Evocacions sobre Jaume Bofill en ocasió del centenari del seu naixement

Cal recuperar les nostres grans figures, i la de Jaume Bofill i Bofill mereix, certament, aquesta lluita contra un semioblit que seria del tot injust.

JAUME BOFILL: LA INTEL·LIGÈNCIA I EL COR
Jordi Maragall i Noble

“La intel·ligència és profunda quan es troba arrelada en el nostre cor”. Heus ací les paraules de Jaume Bofill que explanen el verbum cordis de Sant Tomàs, diferenciat del verbum oris.

Però, de vegades, de l’abundància del cor parla la boca. El mateix Bofill accepta una definició de Berdiàiev segons la qual el cor és el nucli ontològic de la persona.

Estem en el clima propici per presentar aquest treball de Joaquim Maristany, que a través del seu llenguatge rigorós, de vegades críptic, troba el camí del cor per enllaçar el pensament de Jaume Bofill amb el de Sant Tomàs. Tot plegat ens porta a l’època tomista de les universitats espanyoles (1940-1950), època que Jaume Bofill i el seu deixeble, Joaquim Maristany, saberen superar per dalt. Sense allunyar-se de sant Tomàs, trobaren les arrels agustinianes o existencialistes de la doctrina tomista.

Ara no aprofundim en aquest treball rigorós de Joaquim Maristany, però en cerquem les circumstàncies i tractem d’esbrinar les fidelitats que s’hi troben. Perquè Maristany, a desgrat de la seva vida inquieta, sanitosament inquieta, és un home de fidelitats. La filosofia ha estat per a ell un medi en el qual s’ha mogut amb un esperit audaç i amb un afany de penetració poc habitual en els nostres temps. Aquest entusiasme de Joaquim Maristany per la filosofia ens evoca els temps de la guerra civil, en què també veiérem Jaume Bofill, expressiu, inquiet, passejant pel pati de Lletres de la vella universitat, al costat de Joaquim Xirau, embrancats tots dos en una conversa apassionada. I aquesta evocació ens condueix a una certa reflexió: ¿Què hauria estat, Jaume Bofill, si Joaquim Xirau hagués restat a la nostra universitat? ¿Quina mena de nexe s’hauria establert entre tots dos? Nosaltres, els qui ens considerem deixebles de Joaquim Xirau (el malauradament desaparegut Josep M. Calsamiglia i jo mateix), no acabarem mai de digerir el trencament que es produí al final de la guerra civil espanyola. No coneguérem el P. Orlandis com el conegué Jaume Bofill i com el conegueren una pila de lletraferits i “filosofoferits” de la postguerra. Restàrem, doncs, amb l’impacte Xirau a sobre, que Calsamiglia sabé assimilar, i, com en totes les veritables assimilacions, sabé superar. D’aquí ve aquella relació profunda que s’establí entre Jaume Bofill i J. M. Calsamiglia (vegeu el pròleg d’aquest a l’Obra Filosòfica de Bofill, publicada per Ariel l’any 1967). Fruit d’aquesta relació profunda són les paraules amb què Calsamiglia enceta la presentació de l’obra de Bofill esmentada. Diu Calsamiglia: “Serà difícil que s'esvaeixi la presència de Jaume Bofill en tots aquells que per la relació d’amistat o el pas com a deixebles per la seva càtedra hagin rebut la influència del seu mestratge. El seu gest era sempre acollidor, no pas per una manca de conviccions sinó perquè la fermesa el feia capaç d’afrontar sense temor la discrepància i el conflicte.” Ara en tenim un exemple amb el treball de Joaquim Maristany, que es beneficià d’aquell acolliment de Jaume Bofill. Divuit anys després que Calsamiglia escrivís les paraules transcrites, havent fet un periple complex, Maristany ens ofereix aquestes reflexions, Una ontologia de la imago i de la relació, que donen testimoniatge d’una d’aquelles fidelitats esmentades i ens endinsen per un territori alhora clàssic i actual. Agraïm a Joaquim Maristany aquesta retrobada amb el tarannà filosòfic de Jaume Bofill i felicitem-nos que resti vivent la presència de la qual parlava Josep M. Calsamiglia.

EVOCACIÓ DE JAUME BOFILL
Marià Manent

Va ser durant la nostra guerra quan vaig tenir més ocasió de tractar Jaume Bofill i Bofill. Llavors el vaig conèixer en el seu aspecte d’home d’acció i també, però molt poc, en la seva vocació d’home de pensament. En aquells temps durs, i ben sovint tràgics, ell es movia freqüentment entre Viladrau i Barcelona, feia gestions a favor de la gent injustament perseguida, actuava amb habilitat i coratge. Però, immers en aquells dies difícils, no solament lluitava per atenuar-ne l’aspror, sinó que també maldava per destriar-ne el sentit, la línia enigmàtica que s’esmunyia al fons d’allò tan complex, d’un conjunt d'esdeveniments que jo –exasperat per la lentitud d'un gran trasbals quan es viu dia a dia– vaig anomenar “el desplegament cel·lular de la història”.

