01/10/2012

Francesc de Verntallat. Icona i lideratge d’un pacte històric entre senyors i pagesos

Introducció

Francesc de Verntallat, un donzell que va viure al segle XV, ha estat considerat com una figura històrica polièdrica. Un dels trets més sorprenents del personatge és la seva mobilitat social. Però més que destacar aquest aspecte, aquest article voldria remarcar una altra característica rellevant de la seva vida: una extraordinària capacitat per perseverar, amb inferioritat de condicions, en unes negociacions entre pagesos i senyors que van ser llargues i dures, i també la lleialtat que mostrà al llarg del temps a la causa que defensava, la qual va ser l’alliberament, per part dels pagesos dits de remença, dels anomenats mals usos. Evidentment, el paper daltres personatges, com el rei, qualificats juristes, notaris i síndics pagesos, va ser també imprescindible en aquestes negociacions, però Verntallat, sens dubte, restarà conceptuat com una de les seves icones.

Intentaré que l’exemple històric d’aquestes llargues negociacions pugui ser una mostra exemplar i pedagògica en el present, a fi de poder encetar un futur millor. Vull recordar uns trets específics del caràcter català –el seny, el pactisme, l’energia interna– que es fan presents en aquesta història. En efecte, per una banda la paciència i persistència en les negociacions, cercant una via pacífica, en són un exemple eminent per sostenir un tarannà dialogant en els nostres dies. Per altra banda, a fi de reeixir en l’intent era necessari, per part de Verntallat, una forta fidelitat al partit dels pagesos. Fidelitat necessària, avui, a la societat catalana per preservar una cultura i uns valors, en un marc dialèctic entre la unitat i la diversitat, en un espai europeu (Le Goff, 2003). Però abans de continuar cal fer un petit resum del que va ser la vida de Verntallat, que, en gran mesura, és completament desconeguda per a la majoria de catalans amants de la història.

Semblança del personatge

Francesc Verntallat era de la Vall d’en Bas. Una època de la seva vida va treballar, com diuen les cròniques del seu temps, com un pagès: vivia de son laurar e cavar, cum ha hun sotil pagès (Solà-Morales, 1974: 400). També va ser un líder carismàtic. En temps de la Guerra Civil Catalana (1462-1472), que és també el de la primera guerra remença, va ser capità d’uns milers de pagesos. Defensà una causa justa que no li pertocava, ja que ell no era remença. Els pagesos de remença estaven lligats a la terra que conreaven i per marxar havien de pagar una redempció: es coneixia com el mal ús de la remença. A més del mal ús de remença n’hi havia cinc més: eixorquia, intestia, àrsia, cugucia i ferma d’espoli forçada. Va ser el capità de la zona anomenada la Muntanya (Garrotxa, Ripollès i part de la Selva), lluitant contra la Diputació del General (Generalitat), que tenia com a lloctinent Hug Roger III, comte de Pallars i últim representant de les dinasties catalanes.

Els reis pels quals va lluitar Verntallat, els magnats Joan II i el seu fill Ferran el Catòlic, el van apreciar i estimar, tot i que, en certa manera, es van aprofitar d’ell i dels seus homes. Joan II el va ennoblir fent-lo vescomte d’Hostoles i li va lliurar un extens territori o vescomtat. Ferran II li retirà, anys després, aquests privilegis. El seu lloctinent, Pere Joan Sala, fou fet presoner a la segona guerra remença i horriblement executat a Barcelona. Francesc Verntallat signà, en nom dels pagesos, la Sentència Arbitral de Guadalupe, document jurídic que posava fi a les lluites entre senyors i camperols. Aquesta sentència va ser la primera declaració jurídica a Europa de supressió de la servitud del feudalisme, inspirada teòricament en l’adscripció a la gleva del dret romà.

El paper dels juristes, dels síndics pagesos i dels reis

La lluita per aconseguir l’alliberació dels mals usos ha estat molt estudiat per molts autors. Es tracta d’unes reivindicacions que van començar a finals del segle xiv i que, de manera més contundent i persistent, es van mantenir al llarg del xv fins que hi van reeixir. De fet, Verntallat, apareix en escena l’any 1462 i es fa protagonista de les reivindicacions en l’últim terç de segle, d’una manera més activa durant els anys 1462 al 1486 i, més passivament, fins al 1494. Francesc de Verntallat serà el cabdill dels remences i assolirà un lideratge extraordinari.

