Fragments escollits de la joia de l'evangeli del papa Francesc

El text que proposo en aquest article és, com diu el títol, un conjunt de fragments escollits de l’exhortació apostòlica del Papa Francesc Evangelii gaudium. M’ha semblat adient presentar amb aquest format el més destacable d’aquest document.

La idea de fer-ho així la vaig trobar en un suplement dominical de La Vanguardia, en què van aparèixer pensaments destacats del Papa Francesc sobre diversos temes. Amb algunes diferències, tanmateix. Els fragments que presentem són sempre sencers, és a dir, no estan trets de context, i estan emmarcats amb un títol, que és el que correspon a la mateixa exhortació apostòlica. També estan numerats, de manera que es pot contrastar sempre amb el context. Hi ha també altres raons.

En primer lloc, es tracta d’un document força extens (segurament massa), en què es parla de temes molt diversos. Gairebé tots els documents pontificis o episcopals tenen el mateix defecte: són excessivament llargs. Abreujar-ne el contingut i la lectura sempre és d’agrair.

En segon lloc, en voler abordar massa temes, fa que no se’n tracti cap en profunditat i es quedi sovint en una superficialitat inconcreta. Amb això no vull dir que no sigui interessant el que s’hi diu, sinó que es queda en generalitzacions que no aprofundeixen els temes que aborden. Faltarien anàlisis més rigoroses que donessin suport a les afirmacions que es fan, les quals són del tot pertinents.

En tercer lloc, aquesta exhortació apostòlica, com gairebé tots els documents procedents del magisteri, barregen gèneres literaris que en dificulten la lectura: gèneres descriptius, exhortatius, doctrinals, teològics. Caldria mantenir-se en un únic gènere literari.

M’ha semblat que, d’aquesta manera, es pot donar a conèixer l’essencial d’aquesta exhortació. També se’n pot fer una lectura selectiva sense necessitat de seguir fil per randa tots els enunciats. Espero que amb aquesta pauta de lectura l’exhortació del Papa Francesc, que d’altra banda té aspectes molt interessants, no resulti tan feixuga i, si el lector ho desitja, pugui completar pel seu compte la lectura sencera del document.

Alegria que es renova i es comunica

2. El gran risc del món actual, amb la seva múltiple i aclaparadora oferta de consum, és una tristesa individualista que brota del cor còmode i avar, de la recerca malaltissa de plaers superficials, de la consciència aïllada. Quan la vida interior es tanca en els propis interessos, ja no hi ha espai per als altres, ja no hi entren els pobres, ja no s’hi escolta la veu de Déu, ja no s’hi gaudeix de la dolça joia del seu amor, ja no hi batega l’entusiasme de fer el bé. Els creients també corren aquest risc, cert i permanent. Molts hi cauen i es converteixen en éssers ressentits, queixosos, sense vida. Aquesta no és l’opció d’una vida digna i plena, aquest no és el desig de Déu per a nosaltres, aquesta no és la vida en l’Esperit que brota del cor de Crist ressuscitat.

La dolça i confortadora joia d’evangelitzar

9. El bé tendeix sempre a comunicar-se. Tota experiència autèntica de veritat i de bellesa busca per si mateixa la seva expansió, i qualsevol persona que visqui un profund alliberament adquireix major sensibilitat davant les necessitats dels altres. Comunicant-lo, el bé s’arrela i es desenvolupa. Per això, qui vulgui viure amb dignitat i plenitud no té altre camí que reconèixer l’altre i cercar el seu bé. No haurien d’estranyar-nos, doncs, algunes expressions de sant Pau: “L’amor de Crist ens obliga” (2 Co 5,14): “Ai de mi si no anunciés l’evangeli” (1 Co 9,16).

Proposta i límits d’aquesta exhortació

16. Vaig acceptar amb gust la petició dels Pares sinodals de redactar aquesta exhortació. En fer-ho, recullo la riquesa dels treballs del Sínode. També he consultat diverses persones, i procuro, a més, expressar les preocupacions que em mouen en aquest moment concret de l’obra evangelitzadora de l’Església. Són innombrables els temes relacionats amb l’evangelització del món actual que podrien desenvolupar-se aquí. Però he renunciat a tractar detalladament aquestes múltiples qüestions que han de ser objecte d’estudi i acurat aprofundiment. Tampoc no crec que hagi d’esperar-se del magisteri papal una paraula definitiva o completa sobre totes les qüestions que afecten l’Església i el món. No és convenient que el papa reemplaci els episcopats locals en el discerniment de totes les problemàtiques que es plantegen en els seus territoris. En aquest sentit, percebo la necessitat d’avançar en una saludable “descentralització”.

