Física i metafísica

Cap retallada a l’estat del benestar! Aquesta és la declaració indignada que s’escolta arreu. I de la qual se’n dedueixen múltiples derivades: no a les retallades en sanitat, ni en educació, ni en cultura, ni en ajuts socials, ni, ni... No a les retallades als sous dels funcionaris i molt menys reducció de les seves plantilles.

Tenim un alt nivell d’endeutament, més privat que públic, però l’últim creix de manera alarmant. L’Estat no permet que les Comunitats Autònomes s’endeutin més. Els creditors internacionals amenacen de tancar l’aixeta d’un crèdit que cada dia és més car i ens obliga a destinar un volum creixent de recursos al pagament d’interessos del deute. Ateses aquestes circumstàncies, hi ha alguna altra alternativa, a curt termini, que no passi per reduir les principals partides de despeses?

Els “metafísics” (“els serveis públic no són negociables”) tenen la resposta preparada: S’han d’augmentar els ingressos! La “metafísica” té respostes per a tot, perquè no té cap criteri de verificació de la veritat de les seves proposicions. Com s’han d’augmentar el ingressos? Senzill: augmentant els impostos. Els “metafísics” clamen al cel pels cinquanta dos milions d’euros que es deixaran d’ingressar degut a la supressió de l’Impost de Successions. Però ningú ha fet el càlcul dels ingressos perduts a causa de les deslocalitzacions patrimonials cap a Comunitats Autònomes exemptes d’aquest impost. Uf, fer números! Tampoc parlen de la injustícia que suposa que pel fet de viure en una comunitat, ja prou espoliada fiscalment, hàgim de pagar impostos que no afecten els ciutadans d’altres Comunitats. És que els catalans, a més a més de cornuts i pagar el beure, hem d’aguantar l’espelma?

Bé, la “metafísica”, que té respostes a totes les preguntes, continua: s’ha d’augmentar la pressió fiscal a les grans fortunes. Elemental! Quantes n’hi ha i quant en traurem? I atès que els posseïdors de grans fortunes són idiotes –i segurament per això deuen ser tan rics– pagaran amb alegria i satisfacció patriòtica i no deslocalitzaran els seus béns. També, en lloc de invertir els seus diners en bons de l’Estat, que cada dia donen rendibilitats més altes, sense necessitat de moure’s del llit, se sacrificaran invertint-los en la creació de noves empreses on anar perdent-los progressivament. Algú s’ho creu de debò, tot això? Si les mateixes administracions es fan trampes al solitari per retenir les grans fortunes, com està succeint a tot Europa! Al final, si s’augmenta la pressió fiscal, els únics que pagaran més seran, com sempre, les classes mitjanes assalariades. El camí a l’infern està empedrat de bones intencions.

Què ens ha passat als catalans? Hem perdut el nostre seny per deixar-nos endur per una metafísica matussera i arrauxada? Ja no som el poble que tenia tan clar que “d'on no n’hi ha no en pot rajar”? Que amb la “metafísica” no es pot ni fer bullir l’olla ni posar-n’hi un tros?

Nosaltres hem cregut sempre en el treball, en l’economia productiva. Tradicionalment hi ha hagut entre els catalans poques vocacions militars, encara que algunes ben sonades, com els reusencs Prim i Milans del Bosch. Tampoc ens hem distingit, segurament perquè no ens han deixat, per ocupar alts càrrecs en l’administració de l’Estat. Tant és així, que des de 1823 només hi ha hagut 4 presidents del Consell de Ministres catalans: Serafín María de Sutton (castellanitzat Sotto i nascut a Barcelona per accident) que ho va ser dos dies; Joan Prim i Prats, militar, que va governar uns 18 mesos, fins al seu assassinat; Estanislau Figueras i Moragas, quatre mesos escassos; i Francesc Pi i Margall, trenta vuit dies. Menys de dos anys en un període de gairebé dos segles. Un balanç ben migrat!

