Història i llibertat
Diu Chesterton en alguna banda que una història de les vaques en deu volums seria molt avorrida.
Es una manera, molt pròpia d'ell, i apel-lant al sentit comú, de fer-nos veure d'entrada dues coses que en són una: d'una banda, que la història és quelcom d'específicament humà; de l'altra, revers de la moneda, que una de les múltiples maneres d'aproximar-se seriosament a l'essència d'aquest curiós animal que anomenem home, és dir que és un animal històric.
Dir que és un animal històric és suposar, pressuposar, que és un animal lliure. Què pugui significar la paraula llibertat no serà pas l'objecte d'aquesta meva classe: no tinc coneixements filosòfics suficients per entrar seriosament en el tema i a més, ja en sentireu a parlar en altres lliçons. Girant al revés la frase de Chesterton, diré que la llibertat és allò que fa apassionant la història dels homes i avorrida la història de les
vaques; anant una mica més enllà, però sense comprometre'm massa diré que és allò que irromp i romp el que podem anomenar la regularitat, l'estabilitat, el monolitisme, en darrer terme la mateixa entitat de l'ésser i de tota cosa.
Jo us parlaré sobretot d'història, i us parlaré de sis moments, aproximacions, visions, punts de vista o concepcions històriques: tres de gregues i tres de modernes, i entremig faré referència a la novetat que aporta el cristianisme recollint la tradició del poble d'Israel, i que és a la base de les concepcions modernes de la història. El rerafons constant de totes elles és la llibertat.
Comencem per Heròdot: Ja Ciceró el va anomenar pater historiae, pare de la història. D'ell és especialment famosa la frase amb què comença la seva narració de les Guerres Mèdiques, en la qual ens diu que la finalitat de la seva empresa és salvaguardar allò que deu la seva existència als homes ("ta genomena ex anthropon"), evitant que s'esborri amb el temps, i celebrar les accions glorioses dels Grecs i dels Bàrbars de tal manera que pugui assegurar el seu record per a la posteritat i així fer brillar la seva glòria a través dels segles".
Heròdot escriu immediatament després dels fets, és a dir, en aquell moment que la victòria de la petita Grècia sobre el monstre persa provocava una eufòria justificada i es manifestava en un sentiment de glòria. De fet, tota la seva obra s'estructura internament al voltant d'aquest fet singular i gloriós.
En aquesta frase d'Heròdot hi ha dos punts que ens interessen especialment.
En primer lloc l'afirmació que el seu intent, la seva empresa, és una irrupció en l'opacitat del quotidià, de l'ésser immutable, que per als grecs era naturalesa i destí. No s'entén l'empresa d'Heròdot més que referint-la a aquest tot opac (naturalesa/destí) que constitueix el fons de la cosmologia grega.
Ara bé, en la opacitat d'aquest fons destaca alguna cosa: els déus "els que brillen", etimològicament, i que tenen una característica específica: la immortalitat.
Heròdot utilitza la mateixa idea i la mateixa arrel semàntica del "brillar", en parlar de "fer brillar la seva glòria" (la glòria de les paraules i de les accions) en aquelles coses "que provenen dels homes". I aquest és el segon punt a fer notar: la irrupció d'allò gloriós que prové dels homes en la opacitat de la naturalesa/destí, els porta a "brillar" com els déus. Tot plegat es realitza a través de Mnemosyne, la Memòria, la mare
de les Muses. El problema de la immortalitat, a la manera de la dels déus, és el teló de fons de la història d'Heròdot.
Es possible que aquesta presentació d'Heròdot us hagi sobtat, sobretot per l'absència d'allò que en el nostre món mental, sembla ésser el tema fonamental al voltant del qual gira la història: l'objectivitat.
