Europa i les nacionalitats agressives

Conferència pronunciada al Fòrum Jaume Vicens Vives el gener de 2000 pel cirurgià Moisès Broggi, nascut a Barcelona l’any 1908. Recentment acaba de publicar el seu primer llibre de memòries.

En el moment actual, en què s’està gestant la unió d’Europa, es planteja com assumpte de primer ordre, el problema de les nacionalitats, perquè cal tenir en compte que existeixen diferents tipus de nacionalitat, que poden reduir-se a dues formes principals. Una d’elles, que és la tradicional, està constituïda per aquells pobles que formen una unitat cultural, aglutinada per una llengua i literatura pròpies i una història comuna. Constitueixen, per tant, entitats essencialment culturals més que polítiques.

Un altre tipus, són aquelles nacionalitats que van unides al poder, constitueixen els Estats Nacionals i que són més polítiques que culturals. Un dels majors errors en aquestes darreres és l’exageració del sentiment natural que va unit al concepte de nació, un derivat del qual és el fenomen conegut amb el nom de fonamentalisme. Es tracta d’una actitud humana que pot aparèixer en qualsevol moment i en la qual l’absolutització d’una forma de pensar enfront de qualsevol altra, va associada a la intolerància. Generalment, aquesta posició és adoptada per comunitats que disposen de poder i constitueixen una amenaça per a tothom.

A Europa, les àrees geogràfiques dels pobles autòctons no coincideixen amb les fronteres dels estats i en la major part d’aquests, junt a pobles majoritaris, hi conviuen minories secularment assentades i avui encara són molts els que creuen que sols són nacions aquells pobles que estan organitzats en forma d’estats. Tal és l’opinió general dels anomenats Estats-Nacionals que formen el mapa polític d’Europa.

En primer lloc, ens hem de preguntar sobre si les nacions han d’unir-se les unes amb les altres, o bé si cada una ha d’anar pel seu compte. Actualment hi ha raons de pes que ens diuen que ha de prevaldre la unitat sobre la desunió, ja que es veu a venir que en un pròxim futur el concepte nacional, tal com avui l’entenem, quedarà depassat i que tots els estats es veuran obligats a reconèixer autoritats supra-nacionals, que poden esdevenir totals, de tal forma que el ciutadà del món podrà ser una realitat a la qual tots hem d’aspirar.

Donant un cop d’ull a la història, veiem que al llarg del temps ha tingut lloc una marcada tendència vers les unitats més extenses, buscant una major sobirania i així és com s’han fet tots els imperis del món, lluitant i atacant-se els uns els altres, invocant sempre un interès vital. I és que els Estats-Nacionals necessiten disposar d’un espai geogràfic el més dilatat possible. Aspiració que els condueix a una exaltació de la consciència col·lectiva com a poble i a un aïllament envers els altres pobles, de tal forma que tendeixen a separar-se els uns dels altres, i a un desconeixement mutu i progressiu, tant en el terreny cultural com també amb repercussió sobre les relacions econòmiques. El seu ideal seria arribar a l’autarquia social, cosa que, com és natural, mai poden aconseguir. Es tracta d’evitar qualsevol influència de fora i de no afavorir en res als pobles veïns. Ara bé, per a fomentar aquestes tendències, cal crear i mantenir un ambient de superioritat i de defensa davant dels altres pobles que, com és natural, han de ser considerats com inferiors al propi. També es sol fer un llistat d’aquelles qualitats humanes que consideren positives i que ells s’autoatribueixen, mentre que els altres se’ls carrega amb tots els defectes. En els estudis d’història es silencien els assoliments de tota mena als pobles menyspreats, exagerant-ne qualsevol episodi negatiu, mentre que en l’estudi del propi passat es passen per alt tots els defectes i atrocitats comesos.

