Humilitat i fermesa

En aquest ball dels conceptes o nocions que com eslògans o consignes de l’actualitat mediàtico-política desfilen per la nostra atenció, sovint sense deixar gaire rastre, sembla que li ha tocat el torn a la humilitat. Diuen que ara ens governaran des de Madrid amb humilitat. Ara per ara és una humilitat una mica bel·ligerant, presumida o estirada per tant que es contrasta i compara constantment amb l’arrogància immediatament anterior que havia anant resultant, realment, molt antipàtica. Sigui com sigui cal donar la benvinguda en la notorietat present a aquesta virtut ben simpàtica i felicitar-nos si és veritat que és el que dominarà la relació entre governants i governats ni que sigui una temporada.

La vida moral està feta d’equilibris i complements de manera que cada virtut demana per tal de ser de veritat una virtut la presència de totes les restants. “La humilitat sense fermesa és covardia, però el coratge sense humilitat és presumpció”. Sainte-Beuve explica en el seu Port-Royal que aquest pensament el repetia sovint la Mare Angèlica Arnauld quan constatava el fet evident que a molts port-royalistes els agradava massa discutir sense parar. Sembla molt clar que el que diu la màxima es pot aplicar d’alguna manera a l’actual panorama de la vida catalana des d’un punt de vista polític i cultural.

Aquest país nostre necessita humilitat i fermesa. Portem molt de temps com parlant massa de nosaltres mateixos des d’angles molt diversos i diferents actituds; un comú denominador observable en totes elles és, però, el d’una satisfacció moralitzadora que rondina perquè les coses no són com haurien d’ésser. És molt noble viure segons ideals de perfecció que demanen transformar la realitat en que s’està. No és tan noble, o gens, anar i venir de la proclamació sorollosa d’exigències a l’acomodació a la dura realitat, com aquell qui diu diverses vegades cada dia. Un fet ben recent servirà d’exemple d’una actitud que amenaça fer-se una actitud crònica d’incoherència. La gent d’Esquerra Republicana de Catalunya sabrà què li demana, o no li demana, la seva consciència republicana en el seu tracte amb la monarquia; hi ha mil maneres de resoldre les situacions amb dignitat i elegància. El que no pot ser, però, és que un dia s’anunciï un gest com heroic, o almenys altisonant, i l’endemà es faci el que podria ser ben normal, el que feia tothom, i que ara després de l’anunci sona a claudicant o inconsistent. Tot plegat un “numeret” més, ben poc edificant i ja són molts. No cal fer tan sovint el gest d’aixecar-se per tal d’ajupir-se immediatament després. Tanta gimnàstica cansa. Humilitat sense fermesa és covardia.

És bona cosa associar l’anomenat fenomen de l’oasi català a aquesta crònica humilitat sense fermesa. El que Pere Cullell i Andreu Farràs analitzaren en el seu llibre de l’any 2001 és sobretot el fet que al ser tots, gairebé tots els líders de les forces polítiques catalanes parents, companys d’estudis, amics i coneguts, el clima polític i ambiental català no tingué en la dècada dels noranta aquella agror i crispació sovint fins a la histèria del seu equivalent madrileny. És bo demanar-se si la pau de l’oasi està feta d’un clima d’amistats personals tan ric i generós que suporta per la seva fortalesa espiritual les tensions derivades d’anar mantenint posicions fermes oposades amb un noble estil, o si pel contrari el que de veritat passa és que com res interessa mai massa les relacions es mantenen tranquil·les per la baixa intensitat d’allò amb què es viu el que les podria trencar. És sempre difícil establir conclusions en psicologia col·lectiva però alguns indicis ens farien pensar que més aviat és això segon, sobretot perquè a nivell de “conyeta”, maledicència i joc subterrani tampoc respirem una germanor de fons gaire edificant.

La societat catalana sí respira, però, una bigarrada vitalitat sobretot des dels grups del que abans se’n deien forces vives i ara, a tort i a dret, convingui o no convingui, –en realitat gairebé mai convé– societat civil. La societat civil és pròpiament aquella part de la societat que usa l’estat com a instrument, no la que es distreu a ella mateixa amb institucions nobilíssimes gairebé sempre, però, destinades a activitats lúdiques o recreatives. Alguna vegada caldrà analitzar amb molt de detall les veritables funcions del nostre teixit associatiu del qual fem tanta gala sense sospitar ni per un moment que segons i com més que el remei és la malaltia. Un cercle infernal es repeteix una i altra vegada: hom fa com si la dignitat del país, la de tots, estès lligada urgentment a una determinada qüestió, x, y, o z i hom passa tot seguit a retransmetre la jugada abans de rematar-la. Aquesta retransmissió es fa en diferents versions i hom discuteix entre elles aferrissadament amb tota l’energia sobrera del remat estalviat. Tot seguit el que ocupa l’escena són ja les nostres narracions i els nostres embolics sobre elles, signar manifestos, campanyes reivindicatives, aplecs, manifestacions, solidaritats amb totes les causes, avantguardes de tots els estils artístics, experimentalismes de totes les arts, marginals de tota mena, profetes de mil colors. Energies esplèndides es dediquen a sentir-se ben viu, ben net, ben pur, sempre amb tota la raó, amb els crònics sarcasme i autocompassió sorollosos com a sal i pebre del discurs moralitzant delerós d’un altre món sempre possible. Realment una bigarrada vitalitat es consumeix en ella mateixa. ... “el coratge sense humilitat és presumpció...” . Obrir una línia de reflexió sobre aquest panorama i redreçar la situació bàsica és una tasca tan difícil com imprescindible. Algunes energies s’hi haurien de dedicar.