Bé, encara que més endavant en parlaré una mica més, d'entrada voldria fer-vos notar que el problema de l'objectivitat en història no té cap mena de rellevància fins al moment que l'home comença a dubtar de les possibilitats del seus sentits: és a dir, cap al segle XVII. Es en aquest moment que s'introdueix la "sospita" i amb la sospita la pregunta: "les coses són realment així?". Fins a aquell moment aquest dubte radical
no existia. Existia sí, el dubte metodològic, que donava peu a la "crítica". I la crítica històrica del mateix Heròdot fou un enorme avenç sobre els "lològrafs i mitòlegs anteriors. Tucídides és i serà sempre un model de crítica històrica, i són
enormement crítics i per tant extraordinàriament fiables, historiadors que arriben fins al
mateix llindar de l'aparició de la "sospita" radical que posa en primer pla el tema de l'objectivitat: Lorenzo Valla en el Renaixement, o Zurita, no han estat superats, com a historiadors d'ofici, per cap dels més crítics dels historiadors actuals amb els mitjans molt més sofisticats de què disposen.
I és que el problema de l'objectivitat és un altre, i en realitat, és un problema artificial i sobreajuntat.
Dos segles de discussions han acabat definitivament amb la pretensió positivista
d'aconseguir una perfecta objectivitat: les fonts històriques són inexhauribles, i els historiadors avui ja ni es plantegen el problema: la total objectivitat és impossible. D'una banda, perquè no es pot "experimentar" ni "comprovar" en el passat. I de l'altra, perquè, per molt que es vulgui, hom no pot sortir d'allò que està investigant i deixar-hi de posar
"quelcom de si mateix" que ni el mateix historiador ni ningú no pot definir, discernir ni separar. Però d'altra banda, una crítica ben feta permet unes aproximacions raonades i raonables i unes explicacions coherents i convincents. La història és un ofici.
Com us he indicat, retornaré una mica sobre el tema: de moment quedem-nos amb la idea que els grecs practicaven una crítica històrica moltes vegades molt primmirada però no es varen preocupar mai per aquest problema típicament modern de l'objectivitat radical. I que aquest problema, mal plantejat pel positivisme, és insoluble, és a dir, és un fals problema.
Importa destacar, en canvi, i així entrem en el segon punt, que els grecs, i ja abans d'Heròdot, posen de manifest el que sí que és una característica essencial i sine qua non de la història: la imparcialitat.
Heròdot ens parla de "les accions glorioses dels Grecs i dels Bàrbars", i, malgrat introdueixi en la seva explicació de la derrota dels Perses la noció de "hybris", la "desmesura", que és una de les nocions bàsiques de la tragèdia grega, la seva
història no és mai una història de "bons i dolents" com les actuals.
Però ja abans, quan Homer, a La Ilíada, es decideix a narrar-nos els fets gloriosos tant dels Grecs com dels Troians, els seus enemics (perquè Homer no s'amaga pas mai de la seva condició de Grec), introdueix, per primera vegada en el nostre món la idea essencial d'imparcialitat. Algú ha dit que per aquest fet és a ell a qui correspon el títol de "pare de la història".
Insisteixo en el caràcter essencial del concepte d'imparcialitat, perquè ens obre a dues dimensions sense les quals la història no és història sinó mitologia o propaganda ideològica, que ve a ésser el mateix. La primera dimensió és que la història no pot ser
mai història de bons i dolents. La segona, que és l'altre cara d'aquesta, que la història es sempre història de la humanitat. Algú ho va dir d'una manera molt gràfica: només hi ha dues menes d'història: la biografia i la història universal.
La riquesa del concepte d'imparcialitat és immensa i el que ens suggereix pràcticament
il·limitat. Però no m'hi entretindré.
La tercera aportació o aproximació grega a què vull referir-me és la de Tucídides, i sobretot a la seva frase més famosa: "ktema eis aei", adquisició per sempre, que tot seguit comentaré.
Tucídides escriu després de la Guerra del Peloponès i sobre la Guerra del Peloponès. És la guerra en la qual Grècia perd la glòria que havia adquirit en les Guerres Mèdiques. La unió i l'entusiasme patriòtic havien aconseguit la victòria sobre el monstre persa. La desunió, els personalismes, les enveges i les discussions que avui anomenaríem de campanar propicien la derrota de tots, vencedors i vençuts.
