Islam i democràcia. Quina democràcia? Quin Islam?

Mohammed Arkoun és professor emèrit de pensament islàmic clàssic i modern a la Universitat de Paris-III (Nova Sorbona).Donem la part inicial i la part final de l’article que va escriure per a la revista Cités, PUF, n. 12 2002, dedicat monogràficament al tema Religions i Democràcia. El cos de l’article porta com a subtítol “Tornar a treballar la noció d’islam en el context de la mundiaització”.

Deixant a part el que podria ser la tesi central de l’article (la no-incompatibiitat democràcia islam), els fragments recollits insisteixen sobretot en dos punts:

1.La relació Europa islam com a diferent de la relació USA islam.
2.Les pèssimes estratègies europees dels darrers decennis quant a l’islam, i la necessitat de replantejar-les.

El coratge moral que suposen les paraules de l’autor i l’afirmació de la necessitat d’obrir vies positives més enllà de les demagògies fàcils i de les mentides oficials, donen a aquestes línies un especial interès.

S’han dit i s’han escrit ja tantes coses sobre tot això que convé començar per netejar aquest camp de reflexió i aquest fragment de la realitat pol·luit per les divagacions apologètiques i les representacions ideològiques. Això és cert per tots els temes on hom cita l’“islam”; la confusió no es deu solament als milions de fidels que es disputen el privilegi de posseir o defensar l’Islam “ortodox”, original, autèntic, tal com Déu, Ell mateix, l’ha articulat en la seva Paraula intangible i eterna; els experts occidentals d’allò que s’anomena unívocament l’Islam amb I majúscula s’han multiplicat considerablement; des de periodistes que eleven a la categoria de veritats indiscutibles formulacions i conductes arbitràries, complexes, contingents, conjunturals observades en actors “musulmans”, als savis politòlegs, historiadors, sociòlegs que difonen de paraula o per escrit coneixements “científics” sobre els temes i els aspectes més diversos. L’esdeveniment de l’11 de setembre de 2001 ha tingut un formidable efecte multiplicador en la voluntat col·lectiva de saber i les explicacions moltes vegades obsoletes, fantasioses, fantasmagòriques, dogmàtiques, expressen més el contingut dels imaginaris construïts des de fa molt de temps tant en contextos islàmics com en contextos occidentals, que no progressos vers la sortida dels discursos hegemònics a què respon la xerrameca victimista o reivindicativa d’“identitats assassines”. Escriptors de gran talent aporten llur contribució a una literatura que respon molt més a les sol·licitacions del mercat que no al que la gent normal espera per tal de comprendre de veritat una situació conflictiva. Tahar ben Jelloun posa tot el seu talent d’escriptor al servei d’una extrema simplificació de l’“Islam explicat als nens”, mentre que Michel Houelbecq parla seriosament de l’islam com una “collonada” que només poden seguir els cretins. Podria citar altres noms que utilitzen les imatgeries signades per les vaques sagrades de l’islamologia per tal de corroborar amb la seva autoritat científica les representacions massisses que desfermen en els nostres contemporanis el simple enunciat del mot “islam”.

Per aquests motius i per molts d’altres encara, començaré per situar el concepte de democràcia i les seves traduccions polítiques concretes abans de preguntar-me quin islam es pot situar davant de quina democràcia. Perquè el bon mètode exigeix la reconquesta dels instruments del pensament quan estan recoberts per múltiples gangues que els fan inútils per la intel·ligibilitat que cerca una anàlisi crítica. L’objectiu no és solament introduir algunes elements que desenterboleixin i posin ordre en un tema on les passions i àdhuc la milícia s’enfronten dia rera dia i de manera recurrent des de 1945; em permetré esbossar les condicions de possibilitat d’una superació històrica dels blocatges culturals, religiosos, jurídics, institucionals, que continuen contrariant, retardant la inserció, els progressos, l’enriquiment de l’experiència democràtica en tots els contextos contemporanis sotmesos a les pressions ideològiques d’un “paradigma islàmic” col·lectivament fantasmagòric.

Quina democràcia?

