Europa: vell continent, jove identitat

XXIIè Curs d’Estiu del GEN-Fundació Relleu
Barcelona, 3 de Juliol de 2003
Escola Sant Gregori

Introducció

Un any més tinc l’honor i el goig de participar en aquest fòrum. Agraeixo a la Fundació Relleu la seva renovada confiança, a tots vostès la seva presència i, per sobre de tot, la seva amistat.

Els cursos d’estiu del GEN no es programen a la babalà; segueixen un fil que enguany passa per Europa. També jo pretenc que les meves intervencions segueixin un fil; a més, per tal de dotar-les d’un cert contingut i poder aprofitar sinergies, procuro que tinguin relació amb la recerca que vinc desenvolupant a la Universitat. És el que he mirat de fer amb la present exposició.

El lema “Europa com a missió” és oportú i està ben triat. Haig de dir, però, que tan aviat com en vaig tenir coneixença la seva formulació em resultà problemàtica. En absència de cap interrogant sembla que hom doni per suposat que Europa és una missió que val la pena dur a terme. Hipòtesi força discutible quan no es té una representació clara de l’objecte de l’obra encomanada i es té decaigut l’ànim europeista. Era el meu cas, afectat com estava pel trist paper de la Unió Europea en conflictes recents i per la imatge d’una d’Europa que té com a màxima preocupació el manteniment del seu estat del benestar, capaç de mobilitzar-se contra l’agressió a l’Iraq però alhora sense esma per lluitar d’una manera eficient contra la fam, la pobresa i la injustícia existents al mon.

El fet és que en unes tals condicions, una idea vaga i un sentiment confús sobre Europa alhora, em costava d’endegar una reflexió que filés concorde amb el propòsit del curs resumit en l’Editorial de la Revista Relleu: “obrir la difícil definició d’una missió europea com a estil de vida”.

Això com no fos plantejant de bell antuvi la pregunta ¿què és Europa? per després articular un discurs al voltant d’una primera constatació, exponent d’un dels punts febles de l’esmentat propòsit: Europa és un conglomerat de nacions que mantenen molt viva una memòria passada i una història viscuda sota característiques socials i culturals heterogènies, però que fa massa poc que comparteixen l’experiència de ser un. Europa és un vell continent amb una jove identitat.

Tenia el tema: havia de contraposar una llarga història individual amb la joventut d’un camí plegats i examinar alguns dels riscos que això pot comportar. Només calia posar el fil a l’agulla; però el pols em tremolava i no acabava d’encertar.

Una tarda, als Jardins del Doctor Fleming, el Dr. Sales i jo fèiem temps abans de visitar al President de l’IEC i vaig aprofitar per esplaiar-me. En Jordi, receptiu com sempre, em va escoltar i tot d’una digué: “pensa en el teu nét i planteja’t quina Europa vols per quan sigui gran”. Vaig entendre que em suggeria que no m’amoïnés tant per què és Europa i sí per com m’agradaria que fos l’Europa del futur.

Vaig prendre bona nota del suggeriment. Tanmateix, no m’era senzill passar d’una qüestió a l’altra. No veia com fer-ho si deixava de banda la pregunta per la cosa, Europa.

En mig de l’embrolla, a tall d’heurística se’m va ocórrer que havia de posar en pràctica el consell d’en Jordi gran i pensar en el Jordi minyó. Dins d’uns anys, li hauré d’inculcar Europa o dir-li que no es preocupi d’altra cosa que no sigui ell mateix i com molt de Catalunya? Girona és un lloc ideal per viure, per què doncs Europa, que ni tan sols té contorns precisos? I, posats a fer, per què Europa i no el món sencer? com li podria explicar en què consisteix la missió europea?

Preguntes totes que assenyalen l’horitzó de la següent exposició, que desitjo sigui del seu interès.

Europa: un vell continent sense contorns precisos

Tot just començar el seu llibre Europa, la via romana, Remi Brague observa que “quan hom es proposa parlar d’Europa (...) cal precisar primer què volem dir amb aquesta expressió”.

No sempre es procedeix amb tanta cura. No és ni ha estat la pràctica habitual precisar el sentit dels termes sobre els quals es munten discursos.

Temps enrere tot era simple. Recordo que de petit se’m va ensenyar que la Terra tenia cinc continents: Europa, Amèrica, Àsia, Àfrica i Oceania. Eren les cinc parts del món. Europa es veia molt gran, tan gran que n’hi havia dues: l’Europa Oriental, on vivien els dolents, i l’Europa Occidental, on vivim nosaltres que som els bons.

