I ara, sense xarxa

La història econòmica de Catalunya del segle XX no es pot deslligar del mercat regulat i proteccionista. Fins l’entrada d’Espanya a la llavors Comunitat Econòmica Europea (1986), el comerç català –en conseqüència, l’estructura productiva catalana– es va aixoplugar en les reglamentacions d’una economia extremament dirigida. Al compromís de proteccionisme arrencat al poder de Madrid el darrer terç del segle XIX, s’hi afegeix cronològicament la forta demanda de béns provocada per la Primera Guerra Mundial. Després, s’entrà en una dictadura i ràpidament en una situació de violència i guerra civil que desemboca en el franquisme. Per tant, no podem parlar d’una economia regularitzada fins a la meitat dels anys vuitanta. La crua realitat és que el nostre teixit productiu no ha entrat en vies de normalitat fins fa només vint-i-quatre anys –com qui diu, quatre dies.

Aquesta curta història d’economia lliure fa difícil poder assegurar quina és la veritable estructura econòmica catalana en un entorn internacional. Sobretot quan aquesta realitat ha de permetre fer prediccions. Com dirien els anglosaxons, no hi ha track record. No tenim prou dades històriques per poder predir què succeirà. La situació anòmala que dura fins als vuitanta del segle XX ens porta sovint a cometre errors de perspectiva, a equivocar-nos sobre nosaltres mateixos. No ens coneixem prou. Se’ns fa difícil saber com ens comportarem en un entorn normal.

Si no es reconeix aquesta situació, la immediata conclusió que podem extraure dels primers vuitanta anys del segle XX és la de creure’ns millors del que érem. Donat que en aquell passat, dins del nostre entorn, vam triomfar, tendim a concloure que érem genials. I d’aquesta conclusió se’n desprèn immediatament una certa frustració: com és que ara ja no ho som? Què ens ha passat? Potser seria hora de plantejar-nos quin ha estat el nostre valor real –el nostre entorn, els nostres mèrits– en el passat. Una possibilitat que crec versemblant és que, en realitat, fóssim els primers dels últims. Vull dir que érem els primers d’Espanya –d’aquest fet ningú en té dubtes. Ara bé, en quina situació es trobava Espanya quan va morir Franco. Només una dada: no va ser fins l’any 1973 (si no ho recordo malament) que Espanya va passar a tenir una renda per càpita superior a la d’Argentina.

La situació de l’entorn a partir del darrer terç del segle XIX va portar que Catalunya fos considerada “La Fàbrica d’Espanya”. I la veritat és que aquest tipus de patrons, circumscrits a àmbits geogràfics restringits, no serveixen. Ja es veu que, sense saber les dificultats que planteja ser “La Fàbrica” segons l’estàndard europeu, l’afirmació és tan inflamada com vàcua. Doncs bé, aquest ha estat el problema de Catalunya. Érem els primers, d’acord. Però de què? Ser el primer d’Espanya en temes industrials i productius, a què equivalia quan hi aplicàvem una vara de mesurar segons l’estàndard europeu?

I ja com a flamants membres de la UE, convé no oblidar que els altres socis hauran abocat a Espanya, en el període 1986-2013, la fabulosa quantitat de 120.000 milions d’euros (120 seguit de nou zeros!). La majoria d’aquestes ajudes, és cert, no han arribat directament a Catalunya, però sí que ho han fet indirectament. Al cap i a la fi, aquests diners, encara que assignats a altres zones d’Espanya, també servien per consumir béns manufacturats a Catalunya. I a tot això, a aquests diners que encara arriben, convé deduir-los el dèficit fiscal que patim i que s’enfila fins al 9% del PIB. Recapitulant: encara no hem entrat en la situació de normalitat suficient que seria desitjable per a una economia avançada. Predir, a partir d’aquí, com serà el futur econòmic de Catalunya, constitueix un exercici arriscat. Tenim una tradició productiva. Però no prou forta –ho demostra la fàcil tendència a abocar-nos, a la més mínima, a d’altres sectors més ganduls, com són el turisme i la construcció. Però sí que em veig amb cor d’assenyalar els dos grans reptes econòmics amb què haurem d’enfrontar-nos, si pretenem sobreviure com a país (cosa que reclama tenir unes dosis notables de riquesa). El primer repte consisteix a adonar-nos que hem de lluitar en igualtat d’oportunitats. No tenim cap avantatge competitiu. Allò que fem nosaltres, ho podrà fer qualsevol altre. Ja no som més barats. Ja no tenim un mercat protegit... La resposta a aquest repte és l’augment de la productivitat i l’especialització. Hi ha moltes àrees que ara comencen i en les quals ens podríem especialitzar, perquè no hi ha un líder clar. Per exemple: optimització en el tractament i gestió de l’aigua. També dels residus. O bé l’optimització de l’energia. Un segon repte consisteix a augmentar d’una vegada la col·laboració entre empreses. L’empresa catalana no creix perquè, simplement, no vol compartir. No comparteix el saber fer, però tampoc la propietat de l’empresa. Amb aquest tarannà és impossible tenir corporacions mitjanes o grans que construeixin una marca de país. L’empresari català no ha de pretendre posseir la primera empresa d’Espanya i copar-ne tot el mercat. Ha de procurar construir la setena, la desena, empresa d’Europa i tenir una mica de tot el mercat global.

La crisi posarà moltes coses al seu lloc, però a nosaltres ens tocarà la part més dura: deixarem d’estar definitivament en una situació d’excepció que ha durat 150 anys i, a sobre, el món, tot ell, s’ajustarà a nous paràmetres. Sabrem fer-ho? Aquesta és una qüestió de difícil resposta. Molt difícil.