Tucídides, com Heròdot, escriu la seva obra a causa de la "grandiositat" dels fets que
més gran moviment conegut en la història, no solament dels Grecs, sinó d'una gran part del món bàrbar... gairebé de la humanitat. Però no en té prou amb què siguin recordats com a grans. Vol que la seva narració sigui “ktema eis aei", adquisició per sempre.
"Ktema" és el substantiu abstracte derivat del verb que significa adquirir, béns mobles o
immobles, originàriament. Després, per extensió, deriva cap al sentit d'arribar a posseir
un bé, en sentit material, moral. Podem traduir-lo doncs tant per "adquisició" com per
"bé": potser seria una bona traducció "bé adquirit i posseït", "eis aei" vol dir "per sempre" en el benentès que la preposició "eis" indica direcció i finalitat, de manera que també podríem dir "per a sempre: "bé adquirit i posseït i que ja no es perd".
Fixem-nos com per aquí s'introdueixen tota una sèrie de consideracions que han tingut i
tenen una gran repercussió en les concepcions de la història: "la història, mestra de la vida", "els pobles que obliden la seva història estan condemnats a repetir-la", etc.
Cal afirmar que aquestes consideracions, frases fetes i llocs comuns contenen una part molt important de veritat. Però també és cert que amb facilitat es cau en extrapolacions abusives de la idea expressada per Tucídides, que segons com és susceptible
d'interpretacions diverses. "Ktema" és certament un bé adquirit, i Tucídides un clàssic. Historiadors com Toynbee, el 1914 i Marrou, el 1939, recorden, llegeixen i mediten, la vetlla d'anar a la guerra, l'extraordinària descripció que fa de la situació de Grècia en el moment d'esclatar la Guerra de Peloponès. I el mateix Tucídides ens diu que ell escriu per a "aquells que voldran veure-hi clar en els esdeveniments passats i en els que en el futur, en virtut del seu propi caràcter humà, es produiran d'una manera anàloga".
La clau de l'afer radica en la paraula "anàloga". Anàleg no vol dir igual, sinó semblant. La història sempre és semblant a ella mateixa. Però mại no es repeteix, mai no hi ha dues situacions iguals i superposables. I'error que s'ha produït moltes vegades aquests darrers segles, i que poden anomenar "cientista" d'acord amb la definició que els nostres diccionaris donen d'aquesta paraula, ha estat de pensar que per sota de les analogies circula o existeix una veritat fixa, una "llei" o un “model", en el sentit que els científics que poden "experimentar i comprovar" donen a aquesta paraula. La història, tinguem-ho ben clar, no té més lleis internes que l'home, i no es repeteix mai, de la mateixa manera que l'home no es repeteix mai, malgrat puguem descobrir, sempre "a posteriori", semblances, analogies, o allò que el meu pare anomena correspondències. Sempre "a posteriori", repeteixo. Es que algun savi economista va preveure "a priori", i seguint un "model científic", la crisi de les economies asiàtiques? Amb el benentès que si la crisi hagués estat prevista, s'haurien pres mesures per evitar-la, amb la qual cosa la història hauria pres de nou rumbs imprevisibles.
No tỉnc competència per a dir-vos fins a quin punt en Tucídides persisteix la noció d'Heròdot de la història com a irrupció d'"allò que té el seu origen en l'home" en la opacitat de l'ésser. Tucídides el crític, I'artista que posa com a recurs retòric en boca dels actors de la història les pròpies consideracions "en pro i en contra" de cada un
dels fets narrats i ens dóna un model extraordinari d'imparcialitat, resulta que dedica molt d'espai a auguris, fenòmens naturals, senyals dels déus, consideracions sobre la naturalesa i el destí. I d'aquesta part de la seva obra no saben gaire què fer-ne els historiadors positivistes que es desfan en lloances de la seva clarividència i del seu esperit crític. Caldria, per escatir el tema, una anàlisi conceptual i semàntica que ignoro si s'ha fet. Però que el tema és important en la seva obra és indubtable.