Abans de 1462, quan va començar la guerra civil catalana i la primera guerra remença, les negocia-cions per solucionar la qüestió remença, alenades per la monarquia, van estar protagonitzades per molts homes. Els pagesos es veien aclaparats per un nombre excessiu de serveis i obligacions. No podien obtenir la redempció per la seva única iniciativa. En el fons de les seves consciències es feien càrrec de la injustícia d’unes prestacions que, si tenien una raó de ser en altres temps, ara quedaven fora de lloc. Homes de lleis com Tomàs Mieres i Jaume Serrolí els feien entendre els arguments racionals dels seus drets per disposar del domini útil de la terra i dels seus béns i persones (Golobardes, 1973a: 194).

Tomàs Mieres, fill d’uns menestrals de Girona, havia nascut l’any 1400 i s’havia iniciat en el dret a l’edat de 12 anys sota mestratge de Narcís de Sant Dionís. Va estudiar a Bolonya i Montpeller. L’any 1425 exercia d’advocat a Girona i va ser jutge del Consell Municipal de la ciutat. El 1444 es traslladava a viure a Barcelona, on començà la seva magna obra sobre les constitucions de Corts a Catalunya. En aquesta, hi proclamava terribles anatemes contra el rei i les Corts, autors de lleis injustes. Lautor nega que el pagès sigui un esclau, ja que posseeix el domini útil del mas. Mieres constata l’estat jurídic degradant dels pagesos de remença per la persistència dels mals usos i de les obligacions que comportaven els homenatges de fidelitat que els pagesos devien als seus senyors i els serveis que els havien de prestar. El jurista gironí va assessorar tots els reis i lloctinents que passarien per la ciutat de Barcelona: la reina Maria, Alfons el Magnànim, el Príncep de Viana, Joana Enríquez, Joan II, Joan de Lorena i el seu lloctinent el comte Vademunt conformen un currículum d’assessorament jurídic molt admirable. El seu prestigi professional estava per sobre de les lluites polítiques dels monarques.

Un altre dels juristes implicat, el notari Serrolí, usà la seva ciència jurídica per legitimar la causa remença. Era un dels consellers reials i dels pagesos. Ja a l’any 1448 va ser molt present a les convocatòries de pagesos que es van fer per tot el Principat de Catalunya, organitzades pel sindicat de camperols per nomenar síndics i procuradors dels pagesos remences. Serrolí sortia citat en més de 30 convocatòries. Jaume Ferrer, el vell, i Jaume Serrolí foren els encarregats de confeccionar les llistes finals de pagesos de 1448. Serrolí seria un home que s’implicaria totalment per la causa remença fins el punt de jugar-se la vida. Faria d’intermediari entre la reina Joana Enríquez i Francesc de Verntallat a fi que aquest fos nomenat capità general de la Muntanya.

L’extraordinari document de 1448 dóna fe de la capacitat dorganització dels pagesos en un sindicat. Hi va haver 553 reunions amb un total de 10.425 participants citats, tot i que a finals de 1449 havien signat 18.000 i s’esperava arribar als 20.000. Una mostra pacífica però contundent de l’interès i amplitud del moviment social reflectit en el document que es titulava Convocatòria dels homes de remença per a demanar en justícia l’abolició de la servitud i els mals usos.

El tercer element que participà en les negociacions va ser la reialesa. La bona sintonia entre els pagesos i la monarquia és la tesi de molts historiadors, entre ells, Jaume Vicens Vives i Santiago Sobrequés: «La línia general de la seva política agrària (Alfons el Magnànim) i, encara, de la seva política social tota, fou clarament favorable a les classes modestes i a l’emancipació dels pagesos, tal com ja ho havia estat la dels seus predecessors, els darrers reis de la Casa de Barcelona, i ho fóra la del seus successors Joan II i Ferran el Catòlic. Només quan les necessitats econòmiques o les conveniències polítiques de transacció amb les classes poderoses el constrenyeren, el rei aturà la seva política; però tot just salvat l’obstacle o, senzillament, desapareguda l’esperança de poder-lo salvar, tornà a la política tradicional de la monarquia catalana del segle xv, inspirada en principis morals elevats i basada en les doctrines dels grans juristes contemporanis, sobretot en la del seu conseller Tomàs Mieres» (Sobrequés, 1973a: 37).

Per tant, pagesos, juristes i reis feien causa comuna contra els que detectaven el domini directe de la terra, principalment els grans propietaris. Cal destacar, entre aquests, una part important dels nobles, però no es pot oblidar una part dels ciutadans amb propietats rurals i alguns elements eclesiàstics amb predis rellevants.

