01/01/2012

Gran Torino, de Clint Eastwood

Gran Torino és un dels grans relats de la història del cinema, ambientat en la realitat social de l’Amèrica contemporània, però que transcendeix els seus límits geogràfics per endinsar-se en els grans temes permanents de la condició humana. Sobre el rerefons d’un conflicte social amb els nous immigrants que ocupen barris sencers de les ciutats abandonats pels americans, Clint Eastwood construeix una narració plena d’humanitat i de sentit religiós que és a la vegada una crítica de la societat americana –i occidental– contemporània.

Dirigida, produïda i protagonitzada per Clint Eastwood, veterà del cinema nord-americà, i ambientada en una zona suburbial de Michigan, va ser realitzada l’any 2008 i estrenada a la majoria de cinemes pel gener de l’any 2009. El film narra la història d’en Walt Kowalski, un veterà de la guerra de Corea, que viu sol amb la seva gossa en una casa dels suburbis. És de tarannà esquerp, solitari i obertament reaccionari, fins al punt de fregar la xenofòbia. És un home gran i vidu que es troba profundament sol, sense el suport emocional de la seva família, la qual el veu com una càrrega, com un vell intractable que no fa res més que renegar. D’altra banda, es veu obligat a aguantar els seus nou veïns, que pertanyen a l’ètnia asiàtica dels hmong, mostra de l’expansió irrefrenable dels col·lectius d’immigrants en determinades zones urbanes dels Estats Units. A més a més, cal afegir a aquesta situació la presència del pare Janovich, el jove sacerdot del barri, el qual va rebre l’encàrrec de part de la difunta dona d’en Kowalski perquè aquest es confessés. A través de les converses que mantenen ambdós personatges comencen a emergir elements de la personalitat i el passat de Kowalski que deixen entreveure el perquè de la seva manera de fer i la seva situació.

La cerimònia de l’enterrament de la Dorothy, l’esposa de Walt Kowalski, amb què comença la pel·lícula, mostra sense pal·liatius la profunda divisió que hi ha en la seva família, així com la concepció d’una religió allunyada de la realitat social i de la vida, una constant en els films d’Eastwood. Kowalski és en veritat un bon home, però els valors que han configurat la seva generació no tenen res a veure amb els que comparteixen els seus fills i els seus néts, marcats bàsicament per l’interès i no per l’afecte o l’estimació. El desencontre entre Kowalski i la seva família, prototipus del desencontre entre generacions, recorre tot el film, fins a l’escena final.

La pel·lícula, tanmateix, pivota al voltant de la relació del protagonista amb els seus veïns, uns immigrants de l’ètnia hmong del sud-est asiàtic. L’enemistat mútua és evident. Es tracta d’immigrants que, amb la mentalitat de l’americà mitjà, estan ocupant els barris abandonats pels americans i que fan que en Kowalski se senti com foraster a casa seva. En Walt no començarà a canviar fins que no comenci a establir contacte amb els seus veïns, els quals es veuen contínuament assetjats per una banda local. Thao és l’objectiu d’una d’aquestes bandes. La prova de foc per entrar a formar-ne part consisteix justament a robar el Gran Torino que posseeix Kowalski. El fracàs de l’intent és l’ocasió que permet a Kowalski entrar en relació amb els seus veïns i amb la banda violenta. El senyor Kowalski es farà amic del jove Thao, el fill petit de la família, el qual resultarà ser un jove apocat i inexpert. En Kowalski se’n farà càrrec i l’anirà convertint, progressivament, en un home de bé, capaç de llaurar-se un destí a la seva mida. A més a més, será molt ben rebut per la Sue, la germana d’en Thao, i per la resta de la comunitat hmong, que l’acollirà al seu si, tot i els recels inicials d’en Walt, com un més de la família. L’acollida que li ofereixen els seus veïns orientals desconcerta Kowalski, que se sent cada vegada més identificat amb aquells que considerava els seus enemics, i més allunyat de la seva pròpia família.