Amb el cristianisme, hereu d'Israel, entra en el món del pensament una visió lineal de la
història. Desapareix aquell fons caòtic i vagament cíclic de la naturalesa i el destí sobre el qual es dibuixaven les "grans" accions i paraules dels homes, que els acostaven a la immortalitat dels déus. Ara es tracta de la salvació universal, de tots els homes, en Jesucrist. La naturalesa, creada i bona, és instrument d'aquest designi diví de salvació universal. Ara bé, no podem pas dir ni tan sols que en el mateix cristianisme com a fenomen social aquestes idees s'hagin imposat totalment. El pes de la idea de l'Imperi Romà universal com a model del Regne a través de l'Església ha estat i segueix essent considerable. En el Renaixement hem vist rebrotar velles idees cícliques, com les
de Vico. Però, d'una manera especial, la idea de la història lineal ha arrossegat amb ella dues altres idees, dues temptacions que dominen totalment el pensament historiogràfic modern: el mil·lenarisme i el maniqueisme: són exactament les dues coses que resulten incompatibles amb el pensament cristià.
L'Apocalipsi ens parla d'un mil·leni de pau i de govern de l'Anyell, una espècie de Regne de Déu sobre la terra, que es produirà "abans" de l'espetec final. Aquest passatge va ser l'objecte, els primers segles de la nostra era, d'una sèrie d'interpretacions que varen anar derivant cap a allò que s'anomena "gnosi": coneixements més o menys secrets o críptics, en general d'origen sobrehumà, reservats a uns quants que "saben" i que tenen per missió, per tant, guiar o convertir la resta. L'Església es va anar desfent dels gnosticismes, moltes vegades barrejats amb creences d'origen oriental, que l'haurien dut a ésser una secta més en aquell món
de sectes. Avui en dia, el problema del mil·lenarisme en sentit estricte no existeix a l'Església, que d'altra banda no ha condemnat mai l'afirmació que és possible un període de pau perfecta a la terra "abans" del retorn definitiu de Jesucrist. Però en canvi hi ha en l'Església (i en tota la nostra cultura mental) un mil·lenarisme
difús, i que inclou el desig de tot home per la pau i l'harmonia entre els homes. I això fa que molts que s'anomenen cristians deixin de ser-ho en profunditat perquè es refugien en posicions gnòstiques o ideològiques: un exemple clar seria el de l'ambigüitat de la "teologia de l'alliberament".
És evident que el mil·lenarisme, la temptació de voler instaurar el Regne de Déu sobre la terra, i sobretot la seva versió laica o atea, (la distinció entre laic i ateu seria: "ens ho podem fer sols" o bé "Déu no existeix, no cal doncs comptar-hi"), l'anhel i l'esperança en un regne perfet de l'home a la terra sense dolor i sense mort, és i ha estat la temptació recurrent del món modern.
Recordo, per fer com un parèntesi, que l'any 1948 em va caure a les mans una poesia vigorosa i venjativa sobre la caiguda de Hitler, escrita en francès. Hitler havia promès, precisament, "mil anys de domini de la raça ària" i l'any 1944, en ocasió de la caiguda de Milà i de la mort de Mussolini, el diguem-ne poeta jugava amb l'homofonia "Milan déjà, déjà Milan" (mil anys ja, ja mil anys), en la tornada que es repetia al final de
cada estrofa execratòria del dictador.
Marx era en darrer terme mil·lenarista; el llibre "Els orígens intel·lectuals del leninisme"
d'Alain Besançon, gran historiador i pensador francès ex-comunista, ens mostren el caràcter gnòstic del pensament del creador del 'socialisme real" (el pensament de Marx és més grandiós: ens parla una mica de tot i confusament d'una "redempció", però Lenin reprèn clarament els temes gnòstics del "saber" i de la reserva d'aquest saber en mans d'un grup, "el partit", l'"elite revolucionària"). I són mil·lenaristes els que ens parlen del "final de la història", com ho eren, d'una manera més suau quant als procediments, els racionalistes positivistes que creien en el poder de la raó per a il·luminar definitivament la humanitat, aclarint tota tenebra de superstició.