Després tot es va complicar. Per començar vam aprendre que al nostre planeta hi havia molta més aigua que terra (29% de l’escorça terrestre) i se’ns parlà de fosses i plaques tectòniques, i d’un altre continent, l’Antàrtida; ja no se sabia si hi havia cinc o sis continents, si Europa era un continent petit o una petita part (1/5) d’un continent gran, Euràsia, de fronteres geogràfiques imprecises.

Els qui han llegit el llibre de Brague (Barcelonesa d’Edicions, 1992) saben que segons ell les fronteres d’Europa són culturals, no geogràfiques. El seu mètode és “captar l’espai europeu per aproximacions progressives, inserint-lo en una sèrie de dicotomies” (p.10). I afegeix: “no és per una unió que arribarem a Europa, com, per bé o per mal, una visió política i econòmica està a punt de fer. Europa l’aconseguirem a través de divisions, d’exclusions que la separin d’allò que no és.” (ibíd.). A més, Brague vol “introduir en la idea d’Europa una gradació: Europa és una noció variable. Hom és més o menys europeu.” (p.21).

Fronteres culturals, dicotomies, caracterització negativa i gradació són els trets metodològics que fa servir R. Brague per explicar quina idea té d’Europa.

Convinc amb l’anterior plantejament. Europa no consent una definició simple i directe. És cert que la indeterminació no impedeix adonar-se que s’incorre en abús de llenguatge, el mateix que practiquen els EEUU amb el nom d’Amèrica, cada vegada que s’empra el nom ‘Europa’ en comptes de Unió Europea, com fa el projecte de Constitució presentat a Salònica i faré jo mateix al llarg de l’exposició. Tothom dóna per entès que el tot, Europa, és perfectament distingible de la part, Unió Europea. Però en altres casos la indeterminació no és tan insignificant.

Europa és un conjunt que no admet una partició nítida entre pobles que hi pertanyen inequívocament i pobles que no. Europeu és un predicat vague. Pensem en Rússia, Islàndia (geogràficament pertany a Amèrica i sociològicament a Europa), Turquia (anys fa que demana ingressar a la UE), Xipre i Malta (amb un vocabulari semblant a l’àrab), per no complicar-ho més esmentant països com ara els Estats Units. Si establim el contrast amb França, Israel, Tunísia i Xina de l’altra, d’immediat conclourem que no n’hi ha prou amb uns i zeros per assignar els respectius graus de pertinença a Europa atenent a criteris culturals, polítics, geogràfics, històrics, jurídics o lingüístics.

Fins i tot el mateix mot Europa no se sap ben bé si deriva d’Ereb, paraula semítica que segons uns significa ‘ocàs’ i segons altres ‘les terres de l’oest’, o si prové de la mitologia grega i fa referència a la filla d’Agenor que mentre ajuntava flors a la vora del mar, Zeus, disfressat de toro, va seduir i raptar. Ambdós casos comparteixen la idea de trànsit que Europa entranya: Europa és el lloc per on el sol, després d’un llarg periple, irremissiblement declina, es pon i mor per tornar a néixer, i alhora és la princesa que deixa enrere la seva vida filial per anar a un lloc que li és desconegut, Creta, es va esposar amb tot un déu, i va ser mare de dos fills, Minos i Radamantis.

Les analogies podrien donar per molt; o per molt poc ja que les diferències són també notables: per una banda tenim la denotació geogràfica, la limitació en l’espai i el temps, la fredor de la regularitat, l’absència d’indeterminació; per l’altra ens trobem amb què l’amor, la passió, l’engany, l’esperança i la fertilitat són els determinants d’una aventura divina i humana ensems, d’un mite que ha inspirat a pintors com ara Tiziano i Rembrandt. En fi, si es tracta d’imaginar el futur de Europa és molt més suggestiva la interpretació mitològica.

Al meu nét li explicaré que Europa és un continent que se’l va anomenar vell per oposició al nou: Amèrica.¹ I que, durant segles, Europa s’ha vist a si mateixa com el rovell del mon, el continent més savi, el més culte, el més conreat. “Els altres” no eren dignes de ser presos seriosament llevat que haguessin raons econòmiques. Les restants cultures eren ignorades, no se les tenia per humanes, com durant molt temps tampoc les races diferents a la “blanca”.

També haurà de saber que un bon dia el vell continent va vessar i els seus habitants es van escampar gairebé per arreu del mon. Van colonitzar i van exportar allò que identificaven amb la civilització: Europa. Mentrestant al mon civilitzat la gent civilitzada no parava d’esbatussar-se i la immensa majoria dels qui ho feien no sabien ben bé per què. Les guerres per motius religiosos, fronterers, de successió, econòmics o, el que ve a ser el mateix, de poder, se succeïen sense donar temps a que els pobles poguessin prendre l’alè.

