Jaume Casajoana, un referent històric

Jaume Casajoana i Roca és un exemple de la força de Catalunya en els moments més difícils. La seva catalanitat emergeix d’una manera natural, en el si d’una família arrelada que no destria ni separa país d’espiritualitat ni de tradició.

Vull recalcar que la seva catalanitat no és fruit ni de la universitat ni de contactes amb persones sensibilitzades, sinó de la seva pertinença a una família que sense cap finalitat proselitista transmet naturalment un arrelament profund a Catalunya, malgrat la situació d’emergència i de desmoralització col·lectiva que aleshores es vivia.

És a dir, quan Jaume Casajoana s’incorpora al seu primer grup catalanista, ho fa perquè a dins ja porta una llavor i un desig (sense calcular futurs resultats) de lluitar pel seu país. Quan ja ha sabut superar a dins d’ell mateix la pressió centralitzadora espanyolista del moment. La seva incorporació a l’Acadèmia de Llengua Catalana de les Congregacions dels Jesuïtes del carrer Rosselló de Barcelona, vol ser un desig d’aprofundir, això és evident, però ja significa clarament una aportació personal molt positiva. Perquè Jaume Casajoana, home reflexiu i ponderat des de ben jove, fa participar a tots els del grup de l’Acadèmia d’un gruix de pensament molt interioritzat i convincent. Jaume Casajoana va parlar sempre amb l’autoritat del qui havia sospesat i paït molt bé el que deia.

Quan es va configurar el CC (un grup generat per la necessitat d’unir els esforços dels diferents grups i entitats que conjuminaven Església i país, érem al primer terç dels anys cinquanta), hi va ser de seguida. Es van demanar els auspicis de Montserrat. I aviat va emergir la figura de Raimon Galí, el dels Quaderns de l’Exili, just tornat de l’exili. Amb la seva experiència i amb la seva voluntat de ferro, Raimon Galí va fer participar la gent del CC de la revolució interior més determinant d’aquella incipient resistència col·lectiva. Jaume Casajoana va lliurar-se incondicionalment com ho van fer Jordi Pujol i tot el CC en pes. I quan el CC es va trencar per vel·leïtats filomarxistes (Pujol era a la presó), Casajoana amb Onyós, Llussà i jo mateix vàrem ser els únics que no vam acceptar la nova línia i vam votar NO.

Aquella insuflació de nova saba aportada per Raimon Galí va fructificar públicament: El cas Galinsoga va ser aprofitat a fons i a partir d’aleshores Jordi Pujol (amb l’eficacíssima col·laboració de Jaume Casajoana, tots dos fent-se mútuament costat) va erigir-se en un líder apuntalat amb el riquíssim pòsit de pensament dels homes dels Quaderns de l’Exili. Caigut Galinsoga ens trobem a Jaume Casajoana en primera fila detingut i torturat fins al límit després dels Fets del Palau.

Després en la seva permanent inquietud intel·lectual va incorporar la figura de Bonhoeffer i la seva obra cabdal Resistència i submissió dins els grups de lluita activa del moment. Era la doctrina que convenia per justificar els intents de participació a les eleccions a procuradors pel terç familiar de l’any 1971. En nom de la puresa no es pot deixar de fer tot allò que permet i pot soscavar i minar la situació. Pallach i Pujol i tot un gruix de persones, en gran part procedents del CC, van col·laborar a unes eleccions que van ser menystingudes pels “purs”.

Tornem a trobar Jaume Casajoana el 1974 aplanant camí en l’intent de Pujol de fer obertament política i de crear un partit. Els esforços per aglutinar-hi els nacionalistes-socialistes de Pallach i Unió Democràtica no van fructificar. Convergència Democràtica de Catalunya va néixer de la mà de Jordi Pujol amb Jaume Casajoana i un gruix important de gent de l’antic CC i de personalitats que havien excel·lit en la penombra com a defensors de Catalunya i de la democràcia.

Casajoana els primers anys de Convergència va ser un inspirador eficaç de la línia del partit i la seva reflexió no va deixar mai d’influir a les altes esferes.

Això no vol dir que als darrers anys de la seva vida el seu esperit exigent i la fidelitat a la causa i a Convergència no entressin en fricció. La seva lucidesa li impedia la incondicionalitat i l’esperonava a ser crític.

Quan va morir el 31 de maig de 2001 d’una malaltia cruel, una plana major de gent important, presidida pel president de la Generalitat Jordi Pujol era present als seus funerals. Macip, Cirici, Cardenya, Esquirol, Rosa M. Pujol… i jo mateix en vàrem fer el record. Era el record a un referent històric català important que ocupava sencera la segona meitat del segle XX. Jo hi vaig expressar la nostra convicció: creiem en la seva existència després de la mort però dintre el misteri. I que el seu testimoni fecund continuaria viu entre nosaltres i a Catalunya.