Fàbriques i empresaris, de Francesc Cabana
Francesc Cabana
Edicions Proa
L’obra Fàbriques i Empresaris és una obra dividida en quatre volums que presenta els principals sectors industrials que protagonitzaren la revolució industrial a Catalunya. En l’obra es descriuen les empreses i societats que foren responsables d’aquell procés, centrant-se en les més representatives o en les que per alguna raó aportaren alguna diferència notòria respecte a les altres, i no pas només en les de més èxit o rellevància històrica. En molts casos la descripció és complementada amb biografies dels emprenedors, il·lustracions de la maquinària utilitzada, imatges de les fàbriques construïdes i monografies dels processos industrials que s’anaren adaptant en cada sector.
El primer volum està dedicat als empresaris del sector siderúrgic, metal·lúrgic i químic. Tot i que la indústria siderúrgica no arrelà mai de forma important a Catalunya, Cabana comença l’obra parlant de les fargues, les quals deixaren un llegat destacable en aquest camp molt abans que comencés la industrialització. De totes maneres, si bé l’obtenció del ferro no reeixí, sí que ho va fer la seva transformació i posterior mecanització a partir d’algunes grans empreses destinades a la fabricació de construccions metàl·liques i una multitud de petits tallers dedicats a la fabricació de maquinària, bàsicament tèxtil i agrícola. En la part final del llibre se’ns presenten els industrials de la indústria química la qual, segons Cabana, és considerada inicialment com una indústria auxiliar de la tèxtil, que anava a remolc de la indústria tradicional. Cabana repassa en aquest capítol la contribució dels fabricants d’àcids, de colors, de fertilitzants, de productes farmacèutics i de gas per a l’enllumenat. És interessant en aquesta part de l’obra veure com la indústria s’anà adaptant a les necessitats de cada temps i com s’aprofitaren les sinergies. És el cas per exemple de la indústria dels adobs, la qual per a fabricar el seu adob es nodrí, entre d’altres, dels fabricants d’àcid sulfúric, que a la vegada tenien les seves arrels en la fabricació de pólvora, els elements de la qual eren els mateixos.
El segon volum està dedicat únicament al cotó, la qual cosa reflecteix la importància que tingué el sector tèxtil en el nostre país. La preponderància del sector del cotó respecte d’altres indústries fou tan gran que la Comissió de Fàbriques de Catalunya, el que avui seria la patronal, estava integrada des la seva fundació el 1820 únicament per cotoners i només a partir del 1847 es permeté la representació d’altres sectors. Un altre exemple d’aquesta importància sectorial és que entre el 1847 i el 1855 es crearen a Espanya sis societats anònimes, totes elles relacionades amb la filatura i el tissatge del cotó. Cabana farà en aquesta part de l’obra una presentació dels industrials estampadors, veritables iniciadors de la indústria del cotó; de les grans empreses fundades per noms il·lustres com els Güell, els Serra, els Beltrand o els Batlló; i d’una de les particularitats més rellevants de la revolució industrial catalana: les colònies. És destacable l’esforç que Francesc Cabana dedica en les primeres planes del volum a descriure de forma genèrica i planera les tres fases del procés de fabricació dels gèneres de cotó: la filatura, el tissatge i l’estampació.
Els altres dos volums restants estan dedicats a sectors de menys importància econòmica, però no pas de menys importància històrica. El tercer volum descriu els sectors de la llana, la seda, el lli, el cànem, el jute, el gènere de punt i els tèxtils sintètics. L’autor dedica una especial atenció als empresaris de la llana, i comenta la important contribució de les dues ciutats llaneres catalanes, Terrassa i Sabadell. Finalment el quart volum està dedicat als fabricants de paper, de ciment i d’altres materials de la construcció, a les arts gràfiques i al sector de l’alimentació, a la pell i al suro.
Els protagonistes L’obra de Cabana no només permet conèixer quins foren els protagonistes de la revolució industrial i amb què hi contribuïren, sinó també altres aspectes rellevants d’aquests emprenedors. Per exemple, aspectes anteriors a la creació de les seves empreses, com el seu origen, la seva posició social o la seva formació; o aspectes paral·lels i posteriors a aquesta creació, com la seva manera de fer, el seu caràcter i el seu llegat.