D’aquí a uns anys, a en Jordi li narraré aquesta petita història o bé li donaré a llegir el resum que en fa la primera frase del Preàmbul del projecte de Constitució abans esmentat:

“Europa és un continent portador de civilització (...)”

La jove autoconsciència europea

Europa, vell continent d’una gran diversitat idiomàtica (tot i que progressivament està adoptant com a llengua comuna l’ELF – English Lingua Franca) i religiosa, amb pobles que malden per la unió però que històricament han viscut confrontats, no fa pas gaire que ha pres consciència de si com a ens geopolític capaç d’integrar un conjunt de valors propis i de compartir un projecte per acomplir.

Des d’una perspectiva estrictament geogràfica s’apunta l’any 1858 (Carl Reuschle) per datar la primera descripció d’Europa dins els límits convencionals actuals. Tanmateix, un estudi etnogràfic de Pius II (1458-64), alguns mapes del s. XV així com l’obra de John Donne (1572-1631)² i Cristopher Marlowe (1564-93) (The Jew of Malta, 1633) indiquen que la noció de continent europeu ja s’usava amb anterioritat.

Des d’un punt de vista geopolític, els historiadors Denys Hay primer (Europe: the Emergence of an Idea, Edinburgh, 1957) i Norman Davies³ més recentment han sostingut que el concepte d’Europa arrela a la baixa edat mitjana i emergeix durant el s. XVIII. Abans de la Il·lustració la idea d’Europa havia estat subsidiària de la Cristiandat i subordinada al designi d’una religió universal i amb una organització visible, sense respondre a cap mena de configuració de caràcter identitari. L’esmentat designi es va esfondrar quan el poble li va girar l’esquena fart i fastiguejat de la cadena ininterrompuda de guerres de religió i de les seves nefandes conseqüències.

Durant les dècades que precediren la Revolució Francesa va anar prenent cos la idea d’Europa com a ens geopolític. Napoleó va voler-la realitzar. Les “Memòries” que va dictar al Comte De les Cases durant l’exili a Santa Helena (1815-1816) (http://www.geocities.com/7897401/lascases/) deixen constància que somiava “regenerar Europa”, construir un “sistema europeu”, unir les principals nacions del continent europeu (França, Espanya, Itàlia i Alemanya) en una sola nació, en una gran federació que hauria d’emprendre “la gran tasca de construir la civilització”⁴.

El somni de Napoleó sabem com va acabar. I també sabem que malgrat les exhortacions de Victor Hugo⁵ no ha estat fins la tràgica experiència de dues guerres consecutives horribles que no s’ha plasmat un nou intent de realitzar-lo. Si hom es pregunta si n’eren condició necessària, a la Proclamació del Premi Carlemany (Aquisgrà, 1949) hi trobarà la resposta⁶.

L’onze de novembre de 1816 el compte De les Cases (Vol. 4, Part 7, p. 127) va recollir al dictat unes paraules de Napoleó que han resultat ser profètiques:

“En tot cas, aquesta concentració es portarà a terme, tard o d’hora, per la pròpia força dels esdeveniments. L’impuls està donat; i crec que, a partir de la meva caiguda i de la destrucció del meu sistema, és possible que no es pugui establir cap gran equilibri (la cursiva és meva) a Europa a menys que no es faci per la concentració i confederació de les principals nacions.”

Han transcorregut prop de dos segles i Europa s’afanya per realitzar la idea que es desenvolupà a la Il·lustració i visqué la primera temptativa de materialització amb Napoleó I, el precedent immediat del present intent⁷.

L’equilibri com a condició de possibilitat d’Europa

Europa manté un equilibri “sui generis”, força inestable que fa aconsellable no deixar caps per lligar.

El gran equilibri entre les principals nacions europees era vist per Napoleó com a un fi. Avui en dia, en l’era de la complexitat, l’equilibri ha deixat de ser un fi llevat de quan se’l fa servir com a “fal·làcia fèrtil” (G. Soros) en el disseny de polítiques econòmiques. És així que no apareix en la relació del objectius de la Unió Europea, on sí hi figura la pau. Amb el canvi hem sortit guanyant si considerem que la guerra és un mitjà molt més compatible amb l’equilibri que amb la pau.

