i Estudios de Historia Moderna. Es rodejaria d’un equip de col·laboradors i deixebles com Joan Mercader, Joan Reglà, Emili Giralt, Jordi Nadal, Josep Fontana, etc. Fou l’escola Vicens. Una escola que, d’entrada, contribuïa a renovar la història moderna a la qual la majoria dels seus components dedicaren els seus primers estudis. Si la renovació de Vicens havia començat per l’etapa baix medieval, prosseguiria amb la revisió de l’etapa moderna en la qual excel·liria sobretot Joan Reglà, i desembocaria en prestar atenció a l’època contemporània, als fenòmens econòmics i socials com ho palesaria ell mateix i bona part dels seus deixebles.

Jaume Vicens Vives obrí les portes a la història econòmica amb el seu ensenyament, les seves obres i el seu manual d’Historia económica de España, així com als temes d’història social i de contemporització, com he escrit. En aquest nou ambient anava a néixer la història del moviment obrer que trobava en Casimir Martí i Los orígenes del anarquismo en Barcelona, prologat pel mateix Vicens, una primera manifestació d’un corrent que prendria un auge remarcable als seixanta i setanta. Això no obstant, com que ell s’havia encetat com a investigador del segle XV, va promoure igualment la renovació en el medievalisme i va formar una grup d’estudiosos joves com Manuel Riu, Ramon Gubern, Joan F. Cabestany i Carme Batlle.

Reflexió i acció sobre Catalunya

L’ensulsiada soferta per Catalunya duria força personalitats de l’exili i de l’interior a elaborar la seva introspecció sobre Catalunya, els esdeveniments recents soferts, el passat, i les lliçons o metes que es podien promoure. Moltes obres anaren per aquí com Les formes de la vida catalana de Ferrater Mora, la Història espiritual de les Espanyes de Carles Cardó, Ciutadania catalana de Serra i Moret o Cataluña, Castilla, España de Bosch i Gimpera. El mateix podríem dir de l’anomenada “trilogia ibèrica” i les Meditacions en el desert de Gaziel. En aquest marc hauríem de situar la Notícia de Catalunya, de Jaume Vicens, publicada el 1954 i revisada el 1960. La Aproximación a la historia de España (1952) formava part també
d’aquesta reflexió.

Notícia de Catalunya, que no va sortir amb el títol originari pensat, Nosaltres els catalans, era una introspecció històrica, en la qual cercava de fixar els elements constitutius de la nostra història: una terra de marca que funcionava com un passadís per al pas de mons geogràfics i culturals diversos, el sentit social de la terra, el capital del treball, els grups dirigents, els factors religiosos i clericals; les il·lusions com el pactisme, l’organització territorial de caire confederal promoguda pels catalans en la seva experiència mediterrània medieval, l’actitud hispànica, i les dificultats, com la manca d’adaptació a l’estat modern (el minotaure), les revolucions i les contradiccions psicològiques, entre les quals destacava el joc entre el “seny” i la “rauxa”. Notícia de Catalunya esdevindria la inspiradora de Joan Fuster per al seu Nosaltres els valencians (1962), una rèplica també a uns plantejaments que Fuster considerava massa anclats en el Principat i que ell volia eixamplar.

De fet, tan aquesta obra, com els seus Industrials polítics del segle XIX (o Els catalans en el segle XIX, el títol que havia previst) formaven part del desig d’un historiador que volia donar al seu treball no sols una línia erudita, sinó de projecte civil. L’atenció als temes medievals havia estat, fins llavors, una constant dels historiadors catalans i de molts sectors catalanistes lletraferits. Vicens convidà a prestar interès als temes contemporanis i aquest era un fet significatiu, tan historiogràficament com intel·lectualment. Vicens es proposava d’impulsar la recerca contemporània com una eina per al coneixement i la comprensió del que havia passat a Catalunya en els dos darrers segles i els avatars que havien dut a la “guerra dels tres anys” com ell anomenava la darrera contesa civil. Però els seus interessos anaven més enllà; de la mateixa manera que Antoni de Campmany al segle XVIII havia anat al passat medieval, a les seves famoses Memòries històriques, per estimular un projecte econòmic ambiciós entre els catalans del divuit, Vicens volia alliçonar els catalans del seu temps per a un nou impuls regenerador català i espanyol.

