Història militar de Catalunya, vol. 1: "Dels íbers als carolingis", de Francesc Xavier Hernández
Francesc Xavier Hernàndez
Rafael Dalmau Editor, Barcelona, 2001.
És una alegria poder fer la presentació d’una obra que, com el seu mateix autor diu, tracta de la “guerra, la geoestratègia i el control del territori en el que avui són terres catalanes”. Si es dóna un cop d’ull als prestatges de llibreries i biblioteques es pot comprovar que, mentre els estudis d’història que versen sobre temes econòmics, socials, polítics o de la de la vida quotidiana, per exemple, són força conreats pels historiadors catalans actuals, pel que fa a l’aspecte militar, no succeeix el mateix. Amb el seu treball, doncs, Xavier Hernàndez ajuda a satisfer aquesta mancança i es situa en la línia d’altres –pocs– historiadors i pensadors catalans contemporanis, com Batista i Roca, Vicenç Guarner, Ferran Soldevila, però sobretot Raimon Galí, per als quals l’esperit militar del poble català es constitueix en una constant que permet comprendre la seva història. La coincidència amb els autors esmentats es fa més evident quan, en la introducció del primer volum, l’únic publicat de moment i que tot seguit comentarem, es llegeix que la falta d’estudis fóra en part atribuïble a “la reluctància generalitzada dels catalans envers del militarisme”. Així, com Batista i Roca, Guarner i Galí, Xavier Hernàndez considera aquesta actitud com un defecte, puix que impedeix d’atansar-se a la veritat dels fets històrics.
El volum I de La història militar de Catalunya, “Dels ibers als carolingis”, abasta el període de formació de la nació catalana. És una primera estació d’un llarg trajecte. Trajecte que, d’acord amb la temàtica més amunt esmentada, ha de dur el lector a revisar la història dels pobles que han viscut al territori que actualment ocupa Catalunya, des de l’Edat Antiga fins als nostres dies. El segon i el tercer volums, sent-ne les següents estacions, aniran des de la consolidació de l’estat català durant l’Edat Mitjana fins a la seva fi, l’any 1714, d’una banda, i, des d’aquí fins a l’actualitat, d’una altra. Dona- da aquesta referència sobre el marc general en què es situa l’obra, cal dir que es tracta d’un llibre escrit de forma amena i entretinguda, pròdig quant a idees i reflexions noves, o potser no tan noves, però en tot cas sempre suggeridores i no exemptes de cert coratge intel·lectual. Intentant de donar una impressió que pugui resultar orientadora, em limitaré a comentar tres línies d’argumentació, que em sem- bla donen coherència al contingut i en permeten copsar el seu tarannà.
1. D’acord amb la consideració del territori català des del punt de vista de l’estratègia militar, l’afirmació segons la qual Empúries, Tarragona i Lleida van ser fonamentals per al desenvolupament reeixit de la conquesta romana. La primera perquè, com a colònia grega aliada, va acomplir la funció de cap de pont entre la Península Itàlica i Hispània durant la II Guerra Púnica, i fins el segle I aC. L’autor en aquest respecte assenyala que abans d’aquest segle les rutes terrestres a través del que avui és la Provença no eren segures, raó per la qual el port d’Empúries esdevingué un punt clau. A més a més, des de la ciutadella emporitana es podia controlar els passos pirinencs del Portús, el coll de Panissars i la Massana, tots ells situats a poca distància. Pel que fa a Tarragona, fundada pels germans Escipió en aquest mateix context, Xavier Hernàndez diu que la seva posició la convertia en una base idònia per al control d’un dels eixos de comunicació naturals del territori català, la ruta del litoral (l’actual A-7). A això, unia unes bones opcions per a iniciar una ruta de penetració cap a l’interior peninsular, accedint a Ilerda (Lleida) per la Conca de Barberà (l’A-2), i cap el sud, sud-oest, travessant l’Ebre per Dertosa (Tortosa), en la desembocadura del riu (continuació de l’A-7), o bé per la cubeta de Móra (carretera estatal 420). Aplicant el mètode hipotètico-deductiu, Xavier Hernàndez suposa que la localitat de Castellet de Banyoles, Tivissa, deuria ser un punt estratègic de primer ordre, ja que des del seu emplaçament es té a l’abast el corredor que, passant per Gandesa, condueix cap a l’Aragó, i, al mateix temps, es controla un accés a la costa per la ruta de Móra a l’Hospitalet de l’Infant. És significatiu que fos precisament en aquesta zona on es plantegés la batalla de l’Ebre, decisiva per a la sort de Catalunya durant la Guerra dels Tres Anys (1936-39), i on els musulmans hi van ubicar els castells de Miravet i Ascó. Pel que fa a Lleida, a més de constituir, com s’ha dit, una base essencial per a la penetració cap a l’interior de la península, el seu control permetia dominar la ruta del Segre, l’eix que va d’Ascó a Balaguer i que entronca amb el que l’autor anomena cicatriu ceretana, les valls i passos pirinencs de la Cerdanya (la C-1313). Fou per ací, per on dirigí les seves forces Hanníbal amb l’objectiu d’atacar Roma, i fou Ilerda el lloc on s’enfrontaren les legions de Juli Cèsar, procedents de la Gàl·lia, amb les comandades per Afrani i Petreu, lloctinents de Pompeu, en el marc de les guerres civils (segle I aC). L’anàlisi posa en evidència que l’organització del territori català durant el període romà es va produir en dues etapes: una, la primera, en què va predominar el factor estratègic a l’hora de construir les rutes de comunicació i establir els nuclis de població; i una altra, lligada a les reformes de Cèsar August al darrer terç del segle I aC, en què va preponderar el desenvolupament de l’economia i la possibilitat de gaudir d’unes bones condicions de vida, cosa en la qual hi tenia molt a veure la facilitat de disposar de recursos hidràulics. Bàrcino (l’actual Barcelona) esdevingué l’eix d’aquesta segona forma d’estructurar el territori. Per contra, la decadència d’Empúries s’explicaria pel canvi quant al criteri d’organització territorial, donada la seva manca d’aigua corrent.
