Fet nacional i magisteri social de l'Església, d'Antoni M. Oriol i Joan Costa
Antoni M. Oriol i Joan Costa
Proa, 2009
Al novembre de l’any 2002, la Conferència Episcopal Espanyola va aprovar i publicar un document titulat Valoració moral del terrorisme a Espanya, de les seves causes i de les seves conseqüències. El seu apartat V es titulava El nacionalisme totalitari, matriu del terrorisme d’ETA. En ell també es trobaven afirmacions sobre el nacionalisme en general, no solament sobre el totalitari.
Tot llegint-lo, el lector retenia que els bisbes espanyols estaven disposats a reconèixer que qualsevol nació té dret a la seva cultura: ”Les nacions, en qualitat d’àmbits culturals del desenvolupament de les persones, estan dotades d’una “sobirania” espiritual pròpia i, per tant, no se’ls pot impedir l’exercici i conreu dels valor que formen la seva identitat”. Però el lector també es quedava amb la impressió que els bisbes, tot recolzant-se en la doctrina social de l’Església, veien en les nacions integrades en un Estat plurinacional, el cas d’Espanya, un perill per la integritat d’aquest Estat. I ho veien amb molta preocupació perquè aquest Estat és per a ells molt més valuós, segons que sembla, que les nacions que l’integren.
Amb més precisió: un cop s'ha dit que no se’ls pot impedir el conreu de la seva cultura, es van desenvolupant els corresponents arguments per tractar de demostrar que les nacions que integren un Estat plurinacional es comportarien de forma immoral si tractessin de separar-se d’aquest estat. Diuen així: “... resulta moralment inacceptable que les nacions pretenguin unilateralment una configuració política de la pròpia realitat i, en concret, la reclamació de la independència en virtut de la seva sola voluntat”.
Per aterrar en el cas d’Espanya, estableixen prèviament que la configuració de cada Estat “és normalment el fruit de llargs i complexos processos històrics”. A continuació es defineixen en els següents termes: “Espanya és el fruit d’un d’aquests complexos processos històrics. Posar en perill la convivència dels espanyols, negant unilateralment la sobirania d’Espanya, sense valorar les greus conseqüències que aquesta negació podria portar no seria prudent ni moralment acceptable”. A continuació fa una defensa de la constitució del 1978, remarcant que solament seria legítim modificar-la d’acord amb els procediments establerts.
Així doncs, el que ens tramet el document episcopal en una primera lectura sembla totalment harmònic amb el que pensen els nacionalistes espanyols: les nacionalitats perifèriques fan por perquè poden tenir, guiades pel seu egoisme, afanys sececionistes que s’han de tallar mitjançant la Constitució. També hi ha un altre aspecte en el qual coincideixen. Per dir-ho d’una forma resumida, el tractament de les obligacions de les nacions envers l’Estat és asimètric respecte al tractament de les obligacions de l’Estat envers les nacions. Amb algun matís, tot està enfocat a protegir l’Estat del mal que les nacions li poden fer, però no es parla del mal que l’Estat pugui fer a les nacions.
Realment són aquestes les conclusions a les quals porta la doctrina social de l’Església aplicada al cas d’Espanya?
El pròleg al llibre d’Oriol-Costa, del Doctor Josep Maria Guix, bisbe de Vic, ja ens posa en guàrdia quan ens informa que la votació per aprovar el document va tenir vuit vots negatius i cinc abstencions. D’altra banda, també ens diu que els bisbes no van ser avisats prèviament del fet que el nacionalisme seria tractat en el document; que en la comissió redactora no van figurar bisbes favorables al nacionalisme; que diverses objeccions presentades no van arribar a ser discutides.
El llibre d'Antoni M. Oriol i Joan Costa demostra a bastament que el document dels bisbes espanyols de cap manera no recull adequadament la doctrina social de l’Església. En realitat aquesta afirma primàriament el valor positiu del nacionalisme i solament en un segon moment el perill que poden suposar els seus excessos. També afirma el dret d’autodeterminació de les nacions. Els autors són, entre d’altres coses, professors de doctrina social de l’Església i tenen d’altres llibres sobre aquesta matèria (Joan Costa, Nació i nacionalismes; Antoni M. Oriol, Joan Costa i Josep Rafael Carreras de Nadal, Nació i nacionalisme. Antologia del magisteri pontifici contemporani.)
Mitjançant l’anàlisi portat a terme pels autors basant-se constantment en textos pontificis, queda clar, en primer lloc, que la doctrina concedeix una enorme importància a les nacions en tant que posseïdores d’una cultura pròpia feta de llengua, costums, records històrics i d’altres elements que constitueixen els elements forjadors dels homes i de les relacions entre els homes. Per això, les cultures nacionals tenen el dret de ser respectades i fins i tot promogudes.
En segon lloc, els drets polítics de les nacions també són clarament afirmats. Els autors dediquen moltes pàgines a aquest aspecte i en concret al dret d’autodeterminació o dret de les nacions a decidir quines institucions polítiques li escauen, dintre de les quals pot estar, com es lògic, l’Estat propi. En aquesta línia els autors expliquen el suport del Sant Pare, Joan Pau II, a les noves nacions independents sorgides de l'antiga Iugoslàvia, amb afirmacions doctrinals summament clares, com ara aquesta: “no es pot tolerar més la supremacia d’un poble sobre un altre, ni d’un poble sobre una minoria d’altra nacionalitat”. També és significatiu el que va dir el Papa el dia de la beatificació de Martin Slomsek, patriota eslovè que visqué abans de la independència del seu país: “El nou beat se us proposa com a model d’autèntic patriotisme. Les seves iniciatives han marcat de manera determinant l’esdevenidor del vostre poble i han contribuït de manera important a l’assoliment de la vostra independència.”
El llibre té dos apèndixs. El primer es diu Una experiència interessant en matèria de secessió (Quebec), i el segon conté la part del document de la Conferència episcopal espanyola dedicada al nacionalisme, el document de la Conferència episcopal tarraconense titulat Arrels cristianes de Catalunya i per últim la Carta pastoral dels bisbes de Bilbao, Sant Sebastià i Victòria, Preparar la pau, de maig del 2002.