La confrontació "islam i democràcia" ens remet a conflictes històrics concrets entre dues posicions de la raó davant la cognició que ?governa els problemes ?fonamentals: veritat, ?realitat, valors, llei, legitimitat, govern... M. ?Gauchet i molts d’altres han mostrat com? les societats europees? s’han separat de la religió, sense que això ?suposi haver sortit de? la fe. Protestantisme i ?catolicisme han acabat acceptant aquesta separació i fins n'han tret beneficis per ressaltar més els atributs específics i les funcions de la vida espiritual. L'islam i les societats que es diuen islàmiques han sofert una evolució exactament inversa en un període (1950-2002) en el qual el desplegament del pensament científic i els desigs de democràcia trasbalsen dia rera dia les condicions d’existència de la gent. Pensem només en aquest contrast consternador: en 1789-1792 els Francesos aboleixen la monarquia de dret diví i arriben fins a l’execució de Lluís XVI; el 1979, Jomeini pren el poder a l’Iran, restableix un règim teocràtic en la línia de la teologia política imamiana i persegueix el Sha per a fer-lo jutjar i sens dubte executar com a símbol del poder sense Déu. Intel·lectuals musulmans ben coneguts donen el seu suport sense cap reserva a una revolució que es diu religiosa, com si l’experiència històrica que ha instaurat la democràcia a Europa no tingués cap abast filosòfic, jurídic, polític, antropològic per a les societats humanes més enllà de les condicions particulars i locals de l’enfrontament entre el clericalisme cristià i les forces laiques de progrés.

És un fet històric indiscutible que la llarga pàgina colonial ha alimentat durant més d’un segle les voluntats d’alliberament de totes les colònies; les ideologies de combat que han inspirat i guiat les guerres d’alliberament han aconseguit independències polítiques en condicions precàries, sovint tràgiques; els impactes històrics sobre les posteriors evolucions encara s'han d'avaluar a través d'estudis històrics "objectius" i exhaustius. Podem dir, però, ja, que les polítiques nacionals de descolonització han agreujat ràpidament la confusió intel·lectual entre la lluita legítima contra els efectes negatius de la dominació colonial i la indispensable obertura a les dimensions d'emancipació del pensament modern, vehiculat políticament pels processos de construcció de la Unió europea i científicament pels innegable progressos de les ciències de l'home i de la societat per a elucidar amb justícia les grans decisions culturals, educatives, institucionals, jurídiques en la fase de descolonització. En els països àrabs, especialment, les polítiques lingüístiques, de recerca científica en ciències socials i en ciències de l’educació han estat pervertides pel predomini de les reivindicacions identitàries en les quals el lloc reservat a la religió ha conduït ben aviat a derives fonamentalistes de les quals deplorem avui les conseqüències tràgiques. Hi ha hagut una acumulació i una transmissió sistemàtica a través del discurs oficial i més greument encara a través del discurs escolar, de coneixements radicalment falsos, i per tant perillosos, quant a les funcions històriques de la religió en general i de l’islam en particular. La pressió demogràfica ha ajudat, durant els anys crucials 1960-1980, i els nous quadres socials del coneixement instituïts per la política arbitrària dels Partits-Estats han fet derivar les solemnes promeses de construcció nacional de la retòrica revolucionària "socialista" cap a les reivindicacions populistes de reactivació d'una Ciutat islàmica original, estrictament conforme a un Model ja instaurat Medina entre 622 i 661. Per resistir aquesta poderosa onada populista que ha contribuït en bona mesura a la ràpida desintegració del que quedava encara, els anys 1950-1960, dels codis culturals populars, la major part dels règims que ocupen el poder en el món anomenat “musulmà” des de fa uns trenta anys, són impotents per sortir de la ambigüitat ideològica que perpetuen d'una banda una política demagògica de la religió i de l'altra la prudència calculada -quan no es tracta d'un refús obstinat fonamentat en la ignorància- enfront a la indispensable opció democràtica.

