Genios, de Harold Bloom
Harold Bloom
Anagrama. Barcelona, 2005.
Genios, obra que Bloom va publicar l'any 2002, s'ha d'emmarcar dintre de la seva llarga trajectòria de defensa de la literatura i de la idea de geni enfront del que ell considera els seus detractors i reduccionistes, des dels sociobiologistes fins als materialistes de l'escola del genoma, incloent-hi els diversos historiadors. No s'ha de buscar en aquesta obra cap estudi erudit sobre els autors presentats, sino més aviat el que jo anomeno "perspectives de lectura", és a dir, consideracions que ens suggereixen noves lectures per part d'algú que coneix a la perfecció la història de la literatura universal i sap que la literatura és el mirall de la vida.
L'objectiu de Bloom és doble: aconseguir que la nostra apreciació del geni augmenti i, a la vegada, demostrar com el geni s'engendra gràcies a l'estímul del geni previ més que no pas com a fruit dels contextos culturals i polítics. La contra-imatge del geni és la mediocritat, autèntica plaga de la nostra Era de la Informació, instal.lada en les obsoletes institucions acadèmiques. L'estudi de la mediocritat, diu Bloom, només genera mediocritat.
Tenim necessitat del geni, encara que ens produeixi enveja o incomoditat. Aquesta necessitat, però, no implica que nosaltres aspirem a ser genis, sinó que l'anhel d'allò transcendental i d'allò extraordinari forma part de la nostra herència comuna i no ens abandona mai completament. Això és el que ens aporta el geni. Potser la "grandesa" no estigui de moda, diu Bloom, però és molt difícil seguir vivint sense l'esperança de topar-se amb allò extraordinari. El geni, en aquest sentit, és el millor camí per assolir la saviesa, i en això consisteix la vertadera utilitat de la literatura per a la vida: llegim en busca de més vida i només el geni ens la pot proporcionar.
Els genis són essencials per a conèixer-nos a nosaltres mateixos, ja que ens mostren una alteritat que d'aquesta manera podem conèixer. Invoquen necessàriament allò transcendental i allò extraordinari perquè en són plenament conscients. La consciència de Shakespeare ens sobrepassa, ja que excedeix el nivell més alt de consciència al qual accediríem si no el coneguessim. Segueix essent, i potser ho sigui per sempre, el nostre exemple més grandiós de l'ús de la literatura per a la vida, ja que gràcies a ell veiem allò que d'altra manera no podriem veure. Ens ha fet diferents.
En aquest llibre, Bloom només busca definir, de la millor manera possible, el geni particular de cent personatges. Barreja la crítica literària i la biogràfica, però eludeix pràcticament del tot la perspectiva històrica. No perquè s'oposi a contextualitzar o a donar-li rerefons a una obra, sinó perquè no li interessa disminuir la literatura, o l'espiritualitat, o les idees, amb l'excessiva determinació historicista. Les mateixes forces socials, econòmiques i culturals, diu Bloom, produeixen simultàniament obres immortals i obres que no transcendeixen la pròpia època. Com deia Blake, "El geni està sempre sobre la seva època".
Per què aquests cent? Bloom havia planejat incloure'n molts més, però després li va semblar que aquests cent eren suficients, excloent aquells autors que encara viuen. La tria és, tanmateix, representativa de la literatura universal. Deixant de banda aquells que no es poden ometre - Shakespeare, Dante, Cervantes, Homer, Virgili, Plató i els seus parells -, la selecció que ens presenta Bloom és, com diu ell mateix, completament arbitrària i idiosincràtica, com ho és el propi geni: idiosincràtic, enormement arbitrari i, en darrera instància, solitari.
Bloom ha organitzat aquests cent genis de la llengua en deu grups de deu. Cada un dels deu grups, regits per una sefirah particular, està sotsdividit en dos grups de cinc, que Bloom ha optat per nomenar "lustres". Al començament de cada lustre hi ha un o dos paràgrafs que il.lustren una mica el procés d'associació d'aquestes cinc figures. La forma de mosaic, treta de la imatge de les sefirot cabal·lístiques, és perquè Bloom la creu il·luminadora i font de contrastos significatius. Els deu encapçalaments corresponen als noms més comuns de les sefirot, que poden ser considerades il·luminacions, textos o fases de la creativitat. Les sefirot són el centre de la càbala: volen representar la naturalesa intrínseca de Déu, els secrets del caràcter i de la personalitat divins. Són els atributs del geni de Déu, en tots els sentits en els que Bloom utilitza el terme "geni" en aquest llibre.
Aquest paradigma de la càbala ha de ser completat amb el del gnosticisme, la religió de la literatura: un coneixement que allibera la ment creativa de la teologia, del pensament històric, i de qualsevol divinitat completament distinta del que és més imaginatiu en el jo. Això és el geni.
Després de la lectura d'aquells que anomenem genis, la pregunta que caldria plantejarnos seria la següent: han engrandit la nostra consciència? S'ha intensificat la meva percepció i s'ha ampliat i aclarit la meva consciència mentre em divertia d'una o altra manera?. Si no ha estat així, he topat amb el talent, però no amb el geni. Aquest ha d'activar el millor i el més profund en mi mateix.
Bloom acaba formulant un desig: no podem afrontar el segle XXI sense l'esperança que també aquí ens esperi un geni, del tipus de Stravinski, Louis Amstrong, Picasso, Matisse, Proust, Joyce. Potser seria demanar massa un Shakespeare, un Dante, un Bach o un Mozart, un Miquel Àngel o un Leonardo, donada l'escassetat d'aquests dons, però volem i necessitem allò que s'elevi sobre el segle XXI, sigui quina sigui la seva manifestació.