En una nota del meu dietari hi ha constància d’una conversa en la qual es veu com Jaume Bofill ja intentava allò que alguns filòsofs i alguns historiadors han considerat una empresa impossible, és a dir, fer filosofia de la història. A aquesta empresa, en canvi, excel·lents pensadors han dedicat molts anys de la seva vida (des de Vico fins a Spengler i Toynbee). Jaume Bofill i Bofill creia –era l'any 1937– que el món vivia en la darrera fase de la crisi iniciada pel Reinaxement i la Reforma: negació de l'autoritat espiritual, anarquia, culte de la força. Deia que l'error de l'home modern és pensar que el seu punt d'equilibri resideix en ell mateix, i no en un pla superior. En aquest punt, el pensament de Bofill coincidia, doncs, amb algunes reflexions de Berdiaev. Per exemple, quan l'escriptor rus afirmava que “per fer més gran l'home, l'humanisme el privà de la semblança divina i el subjectà a la necessitat natural”. I quan afegia: “El Reinaxement, establert sobre l’humanisme, ha descobert les forces creatives de l'home com a ésser natural i no pas espiritual”. Recordo que, en la mateixa conversa, Bofill, amb lúcida previsió, em comentà els perills de la protecció estatal de l’Església.

M’ha quedat molt profundament gravada a la memòria la seguretat i la claredat dels seus judicis. Era una intel.ligència penetrant, abundosa en energia, però amb un suport mínim de vitalitat física. Paradoxalment, gairebé podríem dir que era com un intel·lecte desencarnat. Bofill tenia la veu trencadissa i, en canvi, els ulls li brillaven, intensos, en el rostre d’una estranya brunesa, que recordava el color de les fulles dels avellaners quan els comencen a despullar les grans ventades del novembre. En la finor d’esperit, en lacerada penetració de les realitats més complexes s’assemblava al seu pare. Però Guerau de Liost, potser a causa de la blavor tan clara dels seus ulls, tenia un aire més nòrdic. El retrat d’ell, que és ara a la sala gran de Rosquelles, té una expressió greu i tranquil·la; en la fotografia del seu fill gran, reproduïda al frontispici del volum Obra Filosòfica, ens presenta un mediterrani, i ens posa, més que res, davant d'un somriure: un somriure on es fonen encara la gràcia de la joventut amb la gràcia de la infantesa. Suposo que és un retrat fet al Montseny, perquè, amb uns boscos boirosos, hi ha un fons de muntanyes.

Contemplant aquest retrat, m’ha semblat que en la vivacitat enjogassada, però lleument melangiosa, de la mirada hi ha com un auguri del filòsof. De l’home que volgué arribar a les arrels profundes del tomisme, que va fer objeccions respectuoses a Maritain, que escriví, entre moltes reflexions filosòfiques admirables, un estudi sobre la metafísica del sentiment i un breu i finíssim assaig sobre l’admiració, on assenyala les connotacions religioses que podríem descobrir en l’“entusiasme” platònic.

La publicació d’aquest llibre de Joaquim Maristany sobre el pensament de Jaume Bofill i Bofill és molt oportuna. L’ha escrit amb rigor i també amb afecte, ja que va ser deixeble seu i admira molt aquest filòsof, que ell qualifica de “miniaturista”. Maristany em recordava que, en un cert simposi sobre filosofia, un dia hi comparegué Jaume Bofill i Bofill, malalt, febrós, embolicat amb una manta. Però el seu estat físic semblà encara estimular estranyament la claredat, la fluïdesa i la força de les seves reflexions. Catalunya no és pas un país on hagin abundat els filòsofs. Cal recuperar les nostres grans figures, i la de Jaume Bofill i Bofill mereix, certament, aquesta lluita contra un semioblit que seria del tot injust.

JAUME BOFILL, COMPANY DE DOCÈNCIA UNIVERSITÀRIA
Francesc Gomà

El meu bon amic Joaquim Maristany, compilador d’aquest recull, m’invita a escriure uns mots en record de Jaume Bofill.

Cordialment li agraeixo l’ocasió que m’ofereix d’evocar la figura del nostre company major de la Facultat, vint anys després de la seva mort. Per a molts de nosaltres, el seu record és ben viu encara, però el veiem a prou llunyania temporal per a poder donar-li una certa objectivitat, alliberar la seva imatge de la commoció afectiva pròxima i aspirar a fixar el sentit de la seva exemplar personalitat universitària.

