Francesc de Verntallat. Icona i lideratge d’un pacte històric entre senyors i pagesos
Miquel Freixa
Editorial Base, Barcelona, 2010
Com ha esdevingut diversos cops a Catalunya, al segle xv van coincidir i es van barrejar un conflicte polític amb conflictes socials. El primer va ser la guerra civil, en què una part del país va lluitar contra el creixent cesarisme dels monarques Trastàmara, dinastia castellana successora, com a resultat del Compromís de Casp, dels Comtes de Barcelona. Aquests governaven tot acceptant que les lleis es feien a les Corts i que els sobirans eren els primers que les havien de respectar. Aquesta limitació del poder del sobirà és el que els Trastàmara tendien a liquidar. Enfront d’això, una part del país es va aixecar i un altra part va donar suport al rei. Una part dels nobles, el partit de la Biga de Barcelona i la Generalitat formaven un bàndol. Un altre grup de nobles, el partit de la Busca de Barcelona i els camperols liderats per Verntallat formaven l’altre bàndol.
La guerra remença va començar el 1462, encara que les tensions violentes s’havien iniciat sobre 1380-1390. La gerra civil ja havia començat el 1461. El mateix any 1462, la Generalitat, amb representants dels pagesos i dels senyors, elaboraren un projecte de concòrdia que fracassà, per alguns per intrigues del rei, que desitjava mantenir viu el conflicte per comptar amb els remences al seu costat, per d’altres perquè els pagesos no es fiaven de la Generalitat, dominada com estava pels senyors propietaris de les terres, poc propensos a fer-los justícia.
El fet és que Verntallat i els remences van lluitar al costat del rei Joan contra els representants de la terra, que s’oposaven a l’autoritarisme monàrquic que menystenia les lleis del país. L’efecte d’això ha estat que alguns historiadors han tingut com a punt de partida una clara antipatia a Verntallat, com si es tractés d'un traïdor a la pàtria.
No és el cas de Miquel Freixa. Ell concentra la seva atenció i la seva simpatia en les actuacions i en la personalitat de Verntallat, la qual cosa té una sobrada justificació en tres coses: la importància de la lluita remença, de la qual Vicens Vives diu que és «la primera experiència revolucionària europea de gran estil», en la justícia de la seva causa i en la notable personalitat de Verntallat, així com en la coherència i continuïtat de les seves actuacions.
El tema, Verntallat i la lluita remença, compta amb una llarga tradició d’estudis, com es pot veure en l’àmplia bibliografia citada en el llibre. L’autor la recull i la continua en base a una abundosa investigació de fons primàries.
El llibre va ser inicialment una tesi doctoral presentada a la Facultat d’Humanitats de la Universitat Internacional de Catalunya. Va ser dirigida per Jaume Aurell i defensada davant d’un tribunal en què eren, entre d’altres, Jaume Sobrequés i José Enrique Ruiz-Domènec. Una tesi doctoral tendeix a garantir els requisits de rigor acadèmic, com és en el cas que ens ocupa, però no la qualitat literària, l’agilitat i la fluïdesa de la lectura, els aspectes dels quals l’autor n’ha tingut cura. No endebades el seu treball s’inscriu en el nou corrent historiogràfic del narrativisme.
El llibre es compon de tres parts. En la primera aprenem quina era la família de Verntallat i en quin ambient es movia, amb la qual cosa tenim una primera aproximació al personatge i també al lloc i a l’època. Aquests són els títols d’alguns capítols: «La Vall d’en Bas, 1427 i 1428», «La nissaga dels Puigpardines, 986-1300», «Jueus i esclaus», «La feina del camp», «Cavallers i donzells». La segona part, «Esclat, 1462-1472» s’ocupa de la guerra remença que es va desenvolupar durant aquest decenni, barrejada amb la guerra civil. La tercera, «Compromís, 1472-1500» cobreix el període de 14 anys entre el final de la guerra, quan la decisió sobre els mals usos va romandre pendent, i la Sentència Arbitral de Guadalupe (1486) i més enllà, fins 1500, amb la descripció d’episodis de l’aplicació de la sentència.
El perfil de la clau interpretativa de l’autor tal vegada es pot dibuixar veient el tractament que dóna a diversos personatges i esdeveniments. Alguns d’ells són els següents: juristes que van intervenir en la lluita remença creient realment en la injustícia dels mals usos i motivats per aquesta convicció més que per interessos econòmics o polítics; remences que van actuar més per defensar la dignitat dels pagesos que per qüestions pràctiques; el mateix Verntallat, membre de la petita noblesa, mogut per la justícia de la causa que defensava i per la seva fidelitat a la monarquia. Això no vol dir que l’autor menystingui les dimensions econòmiques, polítiques o militars, però diria que la seva ànima tendeix a mantenir una atenció preferent a les conviccions i als valors de les persones com a orientadors i vertebradors de l’acció.
A vegades, crec, amb una certa simplificació. Per exemple, quan analitza el fet que Verntallat no signés la concòrdia proposada per la Generalitat. Com el mateix autor comenta, si l’hagués signada, Verntallat hauria lluitat al costat de la Generalitat i el resultat de la guerra civil hauria estat probablement diferent. L’autor considera que el comportament de Verntallat s’ha de explicar com una opció ètica i sincera perquè era lleial als reis, que havien afavorit als remences al llarg del segle xv. Sembla, però, que Verntallat no mirava solament al passat sinó que mirava també cap al present i al futur tot comptant amb el suport de la monarquia. Això es més interès que fidelitat, o les dues coses. Un interès legítim i una opció probablement racional perquè la Generalitat estava dominada per una oligarquia nobiliària i eclesiàstica poc favorable a tractar amb justícia els pagesos, per la qual cosa podia establir pactes poc fiables. Però l’opció va més enllà de les qüestió remença, ja que es posava al costat d’una monarquia autocràtica i perquè d’aquesta manera participava en la divisions del país tot lluitant contra les seves institucions més representatives encara que molt imperfectes. La causa del Verntallat, la causa dels remences, era justa, però la qualitat ètica de la seva lluita no es pot establir deixant de banda una visió política global.