Actualment, amb més d’un 21% d’aturats que no cotitzen, i que més aviat perceben algun tipus de subsidi; amb la desaparició de milers d’empreses; amb un sector immobiliari que ja no pot omplir les arques de les administracions, ni ocupar una mà d’obra poc qualificada; podem continuar com si res? Podem mantenir l’estat del benestar que s’ha desenvolupat per damunt de les seves possibilitats i a base d’un endeutament progressiu? Siguem seriosos!

Circula una altra brama: que els mercats no poden imposar-se a la política. És clar que no! Però, és la demagògia política la que ens ha posat a mercè dels mercats. Si hom no s’endeuta, sigui un individu, una família, una administració local, autonòmica o estatal, els creditors no tenen res a dir, res a fer. Simplement deixaran d’existir, perquè sense deutors no hi ha creditors, com sense llum no hi ha ombres. Ara bé, quan hom vol viure per sobre de les seves possibilitats, quan la “metafísica” s’imposa a la física, cal recórrer al crèdit i hom passa a ser depenent dels creditors. Per tant, cal girar els arguments: l’economia, els mercats no dominen la política, excepte quan aquesta cau en la demagògia, en la “metafísica” de galliner, i els polítics volen treure conills del barret oblidant que algú ha de pagar els conills. És aquella sana obsessió d’en Josep Pla en preguntar: “I això qui ho paga?” Aquesta és la pregunta que alguns catalans semblen haver oblidat.

Ens hem lliurat a la “metafísica” barata del que “ha de ser” o “hauria de ser”, oblidant la física del que és. La Constitució proclama el dret a la vida, el treball, l’habitatge... però els cementiris continuen existint i el text constitucional no especifica qui ha de crear i d’oferir els llocs de treball. Tampoc estableix com s’han de dissenyar treballs productius, treballs que generin valor per a la comunitat. Tot això no ho diu perquè el legislador no ho sap! Tampoc indica qui ha de pagar i oferir els habitatges a les persones que no en tenen. L’Estat no és la bóta de Sant Ferriol.

No es poden confondre els anomenats drets negatius amb els positius. El dret a la vida, el treball, l’habitatge i molts d’altres, s’han d’entendre com dret que ningú ens prengui la vida, ens impedeixi treballar o accedir a un habitatge digne. Una altra cosa és que, pel sol fet d’haver nascut, se’ns hagi de donar una feina productiva, un habitatge digne i la vida eterna.

Sanitat pública i gratuïta per a tothom! Pública sí, però gratuïta? Que no sabem llegir el full de salaris i el compte “Seguretat social a càrrec de l’empresa” de qualsevol empresa? De gratuïta res! Sempre algú paga les factures. El mateix podem dir de l’educació i de tots els serveis que ens ofereixen les diverses administracions. I, per cert, seria intel·ligent esbrinar si la “maquinària” burocràtica que organitza la prestació d’aquests serveis és prou eficaç i eficient. És a dir, avaluar el rendiment del motor administratiu. Potser l’Estat no només no és la bóta de Sant Ferriol, sinó una vella bóta foradada.

Els catalans hauríem de recuperar el bon costum de preguntar “això qui ho paga?” cada vegada que un demagog ens prometés millores en el nivell de benestar social. Així entendríem que quan cauen dràsticament els ingressos de les administracions públiques, i els creditors arronsen el nas cada cop que parem la mà, no podem continuar amb els mateixos nivells de despesa pública, com si res no s’hagués esdevingut.

