Identitat i violència, d'Amartya Sen
Amartya Sen
La Campana, 2009
El llibre d’Amartya Sen, autor de nombrosos escrits i Premi Nobel d’Economia, se situa en la mateixa línia de l’obra Identitats que maten de l’escriptor d’origen libanès Amin Mahlouf. La tesi central d’ambdues és la mateixa: tots estem constituïts per múltiples identitats, i quan una d’aquestes identitats es vol imposar sobre la resta es produeix el decantament cap a la violència. Quan una classificació pretesament dominant, diu Amartya Sen, s’imposa a les altres, aleshores la nostra humanitat compartida es veu brutalment desafiada, es tracti de la religió, la comunitat, la cultura, la nació o la civilització. Tenint en compte aquesta perspectiva, els plantejaments de Samuel Huntington* o d’alguns autors “comunitaristes” queden qüestionats per Amartya Sen, ja que un món segregat per aquests mitjans és molt més disgregant que l’univers de categories diverses i plurals que caracteritza la realitat en què vivim. En realitat, cadascú de nosaltres té moltes filiacions diferents i ens podem interrelacionar de moltíssimes maneres. Cadascuna de les col·lectivitats a què pertanyem, de manera simultània, ens confereix la nostra identitat particular i no podem considerar que cap d’elles aïlladament constitueixi la nostra única identitat o categoria singular de filiació.
On rau, doncs, l’origen dels conflictes? L’origen dels conflictes sorgeix quan s’alimenta la il·lusió de l’existència d’una identitat única que no podem escollir. La vindicació d’una identitat única amb propòsits violents s’efectua individualitzant un grup d’identitats i concedint-li una centralitat especial. Segons A. Sen, una de les fonts fonamentals de conflictes potencials en el món contemporani és la presumpció que les persones es poden classificar exclusivament d’acord amb la religió o la cultura, tot ignorant els altres grups dels quals forma part la persona. Aleshores es perd completament bona part de la riquesa de la vida humana i els individus queden confinats en petits compartiments.
A. Sen, però, no s’acontenta d’analitzar i denunciar les desviacions interessades de la nostra realitat identitària, sinó que ofereix propostes concretes per a sortir de falsos plantejaments i fonamentar el que ell anomena una identitat global sense, per això, haver d’anul·lar les nostres altres identitats. Aquest plantejament té la virtut de recuperar, mutatis mutandis, la idea del cosmopolitisme il·lustrat en un moment en què proliferen enfocaments particularistes de diferents ordres que menystenen la importància i el paper de la raó en la construcció d’un ordre global més humanitzador. El pitjor obstacle en aquest intent és, segons A. Sen, negligir (i negar) el paper de la raó i de l’elecció que es desprèn del reconeixement de les nostres identitats plurals, ja que la il·lusió de la identitat única és molt més divisòria que l’univers plural en què realment vivim. L’esperança d’harmonia en el món contemporani rau, segons el nostre autor, en la nostra capacitat d’entendre millor les pluralitats de la identitat humana, i les esperances de pau al món actual passen pel reconeixement de la pluralitat de les nostres filiacions i per l’ús de la raó com a habitants comuns d’un gran món.
A. Sen considera que el que necessitem per damunt de tot és comprendre amb lucidesa la importància de la nostra llibertat per determinar prioritats. No es tracta de renunciar al “capital social”, segons l’expressió de Robert Putnam, que representa el sentiment d’identitat compartit amb altres persones i que pot millorar enormememt la vida de tots els seus membres. Aquesta realitat s’ha de complementar amb el reconeixement que el sentiment d’identitat pot excloure de manera decisiva moltes persones a la mateixa vegada que n’inclou d’altres. No es tracta de renunciar a cap identitat, sinó d’impedir que una identitat es converteixi en excloent. Una persona amb múltiples identitats ha de decidir, en cas de conflicte, quina importància vol concedir a les diferents identitats per prendre la decisió en qüestió. En aquesta tasca, l’ús de la raó i de la decisió personal és la que ha de tenir la primacia.
Identitat i violència, malgrat ser escrita per un Premi Nobel d’Economia, és d’una lectura àgil i agradable, lliure de tecnicismes i amb abundants referències literàries, experiencials i polítiques. I, sobretot, d’una gran importància en la nostra actualitat, on abunden poc els plantejaments que podríem anomenar il·lustrats. Els excessos de la Il·lustració, que han existit en molts àmbits, no ens han d’impedir veure les seves virtuts, i aquesta n’és una.
* Samuel Huntington, Xoc de civilitzacions i nou ordre mundial, Barcelona, Proa, 2006.