El paper de Verntallat

El 5 d’octubre de 1455, Alfons el Magnànim va publicar una Sentència Interlocutòria suspenent provisionalment la prestació dels mals usos i les servituds. Malgrat tot, els nobles, a canvi d’un subsidi de 400.000 lliures per les necessitats de la corona, van aconseguir que es retirés aquesta sentència. Però es va tornar a proclamar de nou el 9 de setembre de 1457, especificant els sis mals usos que quedaven suspesos temporalment. Cal tenir en compte que els pagesos, l’any 1448, per tenir les reunions i comptar amb l’ajuda del rei, van prometre al Magnànim 100.000 florins (Lluch, 2005: 392-395). Totes aquestes vacil·lacions arribarien amb major o menor força a la zona de la Muntanya. Els més primaris estarien força enfurismats. No hi ha res pitjor, quan ja te nhas fet la idea, que et retirin una promesa d’un bé. Molts es cansarien de tantes paraules. Per altres, si la remença no havia estat especialment enutjosa, cada cop els semblaria més repulsiva. La causa comuna i el malestar general aglutinarien els pagesos. Els remences cada cop eren més conscients de la seva força i de la injustícia dels mals usos. Juristes com Mieres i Serrolí donaven el necessari suport ideològic a la seva causa. Però calia lideratge.

D’altra banda, els senyors, seguien lluitant per aconseguir el cobrament de les prestacions dels pagesos. Per aquest fet, Joan II, a primers de juliol del 1460, havia enviat un document a les autoritats catalanes manifestant que alguns pagesos es queixaven de senyors que no respectaven la darrera suspensió dels mals usos i de la servitud dictada pel difunt rei Alfons l’any 1457 i promulgada pel seu successor el 15 de gener del 1458 (Monsalvatje, 1908: 32-33). Tanmateix, sembla que aquestes disposicions es van acatar i complir a la diòcesi de Girona (Lluch, 2005: 57). El príncep de Viana va seguir la mateixa política a favor dels remences i ordenava, el 28 d’agost de 1461, als senyors de Girona, una treva en les exigències dels seus drets.

L’any 1462 no va començar bé per a la causa dels remences. Tot i que, un mes abans, la reina Joana Enríquez havia fet extensible a tot Catalunya la provisió del difunt fillastre Carles de Viana, ordenant als senyors dels remences de Girona la treva en les exigències dels seus drets sota la pena de 1.000 florins d’or, les pressions del senyors tornaren amb força. Efectivament, el 5 de gener va revocar l’ordre. Probablement hi havia dues actuacions contraposades: la pressió de l’aristocràcia i l’actitud subversiva dels pagesos, que estaven força actius (Coll, 1953b: 57-59).

Precisament, els pagesos a finals de gener ja es congregaven a diferents indrets de la zona de la Muntanya disposats a enfrontar-se al cobrament de les prestacions i amenaçaven de rebre els receptors amb l’espasa a la mà i amb lançades (Sobrequés, 2006: 179). La reina, el dia 30, ordenava, en contraposició a aquestes manifestacions, que es recordés als pagesos l’obligació de pagar les tasques i els censos. Joana Enríquez, però, es mantenia fidel a la suspensió del 1458 i no deia res de cobrar els mals usos. La distinció entre pagar les tasques i els censos, i pagar, a més a més, els sis mal usos, era un punt clar per mostrar que la política de la monarquia seguia un criteri coherent (Coll, 1953b: 58-59). És a dir, una cosa era suprimir els sis mals usos i una altra era eliminar, a més a més, el pagament de totes les altres prestacions que pagaven els pagesos remences.

En aquests moments, la revolta dels remences estava ja molt organitzada i en pocs dies el protagonisme de Verntallat serà total. Però les coses no va ser senzilles. La revolta social es barrejaria amb una altra revolta política, de més volada, que donaria lloc a la guerra civil catalana que va durar de 1462 a 1472. Sigui com sigui, la monarquia, amb el suport d’una part dels nobles, en el partit de la Busca de Barcelona i en els pagesos, s’enfrontaria contra la Generalitat, una part dels nobles i el partit de la Biga de Barcelona. Dos dels líders més carismàtics, però enfrontats, van ser el comte Hug Roger de Pallars i Francesc de Verntallat. Els pagesos, i Verntallat amb ells, van escollir majoritàriament el bàndol de la monarquia, ja que tenia una llarga tradició de negociar millors condicions per als pagesos; tradició que mancava clarament a l’altre bàndol.

Una de les primeres víctimes d’Hug Roger va ser el notari Jaume Serrolí. El va penjar, sense un judici previ, de la branca d’un arbre en el camí de Hostalric a Girona. El partit de la monarquia va estar a punt de perdre la guerra en diverses ocasions; en el seu decurs molts hi van canviar de bàndol. Precisament el dos homes més fidels al seu respectius partits van ser Verntallat i el comte Hug Roger de Pallars. A Verntallat, se li van oferir molt bones condicions, que no va acceptar, per fer el tomb i deixar la causa pagesa òrfena de lideratge. La zona dita de la Muntanya, en mans pageses, va resultar irreductible durant el conflicte. Finalment Joan II i el seu fill Ferran el Catòlic, i els anomenats Verntallats, van guanyar la guerra. Però la qüestió remença va restar pendent de solució.

