Història del pensament cristià. Quaranta figures
Pere Lluís Font (coordinador)
Proa-Fundació Joan Maragall, Barcelona, 2003
La Fundació Joan Maragall i Edicions Proa ens ofereixen aquesta Història del pensament cristià, sota la coordinació de Pere Lluís Font, amb quaranta figures significatives de les diferents èpoques del cristianisme. El llibre és el resultat de la programació, per part de la Fundació Joan Maragall, d’un cicle de quatre cursos (en anys consecutius) de deu lliçons cada un, corresponents respectivament a l’antiguitat, l’edat mitjana, l’època moderna i el segle XX.
El conjunt va ser pensat unitàriament com una història del pensament cristià a través de quaranta monografies. Encara que no estem pròpiament en presència d’una nova història, ni tan sols d’una història episòdica, de la teologia cristiana, l’obra es presenta a la vegada com a més i com a menys que una història de la teologia, segons afirma Pere Lluís Font en la presentació. Menys perquè no hi compareix tota la temàtica teològica, presentada en el seu creixement orgànic amb els diversos moments històricament connectats. Més difícil és veure en què la present obra és més que una història de la teologia. Pere Lluís diu que desborda la temàtica teològica cap al que podríem anomenar pensament cultural cristià. El que és evident és que l’obra s’entrellaça amb la història de la teologia, però també amb la de la filosofia i, en general, amb la de la cultura. Sorprèn que en cap moment de la presentació es faci referència explícita a la Història de la teologia cristiana d’E. Vilanova, que seria potser l’obra de referència en el nostre context cultural com a complement a aquesta Història del pensament cristià, malgrat les continuades al·lusions a una història de la teologia. Una metàfora serveix per il·lustrar el caràcter poc usual d’aquesta història, la metàfora d’un arxipèlag del qual no es visiten totes les illes, sinó només les considerades més interessants.
És evident que la tria dels pensadors cristians finalment retinguts, com tota tria, té alguna cosa d’arbitrari. Més que la tria, algunes explicacions són potser de més difícil comprensió. A títol d’exemple, no em sembla evident dir que Tomàs d’Aquino i Ramon Llull són les dues figures més eminents del pensament medieval. Si bé és cert de la primera, és més difícilment justificable de la segona, la qual cosa no vol dir que no estigui justificada la seva inclusió en una història del pensament cristià. Tampoc no estic segur que K. Rahner sigui el màxim representant de la teologia catòlica del segle XX, tot i ser un dels més grans teòlegs catòlics del segle.
Es remarca que la tria és de pensadors específicament cristians. No s’hi inclouen, per tant, pensadors que, de fet, són també cristians però que, per més tributària que sigui la seva obra del cristianisme, no s’han proposat com a objectiu primari pensar la fe cristiana des de dintre. Tampoc s’hi inclouen autors que són, de fet, pensadors del cristianisme, ja siguin ambigus o crítics. Si aquesta ha estat l’elecció feta, totalment legítima, és difícil entendre l’afirmació anterior que aquesta Història del pensament cristià sigui, en cert sentit, més que una història de la teologia. Com es fa difícil d’entendre que es pugui entrellaçar amb una història de la cultura quan no es fa ressò d’uns pensadors imprescindibles per a comprendre la nostra cultura occidental i la seva herència cristiana. K. Barth, en la seva Història de la teologia protestant del segle XIX, va incloure-hi tots aquests autors que aquí s’han exclòs, com també hi foren inclosos en la Història de la teologia cristiana d’E. Vilanova. La impossibilitat de presentar la tria de forma completa no em sembla raó suficient per justificar la tria de pensadors específicament cristians. Com tampoc no estic segur que el pensament de Dante Alighieri respongui clarament al perfil establert.