Una impostergable renovació espiritual

32. Com que sóc cridat a viure el que demano als altres, també haig de pensar en una conversió del papat. Em correspon, com a Bisbe de Roma, estar obert als suggeriments que s’orientin a un exercici del meu ministeri que el faci més fidel al sentit que Jesucrist volgué donar-li i a les necessitats actuals de l’evangelització. El Papa Joan Pau II va demanar que l’ajudessin a trobar “una forma d’exercici del primat que, sense renunciar de cap manera a l’essencial de la seva missió, s’obri a una situació nova”. Hem avançat poc en aquest sentit. També el papat i les estructures centrals de l’Església universal necessiten escoltar la crida a una conversió pastoral. El Concili Vaticà II va expressar que, de manera anàloga a les antigues Esglésies patriarcals, les conferències episcopals poden “desenvolupar una obra múltiple i fecunda, a fi que l’afecte eclesial tingui una aplicació concreta”. Però aquest desig no es va realitzar plenament, en el sentit que encara no s’ha explicitat suficientment un estatut de les conferències episcopals que les concebi com a subjectes d’atribucions concretes, incloent-hi també alguna autèntica autoritat doctrinal. Una excessiva centralització, més que ajudar, complica la vida de l’Església i la seva dinàmica missionera.

Des del cor de l’evangeli

34. Si pretenem posar-ho tot en clau missionera, això també val per a la manera de comunicar el missatge. En el món d’avui, amb la velocitat de les comunicacions i la selecció interessada de continguts que realitzen els mitjans, el missatge que anunciem corre més que mai el risc d’aparèixer mutilat i reduït a algun dels seus aspectes secundaris. D’aquí que algunes qüestions que formen part de l’ensenyament moral de l’Església quedin fora del context que els dóna sentit. El problema més gros es produeix quan el missatge que anunciem apareix identificat amb aquests aspectes secundaris que, sense deixar de ser importants, per ells mateixos no manifesten el cor del missatge de Jesucrist. Llavors convé ser realistes i no donar per suposat que els nostres interlocutors coneixen el rerefons complet del que diem o que poden connectar el nostre discurs amb el nucli essencial de l’Evangeli que li atorga sentit, bellesa i atractiu.

39. Així com l’organicitat entre les virtuts impedeix d’excloure’n cap de l’ideal cristià, cap veritat no és negada. Cal no mutilar la integritat del missatge de l’Evangeli. És més, cada veritat es comprèn més bé si es posa en relació amb l’harmoniosa totalitat del missatge cristià, i en aquest context totes les veritats tenen la seva importància i s’il·luminen les unes a les altres. Quan la predicació és fidel a l’Evangeli, es manifesta amb claredat la centralitat d’algunes veritats i queda clar que la predicació moral cristiana no és una ètica estoica, és més que una ascesi, no és una mera filosofia pràctica ni un catàleg de pecats i errors. L’Evangeli convida primer de tot a respondre al Déu amant que ens salva, reconeixent-lo en els altres i sortint de nosaltres mateixos per buscar el bé de tots. Aquesta invitació en cap circumstància no ha de quedar a l’ombra! Totes les virtuts estan al servei d’aquesta resposta d’amor. Si aquesta invitació no brilla amb força i atractiu, l’edifici moral de l’Església corre el perill de convertir-se en un castell de cartes, i aquí rau el nostre pitjor perill. Perquè no serà pròpiament l’Evangeli el que s'anunciï, sinó alguns accents doctrinals o morals que procedeixen de determinades opcions ideològiques. El missatge perillarà de perdre la seva frescor i deixarà de tenir “olor d’Evangeli”.

La missió que s’encarna en els límits humans

41. Al mateix temps, els enormes i veloços canvis culturals requereixen que prestem una constant atenció per intentar expressar les veritats de sempre en un llenguatge que permeti advertir la seva permanent novetat. En efecte, en el dipòsit de la doctrina cristiana “una cosa és la substància i una altra la manera de formular-ne l’expressió”. A vegades, escoltant un llenguatge completament ortodox, allò que els fidels reben, a causa del llenguatge que ells fan servir i entenen, és quelcom que no respon al veritable Evangeli de Jesucrist. Amb la sana intenció de comunicar-los la veritat sobre Déu i sobre l’ésser humà, en algunes ocasions els donem un fals déu o un ideal humà que no és veritablement cristià. D’aquesta manera, som fidels a una formulació, però no en donem la substància. Aquest és el risc més greu.