Procedència geogràfica Després de llegir algunes de les biografies que Cabana presenta al llarg de la seva obra, sorprèn com de divers arribà a ser l’origen geogràfic dels emprenedors. A part d’una gran majoria de noms autòctons, hi hagué una àmplia base de cognoms estrangers que alimentaren la saba de l’empresariat català, sobretot noms provinents de països de l’Europa occidental: francesos com l’enginyer Eugène Karr (1863-1870) que participà en la fundació d’una ferreria a Vila-rodona després de ser director d’alts forns a França, Francisque Rivière de Clermont-Ferrand (1835-1911), que emigrà a París als quinze anys per ser aprenent d’un comerç de teixits abans de convertir-se en fabricant de teles metàl·liques a Catalunya, o Pugnaire, que gràcies als seus coneixements de perfumeria aconseguí convèncer els comerciants Martin i Roviralta perquè saltessin a l’emergent indústria del perfum; anglesos com George St. Noble (?-1919), enginyer i membre de l’Institut d’Enginyers Elèctrics de Londres que creà a Barcelona la Societat Anglo-Espanyola d’Electricitat per tal de fer instal·lacions elèctriques i que adquirí la seva fama per la instal·lació de la Font Màgica al centre de l’exposició Universal de Barcelona del 1888, precedent de les fonts lluminoses de Montjuïc el 1929 i la tercera que s’instal·là a Europa; alemanys com Gustau Gnauck, qui creà una fàbrica de màquines de gènere de punt a Mataró després d’haver instal·lat tota la maquinària de procedència alemanya a un dels seus clients locals; o belgues com Alexandre Wohlguemuth, enginyer civil en arts i manufactures, que creà una empresa de construccions navals a Barcelona. Són tots ells exemples triats gairebé a l’atzar, sense tenir en compte la importància econòmica de llurs empreses, però que donen fe de la seva contribució al creixement de la indústria catalana.
En definitiva, era tan freqüent que un estranger s’instal·lés a Barcelona i obrís una empresa de rellevància nacional, que el mateix Cabana fa aquest comentari en algun punt de la seva obra: “Els únics ciutadans espanyols que presentaven màquines agrícoles en l’Exposició universal de París del 1867 foren Amador Pfeiffer i una empresa navarresa, que es deia Pinaquy i Sarvy, uns noms tan navarresos com Pfeiffer català”.
L’origen social Tot i això, no només és diversa la seva procedència geogràfica sinó també la seva posició social. Òbviament molts procedien de famílies benestants, com és el cas del Dr. Andreu (1841-1928), fill d’un notari i besnét d’un cònsol de mar. Encara que molts d’altres procedien de famílies força més modestes o fins i tot humils. Per exemple alguns tenien ascendència camperola o menestral, com és el cas de Josep Serra i Sió (1877-?), que entrà als deu anys en una empresa del seu poble com a aprenent de teixidor, després fou aprenent de mecànica en un taller de Terrassa i finalment torner, abans que fundés la seva pròpia empresa de maquinària tèxtil a Manlleu; el de Joan Torras i Guardiola (1827-1910), fill d’un forner que es guanyà la fama per la construcció de la bastida metàl·lica del monument a Colom; o també el de Miquel Escuder i Castellà (1835-1908), fill de pares artesans, que entrà a la Maquinista Terrestre i Marítima com a mecànic abans de fundar la seva pròpia empresa per fabricar màquines de cosir primer i màquines de gas després.
Sigui com sigui, el que s’entreveu en tots aquests exemples és una important contribució del poble menut a la industrialització de Catalunya, així com també un certa oportunitat a ascendir socialment. De ben segur que la posició de partida no devia ser sempre la mateixa, com tampoc ho devien ser les possibilitats. Tot i això la trajectòria ascendent i de millora dels protagonistes era evident. Tenint en compte que el govern d’aquella època no deuria estar massa preocupat pel que avui alguns descriuen com “l’ascensor social”, l’assoliment de les fites professionals és atribuïble a l’enginy, l’optimisme, la visió de futur i els immensos esforços que dedicaren a tirar endavant els seus projectes.