Voldria, breument, fer algunes indicacions circumstancials que permetessin de comprendre’l a aquells que no varen tenir el goig de conviure-hi. Comprendre, però –com ell mateix ens ho diu en un text publicat a Convivium el 1964–, no vol dir bloquejar el “subjecte empíric” en els límits d'una fitxa caracterològica, sinó respectar la fertilitat espiritual, la transcendència i la dignitat de l'altre: descobrir la riquesa del seu ‘món’ i participar en el valor de l’empresa a la qual s’ha consagrat”.

Per tal de ser fidel a aquest propòsit i poder arribar a determinar l’actitud o estil personal que l'universitari Jaume Bofill prenia en el seu món acadèmic, cal fer, abans, alguna observació sobre aquest mateix món.

L’acompliment de l’activitat docent no és pas una funció que només tingui un sentit. Com a mètode didàctic que és, depèn de la matèria que hom pretén ensenyar. Però, més encara, i prèviament a qualsevol distinció entre ensenyaments deductius o experimentals, de lletres o ciències, cal esbrinar primer la relació que hi ha entre el sistema de veritats que hom pretén exposar i el docent en tant que tal: el professor de l’assignatura, en termes usuals.

El predomini, cada vegada més gran, de les ciències experimentals en el món universitari, ha convertit el docent en el portaveu d’uns coneixements acceptats, neutres i vàlids per als entesos; un bon distribuïdor del saber a aquells que aspiren a “rebre’l”. Aquesta relació “impersonal”, “administrativa” és tan desarrelada, que hom es pregunta si encara té raó d’existir.

Dintre d’aquest plantejament, la correcció natural de la degradació anterior és l’alliçonament de l’estudiant ensinistrant-lo en les tècniques experimentals o d’investigació empírica o documental.

L’ensenyament de la filosofia, com l’entén Jaume Bofill, es troba just a l’altre extrem. No és endebades que el terme venerable porta una expressa indicació d’afany o d’aspiració. Quantes vegades hem repetit la sentència kantiana que no s’ensenya filosofia, sinó a filosofar!?Per això, la vida intel·lectual del filòsof, més que no pas la del professor de filosofia, aspira a convertir-se en un exercici espiritual, un entrenament (askesis). Tensa la mirada mental, referida al màxim intel·ligible, ho descriu tot vist a la seva llum i ho explica segons graus de distància respecte d’Ell.

Un autor francès contemporani, Saint-Exupéry, que el nostre filòsof coneixia bé i apreciava força, va dir d'una manera exemplar en una de les seves cartes: “Només tenim un problema, un de sol: tornar a descobrir que hi ha una vida de l’esperit més alta encara que la vida de la intel·ligència i que és l’única que pot sadollar l’home.” I més endavant: “ La vida de l’esperit comença on un ésser ‘u’ és concebut per damunt dels materials que el componen.

En un article de 1950, Jaume Bofill constata, com si descrivís un fet corrent de la seva experiència: “Tot aquest moviment vers Déu de les nostres potències superiors penetra i arrossega també el nostre psiquisme inferior. Confessava que l’actitud “espiritualitzada” de les seves ensenyances de filosofia no era només fidelitat a la platònica vida teorètica, en sentit estricte, sinó que era radicalment el coronament natural de la seva manera quotidiana de veure les coses i de conviure amb els altres.

Recordem la mirada d’en Jaume Bofill: semblava que estigués sempre en recerca d’alguna cosa, o millor encara, que comparés el que veia amb algun model o esquema que portés a dintre: si tot de sobte es produïa la troballa, se li il·luminava l’expressió, i de seguida recolzava un projecte o una esperança sobre aquella cosa descoberta; i el mateix feia en conèixer algú o en trobar un amic.

Aquells ulls no podien, passivament, acceptar una informació; el que veien era, de seguida, articulat en un sentit més alt, que confirmava el primer espectacle. Eren llums que feien sortir enfora una mirada espiritual. Si no ho aconseguien, miraven amb malenconia. Però el que cercaven i que, per defecte, els entristia, no era simplement la coherència lògica, la confirmació intel·lectual, sinó l’elevació o dignificació de la situació concreta. Les coses o els comportaments havien de ser, per a la mirada de Jaume Bofill, formes participades d’un sentit que les salvava. Com el sentiment salva el tremolor de la veu de qui parla, o la bondat salva la poca gràcia d’un gest desafortunat.

En síntesi, més enllà de l’acte d’entendre el que es pogués produir entorn seu, la seva mirada volia assumir actes i comportaments per intentar de trobar-hi la generositat d’una voluntat que maldava per realitzar-se en ells.