Aquesta presentació de l’evolució interna de les societats treballades pel fet islàmic des de les respectives independències ha de ser completada pel record de les estratègies geopolítiques desenvolupades en referència als Estats postcolonials per allò que acostumem a anomenar l’Occident. Quan parlem d’Occident, confonem sota una mateixa denominació geopolítica dos protagonistes, que són indubtablement aliats des de molts punts de vista, però les responsabilitats històriques dels quals i per tant els papers que juga cada un han de ser netament distingits. Des de la guerra del Golf i més encara des de l’11 de setembre de 2001, veiem amb tota claredat que el concepte d’Occident tal com es presenta i s’interpreta per part de tots els pobles sotmesos a les seves decisions polítiques, econòmiques, monetàries i militars no inclou realment l’entitat geohistòrica i cultural que és la Unió europea. En efecte, els membres d’aquesta entitat tenen una llarga història interactiva amb els pobles i les cultures àrabo-irano-turco-musulmanes; aquesta història, que remunta almenys fins a l’Edat Mitjana constitueix una referència comuna per refundar una relectura crítica de l’espai històric i geopolític mediterrani. Les relacions dels Estats Units amb aquest espai són d’ordre hegemònic i molt poc històriques en el sentit fort i fecund de l’espai mediterrani. Si insisteixo en aquesta divisió, és per obrir horitzons de pensament i d'acció concertada per a una integració de la dimensió àrabo-iraniana-turco-musulmana en el procés dinàmic de construcció d'un nou espai cívic que és la Unió europea. Els fracassos de les promeses de democratització fetes als pobles no europeus durant el període anomenat de "descolonització" no es deuen exclusivament a les carències evidents de les “elites” polítiques nacionals i a les herències pesants de cultures tradicionals; les estratègies polítiques de les ex-metròpolis colonials han afavorit manifestament la pervivència dels Estats legals contra les forces democràtiques i les exigències de democràcia presents a cada país. Fins a l’11 de setembre de 2001, aquesta Realpolitik característica de la persistent Aliança “Occidental” per a la gestió geoeconòmica i geopolítica de l’ex-Tercer Món ha arribat fins a finançar i donar tribunes a aquest terrorisme identificat de sobte com l’amenaça bàrbara contra l’única civilització capaç de salvar avui l’espècie humana d’una regressió generalitzada!

Aquest aspecte de les democràcies avançades durant molt de temps ha quedat poc o gens perceptible per les opinions públiques. Avui dia es desvelen alguns fets, en ocasió de guerres obertes com la del Golf o l’actual lluita contra el terrorisme. El canvi brusc de la política de recolzament als Talibans mentre es tractava d’aixecar-los contra l’ocupació soviètica és particularment instructiu quant a les dificultats externes i internes que suscita tot intent d’inserció de la democràcia en contextos islàmics. Les aliances dels Estats? Units amb Estats com? el Pakistan o Egipte, ?contra el terrorisme, ?no garanteixen pas el ?pròxim adveniment? d’una nova política? favorable a la introducció de la democràcia en els baluards de resistència ideològica com Aràbia, Irak, Líbia, Algèria, Síria, Indonèsia, etc. I malgrat tot, hi ha instàncies urgents de democràcia per part de tots els pobles privats de llibertats elementals i de justícia social des de fa decennis. És cert que els propagandistes més "apassionats" de la solució democràtica i les fraccions socials que els recolzen no posseeixen sempre, ells mateixos, la cultura moderna i laica indispensable per al funcionament estable d’unes institucions i un pensament democràtic. Però aquesta observació podem estendre-la a nombrosos actors, classes i grups socials que componen avui dia les societats europees i americanes on hom considera la democràcia ben arrelada des de fa més de dos segles.

Em penso que és molt clar que la democràcia experimenta davant dels nostres ulls una sèrie de transformacions que porta alguns a parlar de regressió, d’altres a crisi deguda a la seva expansió, a les seves ambicions d’implantar-se en mitjans socioculturals ben allunyats dels dels seus combats fundadors. Els assaig de trasplant, però, no fracassen només perquè els terrenys d’acollida són refractaris; hi ha pràctiques perverses de corrupció, de promeses no complertes, de manipulacions electoralistes que desqualifiquen perillosament una democràcia magnificada en els discursos teòrics i les prèdiques polítiques. Antidemòcrates manifestos són elevats al poder amb el recolzament de “grans” democràcies que no respecten ni els pobles font de tot el poder que elles posseeixen ni menys encara els pobles lliurats sense defensa ni recurs a règims totalitaris. Les guerres civils, els cops d’Estat, les eleccions falsejades, els dictadors inamovibles, les constitucions adaptades als interessos d’una casta, els parlaments dòcils a les injuncions d’una màfia invisible, han afectat greument a tot arreu, o han eliminat, l’esperança democràtica. Els exemples americans, italians, francesos, alemanys, són prou coneguts i comentats en les societats a les quals hom proposa la vida democràtica. Una de les obres mestres de l'escenificació teatral dels "valors" democràtics va ser duta a terme el 1993 amb el famós discurs de F. Miterrand exhortant els dirigents africans reunits a La Baule, a desenvolupar la democràcia en els seus països respectius. Qui millor que el president francès sabia i podia mesurar els estralls causats per la corrupció de les elites anomenades “nacionals” precisament en aquests països? I així, la democràcia queda doblement pervertida: en la seva terra d’origen i de progrés i en els nous territoris d’expansió i de consolidació, reclamada pels pobles, però obstinadament refusada pels Estats. La retòrica sobre els valors democràtics s’infla desmesuradament quan es tracta de mobilitzar els ciutadans contra un enemic necessàriament demonitzat. Després de l’11 de setembre de 2001, igual que per la guerra del Golf hem vist com una sèrie d’intel·lectuals americans, animadors d’un Institute for American values, han reactivat la teologia agustiniana de la “guerra justa” per eradicar el terrorisme internacional. Recordem com els dos presidents Bush senior i Miterrand han utilitzat el mateix concepte durant la guerra del Golf; Bush junior l’ha reprès i reforçat amb els de creuada i eix del mal per protegir l’única gran democràcia conseqüent, potent i eficaç des que l’Europa de les Nacions i àdhuc la Unió europea han demostrat la seva incapacitat per repensar i imposar una via democràtica creïble per a la fase de mundialització i especialment a procurar-se els mitjans econòmics, jurídics, culturals, educatius, filosòfics, per a la seva real aplicació.

