Hem mirat aquesta terra

El mes de març passat Ricard Gili, el conegut trompeta i director de La Locomotora Negra, va dirigir al Palau de la Música He mirat aquesta terra, cantata composta per ell mateix sobre poemes de Salvador Espriu de caire predominantment cívic. Si Espriu bevia alhora d’una ampla cultura literària i del par- lar popular de la gent d’Arenys, també Ricard Gili ha utilitzat en aquesta obra un llenguatge musical en què elements populars i elements cultes es barregen íntimament. Així mateix, malgrat que els dos artistes siguin de generacions diferents, en la present cantata s’han pogut fusionar els seus mons respectius a partir d’una actitud compartida per tots dos, la del seu desig profund que Catalunya sobrevisqui i tingui una vida el més plena possible.

A continuació voldria referir-me al valor de símbol cívic de l’obra d’Espriu i comentar la cantata He mirat aquesta terra i la interpretació que en vam sentir.

Al voltant del valor de símbol cívic de l’obra d’Espriu

Davant de moltes persones creatives, i també davant d’Espriu, tenim la sensació que el patiment és un dels factors que pot donar gruix i profunditat al caràcter d’una persona i a la seva obra. Així mateix, saber alguna cosa de les malalties i dificultats que va viure Espriu i de les penúries del país durant la Guerra Civil i la postguerra pot ajudar a sintonitzar amb molts dels seus poemes. El fet que sentim empatia per Espriu i que reconeguem la força de les imatges i les paraules dels seus escrits, però, no comporta necessàriament que haguem de considerar la seva poesia com un dels símbols màxims del nostre poble. Perquè, pot animar gaire a treballar per un país millor i un món millor, l’anar recordant i anar-no repetint, seguint els seus famosos versos, que estimem “amb un desesperat dolor aquesta meva pobra, bruta, trista, dissortada pàtria”? La voluntat d’Espriu de defensar el país i la llibertat fa molt respecte, però molt sovint la lectura dels seus poemes deixa un regust amarg i encomana una manera de mirar desolada i resseca que, a alguns, ens fa venir ganes d’abeurar-nos en mirades, actituds i accions més esperançadores i engrescadores -per exemple, les de Maragall, Guimerà, Verdaguer o Muntaner, amb la seva capacitat de meravellar-se i entusiasmar-se, les d’Alexandre Galí i Joan Sales, amb el seu actuar i analitzar amb fecunditat, llibertat d’esperit i una clarividència que mai no excloïa l’autocrítica més radical, les de Prat de la Riba, constructor d’institucions per al país amb el concurs dels millors de cada ram fossin del partit polític que fossin, les de Màrius Torres, assedegat d’infinit i enamorat de la vida, amb aquella enyorança i aquella pau tan fondes i tan properes, o les d’Artur Martorell o Victòria dels Àngels, amb la seva manera neta, càlida i intensa de servir els altres i de comunicar-se. Del conjunt de personalitats, institucions, grups, moviments, himnes o monuments que, amb el seu valor de símbols, han aglutinat bona part del nostre poble en circumstàncies diverses i que encara toquen alguna fibra d’alguns catalans. Cadascú en podria fer, al seu gust, llistes prou llargues i variades. Hi ha qui prefereix la cordialitat de La Santa Espina o d’El cant de la senyera al to més bèl·lic d’Els segadors, n’hi ha que són especialment sensibles a l’aportació de Pau Casals o del monestir de Montserrat i a tot allò que representen, molts vibren amb les obres i visions de'n Gaudí, o també n’hi ha un fotimer que celebren les victòries del Barça –en relació a aquest club que és més que un club, podem sentir al·lèrgia als milions d’euros que mou i a la mena d’anestèsia col.lectiva que produeix, però també podríem fixar-nos en la possibilitat que un club esportiu visqui i encomani valors com la creativitat, la confiança, el respecte al contrincant o el saber guanyar i saber perdre, o també podem riure bonament amb mossèn Ballarín quan diu que el cel deu assemblar-se a un partit en què a cada minut el Barça marca un gol al Madrid. Sigui com sigui, i encara que reconeguem que darrera cada símbol hi ha individus, grups i idees imperfectes, molts de nosaltres simpatitzem o ens sentim més o menys identificats amb personatges, institucions, obres o episodis que, per alguna raó o en algun aspecte, ens resulten inspiradors.