L’error estratègic de Napoleó va ser pretendre construir la Unió des del “centre” prescindint de la “perifèria”, és a dir, d’Anglaterra i Rússia, els constituents tradicionalment més conflictius, la relació dels quals amb el Continent sempre ha estat problemàtica, recançosa, de voler i doler, d’amor i odi. Per damunt de tot Anglaterra, que des de sempre ha promogut la política de divide et impera entre les potències europees.

L’actual procés s’ha iniciat de manera ben diferent, sense presses i sense pausa, aparentment infrangible. Recordem algunes de les etapes més importants: 1951: la Comunitat Europea del Carbó i l’Acer (CECA); 1957: el Tractat de Roma (CEE) i la Comunitat Europea de l’Energia Atòmica (EURATOM); 1967: la Comunitat Europea (CE, fusió de CECA, CEE i EURATOM); 1973: incorporació del Regne Unit, Irlanda i Dinamarca; 1979: Sistema Monetari Europeu; 1986: incorporació d’Espanya i Portugal; 1991: Tractat de Maastrich, dos anys després de la reunificació d’Alemanya; 2003: Constitució, incloent la darrera ampliació de 15 a 25 membres. Com ha assenyalat el president de la Convenció Europea Giscard d’Estaing, ara es va amb la ploma en comptes de les armes i l’espasa. Europa ha après que si vol avançar en el procés d’unió ha de tenir cura de l’equilibri entre els diferents Estats, la qual cosa requereix evitar, al menys, el recurs a la força, el lideratge hegemònic d’un sol Estat i l’aïllament d’Anglaterra. Quant a Rússia, aparentment la lliçó no s’ha après; però ara per ara no sembla que representi un risc.

Després de 16 mesos de treball, el proppassat 20 de juny el president de la Convenció va presentar al Consell reunit a Salònica el projecte de Tractat pel que s’institueix la Constitució Europea. L’informe de presentació palesa la preocupació principal:

“(...) les solucions extremes han estat descartades. La idea de la creació d’un estat federal unitari europeu, (...) ha estat poc a poc descartada com inadaptada a la estructura de la nova Europa. Igualment la dissolució d’Europa en una «Confederació reduïda als béns ganancials (acquêts)» (...) a estat refusada gairebé per unanimitat.

...?“Al llarg dels nostres treballs, la nostra preocupació (souci) a estat preservar i mantenir l’equilibri fonamental entre las seves tres components (Comissió, Consell, Parlament) tot descartant les propostes encaminades a desequilibrar-lo, en un sentit o en l’altre. La nostra proposta consisteix en renovar i en reforçar cadascun dels costats del triangle, sense trencar el seu equilibri.”

A la part final de l’informe, i dirigint-se emfàticament als Caps d’Estat i de Govern, G. d’Estaing rebla el clau:

“Aquest projecte (...) representa un edifici, i un equilibri. Un edifici, perquè constitueix un conjunt coherent (...) Un equilibri, perquè hem cercat amb cura el millor punt d’equilibri entre el paper de la Unió i el dels Estats membres, preservant la possibilitat d’una evolució ulterior concebuda com descansant sobre equilibris successius, sense ruptura, ni aventura.

“Puc igualment demanar-vos de vetllar perquè la ruptura de l’equilibri, per la «remise en cause» de les disposicions (de la Constitució), no posi en perill la solidesa de l’edifici!

Equilibri, doncs, entre els tres components del triangle institucional, entre els Estats, entre els designis britànic i francogermànic, primordialment econòmic l’un i polític l’altre. En definitiva, equilibri com a estratègia metòdica per aconseguir el gran objectiu: la construcció del sistema europeu. Una estratègia que ara per ara consolida la concepció dual d’Europa a la qual em referiré al final.

Europa, un sistema que s’autoconstrueix (autopoiètic)

Europa és un sistema que es basteix sobre la base d’un passat, d’un present i d’un futur.

A cop d’ull, el passat presenta dues cares. L’una pren un color dramàtic i mostra una història repleta d’encontres i de conflictes; l’altra, rosàcia, ofereix tot un seguit de moments d’expansió i de creació sublims, individuals i col·lectius. Juntes ens donen la versió real: la d’un continent exuberant de vida que ha romàs en equilibri en comptades ocasions, equilibri d’altra banda summament inestable.

Del passat, el Preàmbul del projecte de Constitució en fa una succinta referència a “les herències culturals, religioses i humanistes d’Europa” i als seus valors. La versió de 28 de maig s’estenia un poc més i esmentava també les civilitzacions grega i romana, així com els corrents filosòfics de la Il·lustració. Els canvis ben segur que resulten d’un “aquí poso, aquí trec” que sol donar-se en les pesades fetes a darrera hora per preservar l’equilibri.