43. En el seu constant discerniment, l’Església també pot arribar a reconèixer costums propis no directament lligats al nucli de l’Evangeli, alguns molt arrelats al nucli de la història, que avui ja no són interpretats de la mateixa manera i el missatge dels quals no sol ser percebut adequadament. Poden ser bonics, però ara no presten el mateix servei amb vista a la transmissió de l’Evangeli. No tinguem por de revisar-los. De la mateixa manera, hi ha normes o preceptes eclesials que poden haver estat molt eficaços en altres èpoques però que ja no tenen la mateixa força educativa com a formes de vida. Sant Tomàs destacava que els preceptes donats per Crist i els Apòstols al Poble de Déu “són poquíssims”. Citant sant Agustí, advertia que els preceptes afegits per l’Església posteriorment han d’exigir-se amb moderació “per a no fer més feixuga la vida als fidels” i convertir la nostra religió en un esclavatge, quan “la misericòrdia de Déu volgué que fos lliure”. Aquest advertiment, fet uns quants segles enrere, té una tremenda actualitat. Hauria de ser un dels criteris a considerar a l’hora de pensar una reforma de l’Església i de la seva predicació que permeti realment arribar a tothom.

Una mare de cor obert

49. Sortim, sortim a oferir a tothom la vida de Jesucrist. Repeteixo aquí per a tota l’Església el que moltes vegades he dit als sacerdots i laics de Buenos Aires: m’estimo més una Església accidentada, ferida, tacada per haver sortit al carrer, que no pas una Església malalta pel tancament i la comoditat d’aferrar-se a les pròpies seguretats. No vull una Església preocupada per ser el centre i que acabi clausurada en un embolic d’obsessions i procediments. Si una cosa ha d’inquietar-nos santament i preocupar la nostra consciència, és que tants germans nostres visquin sense la força, la llum i el consol de l’amistat amb Jesucrist, sense una comunitat de fe que els contingui, sense un horitzó de sentit i de vida. Més que la por d’equivocar-nos, espero que ens mogui la por de recloure’ns en les estructures que ens donen una falsa contenció, en les normes que ens converteixen en jutges implacables, en els costums en què ens sentim tranquils, mentre a fora hi ha una multitud famolenca i Jesús ens repeteix sense cansar-se: “Doneu-los menjar vosaltres mateixos” (Jo 6,37).

Alguns desafiaments del món actual

52. La humanitat viu en aquest moment un tomb històric, que podem veure en els avenços que es produeixen en diversos camps. Són de lloar les millores que contribueixen al benestar de la gent, com per exemple, en l’àmbit de la salut, de l’educació i de la comunicació. Tanmateix, no podem oblidar que la majoria dels homes i dones del nostre temps viu precàriament el dia a dia, amb conseqüències funestes. Algunes patologies augmenten. La por i la desesperació s’apoderen del cor de nombroses persones, fins en els anomenats països rics. La joia de viure, sovint s’apaga; la falta de respecte i la violència creixen; la desigualtat és cada vegada més patent. Cal lluitar per viure i, freqüentment, per viure amb poca dignitat. Aquest canvi d’època s’ha generat pels enormes salts qualitatius, quantitatius, accelerats i acumulatius que es donen en el desenvolupament científic, en les innovacions tecnològiques i en les seves veloces aplicacions en distints camps de la natura i de la vida. Som en l’era del coneixement i de la informació, font de noves formes d’un poder moltes vegades anònim.

No a una economia de l’exclusió

53. Així com el manament de “no matar” posa un límit clar per a assegurar el valor de la vida humana, avui hem de dir “no a una economia de l’exclusió i la desigualtat”. Aquesta economia mata. No pot ser que no sigui notícia que mor de fred un ancià que té per casa el carrer i que sí que ho sigui una caiguda de dos punts a la borsa. Això és exclusió. No es pot tolerar més que es llenci menjar quan hi ha gent que passa fam. Això és desigualtat. Avui tot entra dins el joc de la competitivitat i de la llei del més fort, en què el poderós es menja el més feble. Com a conseqüència d’aquesta situació, grans masses de la població es veuen excloses i marginades: sense treball, sense horitzons, sense sortida. Hom considera l’ésser humà en si mateix com un bé de consum, que es pot usar i després llençar. Hem iniciat la cultura del “descartament”, que, a més, és promoguda. Ja no es tracta simplement del fenomen de l’explotació i de l’opressió, sinó d’una cosa nova. Els exclosos no són “explotats” sinó rebuigs, “sobrants”.

54. En aquest context, alguns encara defensen les teories del “vessament”, que suposen que tot creixement econòmic, afavorit per la llibertat de mercat, aconsegueix provocar per si mateix major equitat i inclusió social en el món. Aquesta opinió, que mai no ha estat confirmada pels fets, expressa una confiança bastant ingènua en la bondat dels qui detenen el poder econòmic i en els mecanismes sacralitzats del sistema econòmic imperant. Mentrestant, els exclosos continuen esperant. Per a poder sostenir un estil de vida que exclou altres persones, o per a poder entusiasmar-se amb aquest ideal egoista, s’ha desenvolupat una globalització de la indiferència. La cultura del benestar ens anestesia i perdem la calma si el mercat ofereix alguna cosa que encara no hem comprat, mentre totes aquestes vides truncades per falta de possibilitats ens semblen un mer espectacle que de cap manera no ens altera.