Dit tot això, cal afegir també que en aquest immens forat del deute privat, que els nostres creditors actuals i potencials temen que acabi esdevenint públic, no tothom hi té la mateixa responsabilitat. És cert que quan hom signa un crèdit hipotecari accepta les clàusules d’un contracte que segurament no s’ha llegit amb prou cura, però que no s’hi val denunciar que són abusives després. Però també cal assenyalar que ambdues parts contractants no tenen la mateixa formació ni informació. La majoria dels prestataris no entenen els termes en què estan redactats els contractes hipotecaris i actuen impulsats per la il·lusió d’adquirir un habitatge, o sigui, més emocionalment que conscientment. Però qui va redactar els contractes, qui va fixar les polítiques i els objectius de les entitats financeres, sí que sabia molt bé el que feia o ho hauria d’haver sabut.

En aquest sentit, les cúpules directives de les entitats financeres van pecar d’incompetència o de deshonestedat o d’ambdues coses juntes, quan concedien hipoteques frívolament, quan utilitzaven taxacions exagerades amb l’objecte de col·locar més crèdit, cobrar més comissions i incentius o revalorar les accions posseïdes. Ells sabien molt bé que no s’havia produït en aquest país cap boom demogràfic, ni cap allau d’immigrants d’alt nivell adquisitiu, ans al contrari, que justifiqués el creixement exponencial del preu dels habitatges.

Qualsevol alfabetitzat en economia detectava l’existència d’una bombolla especulativa típica. Però la bombolla, a més a més de negoci per les entitats financeres, negoci fet amb apalancament, amb fons manllevats a l’exterior, produïa també generosos ingressos a totes les administracions, ocupava gran quantitat de mà d’obra poc qualificada, proporcionava grans guanys a immobiliàries, constructores, arquitectes, enginyers, agències d’assegurances, proveïdors de materials de construcció, distribuïdors de mobles i electrodomèstics, notaris, advocats, registradors i agents de la propietat immobiliària, etc. I alimentava la corrupció! Una corrupció rampant, afegida a la de la droga i la venda d’armament. La festa era magnífica, fluïen el xampany francès, el caviar beluga i la gent guapa...lligàvem els gossos amb llonganisses! I qui havia d’haver apagat el llum i declarar la festa per acabada, no ho va fer. Va voler esgotar, inconscientment o dolosament, fins a l’última gota de xampany. I aleshores va arribar la factura i, tot seguit, l’home del frac.

Per tant, la crisi té uns responsables amb noms i cognoms: els dirigents de les administracions locals, autonòmiques i de la central; els directius del Banc d’Espanya, que miraven cap a una altra banda quan es concedien préstecs per sobre del 80% i basats en taxacions exagerades; les cúpules de les entitats financeres i, fins i tot, algunes escoles de negocis i catedràtics d’economia que han tingut un paper ben galdós amb el seu menyspreu envers les modestes rendibilitats de l’economia productiva comparades amb les de l’especulació financera. I el problema és que la majoria, no tots, semblen no haver infringit cap llei i, per tant, difícilment se’ls podrà aplicar el Codi Penal i obligar-los a indemnitzar les víctimes de la seva conducta.

I així estem. Les ideologies poden ser tan importants com cada col·lectivitat vulgui... sempre que per a fer realitat els seus objectius no hagin de manllevar recursos excessius a tercers, perquè aleshores s’imposen els mercats i l’aritmètica més crua.

Els responsables del 21% d’atur –45% entre els joves– tampoc semblen haver copsat que la democràcia representativa té sentit quan el demos treballa i delega la seva representació, però quan un alt percentatge de la població no té ocupació s’obre la porta a la democràcia assembleària, la que va exercir l’Atenes clàssica, quan els ciutadans grecs podien dedicar tot el temps que volguessin a discutir en assemblees perquè només treballaven els esclaus. Això, afegit a tot el que hem esmentat abans, pot explicar aquest moviment consistent a desacreditar els representants. Qui no té res a fer no necessita representants, es pot representar a si mateix. Mal moment per a la democràcia representativa! Mal moment també per als polítics i els partits que no entenguin el paper i la força d’Internet, de les xarxes socials, de la wiki política: seran escombrats del mapa. Confiem que aquesta ventada no s’endugui també la nostra fràgil democràcia.