A Europa, aquesta actitud d’animadversió entre els diferents estats ha durat gairebé fins ara i va adquirir un grau culminant a primers de segle, quan es discutien en una darrera fase els límits i distribució dels imperis colonials. El Prof. Kreschmer de Tübingen, en un interessant treball sobre psicologia col·lectiva, ens explica com abans de la primera guerra mundial, els alemanys es sentien defensors de tots els drets, dels bons costums i de la sana cultura, mentre que els francesos serien uns desordenats, bruts, poc responsables i culturalment degenerats. En canvi, els francesos qualificaven als alemanys d’avars, arrogants, grollers i estúpids. Propaganda absurda que demostra l’ambient que dominava aleshores Europa i que tingué una repercussió sobre la gent dels respectius països, que en la seva inconsciència, acabaren acceptant i gairebé demanant la guerra, demostrant-se amb això la increïble influència que tenen els mitjans de comunicació damunt de les multituds.

Naturalment, per a crear i mantenir aquests prejudicis, es necessita posar en moviment mètodes especials d’educació per als joves, d’informació per als adults i manipular els mitjans de comunicació. Desgraciadament totes aquestes característiques d’arrogància ridícula i de discursos sobre la superioritat d’un país, són ben coneguts de tots nosaltres de quan el llarg temps de la política franquista.

Com a conseqüència d’aquesta autoexaltació i d’infravaloració dels altres, se’n ressenten les relacions comercials, econòmiques i culturals. Es redueixen els intercanvis, els viatges i les visites dels uns amb els altres i s’inicia un corrent de desconeixement mutu que condueix fàcilment a l’odi i a l’agressivitat.

Aquestes contraposicions queden particularment marcades en aquells llocs on els diferents pobles no estan separats per fronteres estatals, sinó que els uns viuen dintre dels altres en forma de minories incloses dins d’un Estat dominant, que en forma de majoria està amenaçant contínuament la seva existència. Situació que era la general a l’Europa de primers de segle, especialment a l’Europa central i oriental, amb els grans imperis rus, otomà i austríac, que tenien nombroses minories dins del seu territori, i que van quedar desmantellats després de la Gran Guerra. No obstant, aquesta mateixa situació segueix donant-se avui dia en alguns països de la mateixa Europa.

Analitzant aquest punt, en el fons d’aquestes tensions no hi trobem cap tipus de diferència que faci els pobles totalment incompatibles, a no ser que sigui l’ambició de poder per part de les majories nacionals estatals, que aspiren a sotmetre i dominar les minories relegades legalment i econòmicament. En tots els casos, sense excepció, apareix una tendència a absorbir aquests pobles minoritaris per a poder-los dominar millor i disposar així d’un territori unificat on poder exercir plena autoritat, arribant per aquest camí a negar la mateixa existència de les dites minories. Les particularitats genuïnes dels pobles es veuen amenaçades i el sol plantejament de la seva consciència com a poble es converteix en controvèrsia política, tota manifestació d’identitat és considerada delictiva, a tot el qual s’afegeix la relegació econòmica i la manca o insuficiència de participació en l’administració i en el govern. Davant d’aquesta situació, el millor camí que poden adoptar aquells que es troben talment maltractats, és aplegar-se al voltant de la cultura pròpia, que és l’únic que uneix de debò tots els membres del grup. Els cal reforçar amb tots els mitjans possibles la consciència com a poble, com entitat pròpia i no sols per a mantenir aquesta cultura, sinó també per aconseguir una possibilitat d’actuació més eficient, per medi del conreu de l’idioma, la literatura i altres béns culturals i donant un sentit al passat polític, commemorant les grans gestes dels avantpassats. Així és com, d’aquesta manera va creant-se una política que augmenta progressivament la distància entre les minories i l’estat dominant i no té res d’estrany que les dites minories es rebel·lin, començant per demanar l’autonomia cultural i acabant exigint la total separació.

Els Estats-Nacionals, acostumats a emprar la força com a medi dissuasori habitual en les seves actuacions davant dels conflictes, s’hi llencen fàcilment i poden arribar a intentar la deportació massiva o la anihilació. Fets que s’han produït en gran escala en l’imperi socialista rus i ara recentment a l’Estat-Nació iugoslau, amb els resultats que tots coneixem.