Cal parlar de formacions estatals més que d’Estats, per designar els mecanismes de govern més o menys improvisats l’endemà de les independències de després de la Segona Guerra mundial. En la major part dels casos, els processos de formació dels Estats no es podien recolzar ni sobre les herències pròpies de cada país, ni sobre manlleus a models occidentals, condemnats globalment com a colonialistes pel discurs nacionalista. Després de la caiguda del califat, els tres Imperis, otomà, safàvida a Iran, mogol a Àsia central, s’han separat de l’islam clàssic i han restat indiferents, si no hostils, a les construccions de la modernitat a Europa. Això explica una doble discontinuïtat històrica: una reducció del camp intel·lectual, dels horitzons de sentit, en relació al desplegament i al pluralisme entre els segles VIII i XIII; i distanciaments creixents en relació a les revolucions científiques, econòmiques, polítiques i jurídiques d’Europa i d’Amèrica del Nord. Les formacions estatals dels anys 1950-1970 no han pogut omplir els buits acumulats durant segles; els models oferts pel comunisme stalinià, després maoista o cubà han conduït als dramàtics fracassos que avui podem observar; les estratègies geopolítiques del “món occidental” lliure, després de l’Occident de el final de la història han tingut un paper determinant en els recents desastres de la guerra iranoirakiana seguida per la guerra del Golf i per l’actual guerra contra “el terrorisme”. Les desgràcies dels pobles es compliquen; l’adveniment de democràcies emancipadores es veu problemàtic mentre règims anomenats “republicans” es transformen en dinasties manipulant preteses constitucions. En resposta als tancs xinesos que reprimien els manifestants a la plaça Tian Anmen, F. Miterrand va emetre aquesta bella manifestació: “el deure de no-ingerència s’acaba allà on comença el perill de no-assistència”. La història dels anys d’alliberament colonial i després de “descolonització” han mostrat que el principi del dret dels pobles a disposar d’ells mateixos ha funcionat més com un eslògan ideològic en la mimètica licitació al mesdient entre el món comunista i el món lliure per a l’alliberament del Tercer Món que no pas com una voluntat ferma de les grans “democràcies” per instaurar un ordre jurídic internacional que hauria impedit una esclavització tràgica de tants i tants pobles per les aliances contra natura entre les “elites” politiques anomenades “nacionals” i el recolzament sempre calculat d’aquestes democràcies a règims manifestament antidemocràtics. Aquestes pràctiques, vestides evidentment de pactes de cooperació o d’ajuda generosa als països subdesenvolupats o en camí d’emergència històrica, queden inscrites en el domini sacrosant dels secrets d’Estat que la raó d’Estat permet de sostreure del coneixement dels ciutadans que hom considera origen de la sobirania política. Així actuen i segueixen el seus camins impenetrables les democràcies, àdhuc després d’haver quedat lliures de les amenaces del totalitarisme del segle XX. L’enemic islamista no té ni la mateixa envergadura ideològica, ni la mateixa força de dissuassió militar com per mantenir l’amenaça apocalíptica que es manté en els imaginaris socials; però realitza, certament, algunes de les funcions que allunyen per un temps indeterminat la possibilitat de noves conquestes irreversibles de l’esperança democràtica que tots els pobles, més dependents que mai de les voluntats de poder que aprofiten la mundialització, mantenen malgrat tot enmig de les pitjors tragèdies històricament programades.

Traducció de Jordi Galí i Herrera