No a la nova idolatria del diner

55. Una de les causes d’aquesta situació es troba en la relació que hem establert amb el diner, ja que acceptem pacíficament el seu predomini sobre nosaltres i les nostres societats. La crisi financera que travessem ens fa oblidar que en el seu origen hi ha una profunda crisi antropològica: la negació de la primacia de l’ésser humà! Hem creat nous ídols. L’adoració de l’antic vedell d’or (Ex. 32, 1-35) ha trobat una versió nova i despietada en el fetitxisme del diner i en la dictadura de l’economia sense un rostre i sense un objectiu veritablement humà. La crisi mundial, que afecta les finances i l’economia, posa de manifest els seus desequilibris i, sobretot, la greu mancança de la seva orientació antropològica que redueix l’ésser humà a una de sola de les seves necessitats: el consum.

56. Mentre els guanys d’uns pocs creixen exponencialment, els de la majoria es queden cada vegada més lluny del benestar d’aquesta minoria feliç. Aquest desequilibri prové d’ideologies que defensen l’autonomia absoluta dels mercats i l’especulació financera. D’aquí que neguin el dret de control dels Estats, encarregats de vetllar pel bé comú. S’instaura una nova tirania invisible, a vegades virtual, que imposa, de forma unilateral i implacable, les seves lleis i les seves regles. A més, el deute i els seus interessos allunyen els països de les possibilitats viables de la seva economia i els ciutadans del seu poder adquisitiu real. A tot això s’hi afegeix una corrupció ramificada i una evasió fiscal egoista, que ha assumit dimensions mundials. L’afany de poder i l’afany de tenir no coneixen límits. En aquest sistema, que tendeix a fagocitar-ho tot amb vista a acréixer beneficis, qualsevol cosa que sigui fràgil, com el medi ambient, queda indefensa davant els interessos del mercat divinitzat, convertits en regla absoluta.

57. Darrere aquesta actitud s’amaga el refús de l’ètica i el refús de Déu. L’ètica sol ser mirada amb cert menyspreu burleta. És considerada contraproduent, massa humana, perquè relativitza el diner i el poder. Se sent com una amenaça, ja que condemna la manipulació i la degradació de la persona. En definitiva, l’ètica porta a un Déu que espera una resposta compromesa que està fora de les categories del mercat. Per a aquestes, si són absolutitzades, Déu és incontrolable, immanejable, àdhuc perillós, perquè crida l’ésser humà a la seva plena realització i a la independència de qualsevol tipus d’esclavitud. L’ètica –una ètica no ideologitzada– permet crear un equilibri i un ordre social més humà. En aquest sentit, animo els experts financers i els governants dels països a considerar les paraules d’un savi de l’antiguitat: “No compartir amb els pobres els propis béns és robar-los i prendre’ls la vida. No són nostres, els béns que tenim, sinó seus”.

58. Una reforma financera que no ignori l’ètica requeriria un canvi d’actitud enèrgic per part dels dirigents polítics, a qui exhorto a afrontar aquest repte amb determinació i visió de futur, sense ignorar, per descomptat, l’especificitat de cada context. El diner ha de servir i no governar! El Papa estima tothom, rics i pobres, però té l’obligació, en nom de Crist, de recordar que els rics han d’ajudar els pobres, respectar-los, promocionar-los. Us exhorto a la solidaritat desinteressada i a un retorn de l’economia i les finances a una ètica en favor de l’ésser humà.

No a la desigualtat que genera violència

59. Avui en molts llocs es reclama major seguretat. Però fins que no es reverteixin l’exclusió i la desigualtat dins una societat i entre els distints pobles serà impossible eradicar la violència. Hom acusa de la violència els pobres i els pobles pobres, però sense igualtat d’oportunitats les diverses formes d’agressió i de guerra trobaran un brou de cultiu que tard o d’hora provocarà la seva explosió Quan la societat –local, nacional o mundial– abandona a la perifèria una part d’ella mateixa, no hi haurà programes polítics ni recursos policials o d’intel·ligència que puguin assegurar indefinidament la tranquil·litat. Això no passa solament perquè la desigualtat provoca la reacció violenta dels exclosos del sistema, sinó perquè el sistema social i econòmic és injust en la seva arrel. Així com el bé tendeix a comunicar-se, al mal consentit, que és la injustícia, tendeix a expandir la seva potència danyosa i a soscavar silenciosament les bases de qualsevol sistema polític i social per més sòlid que sembli. Si cada acció té conseqüències, un mal enquistat en les estructures d’una societat té sempre un potencial de dissolució i de mort. És el mal cristal·litzat en estructures socials injustes, a partir del qual no pot esperar-se un futur millor. Som lluny de l’anomenada “fi de la història”, ja que les condicions d’un desenvolupament sostenible i en pau encara no estan adequadament plantejades i realitzades.