Per entendre bé tot això, cal conèixer la història i les forces que existeixen en el fons d’aquests estats que avui constitueixen Europa i que, contràriament al que molts es pensen, no tenen res de sagrat ni d’inamovible, ja que tots ells són el resultat d’arranjaments més o menys estructurats en mig de les més diverses circumstàncies i en realitat no són altra cosa que entitats artificials i temporals.

Això ja ve de molt lluny. Fa més de dos mil anys, el gran historiador Tucidides ja ens deia en el seu llibre sobre les guerres del Peloponès que la història de la humanitat no era més que la història de les guerres. Sempre és el mateix, uns que volen dominar uns altres i lluiten per aconseguir-ho. Tots els imperis del món s’han fet de la mateixa manera, lluitant i atacant despiadadament veïns per a sotmetre’ls o exterminar-los, establint després límits o fronteres físiques i demogràfiques. En aquest llarg procés d’expansió política i de consolidació de les conquestes, el més gran ha absorbit el petit i el fort el dèbil i cada un d’ells és el resultat d’un llarg procés de segles de lluites. Com exemple, només cal pensar en la quantitat de sang vessada pels camps de la Bretanya, la Normandia i el Llenguadoc que ha costat la unitat de França i, pel que fa a Espanya, les guerres i les pèrdues que s’han hagut de sofrir per tal de tenir sotmesa Catalunya.

Ara bé, aquesta tendència conqueridora i imperialista, encara segueix present en algun dels Estats-Nacionals que formen el mapa d’Europa. Tots tenim a la vista les terribles conseqüències del rebuig de la majoria sèrbia en reconèixer els drets de les minories nacionals incloses en el seu territori. Aquests estats, recolzats en la força, s’han forjat un dret internacional que ha propiciat un estat de guerres constant. De tant en tant, però, alguna ment clarivident s’ha preguntat si aquesta via era la més apropiada per a la salut de la humanitat i que potser el camí de les sobiranies nacionals no era el més encertat.

Davant de tot això, hom es pregunta el perquè de la persistència d’aquesta situació. En principi, els directament interessats en el seu manteniment són els polítics i els components d’aquells cercles influents de la vida social, als quals se’ls obren perspectives de poder i de riquesa. El que els interessa en primer lloc, no és el manteniment de la prosperitat o del progrés de cap entitat o forma de cultura, sinó simplement el poder i els beneficis. Amb l’ajut dels mitjans de comunicació, aconsegueixen fàcilment l’adhesió d’amplis sectors de la població, convencent-los dels importants beneficis i protecció que els proporciona la força i la política agressiva de l’Estat, sense deixar veure que la lluita de competències i de poder és el camí de la violència. En menys de 50 anys hem vist com França i Alemanya mantenien dos grans enfrontaments militars, que no foren deguts a incompatibilitats nacionals sinó simplement a una política de domini.

Fins ara tots els Estats-Nacionals s’han caracteritzat per una exaltació dels propis valors i de la força, mentre la cultura popular deixava de ser un valor en ella mateixa, anant a remolc de la política i l’economia i d’aquí cap endavant només hi ha un petit pas per passar d’aquest exaltat sentiment col·lectiu de potència a l’agressivitat. Els polítics es posen fàcilment d’acord, dient que el país es veu econòmicament perdut pel bloqueig o fins i tot militarment amenaçat pels altres Estats-Nacionals, dels quals cal defensar-se. Els altres països, convertits en enemics, responen de la mateixa manera i així, amb l’eficient col·laboració dels mitjans de comunicació, va augmentant l’espiral de l’odi fins que després, quan l’amenaça es converteix en un fet real, apareix la por aguditzant les crítiques i els sentiments, que assoleixen un punt culminant. Totes aquestes característiques que hem descrit com a pròpies d’una de les formes de l’actitud nacionalista, són les que han prevalgut fins ara a Europa i són les que ens han portat al seguit ininterromput de guerres grans i petites, que formen la nostra història.