Dos anys després (1474) d’acabar la guerra, el rei va nomenar Verntallat com a Vescomte d’Hostoles. L’oferiment del títol ha estat considerat com una hàbil maniobra del monarca per restar protagonisme al líder dels camperols en un moment en què el rei volia disminuir les reivindicacions pageses. Tanmateix, Verntallat va protagonitzar, al 1475, dues manifestacions de força, conegudes com els fets de Corçà i de Constantins, a favor de l’abolició dels mals usos, que mostren la seva fidelitat a la causa social. De fet, durant els anys 1472-1482, la zona de la Muntanya és considerada pels historiadors com un lloc lliure de servituds per als pagesos. Els senyors, entretant, lluitaven per contrarestar la possible ofensiva de les reclamacions remences, de manera que, el 8 d’octubre del 1481, van aconseguir del rei, Ferran el Catòlic, la constitució titulada Com per lo senyor, mitjançant la qual quedava abolida la sentència anterior d’Alfons el Magnànim que afavoria els camperols. En la mateixa constitució es revoquen totes les donacions que havia fet Joan II amb motiu de la guerra civil. Per tant, Verntallat perd el títol i les possessions de vescomte d’Hostoles.

Pocs anys després, al 1484, el pagès Pere Joan Sala, lloctinent de Verntallat a l’anterior guerra, inicia una sublevació camperola que donarà lloc a la segona guerra remença, ara ja amb unes motivacions clarament socials. Verntallat no apareix a la documentació d’aquesta revolta però, quan, pel març de 1485, Pere Joan Sala és capturat i terriblement executat, el líder indiscutible dels pagesos torna a fer-se present en conquistar el Castell d’Hostoles, símbol i quarter general del partit dels remences.

És en aquest moment crític quan el rei decideix fer un pas endavant cercant una solució definitiva. Seran moltes les converses, reunions i viatges que hauran de fer els síndics pagesos per, liderats majoritàriament per Verntallat, cercar un camí viable d’entesa, però també de pau, amb els senyors. Entre ells es pot destacar el paper del mercader Llorens Espigol, del notari Marturià Amalric, dels pagesos Pere Antoni de Vilubí, Mateu Calm, Pere Pi i Pere Canya, però també de molts altres. El rei va voler reunir junts senyors i camperols per cercar una solució definitiva i els va citar a la cort, una cort que per les característiques de l’època era itinerant per les terres ibèriques. Verntallat va assegurar l’assistència a la reunió però no es va presentar a temps. El rei va ordenar als síndics Pere Canya i Pere Pi que anessin a cercar-lo a la llunyana vall garrotxina a fi d’assegurar-se la presència obligada del cabdill dels remences a la taula de negociació. Finalment es signava, el 21 dabril de 1486, a Guadalupe (Extremadura), la Sentència Arbitral que posava fi als mals usos. Entre les divuit persones que firmaren la sentència pel bàndol pagès el primer que signa és Francesc de Verntallat.

Tanmateix, la seva posada en pràctica no va estar exempta de feines i penúries. Ans al contrari. Van ser moltes les dificultats que van patir els síndics remences, però finalment la paraula remença va deixar d’utilitzar-se: a finals del quatre-cents els pagesos ja són tractats com olim de remença, és a dir, abans dits de remença, tal com s’especifica en el títol que ha de portar la impressió de la Sentència: Sentència dada entre los sèniores e los payeses olim de remença. En efecte, una de les estratègies que utilitzaran els síndics remences per donar a conèixer la Sentència va ser utilitzar la revolucionària impremta. El dimecres 12 de març del 1498, els pagesos van signar uns capítols amb l’impressor Joan Rosenbach per aconseguir 450 còpies de la Sentència de Guadalupe (Vicens, 1954: 243). D’aquesta manera, el gran invent del segle xv, la impremta, era utilitzat amb gran intel·ligència pels síndics dels remençes per fer conèixer i escampar per tot el país un document, la Sentència Arbitral de Guadalupe, que lliurava el Principat de la servitud de la gleva i dels antipàtics sis mals usos que havien estat vigents durant decennis (Vicens, 1954: 197).