Alguns desafiaments culturals

64. El procés de secularització tendeix a reduir la fe i l’Església a l’àmbit privat i íntim. A més, en negar tota transcendència, ha produït una creixent deformació ètica, un afebliment del sentit del pecat personal i social i un progressiu augment del relativisme, que ocasionen una desorientació generalitzada, especialment en l’etapa de l’adolescència i la joventut, tan vulnerable als canvis. Com bé indiquen els bisbes dels Estats Units d’Amèrica, mentre l’Església insisteix en l’existència de normes morals objectives, vàlides per a tothom, “hi ha qui presenta aquest ensenyament com a injust, això és, com a oposat als drets humans bàsics. Tals al·legats solen provenir d’una forma de relativisme moral que va unida, no sense inconsistència, a una creença en els drets absoluts dels individus. Des d’aquest punt de vista hom percep l’Església com si promogués un prejudici particular i com si interferís amb la llibertat individual”. Vivim en una societat de la informació que ens satura indiscriminadament de dades, totes en el mateix nivell, i acaba duent-nos a una tremenda superficialitat a l’hora de plantejar les qüestions morals. Per consegüent, esdevé necessària una educació que ensenyi a pensar críticament i que ofereixi un camí de maduració en valors.

No al pessimisme estèril

86. És cert que en alguns llocs s’ha produït una “desertificació” espiritual, fruit del projecte de societats que volen construir-se sense Déu o que destrueixen les seves arrels cristianes. Allí “el món cristià s’està fent estèril, i s’esgota com una terra sobreexplotada, que es converteix en sorra”. En altres països, la resistència violenta al cristianisme obliga els cristians a viure la seva fe gairebé d’amagat en el país que estimen. Aquesta és una altra forma molt dolorosa de desert. També la mateixa família o el mateix lloc de treball pot ser aquest ambient àrid on cal conservar la fe i mirar d’irradiar-la. Però “precisament a partir de l’experiència d’aquest desert, d’aquest buit, és com podem descobrir novament la joia de créixer, la seva importància vital per a nosaltres, homes i dones. En el desert es torna a descobrir el valor del que és essencial per a viure; així, en el món contemporani, són molts els signes de la set de Déu, del sentit últim de la vida, sovint manifestats de forma implícita o negativa. I en el desert es necessiten sobretot persones de fe que, amb la seva pròpia vida, indiquin el camí cap a la Terra promesa i d’aquesta manera mantinguin viva l’esperança”. En tot cas, allí som cridats a ser persones-càntirs per a donar beguda als altres. A vegades el càntir es converteix en una feixuga creu, però va ser precisament a la creu on, traspassat, el Senyor ens va lliurar com a font d’aigua viva. No ens deixem robar l’esperança!

Sí a les relacions noves que genera Jesucrist

89. L’aïllament, que és una traducció de l’immanentisme, pot expressar-se en una falsa autonomia que exclou Déu, però pot també trobar en l’aspecte religiós una forma de consumisme espiritual a la mesura del seu individualisme malaltís. El retorn al sagrat i les recerques espirituals que caracteritzen la nostra època són fenòmens ambigus. Més que l’ateisme, avui se’ns planteja el desafiament de respondre adequadament a la set de Déu de molta gent, perquè no mirin d’apagar-la en projectes alienadors o en un Jesucrist sense carn i sense compromís en l’altre. Si no troben en l’Església una espiritualitat que els curi, els alliberi, els ompli de vida i de pau al mateix temps que els convoqui a la comunió solidària i a la fecunditat missionera, acabaran enganyats per projectes que no humanitzen ni donen glòria a Déu.

No a la mundanitat espiritual

94. Aquesta mundanitat espiritual pot alimentar-se especialment de dues maneres profundament emparentades. Una és la fascinació del gnosticisme, una fe reclosa en el subjectivisme, en què només interessa una determinada experiència o una sèrie de raonaments i coneixements que suposadament reconforten i il·luminen, però en definitiva el subjecte queda clausurat en la immanència de la seva pròpia raó o dels seus sentiments. L’altra és el neopelagianisme autoreferencial i prometeic dels qui en el fons només confien en les seves pròpies forces i se senten superiors als altres pel fet de complir determinades normes o pel fet de ser aferrissadament fidels a cert estil catòlic propi del passat. És una suposada seguretat doctrinal i disciplinària que dóna lloc a un elitisme narcisista i autoritari, en què en lloc d’evangelitzar el que es fa és analitzar i classificar els altres, i en lloc de facilitar l’accés a la gràcia es gasten les energies controlant. En tots dos casos, ni Jesucrist ni els altres no interessen de debò. Són manifestacions d’un immanentisme antropocèntric. No és possible imaginar que d’aquestes formes desvirtuades de cristianisme pugui brotar un autèntic dinamisme evangelitzador.

