Tot està molt malament i tothom sap exactament el perquè. Quan hom escolta o llegeix l’exèrcit de tertulians o columnistes, entesos de tota mena, més o menys estirats, i savis, més o menys oficials d’oficialitats diverses, no pot menys que demanar: com és que tant de talent no ha pogut evitar tanta desgràcia? Res va prou bé i tothom sap què cal fer. Enfront de queixes que traspuen sempre insatisfacció i receptes sempre formulades amb prepotència caldria, potser, gosar parlar alguna vegada de la bondat de les situacions bàsiques i desitjar humilitat en la formulació de rectificacions, diagnòstics i propostes.
Qui gosa parlar de la humilitat? Potser uns quants llibres d’auto-ajuda i les restes de la tradició ascètica de les religions. I tot i això caldrà no ferir pas l’autoestima de ningú, ni mostrar res que pugui rebaixar valoracions positives de l’aventura humana com a tal.
La humilitat és la veritat: la de la bondat a reconèixer i agrair, la de febleses que són primerament en cada cas nostres.