Aquest principi originari de la realitat de les coses i de llurs activitats era també per a ell la condició d’actualitat de la filosofia.

Així s’estableix una nova oposició:?El coneixement científic de la naturalesa arrenca i termina en l'experiència; les regularitats que el constitueixen, les lleis, estan protagonitzades pels cossos materials, grans o petits. L’última ràtio és el fet pur i simple, el cas.

Jaume Bofill, pensant com un filòsof, ho diu exactament al revés: “La condició de les realitats corporals és de naturalesa ‘medial’: l’esperit es comporta, a llur respecte, en una ‘indiferència dominant’”.

Correlativament les lleis de la ciència gaudeixen d’una universalitat extensiva, fruit d’una reducció cada vegada més ambiciosa. La filosofia, en canvi, en transcendir, constitutivament, les realitats de fet, es mou en la direcció –metafòricament perpendicular a la pròpia de la ciència– en recerca de la profunditat, el Grund, i la idealització o sublimació.

Establert aquest antagonisme, la docència de la filosofia no ha de ser tant exploratòria i informativa com il·luminadora i edificant.

Això explica, en part, l’entusiasme –en els molts sentits del mot– que provocaven les classes que impartia a la Universitat.

La seva relació interhumana era modulada també per una mena d’estimulació personal, exemple de sublimació. Sovint amb vehemència i sempre amb la il·lusió d’una persona jove, invitava a fer les coses com si es tractés d’una mena de compromís d'equip. Ell emprenia el projecte, n’era el guia i incitava a participar-hi. Jaume Bofill era un “homo viator” en totes les seves coses.

No li agradava manar i jo diria que no en sabia. El que feia era emprar sempre la funció apel·lativa de la comunicació: recorria a la responsabilitat de cadascú i, així, obligava i alliberava a la vegada. Les seves paraules eren fonamentalment una convocatòria: apel.lava al bell nucli de la pròpia llibertat a sentir la més pròpia vocació. Hem vist que l’ideal de l’ensenyament de la ciència experimental podria ésser l’ensinistrament tècnic per a saber veure, explorar i inventar; el de l’ensenyament de la filosofia, en canvi, és l’actualització de les possibilitats de l’home perquè ho sigui veritablement.

Vint anys després de la mort de Jaume Bofill, sento encara, viva i generosa, la cordial apel·lació de l’amic. No és pas mèrit meu, sinó caritat de la seva presència en mi.

SOBRE EL SOMRIURE D'EN JAUME BOFILL
Agustí d'Arana i Sagnier

El somriure d'en Jaume Bofill tenia una alegria d'una mena especial. Amb aquell somriure no ens informava solament d'un episòdic estat psicològic seu, provocat per qualsevol pensament agradable o positiu: més aviat afirmava que l’opacitat de les coses, dels esdeveniments i de nosaltres mateixos no és un estat ni natural ni definitiu.

En una ocasió va explicar un accident que acabava de passar, crec recordar, a la carretera de Vallvidrera. Una vintena de nens hi havien mort. Durant el relat el seu rostre reflectia tristesa, una tristesa que semblava afirmar intrínsecament l’infortuni del fet. En acabar, el seu rostre s’il·luminà de cop i volta amb el seu somriure característic. Semblava dir que aquell esdeveniment nefast es podia transfigurar completament i deixar de ser-ho.

Amb quin dret? Aquesta pregunta ha de sorgir, sempre, és clar, que no se’n tingui la resposta per endavant. ¿Amb quin dret es passa de l’opacitat a la claror, si tant l’una com l’altra són més que uns estats psicològics? Allò que és immediatament cognoscible, ¿no ens invita a romandre més aviat en la tristesa profunda d'un inacabable horitzó de desgràcies del qual solament podem sortir amb sensacions psicològiques d’alegria? Estar immergit en l’opacitat i topar amb el somriure d'en Bofill plantejava una disjuntiva excloent: o bé l’opacitat no és l’últim i el somriure té raó, o bé el somriure és una mentida. Si és una mentida, ho és com les falses promeses de felicitat de la mena d'aquells que, per una via o una altra, no han respectat l'anomenat principi de realitat. En aquest cas, som davant un fenomen subversiu i per tant inoportú, ja que és un avís del fet que no s'’ha respectat l’ordre vigent que, com a mínim però també com a màxim, ens permet sobreviure. També seria un somriure cruel si fos mentida, perquè enganyaria una fibra última i total.

