Europa com a missió

Hom parla sense massa precisió de valors europeus sobretot per tal de lluir d’un nivell o plantejar exigències. Un columnista referia la democràcia, la seguretat, i la qualitat de vida com a valors europeus. Podríem trobar d’altres enumeracions en que hi figurin la ciència, la tecnologia, la llibertat, els drets humans, el progrés, la solidaritat, el laïcisme, les avantguardes artístiques, la creativitat, etc. Totes elles presenten ultra una abstracció cultural poc determinada, una cofoia satisfacció en un estadi de desenvolupament del qual es gaudeix.

Què exigeix Europa als europeus? Obrir aquesta qüestió és tan difícil com urgent. No ens referim a les possibles exigències que d’una manera o un altra les institucions de la Unió Europea demanin dels seus estats membres. Ens referim evidentment als deures que tots els ciutadans europeus tenen per tal de poder gaudir de la seva ciutadania i dels drets corresponents. Però ens volem referir, sobretot, a un sentit de la vida com una missió a complir, de la qual convé fer-se digne mitjançant un esforç primerament de formació i després d’aportació a la comunitat d’unes realitzacions. La dificultat neix del fet que l’actual població europea ja és, i ho continuarà essent, fruit d’un creixement demogràfic negatiu i, en conseqüència, els seus membres més joves no són sentits quotidianament com una aportació a una tasca que es realitza, sinó com un signe de lluïment de la millor formació que exhibeixen. Com a tals no són convocats gairebé a res. Certament, els joves europeus mostren d’una manera creixent estar dotats de formacions molt acabades, molt millor que en cap moment de la nostra història; però massa sovint són únicament viscudes com a prestacions individuals per tal d’aconseguir un alt standing de vida. La crisi occidental més profunda gira a l’entorn de la fecunditat del tipus d’home que ella genera. Aquest és el problema fonamental de les nostres societats avançades. La persona en no sentir-se lligada amb un passat que continua i amb un futur que espera i del qual és responsable, es sent únicament un individu que s’expansiona lliurement sense traves que l’enllacin amb qualsevol cosa que el superi. La manera actual de projectar-se individualment en la recerca compulsiva del reconeixement en l’èxit és fonamentalment una actitud narcisista. Allò nuclear, però, és cercar el moviment de l’amor en la història.

La CECA –la Comunitat Europea del Carbó i de l’Acer– fou creada per uns homes que afrontaren el seu destí europeu com a possibilitat des d’una obra de pacificació i de posada en comú d’unes riqueses materials que en el passat s’havien disputat repetidament fins al punt de no fer viables ni la pau interna en les lluites socials dels seus estats, ni la realitat europea en la pau internacional. Realisme polític, coordinació econòmica i idealisme que ens poden inspirar avui polítiques, de formació, de joventut, d’intercanvi i cooperació a tots els nivells i, també, un esforç d’imaginació i de redreçament espiritual en el treball, l’art, l’escola, l’oci i la cooperació internacional que ens obri la difícil definició d’una missió europea com a estil de vida.