Estados Unidos, la historia, de Paul Johnson
Paul Johnson
Editorial Argos Vergara, Barcelona, 2002
Tenint en compte la situació internacional que vivim actualment, marcada per l’atemptat a les torres bessones de Nova York de l’any 2001, aquest és un llibre que sens dubte demana ser llegit. La seva lectura ofereix moltes claus –algunes d’elles certament innovadores– per tal de comprendre els principis que inspiren la política actual dels Estats Units, sense caure ni en la crítica fàcil, ni tampoc en la seva idealització. Estados Unidos, la historia és, doncs, des d'aquest punt de vista, una eina útil per a pensar amb una certa equanimitat el nostre temps. En ella hi trobem la narració d’una aventura, la de la fundació i formació del poble nord-americà, des del temps dels primers emigrants anglesos, els anomenats Pares Peregrins, al segle XVII, fins al període de la seva consolidació com a gran potència mundial, a finals del segle XX. Paul Johnson, el seu autor, és un historiador catòlic anglès, conegut sobretot pels seus estudis dedicats al cristianisme i al judaisme, History of Cristianity i A History of Jews, i pels que ha consagrat a l’etapa del món contemporani, The Birth of the Modern i A History of the Modern World. De tots ells se’n pot trobar una versió castellana a la mateixa editorial, Argos Vergara, que s’ha encarregat de la publicació del llibre que suara us presentem.
El que d’entrada cal dir d’Estados Unidos. La historia, és que es tracta d’una obra escrita en un estil que captiva i sedueix el lector, de manera que les vuit-centes pàgines i escaig de què consta s’acaben fent curtes. La seva redacció té la virtut de ser clara i concisa, i l’argumentació, lluny d’embrancar-se en la divagació i l'especulació més abstracta tendeix sempre a buscar el testimoniatge dels fets, la dada objectiva. En aquest sentit, destaca la gran profusió de citacions que podem trobar al llarg del text, algunes procedents de fonts escrites, d’altres orals, degudes als viatges als Estats Units, o bé a la col·laboració de l’autor amb alguns periòdics nord-americans. El treball de Johnson, doncs, es pot considerar com un bon exemple de la tradició d’estudis anglosaxona, pel zel que demostra a mantenir-se en un pla concret. Això no significa, però, i convé molt subratllar-ho, que l’autor eviti donar la seva versió dels fets. No és la de Johnson l’actitud d’un empirista purità. Li agrada el risc: sempre que la situació ho demana se la juga, baixa al món de l’opinió, i hi diu la seva. “El llibre”, reconeix, “té coses noves i sovint incisives a dir sobre els aspectes i períodes del passat nord-americà, i jo no m’he proposat, com fan altres historiadors, ocultar les meves opinions. Al contrari: estan a la vista, perquè el lector les tingui en compte o les desestimi.” Ara, això sí, totes les opinions que emet estan basades en un coneixement minuciós del context històric, i sobretot en una anàlisi desperta i aguda del pensament i la manera de ser dels qui en són protagonistes. Quedi clar: el llibre de Johnson és fonamentalment un llibre que va de persones, i que està adreçat a persones. Dóna per entès que hi ha coses que el lector pot comprendre perquè són patrimoni comú dels homes. És així com, en parlar de les polítiques impulsades pels diferents presidents dels Estats Units, a part de referir-se a les seves arrels familiars, a les conviccions religioses i a l’educació rebuda, l’autor s’entreté a descriure les particularitats dels seus caràcters. De manera que hom acaba pensant que la diferència entre el tarannà polític d’uns i altres, més que respondre a qüestions de tipus ideològic, es relaciona amb la diversa disposició d’ànim dels presidents i dels qui els envolten. Johnson aconsegueix atreure l’atenció del lector perquè les seves explicacions sempre giren al voltant del més interior de les persones. Aplicant aquest mètode, ens surten presidents donats a la broma com Abraham Lincoln (1809-1865), el sentit de la caritat del qual va permetre mantenir els estats del sud dins la Unió, al mateix temps que abolia la vergonya de l’esclavatge; o com Ronald Reagan, la versió nord-americana de l’anglesa Margaret Tatcher, però amb sentit de l’humor, apunta Johnson. Segons aquest, la