Bofill, òbviament, no era cruel; en conseqüència, el seu somriure no podia ser mentida. Però, si era veritat, ¿on col·locar tot el nostre saber i la nostra experiència sobre les desgràcies del món? No es tracta solament de la interminable llista que la història –universal o de cada u– ens ofereix; es tracta que la desgràcia ha passat a formar part del concepte mateix de l’home i del món. ¿O no és veritat que el llegat de molts pensaments moderns és la ciència de la gènesi perversa de l’humà? Als nostres ulls –i en això no hi ha gaires opcions–, la cultura és la diferència sorgida del caos, la pau nascuda de la guerra i l’amor de l'interès. I això, no pas d’un cop per sempre, sinó que la cosa perversa ha de sostenir i alimentar permanentment allò que avui és. En conseqüència, allò que avui és pot ser molt tolerable, però de cap manera mereixedor, segons sembla, del somriure d’en Bofill.

Malgrat tot, en Jaume Bofill somreia amb el seu característic somriure. El seu fonament filosòfic era la piràmide dels éssers, sostinguda en la seva cúspide per la plenitud de l’Ésser diví a través dels fils de l'analogia, gràcies a la qual aquest o aquell ésser determinat és arrencat de la tristesa del seu confinament, de la seva opacitat. Però una tal filosofia no sempre –ni tan sols gaire sovint– il·lumina el rostre dels seus adeptes com era el cas d’en Bofill. En conseqüència, hi havia alguna cosa més. Hi havia, presumiblement, una experiència privilegiada, un do especial de la llum, per sobre i enllà de la conceptualització filosòfica. Tret que, en una hipòtesi que torno a rebutjar, el seu somriure fos mentider.

Reproduir en un mateix el somriure d’en Bofill no depèn merament del lliure albir. No obstant, fer l’exercici lògic necessari per respectar les seves condicions de possibilitat ja és tenir alguna cosa d’ell, potser una ombra, desdibuixada si voleu, però ja és alguna cosa.

I des d’això que en tenim, ¿què n’hem de fer, de la part substancial de la nostra biblioteca dedicada a la lúgubre, però manifestament realista i necessària análisi de la gènesi perversa de la cultura, o sigui, de nosaltres mateixos? Bofill va explicar com aconseguia descendir-hi. Des del capdamunt de la piràmide, els pisos successius s’ordenaven i adquirien consistència. ¿Com hem de recórrer el camí invers? ¿Com passar de la labilitat de l'ésser històricament constituït a partir de la seva pròpia precarietat i erosionat també per ella, a l’ordre serè de l’ésser primàriament consistent?

PAISATGE AMB EN JAUME BOFILL AL FONS
Ferran Pauner

A començament dels anys seixanta, l’esperançada inquietud intel·lectual dels joves que en aquells moments accedíem a la Universitat topava fatalment amb les sòlides columnes –sempre hermètiques i silencioses– del seu antic i serè pati interior. Ens podien veure habitualment parlar animosament amb elles, confessant la nostra tendra palpitació espiritual i la nostra perplexitat davant les descomunals teranyines que ens havia semblat veure dins algunes aules. Esperant qui sap quina resposta, el nostre temps iniciava en aquell moment, a poc a poc, entremig d’aquelles columnes doctes i displicents, el seu atzarós viatge.

La il·lusió d’estructurar un pensament, mantenir viva la sensibilitat i rescatar una ciutadania perduda ens obligava a recórrer aules, claustres i biblioteques contrastant lliçons, converses i lectures, punts de referència, principis i contraprincipis, en un lent procés d’espionatge a l’inrevés, en crida i cerca dels mestres, companys i llibres amics, que ens havien d'ajudar a entendre i viure el món i la vida d'una manera neta i positiva. El país era viu i hi havia actituds, magisteris i iniciatives clares i definides que van permetre que no tota l’efervescència intel·lectual i espiritual del moment es perdés finalment en confusió.

La figura austera, fràgil i joiosa d’en Jaume Bofill va adquirir ràpidament per als qui vam poder assistir a les seves classes i seminaris una inesperada importància, una estranya vivor ontològica.

Bofill ens parlava des de la complexitat d'un món. El seu discurs no era l’esquemàtica melodia, brillant i coherent, de l’individu solitari. Era la fosca remor de la nostra història i la nostra vida passant per davant de casa nostra. Religiositat, família i país desfilaven davant els nostres ulls, lentament, a cara descoberta, arrossegant els peus amb un posat de cansament.

L'actitud profunda, alegre i intel·ligent de Bofill no és freqüent, en aquest país. Més aviat la tendència natural ha estat sempre de generar amb massa facilitat pensadors originals i enginyosos que canvien contínuament de punts de referència. Cada dia parteixen de zero; en un instant van a l'infinit i en tornen; reflexionen sobre la vivència i sospiren, i amb cada seu sospir neix un món nou i complet, actual i contrastat. Canvien els valors, les coordenades i els avantpassats. Tot canvia, menys l’esvelta, solitària i distant silueta d’un jo de perfil i a contrallum.

