Europa com a missió

XXIIè Curs d’Estiu del GEN-Fundació Relleu
Barcelona, 4 de Juliol de 2003
Escola Sant Gregori.

1. El programa d’aquest curs parla de la difícil definició d’una missió europea com a estil de vida. El seu propòsit ha estat dotar-nos d’alguns materials per tal de mesurar-nos amb aquesta dificultat. Em penso que el contingut de les lliçons que d’una manera o d’un altra anirem publicant a la revista Relleu per tal de possibilitar-ne el seu estudi més reposat ens donaran alguna densitat (vg. l’editorial del número 74 així titulat) per tal de mesurar-nos des de les nostres responsabilitats amb el compliment d’aquesta dificultat com una tasca. La publicació de L’home dislocat i les lliçons del Professor Grimaldi sobre l’art, l’escola i el treball van dirigides a situar-nos al parlar d’Europa en el terreny central on treball, art i escola (TAE) és el dia a dia de la veritat i el bé possibles i no una zona ajardinada per tal d’anar-hi pronunciant discursos. El recent assaig del nostre Ferran Sàez Què (ens) passa?¹, també pot ajudar-nos. El discerniment espiritual bàsic on juguem el futur d’Europa i el nostre futur es juga en torn a la qüestió següent: què fem amb les nostres fragilitats? Al llibre del professor Grimaldi s’hi cita al cap. 3 un text d’Aragon de l’agost de 1920: “Hom ha fet lleis, morals, estètiques per induir-vos a respectar les coses fràgils. El que es fràgil s’ha de trencar... trenqueu les idees sagrades, tot allò que fa venir llàgrimes als ulls, esmicoleu, trossegeu, us lliuro sense cobrar aquest opi més poderós que totes les drogues: destrosseu”. Doncs, no, no i no. Sabeu què s’ha de fer amb el que és fràgil? Sabeu què fem des de sempre les dones i els homes en els nostres bons moments amb el que es fràgil? Sabeu què us dic jo que s’ha de fer amb el que és fràgil? us ho diré també com Aragon sense cobrar res. El que es fràgil s’ha de protegir!!! I sabeu per què s’ha de protegir el que és fràgil? Perquè nosaltres som fràgils, i allò millor de nosaltres es allò més fràgil. A la penúltima pàgina de L’home dislocat el professor Grimaldi davant la malenconia del seu amic historiador que dubtava si era o no era un supervivent de la seva civilització, amb l’evocació de la qual ha començat el seu assaig, afirma per tal de poder-lo tranquil·litzar: “No hi ha res tan fràgil com aquesta humanitat que només recomença en cada home si ell la recrea” (p.114). Tranquils, doncs, i a protegir fragilitats tant com podrem.

L’origen de la dificultat és –diu l’editorial del núm.75 de la revista Relleu– “que l’actual població europea ja és, i ho continuarà essent, fruit d’un creixement demogràfic negatiu, i, en conseqüència, els seus membres més joves no són sentits quotidianament com una aportació a una tasca que es realitza, sinó com un signe de lluïment de la millor formació que exhibeixen”. Dit més brutalment ens dediquem a criar nenes i nens mimats i discursegem sobre Europa en zones ajardinades allunyades del dia a dia. Penso, també, que davant dels problemes diaris no s’hi val a entretenir una xerrameca sobre els seus contorns des del nostre joc d’optimismes i pessimismes circumstancials i de varietats ideològiques caducades. Hi podem aplicar al nucli de la qüestió la frase de Jean Monnet “je ne suis pas optimiste, je suis déterminé”. Determinats, doncs, a viure Europa com una missió ens toca obrar en conseqüència. Clement Atlee –el cap laborista anglès membre del gabinet de guerra de W. Churchill i que li guanyà les eleccions l’any 1945– escrivia: si algú em demanava què féu exactament Churchill per tal de guanyar la guerra diria: “parlar-ne”². L’anècdota és significativa per tal de desfer embolics entre l’eficàcia de la paraula i l’acció. Ens pot orientar ara a nosaltres en la tasca d’enfocar el que hem de fer amb la construcció europea. La primera acció de moltíssims dels afers humans és la paraula que els defineix i ens orienta.

