Estalvi

L’estalvi és una virtut. Defensar els estalvis dels més pobres, també. Estalviar demana moderació i temprança. Defensar els estalvis dels més pobres, un deure sagrat dels poders públics, demana coratge i fortalesa. Si d’això no n’hi ha, fer crides a l’estalvi popular és com engreixar anyells perquè se’ls mengin els llops. Hom pot limitar-se a apedaçar les zones més atrotinades fins a poder dir «ja s’ha sortit de la crisi», és a dir que ja gosin actuar nous dinamismes d’espoliació i il·lusions d’enriquiment fàcil.

Si realment hom vol endreçar la situació econòmica deteriorada per les rapacitats dels més salvatges cal operar sobre el sistema de desitjos, exigències i responsabilitats. Sobretot en el seu doble nucli més pervers que és, per una part, les exigències de protecció proclamades no pas per la veu dels protegits sinó per la cridòria dels protectors. Uns protectors d’ofici que es lucren amb despeses de protecció desorbitades en el terreny polític, econòmic, social, cultural i artístic. I per l’altra part les retòriques del dinamisme empresarial quan és més donat a proclamar projectes altisonants que a exercitar-se en el silenci del treball i els resultats.

Ara estalviar vol dir afanyar-se a donar veu per ells mateixos als qui els calgui protecció i incrementar la responsabilitat dels que responen no pas del que es diu sinó del que es fa.