La personalitat Atribuir una única personalitat a tota aquella colla d’emprenedors no seria just ni correcte, ja que no eren ni coetanis ni tampoc pertanyien a la mateix classe social. Però és interessant destacar-ne alguns trets, algunes accions i alguns comportaments que es van descobrint a mesura que es va avançant en la lectura. Per exemple és destacable l’individualisme i el fort caràcter que tenien alguns, com és el cas de Charles Lebon (1799- ?), que es passà la vida barallant-se amb tothom, tant a França com a Espanya, i rivalitzà permanentment amb la Catalana de Gas per l’obtenció de les concessions públiques. Un altre tret és que molts eren força contraris a les fusions, encara que membres de la mateixa família es dediquessin al mateix negoci. Sorprèn el cas dels Batlló, que tot i que inicialment alguns germans s’unissin per construir una immensa fàbrica al barri de les Corts, un altre germà féu la guerra pel seu compte construint una fàbrica més petita i més competitiva al barri de Sants. És interessant també veure com molts s’involucraren en els afers públics després d’esdevenir econòmicament poderosos, alguns per ambició política o voluntat de poder, i altres senzillament per servir els interessos dels industrials. És destacable el paper de Joan Güell (1800-1872) per la defensa del proteccionisme econòmic, alguns escrits del qual són reproduïts per Cabana en el seu segon volum dedicat als cotoners. Güell no milità mai a partits polítics però acceptà diversos càrrecs públics com el de regidor de la ciutat de Barcelona o el de senador del Regne, i compaginà la direcció de les empreses amb la publicació d’escrits a favor del proteccionisme. Cabana explica en aquest volum que el debat lliure canvi - proteccionisme, el primer defensat des de Madrid i el segons des de Catalunya, derivà en algunes acusacions de separatisme i provocà que la burgesia catalana fes múltiples declaracions d’espanyolitat per defensar-se.
Joan Güell, de la mateixa manera que alguns dels seus contemporanis com Antoni López de Comillas (1817-1883), Jeroni Juncadella (?-1875), o Josep Ferrer i Vidal (1817-1893), formaren part d’una primera generació d’industrials que preferí portar una vida austera i refusaren condecoracions i títols nobiliaris. En algun punt de la seva vida, desenganyats, fins i tot evitaren la política. Tots ells estigueren molt centrats en el treball i en la família, es comportaren com a empresaris paternalistes, tingueren un fort sentit social i practicaren el mecenatge. Per exemple, Erasme de Gònima (1746-1821) finançà la construcció de l’hospital de Sant Llàtzer, dedicat als malalts de lepra; Ramon Monroig (?-1874) prioritzà el benestar dels seus treballadors pagant el sou complert quan estaven malalts i no anaven a treballar; i l’España Industrial preferí, durant els anys de la “fam de cotó”, abaixar els sous dels seus treballadors que acomiadar-los.
Les claus de l’èxit: viatjar i ser el primer No totes les empreses analitzades en el llibre són un èxit, ni tampoc les que ho podrien haver set, ho són en el mateix grau. Totes elles amaguen històries i destins diferents. De totes maneres, hi ha dos fets en comú que són interessants a destacar. Primer, el temps que molts emprenedors dedicaren a viatjar per tal d’aprendre dels estats més industrialitzats, i segon que independentment de la sort de cada un, tots els protagonistes foren els primers a fer alguna cosa, fos copiant o important algun producte ja existent a Europa i aconseguint-ne els privilegis de distribució a Espanya, o bé fos senzillament innovant.
En l’obra de Cabana es poden trobar molts casos que reforcen aquesta idea. N’és un exemple l’empresari Francesc Lacambra i Pujadas, que viatja per Europa, i especialment per Alemanya, per conèixer els avanços del sector metal·lúrgic i de la foneria del coure i del llautó. Després treballa conjuntament amb el seu pare a la foneria de Barcelona i el convens per establir una foneria a Sant Hipòlit de Voltregà, La Farga d’Ordeig. Avui, La Farga Lacambra continua en activitat i és un referent empresarial en recerca aplicada, la qual cosa l’ha convertit en líder internacional en la fabricació de coure electrolític a partir de ferralla.
Un altre cas interessant és el de Francesc Dalmau i Faura (?-1886), el qual es converteix en importador i distribuïdor d’innovacions tecnològiques europees i americanes. Dalmau importà el parallamps inventat per l’americà Benjamin Franklin el 1752, el timbre elèctric, el telèfon de Graham Bell, el fonògraf de Thomas Alba Edison, la làmpada d’incandescència Swan (la clàssica bombeta elèctrica), i les dinamos Gramme mogudes per màquines de vapor, que van permetre el 1875 fer les primeres instal·lacions d’enllumenat de la història.