Parlar-ne. De què hauríem de parlar? De com transformar una “feblesa rondinaire” en la possibilitat d’una missió. El DLLC de l’IEC defineix missió com l’obra que s’encarrega a algú d’anar a acomplir. Ens cal, doncs, estar determinats en l’obra i sol·licitar amb autoritat als més joves a participarhi. Amb l’autoritat del mestre sever que ens parlava ahir el professor Grimaldi. Una autoritat que té com a única font la nostra tensió vers l’ideal. Quan sentia l’esplèndida lliçó del professor Grimaldi sobre l’escola em recordava de la Madre Ángeles que als meus vuit anys em va etzibar com aquell que no diu res “Ud. se cree que es el sabio Salomón y es un burro salido de la cuadra”. Després d’aquesta floreta tan tendrament delicada un dedica la resta de la seva vida a dissimular perquè sap que ja l’han clissat. I en això estem.

Adenauer conversant amb J. Monnet

2. Una feblesa rondinaire. No m’entretindré gaire en argumentar perquè l’ambient públic més bàsic de les nacions europees occidentals és una feblesa rondinaire. Com en molts problemes de la situació actual el problema té la mateixa estructura que el conte del vestit nou de l’emperador. La perspicàcia va unida a la innocència i el coratge. No és que no es vegi com són les coses, és que dir com són fa molta mandra i fa molta por. Molts ho veuen i t’ho diuen en veu baixeta i de nit, com Nicodem anava a veure a Jesús per por dels fariseus. Molts pocs gosen proclamar les evidències en veu alta, perquè la coacció del que s’anomena carrer i opinió pública d’una manera massa fàcil i ràpida fa enrere a molts³.

Un monopoli de la puresa moral pacifista i cridanera domina els mèdia ben pensants amb consignes d’una mena de petita il·lustració ideològica mesocràtica d’exrevolucionaris enriquits. Un altre món és possible se’ns crida repetidament mentre se’ns invita a ensenyar el cul als nostres governants com a acte suprem de llibertat i de protesta.

En bona lògica –leibniziana, per exemple– és possible tot el que pot ser pensat sense contradicció. La noció o idea de món és filosòficament difícil perquè implica sempre la de totalitat de la realitat. Kant diu en algun lloc de la qüestió del món que és una creu pels filòsofs. El problema de l’eternitat del món o del seu origen en un creador diví és un problema filosòfic i teològic molt considerable. De qualsevol manera que ens hi posem res ens fa sospitar que els actuals aspirants a creadors o demiurgs se’n sortíssim millor que el seu predecessor real sigui el misteriós atzar o una divinitat del tipus que sigui. Tot sembla indicar que fóra bo conformar-se amb pretensions més modestes des d’un amor del món que enriqueixi en el goig la possibilitat d’una missió. Estimar el món vol dir que pensem habitualment que no hi sobra ningú. No és tan fàcil com pot semblar perquè en la història europea sovint sobraven ara els uns ara els altres, per a uns i altres definits ara d’una manera, ara d’una altra. Massa sovint als justos creadors de nous mons –com ara Robespierre, per exemple– els sobraven peces i feien rodar caps. La qüestió té alguna urgència perquè a moltes retòriques europeistes i pacifistes els sobra molta gent per tal de trobar-se emmirallats en la seva justícia. A nosaltres no ens sobra mai ningú, ni els rondinaires; només els demanarem, això sí, amb innocència i coratge, una sola cosa: que pensin que tots ells, la seva fina sensibilitat moral i els mitjans que tenen per a proclamar-la també són producte d’aquest mateix món que no els agrada gens. O és que ells no són parits per mare? Doncs, ja va bé que aquí, en el món sense màscares, ens coneixem tots.