El present aporta a la construcció d’Europa l’imperatiu que marca la voluntat de competir amb els EEUU i el món asiàtic en un món globalitzat, un statu quo que es recolza en els Estats i té el reflex en la naturalesa dual del projecte de Constitució, però per damunt de tot una memòria encara viva del sofriment que va produir la segona guerra mundial.

Europa és un vell continent replet de cicatrius, exhaust. Avui en dia s’ha assolit un cert equilibri, però no sabria dir si és perquè per fi s’ha imposat la raó o bé com a conseqüència de la fatiga que comporta haver viscut tantes guerres, sobre tot les dues últimes. Tant de bo que el present contribuís amb la certesa que manifesta el Preàmbul de la Constitució:

“(...) que els pobles d’Europa, sense deixar de sentir-se orgullosos de la seva identitat i de la seva història nacional, estan resolts a superar les antigues divisions i, units cada vegada més estretament, a forjar un destí comú,”

Quant al futur, opino que és l’element cabdal. Em refereixo al futur que imaginem però que no resta només en la imaginació, al futur que es fa present quan determina les accions que volen construir-lo, al futur de les generacions venidores que, projectant-se en els rostres dels infants, mou a sentir-se plenament identificat amb el convenciment expressat en el tantes vegades esmentat Preàmbul:

“(...) que l’Europa ara reunida prosseguirà per la senda de civilització, progrés i prosperitat en bé de tots els seus habitants, sense oblidar els més febles i desfavorits; de que aqueixa Europa vol continuar sent un continent obert a la cultura, al saber i al progrés social; que desitja aprofundir en el caràcter democràtic i transparent de la seva vida pública i obrar en favor de la pau, la justícia i la solidaritat en el món,”.

La versió del Preàmbul del 28.5 va ser la que, en divulgar-se, va encetar la polèmica al voltant de si s’havia de fer esment o no del cristianisme. Deturem-nos-hi un moment. Després de llegir el text anterior ningú no negarà les arrels cristianes de l’actual projecte europeu. Així, si per fi s’esdevé la referència al cristianisme ho trobaré bé i just; però si succeeix el contrari no m’esquinçaré les vestidures: enlloc com a Europa Jesús ha estat de nou crucificat tantes vegades; enlloc com a Europa el cristianisme mostra un rostre tan desfigurat i difícilment identificable després que en el seu nom s’hagi produït bona part del sofriment que han viscut els pobles del continent i del món sencer. Amb referència o sense, en el context de la nova Constitució europea el que importa no és una visió retrospectiva del cristianisme sinó prospectiva, és a dir, del que es tracta és de saber si els valors primordials de l’Europa futura han de ser d’inspiració cristiana o no. I cal tenir ben present que la primera opció és incompatible amb els valors que propugnen les morals de caire nietscheà, els totalitarismes i el fonamentalisme de mercat.

Els valors en la construcció d’Europa

Els valors, quan són efectius i no merament nominals, poden constituir veritables signes d’identitat d’un sistema social.

L’article I-2 del Projecte de Constitució porta per títol Els valors de la Unió, i estableix:

“La Unió es fonamenta en els valors de respecte a la dignitat humana, llibertat, democràcia, igualtat, Estat de Dret i respecte als drets humans. Aquests valors són comuns als Estats membres en una societat caracteritzada pel pluralisme, la tolerància, la justícia, la solidaritat i la no discriminació.” (en la versió de 28.5, la igualtat estava inclosa en la última relació).⁸

Més endavant, a l’article I-3, Objectius de la Unió, la primera finalitat que es recull és “(...) promoure la pau, els seus valors i el benestar dels pobles.” Això també en les seves relacions amb la resta del mon.

És important aquest pronunciament, tot i que en la relació anterior hi trobo a faltar la veritat. Dissortadament, però, la veritat ha deixat de tenir valor.

Respecte als “valors comuns europeus” voldria fer un parell de comentaris. El primer té a veure amb la confiança que em mereix la seva funcionalitat. Qui estigui al corrent del que vaig dir l’any passat no se sorprendrà si, incrèdul, em pregunto si serveixen de gaire. Tanmateix, quan dirigeixo la mirada novament devers el futur la incredulitat se’m transforma en creença: l’edifici europeu no prendrà alçada si no compta amb els fonaments d’uns valors comuns assumits efectivament. I perquè així sigui és condició necessària que Europa se’n convenci. Creure per fer.