I si la història és el procés vers alguna mena o altra de mil·lenarisme, per obra i gràcia, ja sigui de la llum de la raó, de la superació de les contradiccions per la victòria del proletariat en la lluita de classes, o bé per la mà invisible que regeix aquest ent misteriós que s'anomenen "els mercats", és evident que tot aquell que d'alguna
manera o altra interfereix en el procés és "dolent". I ja som al maniqueisme, tan lligat al
gnosticisme i al mil·lenarisme. Evidentment, cal evitar la paraula "dolent", que té connotacions morals desagradables. Podem dir "reaccionari", "subdesenvolupat", simplement "ignorant", o si volem anar una mica més enllà i renyar-lo suaument "enemic del progrés". La diferència fonamental entre el sistema actual i, per exemple, el
de Stalin (i és una diferència molt important), radica en el fet que aleshores "enemic del poble" volia dir "condemnat a mort" i ara aquesta brutalitat directa no existeix: ara el que no camina en "el sentit de la història" (el que ens indiquen els "mercats"), caurà simplement en la "marginació". Es perfectament possible que mans pietoses l'ajudin a ben morir del sida o de la droga i fins i tot que sigui ofert en espectacle televisiu
per a l'autocompassió i l'autocomplaença social.
Que el mil·lenarisme i el maniqueisme, com a formes del pensament modern, moltes vegades en versions gnòstiques, influeixen en el panorama historiogràfic dels darrers segles, és un fet innegable. Però ho és també que els historiadors, en el seu treball d'ofici, han fet esclatar el camp de la història i l'han ampliat i aprofundit enormement. I amb aquesta ampliació han aportat una enorme riquesa de nous coneixements i de pensament sobre l'home.
Examinaré ara, sumàriament i per acabar, aquest doble moviment, en mig del qual es
troba la libertat de cada u de nosaltres: la història instrument de justificació ideològica i la història -professió, camp obert a la investigació.
Ja he fet referència a les dues tendències ideològiques d'utilització i instrumentalització de la història que han tingut i tenen més pes en aquesta segona meitat de segle: el marxisme i l'economicisme dels "mercats", per donar un nom a quelcom difícil de definir i que sembla que hom no vulgui definir. Ambdues tenen una arrel comuna, la consideració de l'home com a "homo economicus", i les dues són terriblement reduccionistes i empobridores. Les dues limiten i empetiteixen l'home, l'un per acció,
l'altra per omissió deliberada. Gràcies a Déu avui ningú amb dos ulls a la cara pot creure "que la desaparició de l'apropiació privada dels béns de producció que portarà a terme el proletariat en la lluita de classes que acabarà amb la seva victòria" és la panacea i el futur de la humanitat. Com ningú no pot creure, ni de fet no creu, en la "mà invisible" que convertirà un munt d'interessos cecs en un benestar general. Tots els economistes saben que sense decisions polítiques, res no va endavant des del punt de vista econòmic. La implantació de l'Euro, fruit de decisions polítiques, n'és una prova "a directo", i la covardia política a Àsia, on s'han deixat sols els "mercats", amb la conseqüent crisi econòmica, n'és una prova "a contrario".
Però no és el liberalisme econòmic ni tan sols el marxisme, malgrat la seva acció abassegadora entre els anys 50 i 80 qui més ha influit en la investigació històrica. Els historiadors marxistes, han fet, com a marxistes, el ridícul, malgrat que, com a historiadors hagin realitzat aportacions importants quant a punts de vista nous i quant a procediments i coneixements concrets. D'altra banda, no hi ha en realitat, historiadors economicistes i els grans pensadors del liberalisme econòmic, com Hayek, han insistit sempre que la lliure competència només pot funcionar dins d'unes "normes de justa conducta" que correspon al poder polític de dictar.
