Estados Unidos. La historia, de Paul Johnson
Paul Johnson
Editorial Argos Vergara. Barcelona, 2002
Tenint en compte la situació internacional que vivim actualment, marcada per l’atemptat a les torres bessones de Nova York de l’any 2001, aquest és un llibre que sens dubte demana ser llegit. La seva lectura ofereix moltes claus –algunes d’elles certament innovadores– per tal de comprendre els principis que inspiren la política actual dels Estats Units, sense caure ni en la crítica fàcil, ni tampoc en la seva idealització. Estados Unidos. La historia és, doncs, des d’aquest punt de vista, una eina útil per a pensar amb una certa equanimitat el nostre temps. En ella hi trobem la narració d’una aventura, la de la fundació i formació del poble nord-americà, des del temps dels primers emigrants anglesos, els anomenats Pares Peregrins, al segle XVII, fins al període de la seva consolidació com a gran potència mundial, a finals del segle XX. Paul Johnson, el seu autor, és un historiador catòlic anglès, conegut sobretot pels seus estudis dedicats al cristianisme i al judaisme, History of Cristianity i A History of Jews, i pels que ha consagrat a l’etapa del món contemporani, The Birth of the Modern i A History of the Modern World. De tots ells se’n pot trobar una versió castellana a la mateixa editorial, Argos Vergara, que s’ha encarregat de la publicació del llibre que suara us presentem.
El que d’entrada cal dir d’Estados Unidos. La historia, és que es tracta d’una obra escrita en un estil que captiva i sedueix el lector, de manera que les vuit-centes pàgines i escaig de què consta s’acaben fent curtes. La seva redacció té la virtut de ser clara i concisa, i l’argumentació, lluny d’embrancar-se en la divagació i l’especulació més abstracte tendeix sempre a buscar el testimoniatge dels fets, la dada objectiva. En aquest sentit, destaca la gran profusió de citacions que podem trobar al llarg del text, algunes procedents de fonts escrites, d’altres orals, degudes als viatges als Estats Units, o bé a la col·laboració de l’autor amb alguns periòdics nord-americans. El treball de Johnson, doncs, es pot considerar com un bon exemple de la tradició d’estudis anglosaxona, pel zel que demostra a mantenir-se en un pla concret. Això no significa, però, i convé molt subratllar-ho, que l’autor eviti donar la seva versió dels fets. No és la de Johnson l’actitud d’un empirista purità. Li agrada el risc: sempre que la situació ho demana se la juga, baixa al món de l’opinió, i hi diu la seva. “El llibre”, reconeix, “té coses noves i sovint incisives a dir sobre els aspectes i períodes del passat nord-americà, i jo no m’he proposat, com fan altres historiadors, ocultar les meves opinions. Al contrari: estan a la vista, perquè el lector les tingui en compte o les desestimi.” Ara, això sí, totes les opinions que emet estan basades en un coneixement minuciós del context històric, i sobretot en un anàlisi despert i agut del pensament i la manera de ser dels qui en són protagonistes. Quedi clar: el llibre de Johnson és fonamentalment un llibre que va de persones, i que està adreçat a persones. Dóna per entès que hi ha coses que el lector pot comprendre perquè són patrimoni comú dels homes. És així com, en parlar de les polítiques impulsades pels diferents presidents dels Estats Units, a part de referir-se a les seves arrels familiars, a les conviccions religioses i a l’educació rebuda, l’autor s’entreté a descriure les particularitats dels seus caràcters. De manera que hom acaba pensant que la diferència entre el tarannà polític d’uns i altres, més que respondre a qüestions de tipus ideològic, es relaciona amb la diversa disposició d’ànim dels presidents i dels qui els envolten. Johnson aconsegueix atreure l’atenció del lector perquè les seves explicacions sempre giren al voltant del més interior de les persones. Aplicant aquest mètode, ens surten presidents donats a la broma com Abraham Lincoln (1809-1865), el sentit de la caritat del qual va permetre mantenir els estats del sud dins la Unió, al mateix temps que abolia la vergonya de l’esclavatge; o com Ronald Reagan, la versió nord-americana de l’anglesa Margaret Tatcher, però amb sentit de l’humor, apunta Johnson. Segons aquest, la seguretat que tenia en ell mateix el capacitava per a fer broma fins i tot de les coses més serioses. Això li donà el triomf en les eleccions presidencials de 1980. L’autor explica que durant la campanya, en què tingué per adversari el demòcrata Jimmy Carter, Reagan solia adreçar-se al públic dels mítings amb aquesta fórmula: “la recessió”, deia, “és quan el veí del costat perd el treball. La depressió és quan hom perd el propi. I la recuperació és quan Jimmy Carter perd el seu.” En aquelles eleccions Carter perdé la presidència. També apareixen presidents de temperament més rude i obstinat, com Andrew Jackson, l’heroi de la guerra contra la Gran Bretanya (18121815) –una guerra que va comportar l’eliminació de la major part de la població índia–; o com Theodor Roosevelt, el qual, per la seva banda, es congratulava d’haver participat activament en el conflicte de Cuba, ja que així podia demostrar que “no era un patriota de saló”. No hi falten en aquesta galeria de personatges la figura del savi presumptuós, representat per Herbert Hoover, un bon enginyer convençut que els problemes humans havien de ser tractats com una simple qüestió de tècnica –els seus costums el delaten: anava a pescar els diumenges empolainat amb camisa de vestir i corbata–; també hi és present la figura de l’home amb enginy, com Franklin Delano Roosevelt, qui, en el pitjor moment de la crisi de 1929, va saber arribar a l’ànima dels nord-americans, afirmant que la única cosa a la qual havien de témer és al temor; la del tenaç i treballador: Harry Truman; el superficial: John Fitzerald Kennedy; o l’idealista: Thomas Jefferson, l’autor de la declaració d’independència i considerat un dels Pares Fundadors del poble dels Estats Units. La mateixa atenció mereixen els homes i dones que, sense ser polítics, han destacat en les seves respectives activitats, exercint per tant una influència important en el procés de formació de la nació nord-americana –des d’artistes, literats o pensadors fins a inventors, empresaris, etc.–. I tampoc no s’oblida de fer referència a la gent més senzilla, sense l’esperit d’iniciativa i la capacitat de treball de la qual tampoc s’hagués pogut formar aquesta nació tal i com la coneixem avui dia.
Diem esperit d’iniciativa i capacitat de treball i diem bé, puix que, sense aquests elements, ni la nació nord-americana, ni, de fet, cap altra, no s’hagués pogut forjar. Ja a les primeres planes de la seva història, Johnson assenyala que entre els primers colons d’Amèrica es donava una barreja de zel religiós, ambició personal i desig de córrer aventures. Aquests factors van confluir d’una especial manera en la fundació de les colònies angleses del nord del continent. En elles hi havia des dels qui aspiraven a millorar la seva situació social i econòmica, cavallers aventurers o arruïnats, homes sense terra i serfs, fins els que hi feien cap amb el propòsit d’aconseguir la realització de la societat ideal, el Regne de Déu a la terra –alguna cosa semblant es deuria produir també a la nostra Marca Hispànica–. Al grup dels qui arribaven amb la pretensió de fundar la societat ideal pertanyen els emigrants del Mayflower.