Els catalans, doncs, havien de trobar la seva nova vocació renovadora i transformadora. En particular, desitjava renovar la visió política i social dels quadres més joves i oberts de la burgesia catalana. Ha estat subratllat, d’aquesta forma, el seu paper en la fundació, el 1958, del Club Comodín, nucli originari del Cercle d’Economia, amb la col·laboració de Josep Benet, agrupació d’empresaris i economistes joves, entre els quals apareixerien Carles Ferrer i Salat, Ernest Lluch, Mas Cantí, Güell de Sentmenat, Armand Carabén, Molins, etc.

S’ha esmentat la seva relació amb els fets del Paranimf de la Universitat de Barcelona i la vaga dels tramvies del 1957, així com una presència cada cop més accentuada en els medis i en l’acció catalanista, els darrers anys de la seva vida. Ho palesaven, també, els nombrosos contactes a Catalunya amb polítics de signe divers, amb l’Abat Escarré i amb militars, així com a Madrid, a part d’esdevenir un punt de referència de molts universitaris catalanistes i demòcrates. De fet, la seva activitat cívico-política reflectia els canvis intel·lectuals i de clima que s’estaven donant en diversos estrats de la societat catalana quan avançava la segona meitat de la dècada dels cinquanta i que prendrien una major amplitud als seixanta.

Jaume Vicens i Vives coincidia amb Ferrater Mora en el seu desig que Catalunya arribés “a ser una Suïssa activa, progressista i neta, tolerant i conductiva”. A on es proposava anar i on l’haurien conduït els seus projectes restà estroncat amb la seva mort prematura. En la seva trajectòria Vicens havia esdevingut una figura catalana clau. Una de les conseqüències fou el seu apropament envers Ferran Soldevila, com es pot evidenciar a l’article que va dedicar a l’aparició dels primers volums de la Historia de España de Soldevila a la revista Destino, el 1954. Es donà un atansament i col·laboració mútua en projectes historiogràfics i temes històrics. De fet, les posicions d’ambdós es complementaren aquests anys. La segona edició de la Història de Catalunya assumia diversos avanços de Vicens i, sens dubte, el títol i el contingut de l’obra Història dels catalans que Soldevila va dirigir reflectia influències de l’anterior.

Vicens estaria atent a tot el que succeïa en el conjunt català i es relacionaria amb historiadors del territori. El 1950 es produïa la primera reunió d’historiadors comarcals a Martorell, amb el nom d’Assemblea Intercomarcal d’Estudiosos del Penedès i la Conca d’Òdena, promoguda per Joan Mercader i Josep Iglésies i que el 1953, a Santes Creus, prendria el nom ja clàssic d’Assemblea Intercomarcal d’Estudiosos, sota l’impuls esmentat del geògraf i historiador Iglésies i una comissió permanent. Doncs bé, a Santes Creus, s’incorporaria el seminari d’història de la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Barcelona, dirigit per Vicens Vives.

Dissortadament, Jaume Vicens moria el 1960 i deixava un buit indubtable en la historiografia catalana i espanyola, així com a la Universitat de Barcelona, la qual perdria els seus col·laboradors i deixebles durant uns anys. No obstant això, noves figures prendrien el seu relleu en la historiografia i en els seus projectes civils. D’una altra banda els seus deixebles immediats, com Joan Reglà, Emili Giralt i Jordi Nadal, prosseguirien la seva obra renovadora i de noves recerques des de les universitats de València, l’Autònoma de Barcelona i la mateixa Universitat de Barcelona.