És des d’aquesta creença que faig el segon comentari, referit a la “qualitat” d’aquest fonaments. Fa dos anys afirmava que vivim en l’era de la posmodernitat (vg. L’impacte de la posmodernitat, Relleu 72) i donava la meva versió de com això afecta als valors en la societat occidental. En aquest temps he après que també vivim sota l’influx del paradigma del caos i la complexitat, al qual també m’he referit aquí en dues ocasions (fa quatre anys –Sobre la Identitat Col·lectiva– i fa tres -G. Soros i els Mercats Financers).

En la complexitat, els valors i els drets i normes que els incorporen són endògens, propietats emergents que emanen de la pròpia dinàmica del sistema social i són matèria de debat i d’elecció. Segons aquest concepció, l’estabilitat del sistema es manté, no ja amb actuacions externes ni valors descendents, sinó per medi de valors compartits que emanen de la seva pròpia dinàmica. És el propi sistema que genera els valors per a optimitzar-ne l’eficiència.

L’eficiència es constitueix així en criteri de legitimació moral, per sobre i en detriment del consens sobre els fins que hom considera valuosos com a determinants dels valors socials.

En tenim una bona prova en els drets humans de tercera generació. A diferència dels drets de primera i segona generació (referits a la llibertat i a la igualtat respectivament) que històricament han funcionat de dalt-baix promoguts per l’impuls revolucionari (revolució francesa i revolucions obreres dels segles XIX i XX), els drets de tercera generació sorgits en les darreres dècades (solidaritat, pau i estabilitat social, medi ambient, identitat nacional, autodeterminació dels pobles) requereixen del consens per a ésser assumits institucionalment. Amb la qual cosa, teòricament la moral passa a ser un procés i un resultat social producte de la cooperació dels integrants del sistema. De fet, però, la guerra de l’Iraq i el paper jugat per l’ONU i la UE deixen clar el lloc que pertoca al consens com a criteri de legitimació quan es planteja un conflicte entre l’interès econòmic i la pau.

El projecte de Constitució Europea recull explícitament els valors-drets de primera, segona i tercera generació. En relació amb aquests últims són molt positives les referències a la pau, a la responsabilitat envers les generacions futures de la Terra, a la protecció del medi ambient, al desenvolupament sostenible del planeta, al respecte a la diversitat cultural i lingüística, i a la identitat nacional del Estats. Res no diu del respecte ni a la identitat nacional dels pobles ni a l'autodeterminació. Altra vegada l'equilibri?

Els riscos de la construcció europea

Europa no és només un continent. Hi ha un contingut que canvia i es renova constantment. La Nova Europa està per fer. No la "nova Europa" de la que parla Donald Rumsfeld referint-se als estats que van donar suport als EEUU en la guerra contra l'Iraq, sinó a una Europa que, com la Creta on va endur-se Zeus a la jove princesa, pugui constituir un espai de vida nova.

En una Europa fràgil que no té en comú ni llengua, ni religió, ni política de defensa, ni una idea clara del què vol ser, el trajecte està ple de riscos: demogràfic, d’immigració, de col·lisió de valors, de divisió, de pèrdua de cohesió, entre d’altres. Tots ells conspiren a favor d’un risc que Europa ha de sotjar: el de perdre’s i convertir-se o bé en un Sacro-Imperi o bé en una mera unió econòmica amb la única pretensió de competir amb l’USA-Imperi, sense força real en ambdós casos per assolir els objectius que s’ha proposat.

L’endogeneïtzació des valors també implica riscos. El fet que els valors de tercera generació “no vinguin donats” sinó que “els dóna el sistema” comporta dues contingències, ambdues d’especial interès per a Catalunya: que els esmentats valors reculin degut a què els posseïdors del control del sistema promoguin des de dalt la seva absorció pels interessos creats, o bé que emergeixin des de baix els que ara queden exclosos i el sistema peti abans de que siguin acceptats com a drets. No són riscos imaginaris. Des del punt de vista de les aspiracions de les nacions sense estat la naturalesa dual de l’actual Projecte de Constitució significa un retrocés en relació amb el Tractat de Maastrich; i d’altra banda observem com des de Gran Bretanya i Espanya ja s'alcen veus que  amenacen amb trencar el consens sobre l'esmentat Projecte, que s'ha d'aprovar per unanimitat a la Conferència Intergovernamental a partir del mes d'octubre, si de cas les posicions dels dos estats no són tingudes en compte.