Ara, després de l’última guerra, tot va contra dels Estats-Nacionals, començant per la tendència actual, fomentada pels avenços en els mitjans de comunicació i de transport, que fa que tot tendeixi a expandir-se i a no reconèixer fronteres, tant pel comerç com per la cultura, creant-se una interdependència general. Tot plegat va cap a la unió dels pobles i no cap a la separació. A més, la guerra, que fins ara ha estat el darrer i definitiu element dissuasori de la política internacional, no pot mantenir-se de cap manera en aquest paper resolutiu habitual, degut al gran poder destructiu de les armes actuals. Aquesta amenaça ha fet canviar moltes coses i sobretot ha fet que tothom s’esforci en arranjar els conflictes, apel·lant a tots els medis possibles abans d’anar a la violència.

Són molts els factors que en el moment actual convergeixen a fer que les nacions tendeixin a la unió i al reconeixement d’autoritats globals i no a l’aïllament. La Unió Europea és un primer pas que s’ha iniciat en aquest sentit, després de les guerres que hem sofert en aquest segle.

Examinant les forces que suporten l’Estat-Nacional, ens trobem que una de les bàsiques és el principi del dret de la majoria. Encara avui dia, trobem com la major part d’europeus creuen que la superioritat numèrica d’un grup justifica la seva condició de dominant, sense tenir en compte que la democràcia no vol dir que la majoria sempre tingui raó, sinó que a cada grup se li han de respectar els seus drets i, no obstant, els defensors de l’Estat-Nacional segueixen recolzant-se exclusivament en el principi de la superioritat numèrica. Sobre d’una base tan simple no és d’esperar que puguin establir-se unes bones relacions entre els pobles i malgrat tot, encara segueix predominant a Europa la idea de l’Estat-Nacional com a base jurídica per l’establiment dels estats.

Aquest és, indiscutiblement, l’aspecte dolent del nacionalisme, que és el de l’Estat-Nacional, prepotent i avassallador, però cal tenir en compte que, enfront d’aquesta forma negativa hi ha la francament positiva del nacionalisme com a vinculació del poble en forma d’un conjunt cultural. Aspecte que avui té la màxima importància, ja que sense ell les cultures europees moririen immerses en un món tecnològic. Quan més profund sigui l’arrelament als principis culturals, tant més important és el fet de separar els conceptes de poble i estat, ben al contrari de l’Estat-Nacional, que parteix de la base de què qualsevol poble majoritari té dret a formar i regir un estat, ja que, segons ells, poble i estat formen una entitat inseparable, cosa que vol dir que l’Estat no és un sistema jurídic neutral per a tots els ciutadans, sinó l’expressió de la majoria dominant que, amb això, tindria dret a imposar l’Estat com instrument per assegurar els seus interessos, quedant el camí lliure per a sotmetre les minories. Tal com hem dit, i malgrat la seva absurditat, aquesta fórmula, ha estat fins ara la prevalent. Evidentment, aquesta ha estat la fórmula jurídica més còmoda per a fer valer els interessos d’alguns, que eren els més forts i que encara ho volien ser més, causant grans danys a la majoria de pobles.

Cal dissociar el poble de l’Estat. L’Estat és una entitat que s’ha de mantenir neutra, al sevei de tots els ciutadans i fer que en el seu territori no hi hagi cap poble que domini un altre. Perquè la convivència exigeix que no hi hagi dominadors ni dominats, sinó que tots puguin compartir el territori on viuen, l’administrin i el governin i que l’Estat es desprengui de les seves exaltacions nacionals i es limiti a garantir l’ordre i mantenir la convivència entre la gent i els pobles que habiten en el seu territori.

