Gens i gent
Poseu-vos bé, us vaig a fer una refregada d’orelles.
Hi tinc dret. Amb en Galí, en Sales, l’Alier i el Pep Espar, sóc un dels pares de la criatura.
De capgirada, Sant Pep se’m va esverar quan em va sentir dir, a Montserrat, que jo no sóc del GEN. Sóc capellà, mai de mai no em ficaré a cap cleda, en tinc prou amb l’església catòlica, apostòlica i romana. Sóc tan vostre que no sóc del GEN, gent.
Deixem-nos d’aquestes.
Acabo de llegir l’escrit del Jordi al GEN i a aquells que no s’han deixat arnar i conserven prou alè per creure en el país, en els seus homes i en els seus caps.
L’escrit d’en Sales m’ha punyit.
Ell no havia escrit mai així. Home de rialla quieta, escrivia a prosa plana. Aquest escrit té una altra tessitura. Lletra tremolosa, música adolorida, esperança oculta.
Més que un escrit és un crit. Els que no n’entenguin la lletra ni la música se n’aniran a parar trema a d’altres gorgues. Els que només n’entenguin la lletra la trobaran intemperant, els que només en sentin la música no passaran de l’embadaliment. Els que coneixem bé el nostre Panotxa en podem entendre la lletra, sentir-ne la música i endevinar-ne l’esperança oculta. Una oculta i viva esperança.
M’ha fet pensar molt.
Us ho explicaré a la meva, amb un vell conte de temps de guerra.
Una companyia d’italians s’arraulia a la trinxera mentre les bales xiulaven com abellam a un pam dels caps, i algunes entraven a la sorra dels sacs terrers amb un xoc bla.
Capità, tinents, sergents, caporals i soldats s’estaven arraulits, mentre el capità cridava: “Avanti, avanti! Viva l’Itàlia!”
Capità, tinents, sergents, caporals i soldats continuaven arraulits. Ningú no tenia prou coratge per sortir de la trinxera i “avanti”. Mentre cridava, el capità continuava arraulit. Un soldat va dir: “Bella voce di tenore!” I tots continuaren arraulits sense sortir de la trinxera.
He de fer un parèntesi.
La covardia italiana fou un tòpic de guerra. Però la resistència dels “partigiani” al nazisme, sense tantes cançonetes, fou tant o més valenta que la francesa. I ells no tenien els nostres anarquistes per fer-los la feina, s’ho van fer sols Don Camillo i el Peppone.
Perdoneu. Continuo.
Refregada d’orelles. Us heu atipat d’universitaris d’estiu, de seminaris, de cursos, de cursets, de trobades, de sortides, d’entrades, de relleus, de misses i de contramisses. Us heu atipat de sentir-vos dir: “Endavant! Endavant!”
Us he vist amb el cor calent després d’una estibada d’en Raimon, d’una reflexió salesiana o d’una fuetada espartana. Heu aguantat pacientment les meves xerrades. Però massa de vosaltres heu restat arraulits a la trinxera mentre dèieu: “Bella voce di tenore”.
I heu continuat arraulits.
Apa, refresqueu-vos les orelles. Sabeu prou que cap dels que us escridassaven no feien com aquell capità arraulit a la trinxera. Us cridem fora de trinxera, no s’ha deixat arraulir ni per tristesa ni per clatellades.
No fem tragèdia, cap no duu ferida de bala.
Però, si no fos inconvenient, quatre o cinc dels vells i mig vells us podrien invitar a una sessió general, pujarien a l’estrada, es girarien d’esquena, s’abaixarien les calces i us ensenyarien els darreres, els duen marcats a puntades de peu. Gràcies a Déu. Gràcies a Déu els darreres els fan mal, no es poden asseure i han de continuar drets.
Vinga, fem filosofia gènica.
La trinxera és el nihilisme, tant se val. I sant Raimon, ora pro nobis.
El nihilisme no és una filosofia, és un gest d’arraulir-se. Còmodament. Sense sortir de la trinxera, fent creure que no hi ha altra manera de viure. Còmodament.
El nihilisme és fer-s’ho a dues pedretes: “això em plau, això no em plau”. I cercar d’esma la posició més còmoda. Ben clar. Viure arraulit a la trinxera i encara emportar-s’hi un bon silló.
No me n’aguantaré cap. Les universitats d’estiu han estat un bé de Déu. Per a nosaltres era sentir unes veus que, malgrat tot, cridaven esperança. Però quan us veia a les menudes de la nit tornant de voltar-la, us sentia encara arraulits a la trinxera, mentre ens dèieu galantment: “Bella voce di tenore”.
I “tutti contenti”.
Jo no n’estava pas gens de content. Després d’anys d’endevinar-ho, ara ja ho sé.
Paradoxalment, la seguretat de la trinxera és la mort, i la mort per avorriment. Paradoxalment, el risc davant de la trinxera és la vida, i la vida d’esperances. Vosaltres ja podeu començar-ho a endevinar, mireu, mireu quina ganya d’avorrits den alguns dels vostres. Paradoxalment, només troben el goig de la vida aquells que se saben fer la punyeta quan cal.