En aquest context, i malgrat les limitacions que puguem trobar a la poesia i a l’actitud vital d’Espriu, el missatge cívic del nostre poeta va tenir el seu valor durant el franquisme i en segueix tenint en l’actualitat. El passat 19 d’abril l’expresident Pujol, en un discurs a Vic, exhortava els catalans a no seguir més el joc d’estar pendents d’unes engrunes de caritat anunciades per una capital estatal que sembla ignorar tot allò en què ens ha perjudicat i ens segueix perjudicant, i, tot escoltant-ne un fragment per la ràdio, cada cop que hi sonava la paraula “mesell” no vaig poder evitar que em vingués al cap el poema Indisenenter que havíem sentit dies abans al Palau de la Música durant la cantata He mirat aquesta terra, amb aquells “s’ajup sota el fuet/ amb foll oblit/ de la raó/ que té”... “sense parar llepava/ l’aspra mà/ que l’ha fermat/ des de tan temps/ al fang”... “i elevem en la nit/ un cant a crits,/ car les paraules vessen/ de sentit”...“salvat en poble,/ ja l’amo de tot,/ no gos mesell,/ sinó l’únic senyor”.

Encara que molta gent ha admirat incondicionalment Espriu i l’ha considerat “el nostre poeta nacional” vingut a salvar el nostre poble, pel meu gust la seva poesia té sovint un excés de prosa moralitzant, de tristor desesperançada i de sequedat malaltissa. Amb tot, m’han ajudat a situar-me en l’òrbita d’Espriu i a sentir-me a prop del seu món algunes visions i interpretacions sobre ell i la seva obra: les entrevistes on ell mateix es va explicar -especialment la mantinguda el 1984 amb Josep Maria Espinàs, que va saber crear el clima idoni perquè aflorés el cantó més entranyable del nostre personatge- i algunes versions musicals i muntatges escènics que sobre els seus poemes han fet diversos compositors, cantautors i gent de teatre.

Joaquim Homs, un dels compositors més sòlids i inspirats de la Catalunya del segle XX, va fer diverses cançons sobre poemes d’Espriu que ressalten i amplifiquen la capacitat expressiva i comunicativa del text i el complementen -el milloren, m’atreviria a dir- donant-li un batec de calidesa humana. A Prec de Nadal, per exemple, allà on el poeta diu que ve “sense cants ni ja somnis”, el músic, sense deixar de ser fidel a aquest esperit eixut de desànim i lamentació, és capaç de comunicar-nos-el amb un punt de bellesa i d’amorosiment cantat que té alguna cosa de visió somniada i, així, sembla rescatar-lo de la seva desesperança encomanadissa. També Raimon, amb un ressò públic molt superior al d’Homs, va musicar poemes d’Espriu compenetrant-se amb el seu aire despullat i contemplatiu, de vegades més desolat, de vegades més lluitador. El fet que aquests i altres reconeguts cantautors i compositors hagin musicat, cadascú a la seva manera, la poesia d’Espriu, ha ajudat a què aquesta s’hagi anat convertint en un referent col·lectiu de molt pes. Així mateix, l’obra d’Espriu ha estat duta a l’escena per destacats rapsodes, actors i companyies de teatre –amb els muntatges de Ricard Salvat i l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual al capdavant-, de manera que uns i altres, des de fa anys, han contribuït a difondre-la entre un públic variat i nombrós i a convertir-la en un clàssic que va generant un degoteig inestroncable de comentaris, estudis i reaccions.

Entre el públic, els comentaristes i els creadors que durant dècades s’han rendit més convençuts a l’obra d’Espriu, posaria la mà al foc que a ningú no li havia passat mai pel cap que la seva poesia pogués ser algun dia cantada amb el llenguatge i el ritme del jazz. La vida, però, és una sorpresa, i el mes de març passat, al Palau de la Música, escoltàvem He mirat aquesta terra, cantata per a big band de jazz, cor, solistes i recitadora sobre textos del nostre escriptor. La sorpresa, per a mi, no va ser-ho tant. L’any 2002, durant el dinar del casament d’un amic comú, en sentir com Ricard Gili lloava Espriu, vaig ficar cullerada dient que aquest m’hauria atret més si hagués estat una mica més positiu i entusiasta davant la vida en general i davant la realitat del nostre país, i aleshores vam assistir a una mostra genuïna d’entusiasme, l’entusiasme de Ricard Gili per Salvador Espriu, del qual va recitar de memòria alguns poemes i fragments, afegint-hi breus explicacions pels qui no havíem copsat del tot el sentit del poema. No sé si per aquelles dates el músic ja duia de cap compondre la cantata que va acabar d’escriure el 2008, però aquell breu recital de sobretaula és un indici de l’autenticitat de l’impuls que el va dur a compondre aquesta obra. Així mateix, el fet que per musicar els poemes d’Espriu que li resultaven més il.luminadors o més punyents utilitzés el llenguatge del jazz no responia a cap desig artificial d’originalitat, sinó a la senzilla realitat que, després de més de quaranta anys de viure intensament el jazz i difondre’l arreu, aquest ha esdevingut el llenguatge musical a través del qual s’expressa amb més comoditat i naturalitat.