Un altre cas a destacar és el de Carles Ardit, tinent de direcció de l’Escola de Dibuix patrocinada per la Junta de Comerç de Catalunya, que fa de l’espionatge l’eix primari del desenvolupament industrial. L’autor del Tratado teórico y práctico de la fabricación de pintados ó indianas, explica que la motivació de l’obra és bàsicament l’endarreriment tecnològic de Catalunya en comparació amb els competidors europeus. Per això, amb el suport de la Junta de Comerç, Ardit viatge a Suïssa i França per tal de treballar com a dibuixant d’una empresa francesa, però amb l’objectiu final de copiar els processos d’estampació, el funcionament de la maquinària i la fabricació dels colors. El 1819 publicà un tractat de gairebé vuit-centes pàgines que resultà ser de gran utilitat per a la indústria de l’estampació.
Finalment el cas del Dr. Andreu és diferent però igualment interessant. Salvador Andreu i Grau (1841-1928) és dels primers farmacèutics catalans a utilitzar la publicitat i la imatge per vendre’s, encara que la gran farmacèutica europea ja ho feia des de feia temps. Precisament és destacable la gran importància que es començava a donar en aquell temps a la imatge de l’empresa. Ho demostra el fet que molts dels grans fabricants assistiren a fires i exposicions internacionals per aconseguir una medalla, un premi o qualsevol altra cosa que signifiqués un reconeixement de l’empresa i n’elevés el prestigi dels seus productes.
El llegat El destí de les empreses presentades en l’obra és molt diferent. Moltes acabaran desapareixent amb el temps per causes molt variades: mort del seu fundador, manca de successió, separació dels socis, irrupció de nous processos i productes, col·lectivització durant la guerra civil, etc. Altres en canvi acumularan una sèrie de compres, absorcions o fusions que les convertiran en part d’algun gran grup internacional o en un simple nom comercial. I finalment, les que tindran més sort, subsistiran i continuaran presents durant molts anys gràcies a la seva capacitat d’adaptació als nous temps.
De totes maneres, jutjar les empreses per la seva durada en el temps o per la seva grandària en l’època d’esplendor seria un error. Francesc Cabana ens mostra en la seva obra que les empreses presentades han significat el que han significat i que totes elles tenen la seva singular contribució a la industrialització del país. En tota l’obra hi ha infinitat d’exemples que ho demostren. Totes les empreses, tots els industrials i les seves famílies, tots els obrers, tots els empresaris que feren política, tots ells, en major o en menor mesura, han contribuït a forjar el que és el país avui en dia. No només en el camp econòmic, sinó també en l’expressió de la seva personalitat, en el desenvolupament de la seva cultura, en el benestar de la societat i en la posició que ocupa Catalunya dins d’Espanya.
Amb esforç i enginy, tota aquella colla de persones, homes i dones, transformaren el camp, inundaren les ciutats de telers, xemeneies i edificis modernistes, canviaren les vides de milers de persones, emprengueren projectes a l’altra banda de l’Atlàntic i redescobriren les arts, les ciències i les humanitats. No obstant això, les dificultats que tingueren foren enormes. En els textos de Cabana es fa evident com de convulsa era la societat: vagues, tancaments parcials de fàbriques, acomiadaments d’obrers conflictius, intents d’assassinats i assassinats. El mateix autor comenta que la petita empresa no era competitiva internacionalment, però la gran tampoc per culpa dels conflictes socials que podia generar. Els entrebancs als negocis eren múltiples. Provenien de complicades situacions internes (múltiples disputes familiars, intrigues, baralles entre socis) però també externes (dependència de potències estrangeres en tecnologia i en matèria primera, corrupció política a tots nivells local i nacional, guerres i revolucions, nacionalitzacions, desigualtat social). No obstant això, la revolució industrial es realitzà, i tota aquella gent aconseguí canviar Catalunya. L’obra de Francesc Cabana recull els testimonis dels qui foren responsables d’una tasca suprema i admirable, i és interessant en el sentit que permet aproximar-nos a les seves vides.