Innovació, riquesa i política

Moltes persones segueixen ancorades en la visió de l’economia que tenien els economistes clàssics i que s’esqueia a unes societats basades en la producció agrícola i ramadera, suportada per unes discretes manufactures. Aleshores els factors de producció eren: la terra, el capital i el treball. Aquesta concepció es va estendre, segurament per inèrcia, quan les societats occidentals van fer la transició de societats agràries a societats industrials. S’interpretava que només havia canviat la naturalesa del factor capital físic, però que el model dels tres factors de producció continuava essent vàlid. Com a mínim així ha perviscut en l’imaginari col·lectiu.

El que cal entendre, però, és que en una economia avançada, ni el capital ni el treball, per si sols, fan augmentar el nivell de riquesa més enllà del potencial encara no plenament explotat d’una idea. Ho poden fer en una economia basada en la agricultura, ja que assignant més força de treball a majors superfícies de conreu, i amb l’ajut de certs béns de capital físic, hom pot obtenir una major producció, explotant sempre uns processos productius realitzats per la mare naturalesa. Però en les societats industrials i postindustrials, la riquesa ja no prové de l’apropiació de l’excedent del treball, sinó de la iniciativa basada en la innovació. És a dir, les idees són la font dels augments de riquesa d’una societat. Certament, el treball i el capital són factors necessaris, però només són útils la mesura en que s’assignen al servei d’una idea.

Però no n’hi ha prou amb tenir una idea, ni qualsevol idea. Es tracta de tenir idees generadores de nou valor per a la societat i de dur-les a bon terme, assumint el risc d’equivocar-se i de, en conseqüència, perdre temps i cabals. Són, per tant, els emprenedors, disposats a assumir el risc d’explotar una idea innovadora, els membres de la societat que cal incentivar amb les gratificacions adients, si volem que creixi el nostre nivell general de benestar material. És a dir, a ells, els emprenedors, correspon una gratificació que els incentivi i els compensi pels riscos assumits.

Però, naturalment, en els estats democràtics, només les societats amb un sistema de valors i una visió del món determinats podran crear les condicions escaients per a estimular i gratificar els emprenedors. Només en aquestes societats els ciutadans elegiran uns governs i uns parlaments que promoguin eficaçment la creativitat i la innovació. Ras i curt: hi ha sistemes de valors que constitueixen un autèntic brou de cultiu per a la creativitat i la innovació, que estimulen i gratifiquen els emprenedors, i també sistemes de valors que els inhibeixen. Hi ha societats obertes i dinàmiques i societats escleròtiques i tancades.

En aquest sentit, a Catalunya, i encara menys a Espanya –cal recordar el menyspreador ¡que inventen ellos! d’Unamuno–, no disposem, malauradament, del brou de cultiu adequat. En la nostre societat l’emprenedor moltes vegades està sota sospita. Cal posar-li tota mena de controls, barreres i traves. Socialment no se li perdona que assoleixi l’èxit i tregui el cap per damunt dels altres, però tampoc que fracassi. Si ho fa, esdevé un aventurer irresponsable que ha portat a l’atur uns honrats treballadors, encara que, tal vegada, els hagués rescatat de l’atur. L’èxit és sospitós i el fracàs, imperdonable.

Aquest sistema de valors determina que molts universitaris catalans tinguin com a única expectativa professional ser contractats per un empresari que hagi tingut una idea i s’hagi arriscat a dur-la a terme, assumint els riscos corresponents. Així, aquests universitaris són incapaços de retornar a la societat tot el que aquesta els ha donat en finançar la seva formació, si no és amb el concurs d’algun sospitós emprenedor. Molts dels nostres joves prefereixen ser funcionaris abans que córrer el risc d’entrar a treballar en empreses privades que, ateses les circumstàncies de l’entorn econòmic, exhibeix una inquietant volatilitat en vendes i guanys. La por al risc neguiteja la major part de la població i l’aspirant a funcionari prefereix sacrificar uns anys de la seva joventut preparant unes oposicions que li garanteixin estabilitat de per vida, que llançar-se a l’arriscada recerca d’ocupacions que li permetin una major realització del seu potencial personal. El problema és que aquestes persones que avorreixen el risc són les que formen els nostres fills, des del parvulari fins al doctorat.

No és gens estrany doncs, que el nostre sistema educatiu estigui enfocat a la transmissió de coneixement, però que fracassi quan es tracta de formar en els valors, actituds i conductes que fan avançar les societats. Molt especialment en desenvolupar, des de la primera infància, la curiositat, el pensament crític, la imaginació creadora i el coratge per a afrontar els reptes de la vida.

