Invictus, de Clint Eastwood

Clint Eastwood
Estats Units, 2009

No és la pel·lícula més rodona de Clint Eastwood –no ha aconseguit omplir les sales dels cinemes d’Estats Units–, però té el seu segell i això sempre és una garantia de qualitat i de bon fer. Un cop més el director ens explica una història amb un rerefons que val la pena de ser pensat. Fidel al seu estil, amb Invictus ens trasllada a la pantalla els petits detalls, plens d’humanitat, amb què es realitza una gesta. Detalls, per cert –ell demostra entendre-ho així–, que fan que una acció pugui rebre precisament el qualificatiu de gesta. Els herois d’Eastwood es troben més a prop d’Hector o d’Ulisses, que no d’Aquiles o Hèrcules, posem per cas. Aquí el protagonista és un personatge de dimensió històrica, no és un anònim predicador de passat dubtós ni un entrenador de joves boxejadors que treballa en un gimnàs de barri. Es tracta de Nelson Mandela, premi nobel de la pau, el 1993, i la figura més representativa de la lluita contra la política d’apartheid que fins fa poc es practicava a Sud-Àfrica. Amb ell, destaca François Piennar, capità de la selecció de rugbi sud-africana, coneguda sota el nom de Springbooks –les gazeles–. Els vímets amb què el vell director ordeix el seu treball són, en definitiva, aquests: un president ja gran, com ell, al qual toca de governar un país profundament dividit i enfrontat, entre una minoria blanca, ressentida per la pèrdua de l’estatut de privilegi, i una majoria negra, amb afany de passar comptes. Ell carrega sobre les espatlles el llast de vint-i-set anys de reclusió a la presó de Robben Island per haver reclamat una liberal i ben justa igualtat de drets. La força del seu compromís amb aquesta lluita l’ha deixat sense família, amb un matrimoni esquerdat –el 1996 es divorcià de la seva dona–. «No li has de preguntar mai per la família», diu un guardaespatlles a un altre en un moment de la pel·lícula, després que en haver-ho fet, Mandela li hagi contestat que la seva família és el poble de Sud-àfrica, anant-se’n cap a casa capcot i trist. Aquest és el nostre heroi. Viu sota la pressió de tots els qui l’han votat com a cap de govern amb l’esperança que faci del país una llar per als negres, eliminant-hi totes les traces de la política i, sobretot, de la cultura dels anteriors governants, els blancs. La seva secretària i assessora d’imatge (ben interpretada per l’actriu Adjoa Andoh) així li ho remarca: ha de fer-ho per tal de no perdre el suport, els vots, d’aquells qui han dipositat la seva confiança en ell. Però també sent la pressió dels altres, la poderosa minoria blanca que recela del seu govern.