3. La construcció europea al segle XX fou feta per homes que parlaven i actuaven moguts per un sentit de la vida com a missió. Certament no volien fer un altre món, volien evitar imperfeccions del que tenien davant dels seus ulls. I el que tenien davant dels ulls és el desastre europeu dels anys 1940. Per tal de no alimentar cap confusió de les que mouen els nostres rondinaires “pacifistes” insistiré en l’arrel atlàntica d’aquests homes. El primer dels quals és sense cap mena de dubte Jean Monnet (1888-1979). La seva note de reflexion datada a Alger el 5 d’agost de 1943⁴ té com objectiu “preveure les mesures essencials que impediran que el continent europeu entri en un caos i posaran les bases que en permetran la reconstrucció”. El que la nota de Jean Monnet vol evitar, és la repetició de la pau de 1918 considerada justament com “una pau negativa inspirada per la por”. Si això fos així pensa Monnet totes les mesures que es prendrien foren mesures de protecció “protecció d’Amèrica, Anglaterra i Rùssia contra aquesta Europa que constantment ha pertorbat el món”. Cal observar molt bé la visió de Monnet-1943 per tal de no perdre la perspectiva adequada que massa sovint un europeisme retòric actual –pacifista o no– acostuma a perdre: Europa fou construïda després de la seva destrucció violenta efectuada en ella mateixa per la lògica de poder dels estats nacionals. I fou construïda, certament, amb instruments que derivaven de la força espiritual de les seves arrels, des d’on si no? Però hagué de ser construïda contra els seus dimonis seculars que l’havien destruït i en aquest procés va poder comptar amb la generositat dels que havien estat molt pertorbats per la mateixa Europa. Jean Monnet parla des de la seva experiència com a jove funcionari de la Societat de Nacions i la seva participació en el programa Victòria, parla als francesos lliures amb l’autoritat d’haver-los unit políticament per encàrrec del president Roosevelt. Els Monnet són un molt mal exemple per tal d’obrir un abisme entre un esperit atlàntic-liberal i un esperit europeu-catòlic. Marie-Louise Monnet és la fundadora de la jeunesse independante catholique i auditora laica al Concili Vaticà II. En general és una santa manera de perdre el temps rivalitzar entre les diverses famílies espirituals europees en concursos d’europeisme; totes elles han causat el que Monnet anomenava, com veurem, el drama europeu, i totes elles han contribuït i contribueixen a la seva possible solució. Per la tan senzilla raó que les dones i els homes que han viscut en aquesta terra europea, tots, han fet coses bones i coses dolentes.

La lògica del raonament de Jean Monnet en la seva nota de 1943 és molt simple: cal evitar repetir les condicions que fan de l’Europa continental un factor constant de guerres internacionals... Dues són les finalitats a obtenir per tal de fer d’Europa un continent en el que la “pau sigui el seu estat normal: el règim democràtic i l’organització econòmica i política d’una entitat europea.

“No hi haurà pau a Europa si és possible que s’hi institueixin règims en els quals el dret d’oposició no és respectat i en els quals no hi ha eleccions lliures”
“No hi haurà pau a Europa si els Estats es reconstitueixen sobre una base de sobirania nacional amb el que això implica de política de prestigi i de protecció econòmica”.

Certament la destrucció europea fou possible per la follia de les formes no-democràtiques de govern, però també per l’egoisme dels estats nacionals com a forma molt perniciosa de govern. La nota de reflexió de Jean Monnet de l’any 1943 és important per molts aspectes que s’han de tenir més en compte quan es parla del funcionalisme com el mètode Monnet. Certament, el funcionalisme és un mètode savi, perquè mai no es pot fer tot a la vegada; però no es ben bé mai res si no es té molt clar cap a on s’avança per passes. Quan un no sap on va tampoc no sap si avança o retrocedeix. Pels nostres propòsits actuals m’interessa cridar l’atenció sobre el diagnòstic de Monnet l’agost de 1943:

“Tot el drama europeu és el de l’arbitrari. Cal restablir el respecte de la llei. El poder ha d’estar despersonalitzat. Cal excloure el despotisme i l’antropolatria. Anteriorment als règims totalitaris, essencialment fins 1914 era així a gairebé tota Europa”.

Hi ha un drama europeu perquè hi ha en els orígens dels totalitarismes (H. Arendt) una presència de l’antropolatria i el despotisme que ha enfosquit el respecte a la llei. Monnet viu la seva situació com la d’un enfosquiment, que vol transitori, d’unes condicions anteriors i constants millors. Jean Monnet fou un home d’acció i no hi ha en els seus escrits res de semblant a una filosofia de la història i menys en la nota de 1943. Però, precisament per aquesta causa que estem molt lluny d’especulacions teòriques, té molt d’interès la seva associació entre totalitarismes i antropolatria. Repetim-ho des d’una gran senzillesa: adorar l’home porta a no respectar les lleis, aquest és el drama europeu al qual la construcció d’Europa com una missió va voler posar remei.