Aquest conjunt de melodies, totes diferents i originals, interpretades pels nostres músics mentals, formen un extraordinari guirigai apocalíptic i cínic que omple de càntics el nostre auditòrium civil i quotidià. La decadència és total i el món s’acaba –diuen– i els altres en són la prova: les seves teories, en especial les seves existències; l'excepció, nosaltres: la nostra exquisida sensibilitat, el nostre pensament pràctic i lliure.

Davant d’aquest fenomenal panorama, figures con la d'en Jaume Bofill adquireixen un valor i un respecte decisius. Ni genialoide, ni encarcarat, ni redemptor; no va tractar de distingir-se dels altres ni tancar-se en banda ni fer servir la seva paraula com a bandera contra ningú. Va elaborar el seu pensament a partir de la fidelitat a la seva història, atent a la vida i amb un respecte absolut als altres i a les seves idees. I tot això amb senzillesa i normalitat.

Un vespre d'hivern –pocs mesos abans de la seva mort–, després d'una llarga sessió del seminari que ens feia a casa seva, quan els quatre o cinc assistents ens trobàvem ja vora la porta de sortida, amb expressions cansades i transcendents, coronats per suaus aurèoles metafísiques de colors variats i els abrics i bufandes posats, en Jaume Bofill va considerar oportú –potser a causa de l’espectacle que tenia davant seu– obrir un llibre de poesia de Guerau de Liost, el seu pare, abans que la porta, i recitar aquell poema que comença:

Nòdul saborós de cada setmana:
Dissabte vespre, diumenge matí;
Dissabte, lluna casolana;
Diumenge, solell diví!
Dissabte urgent, Vigília de festa!
Ànima i casa neteja la vívida gent.

En arribar els marits de Barcelona,
Troben la feina llesta. I les mullers que fan rodona
al voltant de l’autòmnibus que esbufega xacrós
I patriarcal s’esbatana
per despenjar marits de dos en dos de la portella i la finestra i la barana…..

Les aurèoles havien disminuït lleugerament i els ulls eren més oberts. Somrèiem una mica desorientats. A continuació ens va acomiadar, molt cordialment.

La clara, profunda i joiosa llum de la mirada d’en Jaume Bofill no sols perdurarà en el record d’aquest país, sinó que prevaldrà al llarg dels anys.

RECORDS HUMANS D’EN JAUME BOFILL
Ignasi de Solà-Morales

Vaig tractar en Jaume Bofill els últims anys de la seva vida. Tenia la mateixa edat que el meu pare i es coneixien prou perquè a casa jo n’hagués sentit a parlar. El seu ambient i el meu no eren pas gaire distants, però de fet no el vaig conèixer per via familiar, sinó a la universitat, quan, ja estudiant d’arquitectura, vaig començar a interessar-me per la filosofia.

Crec que el meu primer contacte amb ell degué ser per la primavera de l’any 1961. M’hi va presentar en Joaquim Maristany, amb qui m'unia no tan sols un gran afecte, sinó la il·lusió per alguna aventura intel·lectual que lligués les nostres conviccions cristianes –crítiques i un xic agòniques– amb una autèntica participació en totes les inquietuds d’aquell moment. Per a una persona com jo, formada en un ambient tradicional, treure el cap a la cultura contemporània, no pas desqualificant-la, sinó intentant formar-ne part, ja era, pel sol fet d’intentar-ho, una gosadia excitant i arriscada.

Pot semblar paradoxal que, en aquella recerca de mestres, en Jaume Bofill hi tingués un lloc. Per als qui en aquell moment llegíem Maritain o Aranguren juntament amb Sartre i Lukács, el neotomisme del Dr. Bofill podia aparèixer com la quinta essència d’allò que volíem defugir: un sistema teològic i filosòfic construït i acabat de dalt a baix, posant sense parar dificultats i diferències amb el pensament modern i fent distinguos ja de bon començament davant Descartes, Kant i el pensament contemporani.

D’altra banda, el seu pensament semblava desplegar-se en terrenys terriblement tècnics. No era una disputa de gustos literaris o, aparentment, d’afinitats ideològiques. El que es discutia eren qüestions de metafísica estricta. Era des de la teoria del coneixement que es decidien coses que, en la seva materialització, podien comportar que una persona cregués que políticament el que calia era ressuscitar el carlisme o bé reincorporar-se als moviments marxistitzants de contestació de l’època.

Però el que succeïa amb el tracte amb en Jaume Bofill –o al menys a mi– era que jo podia relativitzar –mig per ignorància mig per rebuig– el seu tomisme i, en canvi, deixar-me seduir per l'encant personal de la seva llibertat d’esperit.