La cantata “He mirat aquesta terra”

És possible que entre els assistents a l’estrena d’He mirat aquesta terra algú dubtés sobre si Espriu i el jazz podien lligar de veritat, i cal dir que durant els dos primers números musicals de l’obra, a estones, alguns no vam veure gaire clara la resposta. Que a la reconcentració i a la sequedat esquelètica de les paraules recitades d’Espriu que obrien l’espectacle seguís una música d’aire jovial i ballable –els primers compassos del pròleg instrumental Viatge a Sinera– va ser un inici desconcertant. Així mateix, l’aire solemne i grandiós i la plenitud sonora de la primera cançó –He mirat aquesta terra– devia fer enyorar a més d’un l’austeritat amb què Raimon, anys abans, havia recreat aquest mateix poema. Davant la insinuació d’una certa falta de correspondència entre un text àrid i transcendent i una música que al seu costat sonava massa banal o bé massa brillant, es podia témer que aquell petit esvoranc inicial es mantingués o que creixés i esdevingués un abisme. Però superats aquell parell de moments una mica desorientadors de l’arrencada de la cantata, tot d’una ens vam sentir plenament involucrats en l’aventura que iniciàvem i identificats amb el que hi anàvem trobant. A partir del tercer número musical cada cosa semblava ser ja al seu lloc i tot lligava amb tot, la música complementant i amplificant l’ambient i el sentit del text, el text alimentant la música i donant-li ales, la música donant més força i més vida al text. Enriquint-se mútuament amb noves llums i ressonàncies, text i música s’anaven movent i obrint davant nostre amb gran llibertat, en un viatge on cada nou paratge i cada nou episodi ens atreien i ens removien per la bellesa i la riquesa del que s’hi comunicava.

En algunes ocasions la nostra atenció era requerida per recursos descriptius usats eficaçment i sense que mai no se n’arribés a abusar -el degoteig de l’aigua descrit per unes poques notes agudes del piano, la baralla entre dos cecs captaires evocada per la batalla musical entre dos saxos, o el cant dels grills il.lustrat per la secció de trompetes i trombons tocant amb sordina-, en altres moments l’orquestra, el cor i els solistes recreaven el clima meditatiu i líric, o resolt i combatiu, dels poemes i, de tant en tant, enmig d’una gran diversitat de procediments musicals, timbres, textures, formes i estils que mantenien viu l’interès al llarg de tota l’obra, adquiria un relleu especial el recitat d’alguns poemes enmig del silenci.

“¿Com se li pot haver acudit, a algú, tot això?”, ens havíem començat a preguntar, davant el doll d’invenció, d’imaginació i de sorpreses que anava omplint la cantata. “¿Com és que fins ara no se li havia acudit, a ningú, res així?”, ens preguntàvem tot seguit, davant les troballes que anaven apareixent a cada revolt, i amb la sensació de formar part des de feia temps d’aquell món que tot just estàvem començant a descobrir. Amb tot, dins l’enfilall de sorpreses reeixides que s’anaven succeint, L’onze de setembre de 1714, musicat amb un coral a l’estil de Bach, potser va ser un número menys rodó perquè el regust pessimista, agre i irònic del seu text no acabava de lligar amb els sentiments d’abandonament confiat, esperança, serenitat, agraïment o consol que acostumen a despertar els corals de Bach.

Els diversos episodis musicals de la cantata eren basats, sobretot, en el jazz clàssic i en estils de la seva mateixa arrel popular afroamericana com el blues –Levem nos bon mayti– i el rap –Baralla de dos cecs captaires–, però també en la música entre popular catalana i simfònica de compositors com Joaquim Serra o Pau Casals –Viatge a Sinera–, en els corals de Bach –L’onze de setembre de 1714– i en la música entre jazzística i simfònica dels concerts sacres de Duke Ellington –Cavava la llavor, Assaig de càntic al temple, dins la línia de les cançons ellingtonianes per a soprano properes a la música clàssica occidental, i El meu poble i jo, inspirat en els moments de més força rítmica de la música sacra d’Ellington, propers als espirituals negres o als work songs–. Malgrat l’amalgama d’estils i fonts d’inspiració tan diversos i la varietat de formes amb què se’ns oferien silencis, paraules i músiques, el conjunt de la cantata mantenia la unitat del seu missatge i del seu estil, i això deu haver estat possible gràcies a un procés d’anys, de pràcticament tota una vida, en què el compositor ha anat assimilant i fent seus aquests llenguatges musicals així com la poesia d’Espriu. Així mateix, a mesura que escoltàvem la cantata se’ns va anar fent clar que el discurs mental, moralitzador i desolat d’Espriu, no és incompatible amb el jazz clàssic. I és que el jazz clàssic més genuí pot ser alegre i jovial i alhora expressar una tristor, una desolació i un esperit de resistència d’una gran profunditat –fent-ho sempre, això sí, amb una força vital que res no pot doblegar–, de manera semblant a com en els blues i els espirituals del poble negre nord-americà –que ja contenien l’essència del sentiment i del ritme propis del jazz– l’alegria i la tristesa més fondes conviuen i es complementen amb tota naturalitat, i el joc i l’humor són indestriables de la profunditat i de la implicació total amb què moltes confessions, històries i sermons són dits, cridats, cantats i ballats.