El lideratge i actitud de Verntallat

Francesc de Verntallat era un donzell i per tant, tot i estar casat amb Joana Noguer, una remença de Batet de la Serra, no era d’aquesta condició. Tanmateix, es va vincular completament a les reivindicacions remences. Quan va començar la guerra, el 1462, la Generalitat li va oferir fer el tomb, en un interessant moment, convidant-lo a signar una coneguda concòrdia. No va caure en el parany. En la mateixa guerra, el duc de Calàbria, lloctinent de la Diputació, va voler fer tractes amb els de la Muntanya per tenir tota la província de Girona al seu favor. Un conegut capità general, el donzell Gabriel Xammar, company de Verntallat, no va dubtar d’acollir-se al tracte deixant la província de Girona molt exposada. En canvi, el cabdill dels remences i un altre capità principal, el donzell Pere des Bach, rebutjaren l’oferiment. Igualment, en acabar la guerra, el rei Joan II, quan va ennoblir-lo com a vescomte dHostoles, deixava a Verntallat en una particular posició respecte als seus companys i homes pagesos. Verntallat s’escapolí també d’aquesta particular posició social. L’eclipsi de la seva figura en la segona guerra remença es podria justificar, –no hi ha cap document que ho pugui mostrar–, com un distanciament d’una línia dura d’alguns pagesos més violents o exaltats. Però, al cap i a la fi, assumirà el seu rol. Finalment, cal destacar que aquest donzell, pròpiament el cabdill dels remences, va tenir una missió: la lluita contra els mals usos, que el significaria com a persona. Per tant, un motiu que pot explicar el seu lideratge és la fidelitat a la causa remença. Òbviament, es fa impossible jutjar les seves veritables intencions, però l’actitud persistent de lluitar per l’abolició dels mals usos el fan susceptible de ser considerat com una referència per als pagesos com a conseqüència d’una actitud coherent.

Un altre motiu per explicar el lideratge es pot relacionar –com ja apuntava l’erudit olotí Solà-Morales (Solà-Morales, 1974: 406)–, amb una xarxa familiar extensa i amb la circumstància de viure en un dels centres geogràfics principals de la revolta remença, com eren la Vall d’Hostoles, el Vescomtat de Bas i la baronia de Santa Pau. Es poden mostrar possibles relacions d’amistat i veïnatge que en consolidarien el lideratge. Igualment, per explicar la preeminència d’aquesta persona singular respecte als seus homes, es pot fer referència a una cultura molt arrelada de vassallatge. Com és conegut, les relacions de molts homes amb Verntallat es mate-rialitzaren en actes d’homenatge. Els pagesos de remença, culturalment parlant, estarien predisposats a guardar fidelitat a un home al qual havien retut homenatge; formava part de la seva mentalitat.

Però, no és possible explicar el lideratge de Verntallat tenint en compte només els lligams familiars, geogràfics i culturals. Francesc de Verntallat devia de tenir una interessant personalitat, uns dots personals que el fessin atractiu als seus homes o bé una mala sang que el fes realment temible. La documentació mostra un Verntallat proper a les necessitats dels seus homes, que concedeix privilegis i a qui s’hi atansa la gent per demanar-li justícia. No s’han trobat en lestudi de la seva vida, avalada per més de 300 documents, especials crueltats; únicament es troba en la dita documentació que havia fet penjar un estafeta.

En moltes ocasions, Verntallat va ser una clara referència per als seus contemporanis: els pagesos el consideren el seu cap; els reis el sol·liciten; els jurats de Girona li demanen ajuda o el citen com a prototip de senyor beneficiat injustament per la llarguesa de Joan II; Íñigo López de Mendoza acudeix a ell per aglutinar els pagesos en un darrer intent de concòrdia; Lluís Margarit proposa als consellers de la Diputació que Verntallat sigui un altre cop el capità de la Muntanya.

Tanmateix, els seus enemics el tenen per un veritable dimoni al qual cerquen per ajusticiar-lo. Durant alguns mesos és considerat una de les causes principals dels mals que pateix el Principat. La seva figura malèvola és exagerada i se li atribueixen més actes bèl·lics que els que realment va ser capaç de fer. Amb tot, aconsegueix escapolir-se d’un final cruel com el que van patir el notari Jaume Serrolí, el capità i donzell Gabriel Vilacetrú o el pagès Pere Joan Sala.

Per entendre el lideratge de Verntallat cal suposar que devia tenir unes veritables competències socials, amb tot el que comporta l’accepció de la paraula competència en el món educatiu i empresarial actual: la capacitat d’elaborar i mostrar, amb altres persones, comportaments orientats a integrar i enfortir un grup determinat. La competència participativa, per exemple, seria la d’organitzar i decidir. Verntallat mostraria un grau elevat en aquestes competències.

En major o menor grau i a la llum dels fets coneguts de la seva vida, cal suposar-li: habilitat per al lideratge i per influir en les decisions; visió de conjunt per actuar prudentment; cert pensament crític per avaluar l’entorn polític; persistència en la consecució d’objectius i ideals; relacions interpersonals per aglutinar les persones; autoestima per encarar amb fortalesa els diferents reptes i, finalment, empatia i tolerància davant les dificultats i obstacles (Freixa, 2010; Monzó, 2006: 26, 76-77).