Tot això que diem no és fàcil, donada la condició humana, més propensa a l’egoisme i a la cobdícia que a l’altruisme i a l’austeritat, però hem de considerar que des de l’última guerra ençà i tal com hem dit abans, les circumstàncies han canviat molt, i ara no són tan favorables al principi de l’Estat-Nacional i del seu concepte de poder lligat a la força com fins ara havia estat, sobretot com a reacció contra la política dels estats totalitaris que conduïren la humanitat a la guerra més espantosa dels segles. A més, actualment amb el progrés de la tècnica del transport i de les comunicacions, el món s’ha tornat petit i la vida moguda dels nostres dies i les interdependències culturals i econòmiques són cada vegada més nombroses i fan que la gent viatgi, es conegui i sigui cada vegada més difícil difondre i mantenir prejudicis que estimulin l’odi i un ambient propici capaç de generar una guerra. La vida moderna exigeix grans espais interdependents, de tal manera que avui a Europa dominen marcadament els acords d’integració, sobre els del refús i aïllament. Davant d’aquest estat de coses, quin sentit té avui dia el manteniment dels Estats-Nacionals? Al ciutadà corrent, al servei del qual ha d’estar l’estat, no li serveix de gaire passar-se la vida sentint per tots costats les magnificències del seu país i les seves glòries militars, sense que pugui treure el cap a fora de les seves fronteres. El que realment necessita és disposar d’un espai, el més gran possible per a poder viatjar, comprar i vendre sense dificultats de cap mena, formar-se professionalment i poder exercir lliurement el seu ofici o professió.

A més de tot això, hi ha el fet inqüestionable que el progrés de la tècnica ha aconseguit que el poder destructiu de les armes sigui tan gran, que recórrer a la guerra és com anar al suïcidi de la humanitat. Sobre aquest punt, l’historiador Tonybee s’expressa amb una imatge molt significativa quan ens diu: “Ara, amb els arsenals existents, anar a una guerra de debò fóra com si algú es proposés d’anar a veure un match de boxa en el qual ja sabéssim d’antuvi que havíem de quedar KO, no sols el vençut sinó també el vencedor, l’àrbitre i tots els espectadors”. Aquest ha estat el gran argument que ha frenat les ànsies imperialistes de molts pobles, que han comprès els perills de l’agressivitat com a arma política i la necessitat de suplir-la extremant els convenis i els acords, i per això s’ha creat a Europa i a tot el món un corrent favorable a aquesta política de convivència que ara estem vivint i que cal aprofitar al màxim per tal que no fracassi. Però és que, a més de tot això, cada vegada es presenten més problemes que són d’àmbit general, com són el control i distribució d’aliments, el terrorisme, el tràfic de drogues i d’armes, la defensa de la natura i molts altres que requereixen sistemes de govern que estiguin per sobre dels actuals Estats-Nacionals, que es veuen obligats a cedir gran part del seu poder.

Aquesta idea no és nova, en el curs de la història hi ha hagut ments clarividents que han propugnat el mateix, tal és el cas del nostre Lluís Vives que ja deia al segle XVI que era necessària la instauració d’un govern supranacional per a frenar les tendències agressives dels estats. Després de la guerra del 1914 es va crear amb aquesta intenció la Societat de Nacions, que no va tenir l’èxit que s’esperava, ja que sota la seva jurisdicció es van produir nombrosos conflictes armats, entre ells la guerra d’Abissínia, la formació del desgraciat Comitè de no Intervenció en la nostra guerra civil i el floriment dels estats totalitaris que acabaren amb el gran conflicte mundial dels anys quaranta, que va estar a punt d’acabar amb la civilització occidental, sense que pogués fer-hi res de positiu. Després de l’any 1945 es varen crear, amb la mateixa idea, les Nacions Unides, aquesta vegada recolzada amb l’organització militar de l’OTAN –que pot considerar-se com un principi del que hauria d’esdevenir una policia internacional– i que han tingut un cert èxit en alguns casos de conflictes armats que s’haurien pogut estendre, si bé en d’altres no han fet res o no han pogut fer-ho i els han deixat consumir. En el cas de Iugoslàvia, per exemple, la seva actuació va acabar sent efectiva, però potser massa tard. De totes aquestes accions positives la més important fou segurament la d’haver aconseguit l’acord de detenció de la cursa armamentística, entre els EUA i la URSS, cursa disparada que tot el món contemplava amb terror. Tot això pot considerar-se com el començament d’una actuació internacional, destinada a representar un gran paper en un pròxim futur en el sentit de resoldre conflictes i de fer complir els drets humans, i si bé ara se la pot qualificar de poc operant, cal considerar que una de les causes més notòries d’aquesta inoperància ha estat que la major part dels components d’aquestes entitats supranacionals han estat aquells mateixos Estats-Nacionals que s’han format i encara estan influïts per aquelles idees de domini i d’expansió que estan en la base de tots els conflictes i de les guerres, cosa que fa que moltes vegades l’actuació no sigui afortunada. Cal renunciar al domini i a l’agressivitat ja que mentre hi hagi uns pobles que dominin uns altres no pot haver-hi pau de cap manera i totes les estructures de govern supranacional que es muntin sobre unes bases com aquestes no poden tenir garanties d'imparcialitat.