Altres desafiaments eclesials

102. Els laics són simplement la immensa majoria del poble de Déu. Al seu servei està la minoria dels ministres ordenats. Ha crescut la consciència de la identitat i missió del laic en l’Església. Es compta amb un nombrós laïcat, encara que no suficient, amb arrelat sentit de comunitat i una gran fidelitat al compromís de la caritat, la catequesi, la celebració de la fe. Però la presa de consciència d’aquesta responsabilitat laïcal que neix del Baptisme i la Confirmació no es manifesta de la mateixa manera a tot arreu. En alguns casos perquè no es van formar per assumir responsabilitats importants, en altres per no trobar espai en les seves Esglésies particulars per a poder expressar-se i actuar, arran d’un excessiu clericalisme que els manté al marge de les decisions. Si bé es percep una major participació de molts en els ministeris laïcals, aquest compromís no es reflecteix en la penetració dels valors cristians en el món social, polític i econòmic. Es limita moltes vegades a les tasques intraeclesials sense un compromís real per l’aplicació de l’Evangeli a la transformació de la societat. La formació de laics i l’evangelització dels grups professionals i intel·lectuals constitueixen un desafiament pastoral important.

La força evangelitzadora de la pietat popular

126. En la pietat popular, fruit com és de l’Evangeli inculturat, hi subjau una força activament evangelitzadora que no podem menysprear: seria desconèixer l’obra de l’Esperit Sant. Més aviat som cridats a encoratjar-la i enfortir-la per tal d’aprofundir el procés d’inculturació que és una realitat mai acabada. Les expressions de la pietat popular tenen molt per ensenyar-nos i, per a qui sap llegir-les, són un lloc teològic al qual hem de prestar atenció, particularment a l’hora de pensar la nova evangelització.

Cultura, pensament i educació

132. L’anunci a la cultura implica també un anunci a les cultures professionals, científiques i acadèmiques. Es tracta del trobament entre la fe, la raó i les ciències, que procura desenvolupar un nou discurs de la credibilitat, una original apologètica que ajudi a crear les disposicions perquè l’Evangeli sigui escoltat per tothom. Quan algunes categories de la raó i de les ciències són acollides en l’anunci del missatge, aquestes mateixes categories es converteixen en instruments d’evangelització; és l’aigua convertida en vi. És allò que, assumit, no sols és redimit sinó que esdevé instrument de l’Esperit per a il·luminar i renovar el món.

L’acompanyament personal dels processos de creixement

170. Encara que soni obvi, l’acompanyament espiritual ha de portar més i més a Déu, en qui podem assolir la veritable llibertat. Alguns es creuen lliures quan caminen al marge de Déu, sense adonar-se que es queden existencialment orfes, desemparats, sense una llar on retornar sempre. Deixen de ser pelegrins i es converteixen en errants, que giren sempre entorn d’ells mateixos sense arribar enlloc. L’acompanyament seria contraproduent si esdevingués una mena de teràpia que fomenti aquest tancament de les persones en la seva immanència i deixi de ser un pelegrinatge amb Crist cap al Pare.

Confessió de fe i compromís social

178. Confessar un Pare que estima infinitament cada ésser humà implica descobrir que “amb això li confereix una dignitat infinita”. Confessar que el Fill de Déu va assumir la nostra condició humana significa que cada persona humana ha estat elevada al cor mateix de Déu. Confessar que Jesús va donar la seva sang per nosaltres ens impedeix de conservar cap dubte sobre l’amor sense límits que ennobleix tot ésser humà. La seva redempció té un sentit social perquè “Déu, en Crist, no redimeix solament la persona individual, sinó també les relacions socials entre els homes”. Confessar que l’Esperit Sant actua en tothom implica reconèixer que ell procura penetrar tota situació humana i tots els vincles socials: “L’Esperit Sant posseeix una inventiva infinita, pròpia d’una ment divina, que proveeix a desfer els nusos dels successos humans, àdhuc els més complexos i impenetrables”. L’evangelització procura cooperar també amb aquesta acció alliberadora de l’Esperit. El misteri mateix de la Trinitat ens recorda que hem estat fets a imatge d’aquesta comunió divina, per la qual cosa no podem realitzar-nos ni salvar-nos sols. Des del cor de l’Evangeli reconeixem l’íntima connexió que existeix entre evangelització i promoció humana, que necessàriament ha d’expressar-se i desenvolupar-se en tota acció evangelitzadora. L’acceptació del primer anunci, que invita a deixar-se estimar per Déu i a estimar-lo amb l’amor que ell mateix ens comunica, provoca en la vida de la persona i en les seves accions una primera i fonamental reacció: desitjar, buscar i cuidar el bé dels altres.