Finalment, Europa ha tenir molta cura amb un risc que de cap manera no s’ha de negligir: el despertar de la bèstia. L’any 1935 el filòsof Edmund Husserl, quan ja no li era permès que parlés en públic a l’Alemanya nazi, deia: “el perill més gran que amenaça a Europa és el cansament”⁹. Segons com es miri, jo em penso que el perill més gran que amenaça Europa és que deixi d’estar cansada. Fent una ullada a la història del darrer segle, algú es veu amb cor d’assegurar que en una Europa que se senti descansada la força de la raó s’imposarà definitivament a la força ingent dels instints i que la bèstia no ressorgirà?

Conclusió: del “què és” Europa al “per què” Europa?

Europa és un continent de contrastos. En la seva història: la caiguda de l’Imperi Romà, les invasions dels “bàrbars”, les conquestes normandes de Sicília i Anglaterra, les lluites papals per el poder, les Creuades, les Pestes, el saqueig de Constantinoble, el creixement de ciutats com Venècia, Gènova, Florència, Gand, Londres i Paris, el descobriment d’Amèrica, el Renaixement i la Reforma, la Il·lustració i la Revolució Francesa,... I en el seu present: un continent que ha sofert molt, que té ganes de viure bé, sí, però també de viure, preocupat pel manteniment del seu estat del benestar i el dels altres, que està de tornada, sí, però sense deixar de voler emprendre noves “anades”.

El futur és creació i conèixer és crear. El model es va configurant a mesura que es van prenent decisions davant de cada alternativa. L’Europa del futur no està predeterminada. La Unió progressa. La qüestió és: cap a on anem? Quina Europa tindrem? Tindrem la Europa que volem? Sabem el que volem?

Segueixo defensant la concepció gradual de la identitat col·lectiva que vaig exposar aquí fa quatre anys. La nova identitat es forma en base a allò que no és idèntic, la diferència, el diferent, en base a l’harmonia. El següent paràgraf del Preàmbul de la Constitució faria feliç a Leibniz:

“Amb la seguretat de que, “unida en la diversitat”, Europa brinda (als pobles d’Europa) les millors possibilitats de prosseguir, respectant els drets de tots i conscients de la seva responsabilitat envers les generacions futures i la Terra, la gran aventura que la fa ser un espai especialment propici per a l’esperança humana,” (Preàmbul, p. 2)

Tan aviat com em sigui possible, al meu nét li explicaré que val la pena comprometre’s en aquesta aventura, cal fer-ho. Per què Europa? Per defensar uns interessos, però també uns valors que donin les pautes del camí que difícilment podrem abandonar i que nosaltres, caminants, hem de fer caminant. Per què Europa? Per a protegir la nostra casa gran, el planeta, d’incompliments com el dels acords de Kyoto, cosa que Europa no podrà fer desunida, però segons com esdevingui la unió tampoc. Per què Europa? per a fer realitat un mon més just. En això consisteix la missió europea.

Per acabar, una recomanació que em penso no li faré al meu nét, però sí a qui vulgui escoltar-la.

La nova Constitució referma la concepció dual d’Europa. En paraules de Giscard d’Estaing,

“A fi de comptes, hem reconegut la naturalesa dual del sistema europeu. La nostra definició de la Unió europea, en l’article 1 de la Constitució, és l’expressió d’aquesta naturalesa dual:

“Inspirada per la voluntat dels ciutadans i dels Estats d’Europa de construir el seu futur comú, aquesta Constitució estableix (en cast. crea) la Unió europea, a la que els Estats membres confereixen competències per aconseguir els seus objectius comuns (...)”

A les reclamacions de les nacions sense estat se’ls ha posat una sordina. Aquest fet em porta a emetre la següent opinió.

El futur de la Unió afecta políticament Catalunya. Si els únics interlocutors per assolir els equilibris són els qui estan en possessió de la força no cal ser molt espavilat per endevinar sota quins criteris s’anirà perfilant el camí. Si la via de les “regions” és ara per ara inviable, si Europa és l’Europa dels ciutadans i, per damunt de tot, dels Estats, si Catalunya no vol fer d’outsider ha d’intentar conquistar totes les parcel·les de poder que facin possible la seva influència efectiva en el procés de construcció d’Europa. En altres paraules, Catalunya ha d’abandonar tot complex de contaminació estatal en el marc actual. La missió europea també s’ho val.

Moltes gràcies per la seva amable atenció.

Notes

1. Estenem un espès vel sobre el que en pensen els anglesos de tal asserció. Corre (dec al Dr. Phil Banks l’anècdota) que en temps de l’Imperi Britànic el Times anava encapçalat per la frase “Fog in Channel, Continent Cut Off” (“Boira al Canal, el Continent està aïllat, incomunicat”). Recentment aquest fet s’ha recordat a la premsa anglesa amb motiu de “l’aïllament” del continent, representat per França i Alemanya, produït amb l’acord entre Anglaterra, Espanya i els EEUU en la guerra contra l’Iraq.

