Horaciana als joves

En haver-se complert el 150 aniversari del naixement de Miquel Costa i Llobera, volem retre a l’eclesiàstic i poeta un merescut homenatge, reproduint l’Horaciana dedicada Als Joves.

Escriptor i eclesiàstic. Va estudiar a l’Institut de la Ciutat de Mallorca, on va ser alumne de Josep Lluís Pons i Gallarza. Va començar estudis de dret a Barcelona. Publica la primera poesia a la “Revista Balear”: La vall (1873). L’any 1875 escriu El Pi de Formentor, peça cabdal de la poesia catalana. L’any 1885 va a la Universitat Gregoriana de Roma i el 1888 és ordenat sacerdot. L’any 1906 participa en el I Congrés Internacional de la Llengua Catalana i publica Horacianes. L’any 1909 és nomenat canonge pontifici de la seu de Mallorca. Membre corresponent de l’IEC (1918). Durant aquest seguit d’anys escriu, publica, fa de capellà, presideix concursos literaris... Mor, d’un atac de cor, mentre predica a la Ciutat de Mallorca. Junt amb Joan Alcover representa l’esperit del que la crítica designà amb l’apel·latiu d’Escola Mallorquina. (Extracte de l’aportació de Miquel Dolç a la Gran Enciclopèdia Catalana)

A l’època llunyana de ma primera joventut, absorbint amb delícia nova l’antiga poesia clàssica, vaig concebre el desig de reproduir-ne la bellesa original, tan desconeguda per les còpies en guix del pseudo-classicisme acadèmic. Animat per l’impuls de l’insigne Menéndez Pelayo, per les mostres del novell hel·lenisme italià, i singularment per l’exemple domèstic que ens havia deixat la temptativa de Cabanyes, escriguí llavores l’Oda a Horaci, destinada a servir de preludi davant un recull de poesies anàlogues, com ella mateixa indica. Però mudances i preocupacions sobrevingudes me dissiparen ben aviat aquell projecte, abans d’afegir-hi gaire cosa. Del jovenívol propòsit abandonat ne romangueren així mateix impressions i recordances, que jo sentia passar qualque volta com aqueixes llavors volanderes que l’aire fa girar disperses enfora de la planta on se produïren.

Doncs, aqueixes llavors disperses, fortuïtament caigudes, han grellat, ara una, ara una altra: i de les noves plantes ventureres, a la fi me resolc a formar-ne aquest humil ramell.

Per ma part, si he conseguit refer la semblança, encar que remota, de la lira clàssica, no sols per les formes externes, sinó per l’estre que les animà, en quant és compatible amb la meva significació i la meva fe cristiana, ja em donaré per ben pagat d’aquesta prova. Que altres ne treguen més altes harmonies, més profit i més glòria: tal és el desig amb què vull fer acceptable aquest humil tribut a la nostra poesia.

Miquel Costa i Llobera, Pvre.
Palma, 8 de març, 1906

De la introducció Dues paraules d’explicació, en l’edició de 1938 d’Horacianes, Biblioteca “Les Illes d’or” (Director: Francesc de B. Moll), no 18. Mallorca.

XII. ALS JOVES

Fills d’una raça dreturera i forta
que unia el seny amb l’ímpetu,
no renegueu de vostra sang... Oprobi
pel fill qui n’és apòstata!
Per honra té ésser bord. Son cor espuri
sols posa arrels paràsites:
no té l’arrel que del terrer dels avis
ne beu saba llegítima.
Per ell és pàtria una buidor coberta
d’algun mantell de púrpura,
un tros de mapa, una abstracció volàtil,
un mot de la retòrica...

Enfora, oh joves, d’aqueix centre exòtic
a on la lluita bàrbara,
jugant la vida i mort d’homes i bèsties,
se’n fa festa sacrílega.
Amb tuf de sang, carnatge i vil cridòria
la multitud embriaga-s’hi
tumultuosa, contagiant-se amb febres
de decadència pútrida...
Enfora, enfora del variant prosceni
la mímica faràndula.
Que sols ja furga pels femers, cercant-hi
la riallada estúpida.
Llavis i orelles que va ungir l’aroma
de les cançons indígenes,
no us profaneu amb cançoneig imbècil,
rebuig de lletra i música!

Fills d’una gent tan curta de paraules
com era de fets pròdiga,
no us encanteu amb les buidors lluentes
d’una eloqüència frívola.
És la bambolla de sabó, que inflant-se
al buf d’un nin, esplèndida,
s’irisa al punt, més a l’instant no forma
ni sols gotes efímeres.
Alluny d’aquí la inanitat rotunda
d’estrofes i de clàusules,
la coloraina, l’oripell, pomposos
tresors de la misèria.

Més ah! fugint d’inveterats contagis,
no entreu plagues novíssimes,
oh joves que ara meditau corpresos
quimeres hiperbòries.
Alluny, alluny aqueixa boira eterna,
mortalla tenebrívola
que nostre sol rebutja! No us imposi
l’Esfinx sempre enigmàtica
que posa obscur lo clar, i per profundes
vol vendre coses tèrboles...
Jovent, aqueixa copa d’art vesànic
i subtils filtres, llança-la,
Que et brinda l’opi del Nirvana búdic
o el vi de les Eumènides.
Elles, crinades de serpents, ompliren
de llur verí tal pàtera:
qui en beu, un cap d’Orestes a les Fúries
ha consagrat per víctima!
Alluny també, deliqüescent cosmètic,
untor de formes flàcides
de l’art caduc! Alluny, ximplesa insulsa
fingint candors ingènues!...

L’art veritable és sa, gallard i noble,
tal com Apol·lo amb cítara
i amb sageta potent. Té la bellesa,
la joventut de l’ànima,
la claredat, l’ardida força, l’hàbil
maneig de fibra harmònica,
i l’arc terrible del bon dret qui mata
la serp del fang malèfica.

Tal vos somriga l’ideal, oh joves,
unint el seny amb l’ímpetu,
i amb gran serenitat, que és la divisa
de la potència màxima.
Ah! Els forts vénen de forts. Alçau l’emblema
de l’avior llegítima,
Que cada poble sols ateny son astre
seguint per la seva òrbita.

Siau qui sou; més no atiant vells odis
de rassa, ni amb emfàtiques
declamacions lloant tot lo que és vostre,
fins les mateixes úlceres...
Siau qui sou; més no us tanqueu, ombrívols,
dins una llar històrica
sens horitzons. Volau sobre les terres
enfora, amunt, com l’àguila!
Ella ama el niu de les maternes roques,
però amb gran vol arranca-s’hi
i, travessant mil horitzons, domina
espais de llum esplèndida.
Per planes, mars, abismes i muntanyes,
amb vista potentíssima,
tantost afina desitjada presa,
impetuosa llança-s’hi
de la regió del llamp. Més no trasmuda
d’essència l’au indòmita.
Ans bé, de tot lo que trescant aferra,
gustant-ne fibres íntimes,
se n’assimila la potència, i torna
cap a son niu més àguila.