També se li podria atribuir una altra competència, més elaborada i definida, la competència social-històrica, amb què hom seria capaç de tenir una consciència històrica. Amb un sentit social i ètic, orientaria el temps articulant el present amb el passat i el futur, complementant la comprensió dels paràmetres temporals amb una consciència moral. Aquesta competència, en el cas de Verntallat, estaria en relació amb un valor com el de la lleialtat, pel qual un home, en un moment determinat, el present, i tenint en compte unes conviccions o compromisos socials o personals que ha adquirit en el passat, pren una decisió que el condicionarà en el futur, valorant una sèrie de paràmetres –de pressions, de condicionaments, d’oportunitats– i sota la llum d’una consciència moral. Pensem que es pot avaluar Verntallat com una persona que té aquesta darrera competència que l’autora citada, Rosa Monzó, anomena com a «competència sociohistòrica», i que té un caire clarament personal i d’estabilitat. Més encara si es confronta amb les dificultats o contradiccions que va patir. És, pensem, un tret estable de la seva personalitat. Nosaltres ho definirem com una competència de persistència i lleialtat (Monzó, 2006: 26; 76-77).

L’explicació dels fets seguint un ordre cronològic és sovint la millor i, alguns cops, l’única manera d’entendre uns fets o unes persones. Moltes qüestions no tenen millor manera d’exposar-se si no és seguint una explicació seqüencial en el temps. En el cas de la vida d’aquest personatge, la narració cronològica ajuda a viure els esdeveniments tal com els va viure Verntallat. No és possible, en aquestes planes, mostrar el seu detall complet, però hi ha publicacions que la detallen fil per randa (cfr. Freixa, 2010). Així, es valora millor com la lluita remença, en durar molts anys, va implicar un autèntic esforç, amb tot el que va suposar de cansament i desànim; per altra banda es veu la persistència i perseverança de certes persones per aconseguir el final de l’alliberament dels mals usos. Les mateixes vicissituds que va patir Verntallat en ser nomenat vescomte d’Hostoles queden al seu lloc en tractar-les cronològicament i es poden jutjar amb més imparcialitat. El paper eclipsat del cabdill dels remençes en la segona guerra remença té un contrapunt evident en el seu protagonisme posterior amb la captura del castell d’Hostoles i les posteriors negociacions. Fins i tot la seva peresa mental o física per anar a la cort a veure el rei, per fer una concòrdia definitiva a Guadalupe entre pagesos i senyors, té una explicació evident si es tenen en compte diferents factors com són: el cansament en veure tantes reunions i promeses inútils; la intransigent actitud d’algunes senyories i d’algunes autoritats; els dubtes o vacil·lacions de la corona en certs moments crítics; els malentesos que produeix la pura comunicació; la mala maror produïda pels mateixos pagesos més exaltats; i, finalment, es pot valorar la possible edat avançada que ja tenia Verntallat per fer un llarg viatge.

En acabar

En el procés de negociació de l’abolició dels mals usos hi havia dues parts enfrontades: els senyors i els pagesos. El tema de discussió no era només econòmic, de misèria, que també ho era, sinó una qüestió social i cultural, de dignitat. Una dignitat que van entendre els pagesos gràcies a una llarga feina de conscienciació de juristes i lletrats. Ambdues parts bel·ligerants havien arribat després de tants anys a una fatiga total: els camperols no volien pagar perquè ja havien pagat massa, i els senyors, tot i que reconeixien que els sis mals usos eren dolents i precisament per això es deien mals usos, recordaven que els pagesos no feien més que queixar-se i negar-se a pagar el que en justícia havien de satisfer, i que, finalment, el paper que realitzaven era revoltar la terra. Evidentment hi havia elements que, positivament, cercaven altres vies i defugien aquest difícil diàleg.

En els moments de més cansament les friccions van ser violentes. Es poden quantificar les més importants, sovint exagerades per les mateixes parts implicades, i constatar que, en conjunt, són poques i raonables. Hi va haver molts més anys de pau que de guerra. Per tant, la capacitat per cercar una entesa pacífica és molt notable en tot el moviment camperol liderat per uns síndic pagesos que, sovint, sorprenen per la seva cultura (Sobrequés, 1978: 30). El seny i la paciència però també l’energia vital, la persistència, són elements destacats d’aquests homes.