I ara sí que em posaré moralista. Agafeu-vos.
Gairebé d’esma, hom tria allò tan plaent del “making to love” (ho dic en anglès; la paraula catalana, que no és “fer l’amor”, és tan crua i directa que no la puc emprar). Tornem-hi. Però el “making to love” amb el primer arribat fa perdre la joia de trobar algú, algú únic, amb qui el “love” esdevingui amor d’expressió única, irrepetible amb ningú més.
El “making to love” és arraulit a la trinxera, l’amor n’és fora, es fa la punyeta i se la juga d’amic a amada, d’amiga a amat, d’amics a amat.
Hi ha d’altres exemples, però ja en teniu prou. I ara posem-nos filosòfics. Per sortir de la trinxera cal fer una descoberta filosofia endins.
Alegreu-vos, cristians.
El nihilisme no existeix.
Alegrem-nos cristians.
Quan m’hagin llegit, sant Jordi i sant Raimon m’entendran. El nihilisme no existeix. A la física parlen del “buit”.
Com diu Einstein, els físics fan anar tant la imaginació que àdhuc han estat capaços d’imaginar-se el buit absolut imaginari, expressat amb nombres imaginaris. Dit a Matadepera, el buit absolut és el “no res”. Però en el buit absolut d’una cambra Wilson els protons, els electrons, els neutrons i tota la conillada de partícules hi ballen boges. El buit absolut, el real, no és “no res”, és la sala de ball de les partícules.
Fem-nos una filosofia més o menys pura.
El Nietzsche clama contra el nihilisme i el Sartre en fa l’encíclica fonamental del seu àpat pontificialíssim. En diu el “néant”, i no s’està de rebotre’ns pels nassos que som un tros de carn vomitada, l’infern per als altres. Ai. En català això queda massa d’espardenya, però en francès resulta d’allò més “chic” i “spirituel”.
Calma, germanets.
Un tros de carn vomitada no és “no res”, és un tros de carn vomitada, tan real com el mal de ventre que ens fa córrer. I l’infern, els odis I els dolors dels homes, són tan poc “no res” que els duem collats a l’ànima.
Per a un cristià, l’infern va costar la sang de Jesucrist, la “feliç culpa” ens va donar la nit de Pasqua.
Però, a més, i deixant-se de filosofies per tocar el boulevard Saint Germain, després de tants predicots del “No res”, el Sartre no va aconseguir de ser sartrià. A les madureses va passar de la filosofia del “néant” a una realitat tan coent com la revolució marxista. A les velleses, recorda el Sales, el marxisme se li esfilagarsa. A les darreries, el bon home va morir acompanyat per la mica d’amor o pel molt d’amor que havia trobat al seu voltant.
No era l’infern, era una mà que li donaven a cegues. A dintre l’home hi ha la temptació de la carn vomitada, que, just, és la temptació d’endur-se el silló a la trinxera. No cal pas fer filosofies. Gent molt propera, gent molt estimada ens viu arraulida en la buida comoditat de la desesperació.
A dintre l’home, també hi ha la temptació de l’infern. La de fugir dels altres cap a les eixorques solituds d’un mateix.
Però, gràcies a Déu, amb les temptacions del no res i de l’infern, a dintre l’home hi ha rastres de l’arbre de la vida del paradís. L’estranya i gloriosa joia d’estimar fent-se la punyeta, pobrament, pacíficament, des de la puresa de cor. Una mica de puresa de cor, un no res de res, la sala de ball on s’aquieten els nostres neguits. Ja ho veieu.
Sortir de la trinxera és salvar-se del no res, és fugir de l’infern i començar a trobar al paradís a risc, amb la pau d’una mica de pa i poc més.
Tombem-la.
Només des de la pobresa el paradís serem fidels a la terra. Som serfs de la gleva de la nostra terra; més bellament, la terra, àdhuc ja granats, ens duu a dintre com un ventre matern. No podem dir que la nostra terra sigui més bella, no la més esponerosa, ni la més gloriosa. Només podem dir que és la nostra, i que no en tenim d’altra. Podem dir que no ens plau pas com verola. Però nosaltres també en som un verol, i en allò que puguem, el verol esdevindrà plançó, i algú darrera nostre aconseguirà que sigui arbre.
Sentir-se al ventre de la terra és acceptar-ne els símbols sense condicions. Les quatre barres, els segadors, el President, Montserrat i Sant Jordi. Només els símbols desperten el ferro.
No és fàcil. Acceptar la terra és acceptar la gent i també la gent d’enllà. La terra no és llenca closa. Mai no ens salvarem l’avara pobresa, mai no tindrem la follia del risc sense sentir-nos la vella follia dels comtes. Mai no serem catalans si no sabem ser oberts als quatre vents. M’empipa de parlar-ne, però ho he de fer. En aquestes, parlen arreu d’autonomia. Tant, que ja no sabem què redimonis és. No ens enganyem, el nostre país no té una autonomia real. Vivim una d’aquelles tantes tongades en les quals volen esmorteir l’esperit d’aquest poble amb músiques de la Verbena de la Paloma.