El que realment va fer més forat en la ciència històrica i ha deixat un pòsit més considerable en la nostra mentalitat és el positivisme històric: d'aquesta creença en el poder de la raó raonant per a "aclarir definitivament totes les coses" en provenen una sèrie de conceptes i de formulacions que funcionen àmpliament en el subconscient col·lectiu: són les expressions del tipus "el judici de la història", "la història em donarà la raó", que més o menys tots utilitzem. Es tracta d'una immanentització de la idea cristiana de judici, una idea que cal agafar, del punt de vista cristià, amb molta cura
i de la qual en darrer terme podem quedar-nos amb poc més que la convicció que al final "tot s'aclarirà", perquè queda molt clar a l'Evangeli que aquest judici definitiu no és cosa nostra. Quant a la seva laicització, siguem seriosos: si Hitler no ha sofert ni ha de sofrir cap altre judici que el de la Història, no ha sofert ni sofrirà mai cap mena de judici. Si he d'esperar que la Història em doni la raó, ja puc començar a seure perquè en tinc per estona.
Charles Péguy, a inicis de segle, va donar un cop decisiu al positivisme històric en el seu llibre "Clio". Clio, com potser ja sabeu, és la Musa de la Història: el llibre és un diàleg entre ella i l'autor, pràcticament un monòleg d'ella. I en un cert moment, Clio diu consirosament, com meditant: "aquests moderns... han confós el jutge amb la senyoreta del registre".
La frase diu el que diu i diu molt més del que diu. Perquè la senyoreta del registre pot ésser en darrer terme prou simpàtica, interessant, suggestiva, intel·ligent i en darrer terme satisfactòria: el seu registre és un tresor inexhaurible que els historiadors d'ofici, els de veritat, i en bona part gràcies a la superació d'un "positivisme" que havia d'aclarir-ho tot, ens han demostrat que si no tot, la història pot aclarir moltes coses.
En un cert moment la història de "reis i batalles" va fer crisi. Va ser sobretot entre les dues guerres mundials i gràcies d'una manera especial a l'anomenada escola dels Annals francesa. Per una reacció radicalment noble i pregonament humana es va cercar en la història, no la perpetuació de les biografies dels poderosos, sinó la realitat de la vida de tothom. Fixeu-vos en el gir respecte a la idea grega de la història-glòria humana: ara es tracta de tots els homes i de totes les seves vides grises i desconegudes.
En el fons, la laïcització de la idea cristiana de la salvació i dignificació promesa a tothom. I així a les històries de la civilització i de la cultura es va afegir la història de l'economia, la història de les societats, urbanes, rurals, de tota mena, la història de les mentalitats, la història de la família, de la infància, de l'educació, de l'eremitisme, de la
mendicitat, els mil anys de vida d'un petit poblet rural, la història del que vulgueu. L'enriquiment dels punts de vista i com a conseqüència, l'enriquiment de les habilitats per a aprofitar i fer parlar tota mena de documents i tota mena d'objectes, per fer casar les innombrables peces del puzzle de la vida humana en totes les seves manifestacions, ha estat prodigiós. I ha obligat els historiadors a reflexionar seriosament sobre el seu ofici. Els llibres sobre "què és la història" són abundantíssims. N'hi ha, com el que precisament té aquest títol i va ser de lectura obligatòria a les nostres universitats els anys 70, en ple domini intel·lectual marxista, de l'anglès H.E. Carr (que cal no confondre amb el també anglès Raymond Carr, que ens ha deixat un llibre interessant sobre la història d'Espanya del XIX i primeres dècades del XX), n'hi ha que no poden desprendre's de la ideologia. D'altres, com I'anglès Collingwood, arriben a dir que "qualsevol objecte és vàlid com a document històric per a qualsevol tema" afirmació potser una mica exagerada perquè realment es necessita força imaginació per a fer servir les troballes del poblat ibèric d'Ullastret per a aprofundir en el procés del descobriment d'Amèrica. Però la frase és paradigmàtica: tot allò que és humà és
interessant i digne d'ésser historiat, tant per la il·limitada varietat de fets que provenen de la llibertat humana com per la dignitat inherent a tot home, per pobre i miserable que sigui. És notable el llibre sobre el coneixement històric de l'occità Henri-Irenée Marrou, un llibre clar i precís; i va fer forrolla un altre llibre d'un historiador francès, Paul Veyne, aparegut en plena dominació intel-lectual marxista. En un cert moment, Paul Veyne ens diu que en història juguen sempre tres menes de factors: l'atzar, que és tot allò que passa i que ens és totalment imprevisible: un terratrèmol o una indigestió; els condicionaments materials, biològics, psicològics, etc., que podem investigar amb força
precisió, alguns més que d'altres; i la llibertat, que torça els determinismes, dóna a la història girs inesperats i li confereix la seva condició específicament humana.