Francesc de Verntallat, malgrat la condició de gentilhome, va ser a partir de 1462 el líder indiscutible dels pagesos remences però mai va negar que era membre de l’estament militar, concretament un donzell de la baixa noblesa. Tampoc els seus homes li van retreure en cap moment el seu rol so-cial. Aquest exemple i altres del mateix temps, amb altres consideracions col·laterals, fan possible una lectura diferent, segurament complementària, de la clàssica del materialisme dialèctic. La batalla principal no seria només, segons aquesta hipòtesi, una lluita econòmica, que també ho era, sinó una lluita cultural per recuperar una dignitat que veien menystinguda. Verntallat va fer possible, gràcies a una competència personal sociohistòrica i a la lleialtat per la causa remença, ser un pal de paller per cohesionar tant els homes com llurs nobles aspiracions.

Bibliografia

Alentorn, Jordi (DIR.). 2000. Els Remences. Verntallat i el seu temps. La Vall d’en Bas: Ajuntament de la Vall d’en Bas.
Alentorn, Jordi. 2000. “Els col·laboradors de Verntallat: Pere Antoni de Vilobí”, a Els Remences. Verntallat i el seu temps. La Vall d’en Bas: Ajuntament de la Vall d’en Bas.
Aurell Cardona, Jaume. 2005. La escritura de la memoria. València: Universitat de València.
Bennassar, Bartolomé. 1985. “Historia de las mentalidades”, a La Historiografia en Occidente desde 1945. Pamplona: Eunsa.
Camps i Arboix, Joaquim: 1955. Verntallat, cabdill dels remences. Barcelona: Aedos.
Canal i Roquet, Josep. 1986. “Els remences a les valls dHostoles i dAmer”, a Revista de Girona, núm. 118.
Canal i Roquet, Josep, i Homs, Mercè. 1996. “Verntallat i la Muntanya remença”, a l'Avenç, núm. 202.
Canal i Roquet, Josep, i Homs, Mercè. 2000. “La Vall d’Hostoles en temps dels remences”, a Els Remences. Verntallat i el seu temps. La Vall d’en Bas: Ajuntament de la Vall d’en Bas.
Cobos Fajardo, Antoni. 2001. Costums de Girona de Tomàs Mieres (S. XV). Girona: Biblioteca Rural.
Coll Julià, Núria. 1953. Doña Juana Enríquez. Lugarteniente real en Cataluña. 1461-1468, dos volums. Madrid: Consejo Superior de Investigaciones Científicas.
Cruz Cruz, Juan. 1985. “Dimensión individual y social del sujeto histórico”, a Las individualidades en la historia. Pamplona: Eunsa.
Feliu, Gaspar. 2010. La llarga nit feudal. València: PUV (Publicacions de la Universitat de València).
Freedman, Paul H. 1993. Els orígens de la servitud pagesa a la Catalunya medieval. Vic: Eumo editorial.
Freedman, Paul H. 2005. “Pròleg”, a Rosa Lluch, Els remences. La Senyoria de l’Almoina de Girona als segles XIV i XV. Girona: Associació d’Història Rural de les Comarques Gironines, Centre de Rercerca d’Història Rural de la Universitat de Girona.
Freixa Serra, Miquel. 2010. Francesc de Verntallat. Barcelona: editorial Base.
Golobardes Vila, Miquel. 1973. Els remences, dins el quadre de la pagesia catalana fins al segle XV, dos vol. Figueres: Edicions Biblioteca Palau de Perelada.
Homs i Brugarolas, Mercè. 2004. El Sindicat Remença de l'any 1448. Girona: Ajuntament de Girona.
Le Goff, Jacques. 2003. ¿Nació Europa en la Edad Media Crítica: Barcelona.
Ladero, Miguel Ángel. 1985. “Hombres y estructuras en la historia”, a Las individualidades en la historia. Pamplona: Eunsa.
Lluch Bramon, Rosa. 2005. Els remences. La Senyoria de l’Almoina de Girona als segles XIV i XV. Girona: Associació dHistòria Rural de les Comarques Gironines, Centre de Rercerca dHistòria Rural de la Universitat de Girona.
Martínez Ferrando, Jesús Ernesto. 1953. Catálogo de la Documentación de la Cancilleria regia de Pedro de Portugal (1464-1466). Madrid: Consejo Superior de Investigaciones Científicas.
Mieres, Tomàs. 2001 (S. XV). Costums de Girona. Edició crítica i traducció a càrrec d’Antoni Cobos Fajardo. Girona: Biblioteca Rural.
Monsalvatje i Fossas, Francesc. 1908. Els remences. Palafrugell: Estampa Palé.
Monzó Arévalo, Rosa. 2006. Concepto de competencia en la evaluación educativa. Mèxic: Publicaciones Cruz.
Moxó, Salvador De. 1985. “El factor individual en la formación del feudalismo”, a Las individualidades en la historia. Pamplona: Eunsa.
Permanyer Cases, Ignasi. 2000. “Genealogia de la família Verntallat de la Vall d’en Bas”, a Els Remences. Verntallat i el seu temps. La Vall d’en Bas: Ajuntament de la Vall d’en Bas.
Riquer, Martí De. 1963; 1968. Lletres de Batalla, 3 volums. Barcelona: Barcino.
Ruiz-Domènec, José Enrique. 2006. El reto del historiador. Barcelona: Ediciones Península.
Serra Ràfols, Elías. 1925. Fernando el Católico y los payeses de remensa: la solución del pleito agrario en Cataluña. Lleida: Tipografía mariana.
Sobrequés i Callicó, Jaume. 1975. Catálogo de la Cancilleria de Enrique IV de Castilla. Barcelona: Consejo Superior de Investigaciones Científicas.
Sobrequés i Vidal, Santiago, i Sobrequés i Callicó, Jaume. 1973. La guerra civil catalana del segle XV, dos volums. Barcelona: Edicions 62.
Sobrequés i Vidal, Santiago. 2006 (1951). Joan Margarit i Pau. Girona: editorial Base. Obra pòstuma escrita al 1951.
Solà-Morales, Josep Maria De. 1974. “El matrimonio de Verntallat, su descendencia y su círculo familiar”, a Anales del Instituto de Estudios Gerundenses. Girona.
Solà-Morales, Josep Maria De. 1988. “Altres notícies sobre Verntallat. La creació del Consolat al Vescomtat de Bas”, a VI Assemblea d’Estudis sobre el Comtat de Besalú.
Solà-Morales, Josep Maria De. 1992. “Notícies sobre Francesc de Verntallat”, a Medievalia, núm. 10, p. 403-412. Barcelona: Universitat de Barcelona.
Vicens Vives, Jaume. 1940. “Francisco de Verntallat, vizconde de Hóstoles”, a Destino, núm. 174, 11 de maig de 1940. Barcelona.
Vicens Vives, Jaume. 1954. El Gran Sindicato Remensa. Madrid: Consejo Superior de Investigaciones Científicas.
Vicens Vives, Jaume 1978 (1954). Historia de los remensas en el siglo XV. Barcelona: Vicens Vives.