seguretat que tenia en ell mateix el capacitava per a fer broma fins i tot de les coses més serioses. Això li donà el triomf en les eleccions presidencials de 1980. L’autor explica que durant la campanya, en què tingué per adversari el demòcrata Jimmy Carter, Reagan solia adreçar-se al públic dels mítings amb aquesta fórmula: “la recessió”, deia, “és quan el veí del costat perd el treball. La depressió és quan hom perd el propi. I la recuperació és quan Jimmy Carter perd el seu.” En aquelles eleccions Carter perdé la presidència. També apareixen presidents de temperament més rude i obstinat, com Andrew Jackson, l’heroi de la guerra contra la Gran Bretanya (1812-1815) –una guerra que va comportar l’eliminació de la major part de la població índia–; o com Theodor Roosevelt, el qual, per la seva banda, es congratulava d’haver participat activament en el conflicte de Cuba, ja que així podia demostrar que “no era un patriota de saló”. No hi falten en aquesta galeria de personatges la figura del savi presumptuós, representat per Herbert Hoover, un bon enginyer convençut que els problemes humans havien de ser tractats com una simple qüestió de tècnica –els seus costums el delaten: anava a pescar els diumenges empolainat amb camisa de vestir i corbata–; també hi és present la figura de l’home amb enginy, com Franklin Delano Roosevelt, qui, en el pitjor moment de la crisi de 1929, va saber arribar a l’ànima dels nord-americans, afirmant que la única cosa que havien de témer és el temor; la del tenaç i treballador: Harry Truman; el superficial: John Fitzerald Kennedy; o l’idealista: Thomas Jefferson, l’autor de la declaració d’independència i considerat un dels Pares Fundadors del poble dels Estats Units. La mateixa atenció mereixen els homes i dones que, sense ser polítics, han destacat en les seves respectives activitats, exercint per tant una influència important en el procés de formació de la nació nord-americana –des d’artistes, literats o pensadors fins a inventors, empresaris, etc.–. I tampoc no s’oblida de fer referència a la gent més senzilla, sense l’esperit d’iniciativa i la capacitat de treball de la qual tampoc s’hagués pogut formar aquesta nació tal i com la coneixem avui dia.
Diem esperit d’iniciativa i capacitat de treball i diem bé, puix que, sense aquests elements, ni la nació nord-americana, ni, de fet, cap altra, no s’hagués pogut forjar. Ja a les primeres planes de la seva història, Johnson assenyala que entre els primers colons d’Amèrica es donava una barreja de zel religiós, ambició personal i desig de córrer aventures. Aquests factors van confluir d’una especial manera en la fundació de les colònies angleses del nord del continent. En elles hi havia des dels qui aspiraven a millorar la seva situació social i econòmica, cavallers aventurers o arruïnats, homes sense terra i serfs, fins els que hi feien cap amb el propòsit d’aconseguir la realització de la societat ideal, el Regne de Déu a la terra –alguna cosa semblant es deuria produir també a la nostra Marca Hispànica–. Al grup dels qui arribaven amb la pretensió de fundar la societat ideal pertanyen els emigrants del Mayflower, els primers calvinistes puritans que arribaren a Virgínia l’any 1620, i també els que van fundar la pròspera colònia de Nova Anglaterra uns anys més tard. Abandonaven una Europa que els decebia, per la seva supeditació al poder religiós de l’Església romana, a la qual consideraven corrupte. Segons l’autor es tractava dels “zelotes, els idealistes, els utòpics, els sants, [...] els més extremistes dels quals”, afirma, “eren fanàtics, intransigents i desmesurats en les seves pretensions de superioritat moral.” En aquest idealisme, a voltes exacerbat, es va basar la capacitat de treball necessària per a fer sorgir un poble, d’on no hi era; molts dels colons tenien el convenciment que l’èxit en els afers mundans era una prova de favor diví. Per a Johnson, aquestes dues tradicions, l’empresarial i la religiosa puritana, constitueixen els pols de la dialèctica a través de la qual es mou la història dels Estats Units. El ianqui, diu, “és una raça el representant típic de la qual viu esqueixat entre la seva passió per la rectitud moral i el desig d’obrir-se pas al món.”