Evidentment les noves dades i els nous procediments han estat utilitzats (en general d'una manera barroera) per les ideologies i pels ideòlegs, i són utilitzades avui dia amb profusió per a l'extensió d'una pseudo-cultureta banal i televisiva. Però en un sà moviment de rebuig la millor gent de l'ofici s'ha recentrat precisament en l'ofici, en la feina ben feta, en el treball humil de cada dia, que, per a l'historiador com per a qualsevol altre persona és l'única manera d'esdevenir fecund: la història no tocarà el cel amb els dits ni redimirà la humanitat, però, ben feta, contribuirà, no sabem ben bé com, a augmentar els nostres coneixements i a què les coses vagin una mica millor. Si volem.
Acabaré amb una pagina que em sembla molt notable de Paul Veyne, que ho diu tot sobre què és realment la història i ens posa en guàrdia sobre les ideologies més o menys pedantesques.
"L'explicació història no es pot recolzar en cap principi, en cap estructura permanent
(cada intriga té el seu dispositiu causal particular i singular); i és per això que els historiadors d'ofici tenen moltes menys idees sobre la història que no els aficionats. Per sorprenent que pugui semblar, la metodologia històrica no té un contingut determinat: no és pas perquè la història ens parla d'economies, de societats i de cultures que l'historiador sàpiga millor que els altres què són aquestes coses i com
s'articulen; ho sap tothom, o, potser millor, ningú. El públic de vegades es fa una idea que ens pot afalagar però que és inexacta, sobre les nostres preocupacions; ben poques vegades pensem si el materialisme econòmic és veritable, si les societats són estructurals o si les cultures tenen una base epistèmica; com a màxim ens diem a nosaltres mateixos que hauríem de posar-nos al corrent d'aquestes coses tan boniques, però, com que no arribem mai a trobar un biaix per on posar-nos-hi professionalment, arribem a la conclusió que tot plegat és filosofia i massa difícil per a nosaltres, encara que sigui tan suggestiu. I no és pas que els historiadors siguem més ases que els periodistes. EI que passa és que no trobem mai aquesta mena de coses en la nostra feina, i no les hi podem trobar. A risc de decebre, cal advertir el públic
que quan ensopega amb un fet social o cultural interessant, no ha de portar-lo a casa d'un historiador perquè li faci un peritatge, pensant que ell ha de saber aplicar el bon mètode, trobar els orígens o relligar el fet cultural amb l'econòmic. I així passa que no hi ha res més decebedor que la lectura dels historiadors, i sobretot dels grans historiadors: no tenen idees. Es un fet ben conegut que un físic és molt més interessant quan, en lloc de parlar de física, que en general és molt avorrit per a la gent, ens parla de la curvatura de l'univers o de si l'indeterminisme és la darrera paraula; de la mateixa manera, hi ha una tradició de la història per a no-historiadors. D'aquí la popularitat suspecta de certs llibres de grans historiadors. El gran Max Weber, en un llibre que no és pas el seu millor llibre, ha aixecat així un problema que hom imagina que és el de la prioritat dels fets econòmics o els fets religiosos (es refereix al llibre on relaciona el calvinisme amb el capitalisme); el gran Panofsky, en les seves parerga, va imaginar un dia que hi havia una homologia entre la Summa Theologica de Sant Tomàs i l'estructura de les catedrals gòtiques: aquesta és la història que ens agrada. En Marc Bloch, Pirenne o Syme, només hi ha història: i així, hom pronuncia el nom d'aquests autors amb reverència, però passa damunt d'ells de puntetes".