Una vegada més, les veus més sàvies s’han deixat sentir i són molts estadistes que ens diuen que cal posar en lloc prioritari els interessos generals per sobre dels de les nacions.

Limitant-nos a Europa, aquí ja teníem l’exemple de Suïssa, formada per quatre nacionalitats diferents, que han conviscut i conviuen perfectament gràcies a una democràcia ben portada, mentre que a pocs quilòmetres al sud, s’ha produït el tràgic espectacle de Sèrbia per no haver trobat la fòrmula de convivència i haver volgut arranjar les diferències emprant el mètode clàssic de suprimir-les a sang i foc. No ha estat fins ara, després de tantes guerres i desgràcies, que la humanitat està descobrint que les diferències no separen sinó que enriqueixen.

Un altre exemple de pragmatisme entre Estats-Nacionals d’Europa va ser el dels països escandinaus quan decidiren a primers de segle (1905) separar-se políticament, cosa que feren de forma amigable i mantenint una estreta col·laboració. Fet que s’ha repetit recentment entre Txèquia i Eslovàquia. Després de la guerra del 1914 Anglaterra va saber renunciar al domini polític sobre gran nombre de membres del seu gegantesc imperi, segurament el més gran de la història, concedint l’autogovern als seus elements dispersos, cosa que els ha permès, a més d’evitar moltes guerres, mantenir importants relacions culturals i comercials sumament profitoses per ambdós costats. I ara, darrerament, i seguint aquesta mateixa línia de renúncia de sobirania, ha concedit una àmplia autonomia amb part d’autogovern a Escòcia, que forma part del seu mateix territori insular i actualment, està fent tractes amb la regió de Gal·les en el mateix sentit.

També després de la guerra de 1914, les dures condicions de l’armistici de Versailles crearen a Alemanya un ultranacionalisme agressiu que va portar al desastre bèl·lic dels anys quaranta. Amb aquest antecedent i aprofitant la lliçó, en acabar aquesta segona guerra, i per iniciativa americana, es varen atorgar als vençuts crèdits importants i es va fomentar a Alemanya una estructura federal, amb resultats molt positius.