Cal ser lúcids. Lúcids per no perdre l’esperança. Les lleis d’enllà poden retallar el cos de la terra, si hi restem fidels, mai no podran atènyer el seu esperit. Mentre ens resti un pam quadrat d’aquesta terra, tindrem just l’espai per fer-hi viure l’esperit.
Cal ser prou lúcids, també, perquè la tristesa no ens faci tornar al no res de la trinxera, perquè el neguit i la fretura no ens duguin al nihilisme de la bomba i la metralleta.
Un altre que cal. Ens cal saber que els pobles, al llarg de llur història, mai no tenen victòries definitives, però, en canvi, tenen morts definitives. Ens en parlen les velles vistòries d'Atenes i Roma, avui runes clàssiques. Ara mateix, passats els temps de les victòries d'Europa, Europa i la nostra terra semblen el darrer alè. Però encara no són mortes. Es juguen la vida en cada un de nosaltres.
Terra i esperit, gens i gent. Hem acceptat de donar, mica a mica i pas a pas, un esperit a aquesta terra. No triomfarem del tot, tampoc no morirem si som capaços de passar el rellu.
Però, punyeta, sortiu d'un cop de la trinxera.
Anem per una altra.
Gens i gent, ens confessem cristians i, a més, catòlics.
Entre d'altes símbols, tenim el papa de Roma. Surto de polleguera quan sento dir que "el papa no m'agrada", però també surto de polleguera quan em volen fer empassar que "el papa és el més savi de tots els savis del saber".
Parèntesi inconvenient.
Si no ho dic rebento. He vist una corrua de papes al llarg de la meva vida, d'ençà Pius XI. Lloat sia Déu. No m'ha agradat cap, fora de Joan XXIII. M'és molt simpàtic aquell bèstia de Bonifaci VIII, que les ventava on feia bony i on no feia bony, que no pas un pap esblaimat a grisalles conciliars. Quant a Joan Pau II, ni puc ni vull parlar-ne. És el papa, i llestos.
Déu em perdoni.
Com la terra, l'església és un ventre matern. I cal acceptar-ne els símbols. El papa, el bisbe, el capellanot, el capellanet i la senyora Maria salesiana. D fet, cada cristià és un símbol. Però, més que cap altre, ho és el papa. Si fessin papa el "bobo de Coria", caldria agenollar-nos retent-li jurament de vassallatge feudal. Costa, però dóna pau. Ho sé. Amb el bisbe cal fer això mateix, i a fe que més d'un bisbe de no fa gaire semblava el "bobo de Coria".
Déu em perdoni.
Déu sap que puc parlar així. Potser rebrot de milers d'anys de nissaga cristiana, sé que Déu em demana de capitular sense condicions davant de l'església. Sense condicions i sense enganyar-me.
Creure en l'església és viure ben bé en el risc de fora trinxera. I tant.
Anem per la darrera.
La grandiloqüència ens canta "mañanas": pertanyem a la humanitat.
Romanços. La humanitat és el nihilisme, no existeix. Existeixen els homes. La humanitat és el botxí dels homes. I que ho diguin a Sibèria o a Harlem, i sense anar tan lluny, que ho diguin a Bellvitge.
Cal trobar els homes, home per home. Cal arriscar-se a sentir-ne de totes, tantes que ens faran rodar el cap i potser ens voldran penjar la llufa. D'home a home, només podrem ser propers amb el coratge i l'amor.
Cal tenir coratge per no deixar-nos penjar la llufa amb històries ni romanços. Coratge per ser fidels a allò que creiem sense convertir-ho en un cop de pedra a qui ho vegi altrament.
Coratge i amor per veure fins al fons de cada home, allà on, malgrat ell mateix, cada home té restes de l'arbre innocent de la vida.
Mai, mai no he trobat cap home que no m'hagi fet besllumar el paradís; tampoc no n'he trobat mai cap que no m'hagi fet besllumar l'infern. Però, en tots, en tots, el paradís xarbotava de més endins que l'infern.
Apa, gens i gent, us he aplançonat amb una bona llauna.
Doncs encara no acabo.
D'ací a uns anys sabrem què ha tingut de bo el GEN de la gent.
Ho sabrem si surt algun bon paleta amb xiruques, algun bon pagès amb espardenyes, algun bon fuster, algun bon metge, algun bon arquitecte. I algun bon polític que no hagi pres el GEN per un "box" de sortida cap a la carrera dels càrrecs; prou fora de trinxera per deixar-se vèncer amorosament pel seu país.
Ara us esverareu.
Però l'engego. Pel que fa a misses, sabrem si hem fet bona feina quan ens rebrotin les benaurances , la pregària i la generositat lliure. I més. El GEN no haurà fet feina cristiana si algú no arriba a l'absurda i meravellosa follia de fer-se capellà, o monjo o monja, o de saltar a missions. Us ho havia de dir.
Déu hi faci més que nosaltres.
Però, punyeta, sortiu d'un cop de la trinxera.
Març de 1985