Què fer, doncs, davant d’aquestes circumstàncies? És la pregunta que tot home o dona s’adreça en el seu fur intern quan s’adona que de la decisió que prengui se’n desprendran importants i, potser, greus conseqüències, és a dir, quan en els estrets marges que ens imposen les condicions externes, les quals no depenen de nosaltres, exercim la llibertat. És cosa meva, però si un es repassa la filmografia del director, descobrirà que els seus herois encaixen dins aquest punt de vista que acabo d’exposar: des del general Kuribayashi, de Cartes des d’Iwo Shiwa, protector del soldat forner, fins al pistoler William Munny, de Sense perdó, que aposta per les febles prostitutes. Tal és el sentit dels versos que Mandela entona en diversos moments del film: I am the master of my fate: I am the captain of my soul. Què fer? Aquesta és la qüestió. I, de nou, el protagonista, vell, sense el suport de la família, amb el llast de mitja vida passada a la presó, s’aixeca i fa. Es posa mans a l’obra sense pors ni rancúnies. De nou, es posa al servei del seu país i de la veritat. Durant la seva experiència al presidi va estudiar la carrera de Dret –es va llicenciar en una universitat d’Anglaterra– i va tenir coneixement de la cultura anglesa. És allí on va gaudir de la lectura del poema Invictus d’Ernest Henley, d’on s’extreuen els versos abans citats. I tot això li va semblar bo. A banda del te de mitja tarda, que ja és una cosa prou admirable –així ho fa saber al capità de la selecció de rugbi de Sud-àfrica durant un entrevista de caràcter privat mantinguda al seu despatx– els anglesos han aportat coses estimables, com el dret i el sentit d’Estat, als negres sud-africans, i, a més a més, han conviscut amb ells, han compartit una part de la seva història, trista, certament, però compartida. Per això, no es pot governar girant-los l’esquena. Convé comptar-hi. No fer-ho engrandiria la llegenda de Mandela, Madiba, l’anomenaven, com a defensor dels negres, però l’empetitiria com a forjador d’una nació sòlida, sana i robusta, capaç, per tant, d’acollir a l’altre. I això és el que acaba decidint, a pesar de les crítiques i reticències dels qui li són més propers, la seva secretària, el seu cap de seguretat i la seva filla. La primera ho considera una decisió políticament errònia per improductiva, viu en el joc de la política resultadista de baix calat; els altres dos, simplement, no entenen com un home, que ha estat tan maltractat pels representants de la població blanca, ara vol comptar amb ells per tirar endavant el govern del país. Toca jugar-se-la. És el moment de sacrificar la fama i el predicament que té entre els seus per una cosa més alta que permeti la inclusió d’aquells qui no ho són.

Com ho fa? Aquesta és la gràcia de la història: a través d’una de les coses més mundanes i, en principi, allunyada dels més elevats interessos vitals: un esport, el rugbi. Mandela sap que els Springbooks, tot i ser l’equip representatiu de Sud-Àfrica, desperten l’odi i el ressentiment de la població negra, la qual l’identifica amb les vexacions sofertes durant el període d’apartheid. D’altra banda, també sap que suprimir la selecció o no donar-li suport oficial, seria interpretat per la minoria blanca gairebé com una declaració de guerra, i perquè, al cap d'uns mesos s’iniciarà la copa del món de rugbi que se celebrarà precisament a Sud-Àfrica. És un punt d’encreuament, el començament d’una escalada de violència o l’oportunitat de la reconciliació. Mandela es lliurarà en cos i ànima a l’equip. Per a això comptarà amb el seu capità, el responsable i cavallerívol François Piennaar, que també coneix les dificultats de dirigir un equip. Els Springbooks passaran a ser una qüestió de primer ordre en l’agenda del president, per davant d’importants afers de política exterior. Es tracta d’una qüestió nacional. S’informarà de les peculiaritats d’aquest esport, del qual ho ignora gairebé tot, mantindrà un contacte estret amb Piennaar, amb qui, com hem dit, haurà mantingut una entrevista al seu propi despatx, seguirà els detalls dels entrenaments de la selecció, i en el mundial, quan aquesta arribi a la final, es presentarà davant l’afecció duent la samarreta i la gorra amb els colors i les insígnies dels Springbooks. Piennaar també haurà entès que, més enllà del desig de ser la millor selecció de rugbi, en el mundial, en aquest mundial, s’hi juga quelcom més. L’ocasió que blancs i negres s’uneixin, no per l’obligació abstracta d’haver-se de respectar com a partícips de la humanitat universal de l’home, sinó treballant conjuntament en l’assoliment d’un objectiu ben concret. I, és clar, de l’elevació del propòsit, de la seva transposició a un plànol ideal, en sortirà la força que inspirarà els jugadors. La mediocre selecció de Sud-àfrica va acabar esdevenint la campiona del món i van jugar-se la final amb els temibles All Blacks neo-zelandesos.