Quadres

Guerra Civil Catalana 1462-1472. Grups en lluita.
Camperols liderats per Verntallat.
Partit de la Busca de Barcelona.
Una part dels nobles.
Joan II, Joana Enríquez (pares de Ferran el Catòlic).
Diputació del General. Generalitat.
Partit de la Biga de Barcelona.
Una part dels nobles liderats per Hug Roger.
Els anomenats «reis intrusos», és a dir, Enric IV de Castella, Pere de Portugal i Renat d'Anjou.
Reis i lloctinents del segle XV relacionats amb la qüestió remença. Anys de regnat.
Monarquia Trastàmara. Els anomenats reis intrusos
Alfons el Magnànim (1416-1458) & Maria de Castella
Joan II (1458-1479) & Joana Enríquez
Carles, Príncep de Viana
Ferran el Catòlic (1479-1516)
Enric IV de Castella (1462-1463)
Pere IV de Portugal (1463-1466)
Renat I d'Anjou el Bo (1466-1472)

Documents jurídics citats

1448. Convocatòria dels homes de remença per a demanar en justícia labolició de la servitud i els mals usos.
1455, octubre 5. Sentència Interlocutòria. Alfons el Magnànim.
Reiteració de la Sentència.
1457, setembre 9. Nova proclamació de la Sentència Interlocutòria. Alfons el Magnàmim.
1460, juliol. Document recordatori de la Sentència Interlocutòria. Joan II.
1461, agost 28. Ordre als Senyors de Girona per mantenir la treva en les exigències dels seus drets. Príncep de Viana.
1461, desembre. Extensió i ratificació de l’Ordre al Senyors de Girona a tot el Principat. Joana Enríquez.
1462, gener 5. Revocació de l’ordre anterior. Joana Enríquez.
1481, octubre 8. Com per lo Senyor. Ferran el Catòlic.
1486, d’abril 21. Sentència Arbitral de Guadalupe. Ferran el Catòlic.
Un dels últims treballs referencials és el de Gaspar Feliu. Cfr. bibliografia.
Conferència de Josep Canal Roquet a la facultat de dret de la UdG del 20 de desembre de 2000: Tomàs Mieres i la seva intervenció en el conflicte remença.
Cfr. Hinojosa, 2003: 24-25; Sobrequés, 1973b: 37; Coll, 1953a: 259; Coll, 1953b: doc 14; ACA AR, CR, caixa 6, doc 104, 110, 157, 175.
Homs, 2004: 12.