Un segon moment en la definició de l’ideal de reconstrucció europea fou, sense cap mena de dubte, el discurs que W. Churchill feu el 19 de setembre de 1946 a Zurich. En ell, com hom sap, l’estadista anglès llençà la proposta d’una mena d’estats units d’Europa. S’ha de posar remei als crims i follies del passat recent d’aquest turbulent i poderós continent. Des del que acabem de veure de la noció d’antropolatria en l’escrit de Jean Monnet d’agost de 1943 podem estar més atents a un passatge d’una gran senzillesa en el discurs de Zurich: “tot el que cal és que centenars de mils d’homes i dones decideixen fer el bé en lloc de fer el mal i mereixen com a recompensa que se’ls beneeixi en lloc de maleir-los”.

Quan a Zurich Churchill proposa el primer pas en aquesta direcció tan simple va advertir als seus oients que diria una cosa que els sorprendria. La sorpresa de Zurich l’any 1946 és l’afirmació per un polític anglès que la tasca de recreació de la família europea té com a primer pas l’associació (partnership) entre França i Alemanya: No hi pot haver renaixença (revival) d’Europa sense una França espiritualment gran i una Alemanya espiritualment gran. S’ha de dir en honor d’aquests dos grans pobles europeus que la seva amistat ha estat realitzada politicament com un centre de gravetat de l’actual Unió Europea. Hem de recordar en el moment de parlar d’Europa com a missió que la tasca no fou gens fàcil; quan l’any 1963 es firma el tractat franco-alemany de l’Elisi i Adenauer viatja a París per la firma cap ministre va a rebre’l perque no es considerava un gest popular, el va a rebre Jean Monnet. El churchilleà discurs de Zurich conclou immediatament abans del seu crit final (Dempeus Europa) amb la formulació dels “amics i sponsors de la nova Europa”. Fóra bona cosa repassar-los; aquests són en l’exacta terminologia churcillena de 1946: Gran Bretanya i la British Commonwealth of Nations, la potent Amèrica i –jo hi confio– la Rússia Soviètica⁵.

S’ha de dir, doncs, també que no únicament el component atlàntic realitzà una constant tasca de continuïtat en moments difícils com en la crisi de la Comunitat Europea de Defensa i en molts altres sinó que finalment, malgrat tota la duresa de la guerra freda i la cantarella antieconomicista dels comunistes occidentals, la generositat de la perestroika gorbachoviana en el moment de la reunificació alemanya –quan l’amic francès fou almenys imprudent⁶– fou decisiva per tal de consolidar el renaixement europeu en l’amistat franco-germana.

No és el meu propòsit, ni fóra ara el moment de fer una història de la construcció europea durant el segle XX; el que he volgut fer evocant aquest impuls inicial és enyorar un llenguatge de la senzillesa i de la missió; Europa es pot construir si els europeus fan les coses ben fetes. Per fer les coses ben fetes cal comprometre’s a protegir fragilitats. S’és espiritualment gran quan un s’exercita en la protecció de coses molt fràgils com són l’amistat entre pobles que havien exercitat un odi entre ells a través dels segles. Els esforços espirituals es concreten en institucions que sovint cauen en rutines i d’altres vegades reviscolen el seu sentit inicial. Hi ha en l’actual vida institucional europea una Oficina FrancoAlemanya de la Joventut que entre d’altres coses és una de les entitats colaboradores del Segon forum Europeu interdisciplinari franco-germano-polonès que sota el títol “La creació d’empreses al triangle de Weimar” s’efectuarà del 19 al 22 de novembre d’aquest any.

B. Brandt al gueto de Varsòvia

4. Res és més trist des de la perspectiva que volem obrir que la manera que la diguem-ne opinió pública de l’Europa occidental i meridional s’està prenent el procés d’ampliació de la Unió Europea. Tot fóra diferent si hom reconegués que a la perllongació del fet profetitzat per Churchill de la grandesa espiritual de l’amistat francogermana garantida pel vencedors de la Segona Guerra Mundial s’hi ajunta la grandesa espiritual de l’amistat germano-polonesa des del tractat germano-polonès de 1971. El gest del canceller Brandt agenollat l’any 1970 al gueto de Varsovia és un gest senzill i eloqüent que ha estalviat molts problemes. Els demano que pensin per un moment què hagués pogut passar i què podria passar encara si el mapa d’equilibris de l’Europa oriental fos agitat d’una manera semblant a com foren agitats els Balcans a la crisi de 1991-1995 fins els acords de Dayton.