Conte de fades, excés d’idealisme, realitat edulcorada? Ressona la veu dels ressentits. A banda d’alguna qüestió de matís, com ara si la seqüència de l’entrenament públic celebrat en un escola d’un barri de població negra i pobra de Ciutat del Cap no mostra, amb prou versemblança, el xoc que en els seus habitants deuria suposar la presència dels jugadors; i, a banda d’alguna altra observació per l’estil, cal notar que la pel·lícula es basa en fets reals i que va rebre el suport i l’aprovació dels seus màxims implicats, al propi Nelson Mandela, bon amic del seu emulador, l’actor Morgan Freeman, i de François Piennaar, a qui va voler conèixer personalment Matt Damon, l’actor que el va interpretar. Si la pel·lícula no és rodona no és perquè allò que ens expliqui sigui més o menys creïble, més o menys real, sinó perquè ho fa d’una manera, al meu entendre, descompensada i, segons com, simplificada. Sembla evident que la vida i la persona de Nelson Mandela van seduir Clint Eastwood, potser perquè, després de molts anys de sacrifici, aconseguí, o s’hi acostà molt, a fer realitat el seu somni. Bé es podria considerar que la pel·lícula és com un acte de reconeixement o d’homenatge. Ara, això, en aquest cas, comporta algunes mancances des del punt de vista de la completesa o l’excel·lència del treball artístic. Personatges com la seva intel·ligent i eficaç secretària, la seva família, sobretot la seva filla –l’esposa mai no surt–, la del jugador François Piennar o el grup de guardaespatlles blancs i negres que tenen cura de la seva seguretat, apareixen poc definits, cosa que li resta riquesa de matís al treball. Es troba a faltar un major aprofundiment en les circumstàncies vitals d’aquests personatges, sobretot pel que fa a la contradicció que en ells deuria generar el tracte amb el president. Tampoc no s’exposa amb prou detall l’evolució personal de la família del mateix Piennaar. Amb una situació acomodada, recelosos de la política que pugui dur a terme el nou president, algun xoc els havia de suposar la confiança que en el seu fill diposita el president negre, del qual, d’altra banda, ells desconfien. Tampoc no s’entra gaire, tot i que els presenta, en els conflictes que desencadena el fet de barrejar en el seu cos de seguretat personal els membres blancs, que acomplien aquesta mateixa funció amb els anteriors presidents, igualment blancs. S’al·ludeix a l’inici de la pel·lícula, i succintament, als recels que es tenen els uns als altres, i també al final a com aquests han desaparegut, però no amb la suficient gamma de grisos com perquè resulti convincent. És probable que, per a motius com aquest, alguns crítics hagin qualificat el film de poc realista i d’idealisme artificiós. Per un altre costat, també és veritat que la música, en la tria de la qual sol destacar el director, no és especialment lluïda. Ara bé, el contingut, la qüestió que se’ns planteja sí que ofereix una base sòlida, tant com perquè la pel·lícula pugui despertar l’interès de l’espectador. Si a això hi afegim el bon treball dels dos actors principals, Morgan Freeman (Nelson Mandela) i Matt Damon (François Pienaar), i la destresa en la filmació del director, vistosa sobretot en les escenes dels partits de rugbi, obtenim com a resultat un treball més que correcte, il·luminat del resplendor d’un gran ideal de fons. Val la pena de ser vista al cinema o quan aparegui la seva versió en DVD i és altament recomanable per aquells qui, sent professors, a més a més són tutors dels cursos més elevats d’ESO i de Batxillerat.

Fitxa Tècnica:

Direcció: Clint Eastwood.
Guió: Anthony Peckham, basat en El factor humà de John Carlin.
Duració: 134 min.
Producció: Clint Eastwood, Lori McCreary, Robert Lorenz i Mace Neufeld.
Muntatge: J. Cox i G. D. Roach.
Música: Kyle Eastwood i Michael Stevens.
Fotografia: Tom Stern.
Interpretació: Morgan Freeman (Nelson Mandela), Matt Damon (François Pienaar), Marguerite Wheatley (Nerine), Patrick Lyster (Sr. Pienaar), Feyder), Penny Downie (Sra. Pienaar).