Gaudeamus igitur. Notes per a una història del "Grup Torras i Bages"
Hilari (Ernest) Raguer i Suñer
Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1999
Pocs períodes, o cap, de la història de Catalunya dels darrers cent anys es fan tan difícils de conèixer com el que va des de l’any 1939 fins cap als anys 1953-55, és a dir, fins a l’estabilització del règim franquista. Per això els estudis que hi ha no passen gaire de dreçar llistes de fets ocorreguts, d’actituds personals preses, de recercar grups resistents que es fan i es desfan i que moltes vegades, per la seva extrema clandestinitat són pràcticament impossibles de seguir, si no és a través de memòries personals que en general donen visions molt fragmentàries i puntuals dels fets.
I encara és més difícil seguir els avatars de la psicologia col·lectiva del nostre poble, els efectes mentals diversos de la derrota, de l’ocupació franquista, de la desil·lusió dels que esperaven una altra cosa, de les reaccions viscerals, de les reaccions racionals, de l’aclotellament general, dels primers redreçaments, del retorn dels exiliats, de la lluita per sobreviure econòmicament. I sobretot, fer-se càrrec de l’ambient, l’ambient on es produïa tot allò. Em penso que va ser Brenan, l’any 1950 que va escriure que “España es una tirania moderada por la corrupción”. La corrupció, la ficció i la mentida omnipresents: “España es el monocultivo del camelo” em va dir el meu capità, l’any 1953.
Però la vida continuava. I si s’esqueia, els joves es disfressaven en ocasió del centenari del ferrocarril. Eren els mateixos que l’any anterior havien jugat fort a Montserrat o que tres anys després arriscaven d’anar a un penal militar o de caure a les grapes de la Brigada Político-Social.
Llegir el llibre de l’Hilari Raguer ens recorda, als que hi érem, moltes coses. No sé si pot arribar a aconseguir que els que no hi eren es puguin fer una mica d’idea de la situació. Evidentment, judicar el que es feia i es deia amb els criteris que avui imperen és condemnar-se a no entendre res de res. La primera condició per a entendre alguna cosa és oblidar la retòrica actual i tenir molt clar el fet que massivament dominava la mentalitat de l’època: que de cap manera era previsible a cap termini, ni molt menys òbvia, l’evolució que ha seguit el nostre país. El futur era absolutament barrat i incert. Només a partir d’intentar entendre això es pot valorar el que varen fer aquella gent en aquell moment.
La segona condició és examinar els documents i meditar els fets, els fets “tossuts”, innegables, que obliguen a pensar a qui n’és capaç. Per exemple: què significa el contacte de dos oficials de l’Exèrcit de la República acabats de retornar de l’exili, amb els fills d’una burgesia que havia anat, o havia hagut d’anar, a la “zona nacional”?
I una tercera cosa seria fixarse amb els noms que surten al llarg del text i establir-ne la trajectòria, estudiar els paràmetres de les respectives vides, i intentar entendre-les. És una feina potser més d’erudit i ja no tan interessant, però que convé tenir present per no fer, sobre aquests personatges, judicis superficials i prematurs.
...
He fet referència, abans, a la quasi necessària infidelitat de qualsevol memòria escrita anys després dels fets. És altíssimament improbable que el que ha viscut l’autor durant cinc, deu, vint o cinquanta anys no pesi d’alguna manera en el que està escrivint, àdhuc suposant el màxim d’imparcialitat i equanimitat. El gran valor d’aquest llibre radica en la seva radical objectivitat: tal dia em varen detenir, tal dia tal senyor va dir això, tal dia es va elaborar aquest document que aquí està fotografiat... Aquí hi ha les “coses” sobre les quals qui vulgui, pugui pensar i intentar entendre alguna cosa d’aquest període tan difícil d’entendre.