Historia de un alemán. Memorias 1914-1933, de Sebastian Haffner
Sebastián Haffner
Editorial Destino, Barcelona, 2001.
Ens trobem davant d’un llibre autobiogràfic amb el nazisme com a rerafons, en tant que element determinant del devenir personal i de les reflexions de l’autor. Historia de un alemán es una obra pòstuma de Sebastian Haffner (1907-1999), escrita el 1939 i trobada el 1999 entre els seus papers. Haffner va néixer a Berlín, fill d’un alt funcionari prussià (“liberal i purità”) curós per mantenir un cert grau de dignitat i honor en cada ocasió que les circumstàncies polítiques o socioeconòmiques el confrontaven amb una realitat contrària als seus principis (exemple que tal vegada pot ajudar a comprendre certes categories weberianes sobre la burocràcia i el propi mite de l’Administració prussiana). El jove Haffner estudià Dret i continuà la seva formació jurídica en el tribunal cameral de Berlín, fins que l’any 1938, motivat per la seva aversió al nazisme i la repugnància a la contaminació nazi de la majoria de la societat, va prendre com a opció personal –no era ni jueu ni dissident polític– emigrar a Anglaterra, on exercí de periodista, professió que combinà amb la d’escriptor en retornar a la seva pàtria l’any 1954.
Un del aspectes més interessants de l’obra és precisament el testimoniatge en primera persona sobre una època crucial en la història del segle XX. En aquest sentit, les seves percepcions íntimes sobre els canvis socials i, per dir-ho d’alguna manera, sobre l’estat de moralitat col.lectiva a l’Alemanya d’entreguerres, aporten una vivesa i una immediatesa difícil de trobar en la corrent historiografia, malgrat el risc de ser, simplement això, percepcions merament subjectives.
Les memòries comencen amb els records d’infantesa de l’autor sobre la primera guerra mundial. Al respecte, és del parer que entre els factors que contribuïren al nazisme hi ha, no “l’experiència del front”, sinó l’experiència de la guerra viscuda pels nens alemanys, a qui considera (els nascuts entre 1900 i 1910) l’autèntica generació del nazisme; és a dir, aquells que, totalment al marge de la realitat de l’esdeveniment, van viure la guerra com un gran joc. Manifesta comprendre la commoció que la derrota alemanya –imprevista i sobtada, sense que els aliats haguessin posat un peu en territori alemany, i vinculada a la revolució d’esquerra de novembre de 1918 com a subproducte del col·lapse militar– podia causar en el caporal segon Hitler.
Com ja hem avançat, Haffner ens exposa la seva visió de l’evolució social, política i econòmica del període d’entreguerres. Després de mostrar la seva admiració per Rathenau (atesa la seva influència en la imaginació de les masses i la joventut), descriu la importància dels esdeveniments de 1923 (ocupació de la regió del Ruhr, hiperinflació) en la gestació del nazisme. En relació a l’esmentat fenomen monetari, exposa com va generar l’aparició d’un culte a la joventut, apassionat i febril i una tendència generalitzada a la disbauxa. Denuncia també l’obsessió per l’esport, un atac d’eixelebrament massiu de la joventut i com la nova generació es negava a aprendre a viure de forma sincera i humana: durant la dècada de 1914 a 1924 la joventut va créixer sense costums ni valors propis que els fossin transmesos. Qualifica el període de 1924 a 1929 (“l’època de Stresseman”: business as usual) com l’única de pau que ha viscut la seva generació, però que sota la superfície les aigües eren remogudes.
Les eleccions al Reichstag de setembre de 1930 van marcar l’inici de l’eclosió nazi. El nomenament de Hitler com a canceller (gener de 1933) i els immediats esdeveniments que es produïren són objecte de valoració personal. Així per exemple adverteix com el mite nazi sobre el cop comunista frustrat va germinar en un terreny de credulitat, abonat pels propis comunistes: “Parlant seriosament: el més interessant de l’incendi del Reichstag fou que potser pràcticament tothom va creure en la culpabilitat dels comunistes. Fins els més escèptics van considerar que no era del tot impossible. D’això en tingueren la culpa els propis comunistes. En els últims anys s’havien convertit en un partit fort, havien amenaçat constantment amb la seva ‘disposició a intervenir’ i, en realitat, ningú els creia capaços de permetre la seva ‘prohibició’ i massacre sense oposar resistència”.
En relació a la “revolució” de març de 1933, que significà el definitiu triomf dels nazis, Haffner la percep com una barreja dels dos tipus de terror –revolucionari i repressiu– que ha viscut la història europea: l’irrefrenable deliri homicida experimentat per una massa revolucionària desbocada i la crueltat freda i calculadora exercida per un aparell estatal victoriós. Respecte a les últimes eleccions, celebrades el març de 1933 i presidides ja pel terror i amb els partits d’esquerra àmpliament silenciats, Haffner es lamenta de la traïció covarda dels dirigents de partits i organitzacions en qui va confiar el 56% dels alemanys que votà contra els nazis (recordem que aquests “només” obtingueren el 44% dels vots), traïció total i generalitzada, de la dreta a l’esquerra. A títol d’exemple, podem esmentar que el dia abans de les eleccions, el president de Prússia i home fort dels socialdemòcrates va “fugir” a Suïssa, o recordar com els vots del Zentrum (gran partit burgès i catòlic, que en els últims anys havia aconseguit atraure a una part cada vegada més gran de la burgesia protestant) van constituir la majoria dels dos terços que serviren per bastir la dictadura “legal”, mitjançant la transferència de tot poder legislatiu a Hitler. El fracàs moral estrepitós dels dirigents de l’oposició fou al seu parer una les característiques bàsiques de l’ascens definitiu i irreversible de Hitler.
Haffner destaca la rutina mecànica –ell seguia acudint normalment al tribunal cameral prussià, on exercia de passant–, que prosseguia de forma automàtica i que actuava com una mena d’embolcall de normalitat. L’inici de la persecució contra els jueus és objecte d’una especial atenció, ja en la part final de llibre. L’autor mostra la seva perspicàcia en advertir com la revolució nazi havia suprimit l’antiga divisió entre la política i la vida privada. Especialment colpidora és la descripció de l’expulsió –física– del personal no ari del tribunal cameral i, en general, l’enfonsament d’aquella venerable institució jurídica.
En definitiva, el llibre constitueix una reflexió viva i compromesa sobre un període transcendental de la història europea, amb interrogants i intents de resposta sobre importants esdeveniments. I acabarem amb una cita de l’autor: “Tots els nostres pensaments tenien lloc en una determinada civilització les bases de la qual resultaven òbvies i, com a tals, havien estat oblidades quasi per complet”.