L’ensenyament de l’església sobre qüestions socials

183. Per consegüent, ningú no pot exigir-nos que releguem la religió a la intimitat secreta de les persones, sense cap influència en la vida social i nacional, sense preocupar-nos per la salut de les institucions de la societat civil, sense opinar sobre els esdeveniments que afecten els ciutadans. Qui pretendria cloure en un temple i fer callar el missatge de sant Francesc d’Assís i de la beata Teresa de Calcuta? Ells no podrien pas acceptar-ho. Una autèntica fe –que mai no és còmoda ni individualista– sempre implica un profund desig de canviar el món, de transmetre valors, de deixar alguna cosa millor rere el nostre pas per la terra. Estimem aquest magnífic planeta on Déu ens ha posat, i estimem la humanitat que l’habita, amb tots els seus drames i cansaments, amb els seus anhels i esperances, amb els seus valors i fragilitats. La terra és la nostra casa comuna i tots som germans. Si bé “l’ordre just de la societat i l’Estat és una tasca principal de la política”, l’Església “no pot ni ha de quedar-se al marge en la lluita per la justícia”. Tots els cristians, també els Pastors, són cridats a preocupar-se per la construcció d’un món millor. D’això es tracta, perquè el pensament social de l’Església és abans que res positiu i propositiu, orienta una acció transformadora, i en aquest sentit no deixa de ser un signe d’esperança que brota del cor amant de Jesucrist. Al mateix temps, uneix “el propi compromís al que ja duen a terme en el camp social les altres Esglésies i Comunitats, tant en l’àmbit de la reflexió doctrinal com en l’àmbit pràctic”.

La inclusió social dels pobres

189. La solidaritat és una reacció espontània del qui reconeix la funció social de la propietat i la destinació universal dels béns com a realitats anteriors a la propietat privada. La possessió privada dels béns es justifica per a tenir-ne cura i fer-los créixer de manera que serveixin millor per al bé comú, per la qual cosa la solidaritat ha de viure’s com la decisió de retornar al pobre el que li correspon. Aquestes conviccions i hàbits de solidaritat, quan es fan carn, obren camí a altres transformacions estructurals i les fan possibles. Un canvi en les estructures sense generar noves conviccions i actituds donarà lloc a fer que aquestes mateixes estructures tard o d’hora esdevinguin corruptes, feixugues o ineficaces.

190. A vegades es tracta d’escoltar el clamor de pobles sencers, dels pobles més pobres de la terra, perquè “la pau es funda no sols en el respecte dels drets de l’home, sinó també en el dels drets dels pobles”. Lamentablement, fins els drets humans poden ser utilitzats com a justificació d’una defensa exacerbada dels drets individuals o dels drets dels pobles més rics. Respectant la independència i la cultura de cada nació, cal recordar sempre que el planeta és de tota la humanitat i per a tota la humanitat, i que el sol fet d’haver nascut en un lloc amb menors recursos o menor desenvolupament no justifica que alguns visquin amb menor dignitat. Cal repetir que “els més afavorits han de renunciar a alguns dels seus drets per posar amb major liberalitat els seus béns al servei dels altres”. Per a parlar adequadament dels nostres drets necessitem ampliar la mirada i obrir les orelles al clamor d’altres pobles o d’altres regions del propi país. Necessitem créixer en una solidaritat que “ha de permetre a tots els pobles arribar a ser per ells mateixos artífexs del seu destí”, com també que “cada home és cridat a desenvolupar-se”.

192. Però volem més encara, el nostre somni vola més alt. No parlem tan sols d’assegurar a tothom el menjar, o “un decorós sosteniment”, sinó que tinguin “prosperitat sense exceptuar cap bé”. Això implica educació, accés a la cura de la salut i especialment treball, perquè en el treball lliure, creatiu, participatiu i solidari, l’ésser humà expressa i acreix la dignitat de la seva vida. El salari just permet l’accés adequat als béns que estan destinats a l’ús comú.

196. A vegades som durs de cor i de ment, ens oblidem, ens entretenim, ens extasiem amb les immenses possibilitats de consum i de distracció que ofereix aquesta societat. Així es produeix una mena d’alienació que ens afecta tots, ja que “està alienada una societat que, en les seves formes d’organització social, de producció i de consum, fa més difícil la realització d’aquesta donació i la formació d’aquesta solidaritat interhumana”.