És indubtable que, amb el pas dels anys, s’han modificat molt els coneixements i les interpretacions de la història catalana des de la mort de Vicens, sobretot en el món contemporani. Però l’aportació cabdal de Vicens fou la renovació historiogràfica, l’obertura als corrents internacionals i l’esperit crític a l’hora de les interpretacions tant del nostre passat com del present. També el seu mestratge universitari, la promoció d’equips i projectes, inclosos els editorials, fou exemplar. En el terreny polític, la seva aportació a la història catalana i espanyola i les seves reflexions convidaven, d’una banda, a renovar el catalanisme i els intel·lectuals i historiadors espanyols a descentralitzar la seva visió de l’Estat, però, de l’altra no deixava de fixar una línia que prosseguia el camí traçat per Prat de la Riba i Cambó. Es tractava de modernitzar i posar al dia el projecte nacional català i la seva inserció en una nova Espanya democràtica i plural. Sols que, com mostrava el seu llibre Els catalans en el segle XIX i fins i tot Els trastàmares: segle XV, el catalanisme havia d’integrar les classes populars, la classe obrera que havia tingut un dinamisme tan considerable en els segles XIX i XX. Per aquí deixaria una preocupació que molts recollirien i seguirien –historiadors i políticsdes de diversos ventalls a les dècades següents.

Bibliografia

Edelvives.- Historia de Esapaña. Primer grado.- Zaragoza, Ed. Luís Vives, 1951.

Benet, Josep: L’intent franquista de genocidi cultural contra Catalunya, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1995, p. 405.

Coll i Alentorn, Miquel: “Els primers setanta-cinc anys de l’Institut d’Estudis Catalans”, dintre de l’obra monogràfica dedicada a l’Institut per la Fundació Jaume I, Barcelona, 1981, p. 62-63.

Pujol, Enric: Ferran Soldevila. Els fonaments de la historiografia catalana contemporània, Catarroja-Barcelona, Afers, 1995.

La crítica de Vicens a la Història de Catalunya de Soldevila, que publicà el 1935 als Estudis Universitaris Catalans, XX, a Vicens i Vives, J.: Obra dispersa. Catalunya ahir i avui, Barcelona, Vicens Vives, 1967, p. 314-320.

Muñoz i Lloret, Josep M.: Jaume Vicens i Vives. Una biografia intel·lectual, Barcelona, Edicions 62, p. 126-128; “Jaume Vicens Vives, historiador i polític”, dintre de la Miscel·lània d’homenatge a Josep Benet, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1991, p. 393-409.

Batlle i Gallart, C./ Ferrer Mallol, M.T.: “Balanç de les activitats historiogràfiques referents a l’edat mitjana a la postguerra franquista”, Cuadernos de Historia Económica de Cataluña, novembre de 1978, p. 322.

S’ha citat sovint el seu article "Hacia una nueva burguesía" a Destino del 30 d’octubre de 1954, reproduït al segon volum de la seva Obra dispersa, p. 503-505, també, Sanchez Suarez, A.: La burguesía catalana del siglo XIX en la obra de Jaume Vicens Vives, Bellaterra, “Manuscrits”, 3, maig de 1986, p. 41-75. També l’Epistolari de Jaume Vicens i els treballs de Josep M. Muñoz i Lloret esmentats. D’un altre costat, Albert Manent ha donat unes planes precises i encertades envers “l’altra vocació” de Vicens a la seva obra El Molí de l’Ombra. Dietari polític i retrats, 1946-1975, Barcelona, Edicions 62, 1986, p. 195-207.

Termes, Josep: “La historiografia de la postguerra i la represa de Jaume Vicens Vives”, dintre de La historiografia catalana, Girona, “Quaderns del Cercle”, 1990, p. 42-43.

Manent, Albert: L’altra vocació de Jaume Vicens i Vives, op. cit., p. 195-207.

Muñoz i Lloret, Josep M.: “Jaume Vicens Vives, historiador i polític”, op. cit., p. 407.

Així ho manifestava en una lletra Vicens a Josep Ferrater: Clara, J./ Cornella, P./ Marina, F./ Simon, A.: Epistolari de Jaume Vicens, Girona, Quaderns del Cercle, 1994, p. 88.

Vicens Vives, J.: Alrededor de la “Historia de España”, de F. Soldevila, Destino, 16 de gener de 1954.