2. Devotions upon Emergent Occasions (1624): “No man is an Iland, entire of itself; every man is a piece of the Continent, a part of the main; if a clod be washed away by the sea, Europe is the less, as well as if a promontory were, as well as if a manor of thy friends or of thine own were; any man’s death diminishes me, because I am involved in Mankinde; and therefore never send to know for whom the bell tolls; It tolls for thee”. Tradueixo: “Cap home no és pot equiparar a una illa; tot home és un tros del Continent, una part de la terra ferma; si el mar s’endugués lluny un terreny, Europa perdria, com si fos un promontori, com si s’endugués una casa pairal dels teus amics o la teva pròpia. La mort de tot home m’afecta, perquè em trobo unit a tota la Humanitat; i per això mai demanis per a qui toquen les campanes; toquen per a tu”.

3. Europe: A History, Oxford, 1996. El llibre comença: “In the beginning, there was no Europe. All there was, for five million years, was a long, sinuous peninsula with no name, set like the figurehead of a ship on the prow of the world’s largest land mass. To the west lay the ocean which no one had crossed. To the south lay two enclosed and interlinked seas, sprinkled with islands, inlets, and peninsulas of their own. To the north lay the great polar icecap, expanding and contracting across the ages like some monstrous, freezing jellyfish. To the east lay the land-bridge to the rest of the world, whence all peoples and all civilizations were to come.”

4. “One of my great plans was the rejoining, the concentration of those same geographical nations which have been disunited and parcelled out by revolution and policy. It would have been a noble thing to have advanced into posterity with such a train (...) I felt myself worthy of this glory? After this summary simplification, it would have been possible to indulge the chimera of the beau ideal of civilization. In this state of things, there would have been some chance of establishing, in every country, a unity of codes, principles, opinions, sentiments, views, and interests. Then, perhaps, by the help of the universal diffusion of knowledge, one might have thought of attempting, in the great European family, the application of the American Congress, or the Amphictyons of Greece. What a perspective of power, grandeur, happiness, and prosperity, would thus have appeared!”

5. El 1851 V. Hugo (1802-1885) va prendre part en un Congrés Internacional sobre la Pau celebrat a Paris on va fer una proclama per la creació dels Estats Units d’Europa: ‘Un dia arribarà’.?
Vg. http://www.spartacus.schoolnet.co.uk/SPRINGhugo.htm

6. “Després de dues guerres mundials durant les quals els efectes de la situació fronterera de la nostra ciutat eren especialment perjudicials i en les quals els esforços honestos de varies generacions per vèncer antítesis nacionals imaginàries han demostrat ser inútils, la nostra ciutat, submergida en les seves pròpies runes, ha lluitat per aconseguir el seu dret a la supervivència. Però amb la percepció més amplia que deriva de la seva espantosa experiència, està més disposada que mai a dedicar-se activament a la causa de la unificació d’Occident, i a la de la unitat econòmica com l’etapa preliminar indispensable”.

7. Giscard d’Estaing, en la concessió del Premi Carlemany d’enguany, va parlar de les temptatives successives de la Unitat d’Europa protagonitzades per César, Carlemany i Napoleó. Cal situar la referència carolíngia en el seu just terme. Carlemany (768-814), està considerat com el gran fundador de la cultura Occidental (vg. la Declaració d’Aquisgrà (1949) que va instituir el Premi Carlemany), però ho va ser posant el seu poder al servei de la Cristiandat com a base de la civilització europea.

8. A tall d’exemple del que vaig dir l’any passat sobre la confusió entre els valors i els principis, val a dir que tal confusió apareix fins i tot en el Projecte de Constitució, com es desprèn del Preàmbul de la Part II, Carta dels Drets fonamentals de la Unió: “Conscient del seu patrimoni espiritual i moral, la Unió està fundada en els valors indivisibles i universals de la dignitat humana, la llibertat, la igualtat i la solidaritat, i es basa en el principi de la democràcia i en el principi de l’Estat de Dret.” Potser convindrà recordar la diferència: mentre que d’un principi se’n segueix una conclusió unívoca, els valors són una classe de fins que generen raons per a totes aquelles accions que contribueixen a la seva consecució, tant a nivell individual com col·lectiu.

9. Citat pel Dr. Jordi Sales, a “Europa com a Responsabilitat”, 4.10.1999; Fòrum Jaume Vicens Vives.