Parlant de l’arquitectura contemporània primer –vam llegir plegats uns textos de Walter Gropius que jo li vaig deixar– i després llegint Hegel –comentaris a la Fenomenologia, en una mena de seminari casolà–, jo descobria la seva poderosa capacitat no tan sols d’interessar-se per unes coses que a mi em semblaven irrenunciables, sinó per fer-me-les entenedores.

Hi havia, en primer lloc, la seva sensibilitat per tots els fets de cultura. Era un filòsof que es mostrava pensador no sols d’aquells tecnicismes de la baixa escolàstica que a mi –ho haig de reconèixer– sempre m’incomodaven, sinó que semblava arrencar el seu pensament a partir del que hi havia de més viu en la poesia, en l'art, la ciència i, potser per damunt de tot, a partir de la reflexió sobre la vida personal i la construcció del subjecte.

Segurament era aquest seu aspecte, la seva afinitat evident amb un cert heideggerisme difús, no sols com a estil sinó com a mètode, el que donava a en Jaume Bofill un tremp que jo no trobava en cap altre professor de la facultat de Filosofia.

L’últim estiu de la seva vida, l’any 1964, jo era a Viladrau, on ell també reposava, malaltís, mirant de no forçar el seu fetge ja fatalment damnat.

La seva relació amb ell s’havia fet mes fonda. De les lectures i visites fetes durant els darrers anys havia passat a una autèntica intimitat. Jo li agraïa més d'un mot il·luminador en els dubtes i incerteses en què aquells anys difícils jo em movia.

Al llarg d’aquell agost ens vam veure força sovint. Jo sortia de casa meva, al poble, i per un petit corriol feia drecera cap a Rosquelles, la masia on ell vivia, ben bé al peu del Matagalls, voltat de la seva plàcida i acollidora família. Pel camí havia de passar prop de la Font de l’Oreneta, on una làpida amb versos de Guerau de Liost, el seu pare, ja semblava preparar-me en el clima alhora noucentista i peripatètic de les nostres trobades cap al tard.

Ell tenia molt d’interès que llegíssim conjuntament un text, si bé jo no acabava de trobar-hi l'atractiu. Era el breu assaig de Gabriel Marcel Positions et aproches du mystère ontologique. Ara, amb els anys, n’entenc millor el perquè.

L’afinitat d’en Jaume Bofill amb aquest text era òbvia. Una reflexió personalista en què la concepció de la realitat és sempre oberta, no sols inacabada –in fieri–, sinó també susceptible d’ésser aprofundida fins al misteri. Un misteri augustinianament initimior intimo meo, és a dir, un misteri com a obertura cap al transcendent i com a últim horitzó de la realitat.

El text era prou suggerent per poder parlar de moltes coses: de literatura, de política, d'observacions de la vida quotidiana. Pel meu gust, era en aquests registres on la seva personalitat resultava més enriquidora. Amb els seus ulls intensament brillants al fons d’unes conques cada cop més fosques i enfonsades, amb aquell fil de veu entre l’infantil i el sarcàstic, la conversa s’allargava fins que es feia fosc i els fills petits se li acostaven per participar-hi. Allí la vida domèstica es donava la mà amb obertures a qüestions d'alta especulació en un ràpid i llampeguejant procés d’anar de l’immediat i concret a les més absolutes categories de comprensió de la realitat.

Un dia havíem parlat d’amor. De l’amor humà, de l'amor entre un home i una dona. Ho recordo ben bé. Després de parlar d'algunes persones conegudes i de personatges clàssics de la literatura, després d’examinar la idea de passió i la noció d’irracional, en Jaume Bofill, passat un llarg silenci només trencat per algun xisclet d’ocell a l’horabaixa, deixava caure una sentència que mai no he oblidat. “L’experiència de l’amor és la de la puresa” deia amb un somrís alhora tímid i maliciós.

Allí hi havia, al meu parer, tot en Jaume Bofill. Perquè era des d’aquest tipus d’experiències espirituals que ell construïa el saber enriquidor que era capaç de comunicar, transcendint tot tecnicisme filosòfic. Tota una concepció del fet que en les realitats humanes més fràgils però més decisives hi ha una certa forma d’anticipació i de vestigi de l’absolut: és això el que finalment configurava les seves paraules més constructives i fondes. Certament era una filosofia personalista, bastida des de l’experiència del subjecte ja podia haver fet. Però també era una presa de posició per la llibertat. Una llibertat pensada des de l’individu i en què potser, massa relativitzades, les realitats de la vida social o de l’estat només apareixen com a convencions intercanviables a les quals s’arriba per la via de les necessitats més prosaiques.