2. La segona línia d’argumentació que volem ressaltar es refereix a la defensa que l’autor fa de l’existència d’un pensament estratègic andalusí, basat en l’algarada, “incursió ofensiva d’abast variable”, o asseifa, “campanya d’estiu”, i en la construcció d’una línia de fortificacions. Aquesta línia defensiva fora la resposta a l’ocupació franca de Barcelona, el 801, i la creació de la Marca Hispànica. Xavier Hernández, sostenint aquesta tesi, contradiu la interpretació tradicional de la historiografia catalana en el sentit que tal resposta per part de l’Emirat de Còrdova no es va produir, i que els andalusins es van recloure a les ciutats de Balaguer, Lleida i Tor- tosa. Punt de vista que abona la idea que l’àrea entre Barcelona i Tortosa, en sentit ex- tens, constituïa una mena de terra de ningú. Argumentant en contra d’això, l’autor assenyala el potencial aurífer del riu Segre, extrem referit en diferents fonts musulmanes, i sobretot la riquesa bladera de les planes de la depressió central, indrets que estarien ubicats en la suposada terra de ningú i que despertarien l’interès pel seu domini. A més a més, es fa notar que la realització d’algarades i asseifes fora molt difícil sense una mínima base logística constituïda a partir de nuclis de població estables. Les forces andalusines procedents en bona part de Còrdova, i elevades en nombre –de 10.000 a 30.000 homes–, d’algun lloc havien d’obtenir els subministraments quan arribaven a l’àrea de la marca superior. Aquestes paradoxes són les que condueixen l’autor a suposar –un altre cop aplicant el mètode hipotètico-deductiu– l’existència d’una xarxa castral i l’organització del territori en la zona compresa entre aquesta xarxa i les ciutats més amunt citades: “(la) hipòtesi de treball que proposem considera la possibilitat d’una línia que arran- cant del Montsec arribaria a Ponts, sempre tapant totes les valls i accessos. Tot seguint el glacis defensiu de les planes cerealístiques (que sempre han estat estratègicament importants) discorreria a l’entorn de la vall del Llobregós fins a guanyar Calaf; des d’aquest punt, ja aigües avall, la línia seguiria l’entorn de la riera Gran fins a Jorba, i des d’aquí per la dreta de l’Anoia fins al Penedès, Gelida i el Llobregat [...].” La toponímia, esmentada en les fonts andalusines i determinades troballes arqueològiques, segons l’autor, fan plausible aquesta interpretació.
3. La darrera idea que ens sembla que cal destacar –d’entre les moltes, repetim-ho, que apareixen en el llibre– segurament és la que posseeix un major poder explicatiu, en el sentit que ofereix una bona base per a entendre la lògica que originà la societat feudal. L’origen d’aquesta es trobaria relacionat amb els territoris de l’Imperi Franc, i concretament amb les zones de frontera: les marques. El caràcter militar d’aquestes zones –entre les quals excel·liria la Marca Hispànica– les va fer propícies perquè assumissin una nova manera de plantejar l’estratègia del combat; novetat que, conferint-los una superioritat incontestable enfront de l’enemic, al mateix temps comportà una redefinició de les relacions socials i de poder. Es tracta de l’auge del cos de cavalleria. Seguint les teories de l’historiador alemany Heinrich Brunner, Xavier Hernàndez explica la revalorització del cos muntat, en detriment de la infanteria –protagonista de les lluites del període antic–, per l’adopció de l’estrep. “Els cavallers ben afermats i sense perill de caure [gràcies als estreps] pogueren armar-se millor, amb sòlides armadures i diverses armes. [...].” “Aviat [es] van convertir en autèntics i invencibles blindats que sumaven capacitat ofensiva, defensiva i mobilitat. Els exèrcits de cavallers esdevingueren inaturables.” Ara, la preeminència d’aquesta arma va implicar dues coses importants: d’una banda, terres –l’anomenat benefici– amb les quals poder alimentar els cavalls, i, d’una altra, la necessitat d’un entrenament intens i exhaustiu per part dels cavallers per tal de manejar les armes pesades damunt del cavall amb agilitat. Aspectes ambdós que portaran a l’establiment del mode de producció feudal, basat en l’explotació agrícola i en una divisió de funcions entre camperols i militars. No cal dir-ho, l’autor veu en l’auge de la cavalleria en els dominis cristians una de les causes de la decadència en què entrà l’Al-Àndalus a partir del segle XI. Una dada a tenir en compte: explicant aquest fet, l’autor assenyala com a factor important que els cavallers fossin “d’alguna manera empresaris per compte propi que vivien per tenir cura de la seva preparació i la del seu material”, mentre que els soldats professionals andalusís ho eren a sou del califa.