198. Per a l’Església l’opció pels pobres és una categoria teològica abans que cultural, sociològica, política o filosòfica. Déu els atorga “la seva primera misericòrdia”. Aquesta preferència divina té conseqüències en la vida de fe de tots els cristians, cridats a tenir “els mateixos sentiments de Jesucrist” (Fl 2,5). Inspirada en ella, l’Església va fer una opció pels pobres entesa com una “forma especial de primacia en l’exercici de la caritat cristiana, de la qual dóna testimoni tota la tradició de l’Església”. Aquesta opció, ensenyada per Benet XVI, “està implícita en la fe cristològica en aquell Déu que s’ha fet pobre per nosaltres, per enriquir-nos amb la seva pobresa”. Per això vull una Església pobra per als pobres. Ells tenen molt a ensenyar-nos. A més de participar en el sensus fidei, en els seus propis dolors coneixen el Crist sofrent. És necessari que tots ens deixem evangelitzar per ells. La nova evangelització és una invitació a reconèixer la força salvífica de les seves vides i a posar-los al bell mig del camí de l’Església. Som cridats a descobrir Crist en ells, a prestar-los la nostra veu en les seves causes, però també a ser els seus amics, a escoltar-los, a interpretar-los i a recollir la misteriosa saviesa que Déu vol comunicar-nos a través d’ells.

Economia i distribució dels béns

202. La necessitat de resoldre les causes estructurals de la pobresa no pot esperar, no sols per una exigència pragmàtica d’obtenir resultats i d’ordenar la societat, sinó per guarir-la d’una malaltia que la fa ser fràgil i indigna i que només podrà dur-la a noves crisis. Els plans assistencials, que atenen certes urgències, sols haurien de pensar-se com a respostes passatgeres. Mentre no es resolguin radicalment els problemes dels pobres, renunciant a l’autonomia dels mercats i de l’especulació financera i atacant les causes estructurals de la desigualtat, no es resoldran els problemes del món i en definitiva cap problema. La desigualtat és l’arrel dels mals socials.

203. La dignitat de cada persona humana i el bé comú són qüestions que haurien d’estructurar tota la política econòmica, però a vegades semblen només apèndixs agregats des de fora per a completar un discurs polític sense perspectives ni programes de veritable desenvolupament integral. Quantes paraules han esdevingut molestes per a aquest sistema! Molesta que es parli d’ètica, molesta que es parli de solidaritat mundial, molesta que es parli de distribució dels béns, molesta que es parli de preservar les fonts de treball, molesta que es parli de la dignitat dels febles, molesta que es parli d’un Déu que exigeix un compromís per la justícia. Altres vegades passa que aquestes paraules esdevenen objecte d’un grapeig oportunista que les deshonra. La còmoda indiferència davant aquestes qüestions buida la nostra vida i les nostres paraules de tot significat. La vocació d’un empresari és una doble tasca, sempre que es deixi interpel·lar per un sentit més ampli de la vida; això li permet servir veritablement el bé comú, amb el seu esforç per multiplicar i fer més accessibles per a tothom els béns d’aquest món.

204. Ja no podem confiar en les forces cegues i en la mà invisible del mercat. El creixement en equitat exigeix alguna cosa més que el creixement econòmic, encara que el suposa; requereix decisions, programes, mecanismes i processos específicament orientats a una millor distribució dels béns, a una creació de fonts de treball, a una promoció integral dels pobres que superi el mer assistencialisme. Estic lluny de proposar un populisme irresponsable, però l’economia ja no pot recórrer a remeis que són un nou verí, com quan es pretén augmentar la rendibilitat reduint el mercat laboral i creant així nous exclosos.

208. Si algú se sent ofès per les meves paraules, li dic que les expresso amb afecte i amb la millor de les intencions, lluny de qualsevol interès personal o ideologia política. La meva paraula no és la d’un enemic ni la d’un opositor. Només m’interessa procurar per aquells qui estan esclavitzats per la mentalitat individualista, indiferent i egoista, puguin alliberar-se d’aquestes cadenes indignes i assoleixin un estil de vida i de pensament més humà, més noble, més fecund, que dignifiqui el seu pas per aquesta terra.

L’acció misteriosa del ressuscitat i del seu esperit

276. La seva resurrecció no és una cosa del passat; comporta una força de vida que ha penetrat el món. On sembla que tot ha mort, a tot arreu tornen a aparèixer els brots de la resurrecció. És una força imparable. És veritat que moltes vegades sembla que Déu no existís: veiem injustícies, maldats, indiferències i crueltats que no cedeixen. Però també és cert que enmig de la foscor sempre comença a brotar alguna cosa nova, que tard o d’hora produeix un fruit. En un camp arrasat hi torna a aparèixer la vida, tossuda i invencible. Hi deu haver moltes coses negres, però el bé sempre tendeix a tornar a brotar i a difondre’s. Cada dia en el món reneix la bellesa, que ressuscita transformada a través de les tempestes de la història. Els valors tendeixen sempre a reaparèixer de noves maneres, i de fet l’ésser humà ha renascut moltes vegades del que semblava irreversible. Aquesta és la força de la resurrecció i cada evangelitzador és un instrument d’aquest dinamisme.