S’anomena triangle de Weimar a la serie d’entrevistes inaugurades l’any 1991 a la ciutat alemanya de Weimar pels ministres d’afers estrangers Hans-Dietrich Genscher, Roland Dumas i Kristof Skubiszweski respectivament d’Alemanya, França i Polònia. Segons el llenguatge diplomàtic oficial francès la relació anomenada Triangle de Weimar expressa la voluntat d’associar França a la reconciliació germano-polonesa, en raó de la referència que constitueix la reconciliació franco-alemanya.

Són les experiències bilaterals o multilaterals de cooperació internacional i de comunicació intercultural que ens han d’obrir el dia a dia d’aquesta Europa com a missió que pot ser pels joves europeus un horitzó constant de tota la seva vida. La intensificació del programa Erasmus i de programes d’intercanvi professional entre regions europees i moltes coses semblants ja existents faran aquesta Europa en la qual com volia Churchill dones i homes fem coses bones per les quals podrem ser beneïts. Aquest any he tingut en el meu curs de doctorat sobre Plató uns estudiants portuguesos; una d’elles se n’anirà l’any vinent a Alemanya i ja té aprovats uns exercicis de no sé ben bé quina cosa exactament per tal de treballar en alguna institució europea. Aquest és un camí ja obert en la seva senzillesa i demana una intensificació constant. També caldria intensificar els intercanvis en el moment d’establir diagnòstics de les nostres situacions.

Funciona en aquests moments amb una gran intensitat el programa PAUCI el que dona en llatí el sentit de pocs però que són les sigles de Poland-America-Ukrainie Cooperation Initiative. PAUCI fou fundada per la U. S. Agency for International Development i és administrada per Freedom House, agencia fundada per Eleanor Roosevelt l’any 1941. Un dels problemes de l’actual ampliació és que Polonia –com tampoc Hongria– amb molt bones raons no volen tancar de qualsevol manera les seves fronteres orientals⁷.

L’altre és un problema de to. Com i qui parla d’aquestes coses als països de l’Europa occidental? Un problema difícil i una mica escandalós en la seva frivolitat. Ferran Sàez en descriu molt bé la causa reflexionant sobre l’any 1989 “Era l’any 1989. Sobre aquest desconcert s’han dit i escrit moltes coses, gairebé sempre en un to de martirologi. Allò que per alguns –posem cent o cent cinquanta intel·lectuals de l’Europa ben alimentada– fou un sotrac, per a altres –posem tres-cents milions de persones– fou un alliberament. Aquestes dues xifres s’han d’anar subratllant de tant en tant”⁸. Mentre preparava aquesta lliçó, Dossier Econòmic de Catalunya ressenyava una sessió d’estudi sobre l’ingrés de Polònia a la Unió Europea. Destaquem-ne tres afirmacions i fem-ne un breu comentari:

“Polònia ha estat un alumne [econòmic] avantatjat i ara estem esperant veure com reacciona davant l’ampliació”

“Polònia està marcada per la seva complicada història recent. Polònia ha estat el pernil del sandvitx de dues grans potències europees: per això posa èmfasi en la seguretat”

“Els polonesos són atlantistes en la defensa i europeistes en tota la resta”

Aquest aire de perdona-vides amb el qual experts de països penúltims en arribar al rigor econòmic –necessari per altra part– tracten als acabats d’arribar fa riure i també causa un problema de sensibilitat. F. Draus observa que països com Polònia, Hongria o Txèquia consideren llur adhesió a la Unió Europea com un dret moral i històric, com un acte de justícia històrica o com una recompensa pels 50 anys de sofriments sota el règim comunista. El malentès està molt ben expressat en l’observació de Ferran Sàez: uns quants tracten com un sotrac [intel·lectual] el que per molts fou un alliberament polític. J. Kulakowski escriu: “Mitjançant les nostres pròpies forces hem aconseguit anul·lar l’amenaça totalitària que pesava sobre el conjunt del món i, molt particularment, sobre Europa. Alliberant el món de la por, no hem adquirit un cert dret a la solidaritat?”⁹. Ningú gosa dir obertament que aquest llenguatge sigui fals, però en l’òrbita de la intel·lectualitat gramcista residual sona com de mal gust.