Dintre d’aquests marges, s’ha procedit amb mentalitat ecumènica i s’ha procurat que la llista fos ponderada i eclèctica. Al final del llibre hi ha un elenc dels noms que varen entrar en consideració a l’hora de programar els cursos. Tot i que la llista no es presenta com a exhaustiva, en l’àmbit del pensament del segle XX em sembla que al costat de P. Ricoeur hi haurien de constar altres autors també significatius, sobretot de l’àmbit francès, com M. Henry, J.L. Marion o R. Brague, així com algun autor de l’àmbit anglòfon. Els pensadors cristians de les diferents èpoques hi són presentats cadascun per un especialista, la qual cosa dóna com a resultat una varietat de punts de vista que és enriquidora. Hi ha una homogeneïtat formal en cada pensador presentat: presentació de l’autor i l’obra, exposició del seu pensament, valoració de la importància doctrinal, influència històrica i interès actual, a més d’una bibliografia seleccionada al final de cada capítol molt útil per a aprofundir en l’estudi de qualsevol dels autors presentats. Els objectius, segons diu el mateix coordinador de l’obra, són assolits en grau divers. La riquesadelavarietattésovintla contrapartida de la desigualtat. Amb tot, la publicació es proposa ser una invitació a un treball més ucrònic d’aproximació a la gran tradició del pensament cristià a través de les seves figures més eminents, que són referents per a nosaltres.
Els autors escollits són, per l’antiguitat, Pau de Tars, Joan Evangelista, Justí el filòsof, Ireneu de Lió, Tertul·lià, Orígenes, Gregori de Nissa, Agustí d’Hipona, Dionisi Areopagita, Boeci; per l’edat mitjana, Anselm de Canterbury, PereAbelard, Bonaventura de Bagnorègio, Tomàs d’Aquino, Ramon Llull, Joan Duns Escot, Dante Alighieri, Mestre Eckhart, Guillem d’Ockham, Ramon Sibiuda; per l’època moderna, Desideri Erasme, Martí Luter, Joan Calví, Joan de la Creu, Blaise Pascal, Nicolas Malebranche, Friedrich Schleiermacher, Sören Kierkegaard, John Henry Newman, Vladímir Soloviov; pel segle XX, Maurice Blondel, P. Theillard de Chardin, Karl Barth, Rudolf Bultmann, Gabriel Marcel, Emmanuel Mounier, Henri de Lubac, Karl Rahner, Hans Urs von Balthasar, Henri Duméry.
Totes les col·laboracions em semblen d’un alt nivell, si bé no totes són igualment destacables. Sense que això sembli cap menysteniment per la resta, voldria ressaltar l’interès especial que algunes d’elles m’han suscitat després de la seva lectura. Les tres col·laboracions de Josep Batalla sobre Justí, Agustí d’Hipona i Joan Duns Escot m’han semblat molt ben caracteritzades per la contextualització del pensament dels autors i dels conceptes de cadascun d’ells. Tots tres autors es poden entendre molt millor després de la lectura d’aquests tres articles. La presentació que Josep Manuel Udina fa d’Anselm de Canterbury m’ha semblat particularment interessant pel que fa a l’“ambiguïtat” del personatge. La figura de Luter, que estudia Joan Busquets, crec que queda molt ben emmarcada històricament i doctrinalment. La contextualització cultural i teològica de F. Schleiermacher que fa Arsenio Ginzo em sembla molt reeixida, així com la presentació de Karl Barth a càrrec de Ferran Manresa. La contraposició entre la teologia liberal i la teologia dialèctica és molt il·luminadora des d’una perspectiva històrica. La figura d’Henri de Lubac queda perfectament contextualitzada en la seva història i en el que va representar per a la teologia del nostre país, així com les seves limitacions. Crec que és molt ponderada. Finalment, la dimensió mística de la teologia de H.U. von Balthasar està molt ben ressaltada per J.M. Coll. La presentació que fa J. Sales de N. Malebranche em sembla que mostra molt bé la complexitat del pensament d’un autor no sempre prou tingut en compte i prou valorat. L’exposició del pensament de Kierkegaard m’ha semblat poc connectada amb Schleiermacher i amb Barth; vull dir, amb els plantejaments de les seves respectives teologies. Això fa que aquesta figura hagi quedat, al meu entendre, de poc relleu, o almenys no amb el relleu que potser calia esperar. Igualment la presentació que fa E. Colomer de Theillard de Chardin m’ha semblat massa acadèmicament correcta en obviar-se algunes dificultats prou conegudes que va tenir l’autor.
Una obra que, sens dubte, forma part de les obres clàssiques de la nostra cultura i la nostra llengua, no només pel que fa a la cultura o al pensament religiós i cristià, sinó a la cultura simplement. La seva edició, divulgació i lectura és un signe més d’una normalitat cultural que caldria anar estenent.