Com pot apreciar-se, amb aquesta breu revista als diferents estats d’Europa, hom treu la conclusió que la tendència vers la unió és ostensible i imparable, malgrat que això representi una minva de poder dels Estats-Nacionals. Estem contemplant un fenomen positiu de gran amplitud de cessió de poders, i no solament cap amunt, vers un nivell supranacional, sinó també en sentit lateral, cap a altres països en forma de mercats i convenis, però també cap avall, en el sentit d’alliberar les regions sotmeses, incrementant les seves autonomies i autogoverns en tot el que sigui possible i no sols perquè puguin preservar la seva identitat i la seva cultura, sinó perquè és de lògica i està plenament demostrat que per resoldre bé els assumptes el poder ha d’estar el més a prop possible d’allà on es plantegen els problemes i el poder centralitzat dels EstatsNacionals actuals, moltes vegades està massa allunyat perquè es pugui tenir una visió clara dels assumptes i perquè les solucions puguin arribar amb la necessària promptitud i equitat. Cosa que vol dir que els Estats-Nacionals han de cedir poder per totes bandes. Naturalment que aquesta tendència a la distribució de poders en tots sentits no és fàcil de desenvolupar, ja que topa amb la resistència de certs Estats-Nacionals obstinats en mantenir incòlumes les seves prerrogatives. França, per exemple, està posseïda per una espècie de deliri de grandesa i encara està dominada plenament pel principi de l’Estat-Nacional, no reconeix cap tipus de minoria ni cap grup que disposi de drets especials. Tots han de ser iguals, tots són francesos. Fa poc, i contra l’opinió de tot el món, va efectuar vuit o deu explosions atòmiques al Pacífic amb gran perill d’alteració de l’equilibri climàtic i ecològic. Un altre cas és el d’Espanya, que després de sofrir un totalitarisme militar de llarga durada, ha entrat en un règim democràtic en el qual s’ha vist obligada a implantar un sistema autonòmic. Però això ha estat fet a contracor de la majoria, que posa tots els obstacles que pot al seu lliure desenvolupament.

Esperem que malgrat aquests inconvenients i resistències, acabarà imposant-se el bon sentit i que la tendència a la unió dels pobles i a la distribució de poders acabarà imposant-se a l’ensems i en tots sentits, local, regional i global. Naturalment que caldrà vèncer aquestes resistències, però hem de tenir en compte que la intensitat de les forces que empenyen vers la unió dels pobles i a la globalització del poder són imparables, ja que entre elles cal posar-hi el sentit de supervivència de la humanitat.

El mètode per arribar a la unió, no és el clàssic de la lluita i la conquesta, tal com pretengueren sense aconseguir-ho els grans conqueridors. El somni de Napoleó i també el de Hitler va ser també el d’obtenir la unió d’Europa, però amb tot el poder centralitzat en unes soles mans, naturalment les seves, sense comprendre que amb això sols podien aconseguir una falsa unió entre vencedors i vençuts, entre conqueridors i subjugats, entre els quals la pau mai no és possible. Perquè la unió sigui efectiva i estable no hi ha cap altre camí possible que el de la democràcia, de l’autèntica democràcia, el més autèntica possible, en la qual també hi siguin representades les minories i defensades en els seus drets, considerant que tots els éssers humans han nascut iguals i que com a ciutadans tenen el dret a disfrutar d’una llibertat i d’un dret a escollir els seus representants. Aquests principis que fa molts segles foren enunciats i que molt repetides vegades han estat predicats, ha arribat el moment que siguin posats a la pràctica, perquè quan això esdevingui una idea universal, no serà utòpic poder imaginar un govern de les nacions de caràcter global. Un govern compacte i ben portat, representant a tothom.

És indubtable que la democràcia resulta el millor mecanisme per arribar a organitzar tots els nivells i també el supranacional. Però no en forma d’un poder total centralitzat, sinó en forma federativa, que cada element, estat o nació, cedeixi els poders que s’estipulin a un govern superior, reservant-se d’altres per a si mateix. Amb l’exemple de Suïssa i també dels EUA el federalisme ha demostrat ser l’experiment polític de més èxit per a la convivència i hauria de constituir la base de la unió europea i en el futur potser també el model per una unió mundial.

Per aproximar-se a aquests objectius és necessari un intens treball educatiu, mantenint sempre viva una forta consciència de poble, però sense perdre de vista la situació relativa dels uns respecte als altres i també cal que l'estat es limit a ser un instrument al servei del poble, considerant sempre que per sobre de la fascinació dels números, de l'economia i del poder, cal posar-hi el valor de la cultura, ja que sols d'aquesta manera pot superar-se la força destructiva de l’egoisme polític nacional que fins ara ha dominat el món.

Cap els anys trenta l’escriptor austríac Herbert Musil, ja ens deia en la seva obra “Der Mann ohne Eigenschaften” (L’home sene qualitats), que “trobar la manera d’organitzar-nos a nivell internacional és potser la darrera oportunitat que Déu ofereix a la humanitat”.