L’aportació dels intèrprets

El missatge de la cantata es va comunicar amb força gràcies a la qualitat dels intèrprets que hi prenien part. La Locomotora Negra va tocar amb aplom i fluïdesa uns arranjaments vius i acolorits, plens de swing, en alternança amb solos ni massa nombrosos ni massa llargs però ben resolts. La Coral Sant Jordi va cantar amb intenció i ductilitat, transmetent el swing jazzístic, la solemnitat i els diversos matisos i ambients requerits per la partitura, si bé el pas de les veus a través d’equips de microfonia va minvar notablement la seva força i el seu encant. L’actriu Carme Sansa ens va acostar amb naturalitat i saviesa a la paraula d’Espriu, despullada i potent. Quim Lecina va cuidar els detalls escenogràfics amb un encert i una discreció que denoten la seva gran sensibilitat i experiència, amb petits tocs que ajudaven a fer més viu i entenedor el sentit de text i música.

Pel que fa als solistes, la soprano mexicana Paula Nogueira, amb un lliurament i una puresa corprenedors, va donar volada al lirisme, la introspecció i el dramatisme de la poesia d’Espriu. El seu accent tan poc català dificultava la comprensió del text i podia ser una trava perquè el públic s’hi compenetrés totalment –semblantment al que passa amb tantíssims cantants catalans del món de la música clàssica, que no pronuncien la vocal neutra catalana–, però vaig procurar concentrar-me en les virtuts de la soprano i en el seu esforç per aprendre i memoritzar textos gens fàcils en una llengua que no era la seva. L’africà afincat a Catalunya Oli Silva –anunciat com a tenor però que bé podríem qualificar de cantant-rondallaire-ballador-animador- també tenia un català exòtic que podia desconcertar, però a mesura que avançava la cantata em va semblar que el seu accent i el de la soprano també ajudaven a fer-nos recordar constantment de la riquesa que Catalunya pot oferir a gent de fora i de la riquesa que la gent de fora pot aportar a Catalunya.

Cantant i parlant en un català peculiar una mica africanitzat, doncs, Oli Silva, amb el seu tarannà espontani, desinhibit, càlid i extraordinàriament musical i comunicatiu, i traient el màxim rendiment al paper extrovertit que li havia assignat el compositor, va coronar la vetllada encomanant a tothom la seva alegria desbordant. Les seves versions de Baralla de dos cecs captaires, amb regust de música rap, de Levem nos bon mayti e no’ns adurmam plus, en el més pur estil del blues negre d’on va sorgir el rock, i d’El meu poble i jo, en la línia del Pray God and dance del Segon Concert Sacre de Duke Ellington, van donar lloc a moments d’un escalf i una animació fora mida. Si els oients haguéssim estat una mica més africans o afroamericans i una mica menys europeus, amb El meu poble i jo ens hauríem aixecat tots a ballar i a picar de mans com ho feien el nostre cantant-predicador i alguns membres de la coral. Així mateix, quan Oli Silva mig recitava mig cantava, els seus ulls que gairebé parlaven de tan expressius i les seves mans i el seu dit índex acompanyant les seves reflexions, consells i desigs dits en veu alta, feien pensar en un vell savi dirigint-se a una rotllana de familiars, amics, coneguts i veïns a la vora del foc o a la plaça del poble. Aquelles reflexions, consells i desigs eren, no cal dir-ho, els d’Espriu i els de bona part del nostre poble, expressats i recreats, però, amb una força, una confiança i una alegria que els situaven en una dimensió que dubto que Espriu ni cap català dels de sempre haguéssim mai arribat a imaginar.

Ressò

Vam sortir del Palau de la Música amb la sensació d’haver participat en una festa on, amb una intensitat i una joia desconegudes o oblidades, havia res sonat un anhel de llibertat i plenitud que encara deu ser viu en el fons del nostre poble i de molts pobles del món. Afegint-se als innombrables poetes i músics que, de generació en generació, han anat cantant les gràcies, els assoliments, les caigudes i els anhels de la nostra terra, Salvador Espriu, Ricard Gili i els seus intèrprets ens l’han feta mirar una vegada més. Una munió d’espectadors vam notar com el seu clam ens removia i esperem anar veient cap a on ens acompanyarà. Crítics, periodistes, promotors i programadors haurien de contribuir a fer ressonar arreu aquesta veu en què es fonen velles i noves aspiracions de Catalunya.