El subjecte, autor de l'art i de la ciència (recordem el seu gust per reivindicar el moment poètic de la ciència i la tècnica), és el mateix que produeix la seva història, però no pas per un desig frenètic sense objecte, sinó en la consoladora esperança de l’amor, i d’un amor que més que possessió és renunciament i puresa.

Al vespre, quan jo me'n tornava cap a casa, sentia que aquella conversa s’engrandia, que m'atrapava per dins, i alhora em semblava retratar, millor que qualsevol altra cosa, la fisonomia espiritual d’aquell estimat mentor i amic.

JAUME BOFILL I LA LÍRICA FRANCISCANA DEL RIGOR
Eugenio Trías

Sempre vaig ser un estudiant pèssim. Fora de les classes del P. Álvarez Bolado, que m'introduïen al misteriós i màgic univers verbal i conceptual de la raó hegeliana, i les converses privades amb Pedro Cerezo, amb qui feia una tesi de llicenciatura sobre Plató, la meva relació amb el departament de Filosofia de la Universitat de Barcelona era simbòlica. Amb prou feines recordo haver assistit a cap curs amb regularitat. Generalment no m’interessaven. Aprovava els cursos guiat per l’instint i la inspiració, és a dir, per “les galtes”, sense aspirar més que a uns aprovats escarransits. Vaig cometre la insensatesa d'interrompre la carrera per la meitat i cabussar-me dos anys en el món universitari alemany. A Bonn de primer, a Colònia després, vaig sadollar els meus desigs d’aprenent de bruixot. El retorn a l’Espanya dels seixanta, amb la seva atmosfera intel·lectual tolida, amb la seva carrincloneria institucional, amb la seva Universitat vegetativa i la febre política subterrània infectant tots els racons de l'ànima i de la ciutat, em va produir una dura topada amb el principi de realitat. Que lluny quedaven Hölderlin i Goethe, Thomas Mann, Heidegger, Kant i la resta de figures emblemàtiques que orientaven els meus cursos I seminaris a les serenes i civilitzades terres renanes. No em va ser difícil d’adaptar-me a l'abjecció institucional i a la tristesa estèril de la universitat franquista. Per fortuna, no tot era motiu de somiqueig i de sopor. Hi havia professors decents. Pocs, però n'hi havia. Per sobre de tots planava una figura arrencada del llenç d’un impensable Greco català: Jaume Bofill.

La seva figura s’assemblava a una llengua de foc: era transparent, espigat, amb una irreprimible tendència gòtica, però amb un dolç somriure meridional. Banyava de dignitat un món indigne, com si n’hi hagués prou amb la seva mirada franciscana perquè al seu voltant qualsevol rastre de desconfiança es dissipés i s’hi convoqués, en canvi, tot el que hi havia d’entranyable i de valuós a l'univers de les idees filosòfiques. Amb les seves paraules va saber donar estatut líric als filosofemes tomistes més rancis. Bonaventura sempre acabava guanyant el plet al d’Aquino: l’amor esclatava per damunt de la intel·ligència encarnada. El to franciscà traïa la vigorosa doctrina arquitectònica de les Summes. Mai no va ser Martell d'heretges, ans al contrari. Poc abans de morir, una tarda, Joaquim Maristany, Agustí d’Arana, Ignasi Solà-Morales i jo vam anar a casa seva. Ens va rebre en el llit i ens va llegir pàgines de Bonaventura. Després ens va ensenyar el llibre que havia descobert en tota la seva càrrega febril, voluntarista, apassionada, agustiniana: les Introduccions al Sistema de la Ciència de Fichte. Poc després ens deixava orfes a tots, perquè tots, de la dreta i de l’esquerra, l’estimàvem i el respectàvem.

La seva figura irreal, d'una magror no euclídia, era l’escàs recipient d’una paraula que somreia als conceptes i que no podia dissimular l’ancestral procedència noucentista. Evocava aquesta paraula la somiada ciutat d’ivori desmentida amargament per la carrincloneria franquista de la Barcelona dels cinquanta.

Nota bibliogràfica de Jaume Bofill i Bofill

Jaume Bofill i Bofill, La escala de los seres o El dinamismo de la perfección, Barcelona: Cristiandad, 1950.

Jaume Bofill i Bofill, Historia de la Filosofía, Barcelona: Barna, 195?.

Jaume Bofill i Bofill, Obra filosófica, Barcelona: Ariel, 1967.

Antoine de Saint-Exupéry, Vol de nit, pròleg d’André Gide, versió i epíleg de Jaume Bofill, Barcelona: Vergara, 1966.

Reproducció a càrrec de la revista Relleu amb l'autorització d'en Ramon Alier, l'editor.