Exactament Polònia no fou com un pernil entre dues potencies, sinó com un no-res entre tres. En la història universal hi havia alguna cosa així com els repartiments de Polònia els anys 1772, 1793, 1795 entre Prússia, Àustria i Rússia. No res de pernil: pura i simplement la seva desaparició des de 1795 fins 1918. Desaparició deguda a les forces il·lustrades en el moment de la seva màxima il·lustració. Jo entenc molt bé que a segons quines sensibilitats una menció explícita del cristianisme al preàmbul de la futura constitució europea els desagradi. Però em sembla que s’entendrà molt fàcilment que a d’altres els desagradi la menció de la il·lustració. El problema està molt mal plantejat i em temo que ja no tingui una bona sol·lució. Hom parteix d’un error de concepte, d’una premissa falsa: no és que entrar o no entrar al preàmbul de la constitució europea sigui com un honor o premi que els honorables pares constituents donen o treuen ara a unes coses ara a d’altres. Aquest és un plantejament babèlic propi de filisteus i nosaltres, que som la repanotxa, definim valors, discernim arrels, etc. El problema és tot un altre, molt diferent, què reverencia el que escriu la llei? He estat mirant els preàmbuls de diverses constitucions i ha resultat una cosa divertida i alliçonadora. Estic fent un estudi que tracta De la humilitat en el moment de redactar constitucions. Algunes, poques, tremolen, (Sudàfrica 1996, Alemanya 1949) altres presumeixen, obliden o dissimulen (França 1946, Italia 1948, Espanya 1978). La Llei fonamental alemanya de 1949 comença de la següent manera: “Conscient de la seva responsabilitat davant de Déu i davant dels homes, animat de la voluntat de servir a la pau del món, com a membre amb igualtat de drets d’una Europa unida, el poble alemany, en virtut del seu poder constituent, s’ha atorgat la present llei fonamental”. Observi’s que el poble alemany de 1949 ja està en l’Europa unida. Hi alguna cosa de gran i misteriós en aquesta anticipació filla del sofriment extrem. El problema de no saber gaire què posar-hi té que veure en aquella antropolatria que amoïnava Jean Monnet l’estiu de 1943. No és gens fàcil reverenciar res sense viure en la missió més pròpia de la llei: respectar i protegir fragilitats. “No hi ha res tan fràgil com aquesta humanitat que només recomença en cada home si ell la recrea”.

1. Ferran Sáez Mateu, Què (ens) passa?. Subjecte, identitat i cultura en l’era de la simulació. Proa, La mirada filosòfica. Barcelona 2003?

2. Citat per Simon Schama “Liberar a Churchill del mausoleo” epíleg a Roy Jenkins, Churchill.

3. Els media a l’exercir un poder creixent provoquen com un terror o respecte envers les seves diguem-ne manies o dogmes i els seus sacerdots. Vg. Y-Ch.Zarka, Democràcia i poder mediàtic, en aquest mateix número.

4. La podeu trobar a la web de Leide University Historical Institute. History of European Integration Site. The Schuman Plan Collection.

5. For then indeed all would be well. El discurs es troba a Churchill, W.S. Europe Unite:Speeches,1947-1948. Ed.de Randolph S. Churchill, 1950.?

6. Mitterrand afirmà l’any 1989 “ si la unificació alemanya s’avançava a la unitat de le CEE, Europa coneixerà nous estralls” i va tenir el dubtós honor de ser el darrer cap d’estat rebut amb honors per les autoritats de la RDA quan aquest règim ja es desfeia sense la protecció de l’URSS quan el savi Gorbachev aconsellat per Sajarov i d’altres es va cansar de mantenir tingladets contra el bon ordre de les coses.

7. Vid. Franciszek Draus: Un élargissement pas comme les autres... Réflexion sur les spécifités des pays candidats d’europe centrale et orientale. Notre Europe, Novembre 2000.

8. loc. cit. p.78.

9. J. Kulakowski in CFDT (ed.) Une nouvelle Europe. Paris,1998.