Però arriba un punt en què la banda que amenaça la família d’en Thao s’interposa en el nou destí del jove i atempta contra la seva integritat i la de la seva família, tot posant en greu perill les seves vides i deixant molt mal parada la Sue. Aquest és el moment d’inflexió de la pel·lícula. Kowalski, la vida del qual ha pres un gir sorprenent i ha cobrat sentit gràcies al contacte i l’acollida que li han dispensat els seus veïns, decideix intervenir. Enginya una estratègia gràcies a la qual pot salvar els seus amics, però que li haurà de costar un preu molt alt. Kowalski s’hi prepara de manera gairebé ritual: es banya, s’afaita, es compra un vestit nou, es confessa. Finalment va a l’encontre dels criminals, totalment desarmat. És abatut i cau mort a terra, amb els braços en creu. Metàfora del crucificat que dóna la vida per l’enemic. Sens dubte, aquest acte d’heroisme el converteix en un màrtir, i tanca degudament el cercle de la seva vida, ja que expia les culpes que el turmentaven tot sacrificant-se per aquells que estima i assolint, d’aquesta manera, la redempció. Aquí s’inverteix la divisa de la guerra. A la guerra es maten enemics. Aquí Kowalski mor pels enemics.

El tercer relat que recorre el film, podríem dir, és el referent a la relació amb el jove sacerdot, el pare Janovich, representant d’una religió ingènua i poc encarnada. En la cerimònia de l’enterrament de la seva dona, la Dorothy, el sacerdot havia presentat la mort com un sentiment agredolç: agre per la pèrdua que representa, dolç per la felicitat que comporta. La dona de Kowalski era profundament religiosa, però ell està allunyat de la religió formal. Per això la seva dona havia deixat l’encàrrec al jove sacerdot d’acostar-lo a la religió. La relació entre el sacerdot i Kowalski es va transformant a mesura que transcorre la pel·lícula. Kowalski guarda en la seva memòria una sèrie d’episodis que el tumenten i que no explica a ningú, fora del sacerdot, amb qui finalment es confessarà. Hi ha un canvi en ambdues posicions: el sacerdot entén el punt de vista de Kowalski i aquest finalment es confessa i encarna amb la seva pròpia vida el gran principi de la religió que el sacerdot predica: donar la vida pels enemics. L’escena final de l’enterrament de Kowalski així ho mostra, quan el sacerdot reconeix el que ha après de Kowalski. Cap crítica despectiva envers la religió, sinó una proposta profunda: la religió s’ha de transformar en vida.

Els tres relats –el referent a la família, als immigrants i al jove sacerdot– se superposen en el film. Tanmateix, la pel·lícula s’ha de llegir en clau religiosa. Gran Torino és un relat sobre l’amor als enemics, basat en l’experiència del seu protagonista, Walt Kowalski. Excombatent de la guerra de Corea i ell mateix d’origen polonès, recorda als americans que detesten els immigrants que ells mateixos són immigrants en llurs orígens. Walt Kowalski ha fet un gir en la seva vida. Els valors heroics de la seva generació s’han perdut –com ho mostra la seva família–, i es tracta de guanyar un nou heroisme, no combatent els enemics interiors com es feia amb els exteriors, sinó acceptant-los.

El testament de Kowalski és el testament de la pel·lícula. Les seves propietats no seran per a la seva interessada família. La casa serà per a l’Església, i el Gran Torino per a en Thao, el que li havia intentat robar. Tot un símbol.

Fitxa tècnica:

Títol original: Gran Torino
Durada: 119 min.
Guió: Nick Schenk (Història: Nick Schenk, Dave Johannson)
Música: Kyle Eastwood. Michael Stevens.
Fotografia: Tom Stern
Repartiment: Clint Eastwood, Christopher Carley, Bee Vang, Ahney Her, John Carroll Lynch, Cory Hardrict, Brian Haley.

Premis:

2008: Globus d’Or: Nominada a la Millor Cancó.
2008: National Board of Review: Millor Actor (Clint Eastwood), Millor Guió Original.
2008: Premis David di Donatello: Millor Film Estranger