Totes aquestes mancances són especialment preocupants ara que estem immersos en una greu crisi econòmica que tothom preveu llarga. L’esquerra ideològica assenyala dos culpables de la situació: la desregularització impulsada pel “neoliberalisme salvatge” i la globalització o mundialització. Són les seves dues bèsties negres. Respecte a la primera, seria interessant que ens expliquessin què dimonis s’ha desregularitzat a Catalunya, Espanya o Europa on, precisament, estem ofegats de lleis, normes i reglaments a nivell municipal, regional, estatal i de la UE, sense oblidar diputacions, consells comarcals i aviat vegueries. Hom no pot estar mai segur de complir-les totes! I, per altra banda, és impossible de fer-les complir. Respecte a la segona, és oportú recordar que el premi Nobel Maurice Allais va escriure a Le Figaro, fa uns deu anys, un lúcid article alertant que la globalització promoguda per la OMC es traduiria en destrucció de llocs de treball, tancament i/o deslocalització d’empreses industrials i greu caiguda del creixement. És un principi de la física que quan comuniquem vasos amb diferents nivells de líquid, els nivells tendeixen a igualar-se: pujant els uns i baixant els altres. Segons Allais, la mundialització ha estat precipitada i anàrquica, malgrat que hagi afavorit determinades minories. Res és irreversible, continuava dient, però si no enfoquem el procés de mundialització amb més cura, posarem en perill les conquestes socials europees. Els fets li estan donant la raó.

Però, és viable un món amb diferències abismals de benestar material entre països? És prudent impedir a les nacions emergents, amb immenses masses de població, fer ús del principal avantatge competitiu de què disposen: una mà d’obra barata i un sistema de protecció social que només es podrà bastir sobre la base d’un desenvolupament primer econòmic i després fiscal? ?També s’ha convertit en un mantra repetir que els països econòmicament desenvolupats hem de fer front a les amenaces de la mundialització esmolant l’enginy i la creativitat per a dissenyar productes amb major valor afegit. Ho diu tothom, inclosos els polítics, però ningú explica com se li ha de posar el cascavell al gat. Més ben dit, els polítics són qui menys es preocupen de desenvolupar el brou de cultiu al qual m’he referit abans. Ells es concentren a fer lleis, normes i reglaments, l’efecte dels quals és, ineludiblement, aigualir el brou, desnaturalitzar-lo.

Alguns països se’n surten millor de la crisi que altres. El cas d’Espanya és especialment preocupant. La crisi espanyola és estructural. És la crisi d’una economia que va portar a actituds pròpies de nou-ric fatxenda, basant-nos en dos sectors, com la construcció i el turisme, intensius en mà d’obra i que incorporen escassa tecnologia. Aquests sectors, juntament amb el consum desfermat característic dels nous-rics, es van veure esperonats per una oferta de diner pràcticament gratuït que ens ha fet assolir nivells de deute privat de més de 2,2 bilions d’euros. Amb l’agreujant que s’ha alimentat majoritàriament (més d’un 63%) de l’estalvi països de tercers. La bombolla ha esclatat. La festa s’ha acabat. L’aixeta del crèdit s’ha tancat. I no hi ha cap sector que pugui esdevenir un recanvi a curt termini. Bona part del pressupost de l’Estat se’ns en va a pagar interessos del deute i subsidis d’atur. Un cercle viciós, perquè els aturats fan créixer el deute i els interessos del deute i així cada cop queden menys recursos per a engegar polítiques actives de creació de riquesa.

Els catalans no tenim altre alternativa que arromangar-nos i desenterrar els nostres mig oblidats valors culturals i afegir-ne alguns de nous: iniciativa, esforç, coratge, obertura intel·lectual al món i recerca d’oportunitats en el mercat mundial, perquè el mercat espanyol és petit i ha esdevingut hostil. L’Espanya castellana es perd en una metafísica de torre de galliner i el seu somni és bastir un estat uniforme, centralitzat i radial, estàtic, immutable, amb la solidesa pètria del granit, controlat i administrat per una casta de buròcrates. Qui crearà la riquesa? S’han acabat els generosos tributs del reis moros, l’or i la plata de les Índies, minvaran els quantiosos fons de cohesió de la Unió Europea... i la vaca de la llet catalana amb prou feines s’aguanta dreta.

Com en altres moments de crisi de l’Estat, la Catalunya carolíngia té ara una oportunitat. És l’hora de Catalunya... si sap desenvolupar el sistema de valors que li permeti ser rica i plena. No serà fàcil, però potser encara hi som a temps. És l’hora d’estar alerta!