Com va ser possible conciliar ambdues tradicions? Compartien una mateixa aspiració: la de la llibertat. Una cosa que deixa ben clara el llibre de Johnson, i que pot servir per a pensar la situació actual del nostre país, és que la formació dels Estats Units va unida al fet que la major part dels seus primers habitants concebien la seva vida com una missió. Uns marxen d’Europa per la manca de llibertat i l’existència de lleis de privilegi, la qual cosa els suposava un obstacle de cara a les seves possibilitats d’enriquiment i promoció social, és a dir, de cara a la seva felicitat en aquest món; els altres, perquè a Europa s’havia adulterat el missatge original del cristianisme. La manca de llibertat i els privilegis contrariaven dos dogmes: aquell segons el qual Déu havia fet els homes lliures i el de la seva igualtat originària. Així doncs, la societat nova havia de ser una que, basada en l’ideal de llibertat –d’acord amb el fonament religiós–, permetés un ordre social en el qual la posició social de cadascú es determinés d’acord amb les seves capacitats i qualitats. Es volia instaurar un règim de meritocràcia. La realització d’aquest ideal, diu Johnson, s’arribà a viure com una tasca que era necessari dur a terme a fi que Europa, prenent l’exemple, es pogués regenerar. Aquí s’assenyala un aspecte que considerem important: en l’ànim dels primers nord-americans no hi és present la idea de desfer-se de la vella Europa, sinó la de redimir-la o reformar-la. En la mesura que això ha quedat en el pòsit de la consciència dels nord-americans, aquest pot ser un element a tenir molt present a l’hora d’entendre, no només les actuals relacions entre els Estats Units i Europa, per exemple, sinó entre els Estats Units i la resta del món. O és que no es pot considerar com un acte redemptor la intervenció nord-americana a l’Afganistan i a l’Iraq per tal d’instaurar-hi règims democràtics? Caldria veure si el fonament de l’anomenat imperialisme americà és merament econòmic com afirmen molts autors.
El seguiment dels principis d’igualtat i llibertat, va comportar dues coses: d’una banda, l’establiment d’un govern representatiu i l’adopció de la forma republicana; d’una altra, la independència d’Anglaterra. Així en el document que havia de servir per a justificar la independència de cara al món es diu: “Sostenim que aquestes veritats són evidents: que tots els homes són iguals davant de Déu, que el seu creador els ha dotat de certs drets inalienables, que entre aquests es troben la vida, la llibertat i la felicitat.” Es tracta del segon paràgraf de la Declaració d’Independència de 1774, redactada per Thomas Jefferson i Benjamin Franklin. Més endavant, es va fer necessària la redacció d’una constitució. L’escrit que havia de definir de quina manera s’havien de governar els nord-americans. En relació amb aquest document, l’autor ens crida l’atenció sobre dos fets: la manera com es va conciliar l’esclavatge amb els principis constitucionals i la forma d’entendre la relació entre la política i la religió, que tants problemes havia portat, i encara portava a Europa. Pel que fa al primer problema, cal dir que el criteri d’establir un govern nacional va prevaler enfront del de justícia. S’acceptà que existís aquesta institució en els estats del sud, tot i que, d’acord amb aquells principis, havia d’abolir-se. Fou una acceptació de fet, que no de dret, i aquest s’acabà imposant per mitjà d’una guerra civil. Pel que respecta a la relació entre la política i la religió, Johnson ens fa notar la contradicció que aparentment es produeix entre el fet que una bona part de la població nord-americana considerés la fundació del seu país lligada a un designi diví, i que, en canvi, en la constitució no hi aparegui cap contingut religiós. Aquest és un document absolutament laic, en el que la única referència a la religió –a l’Article VI, apartat 3– serveix per a “prohibir qualsevol mena de prova religiosa com a requeriment per a ocupar un càrrec públic.” Per trobar una al·lusió més explícita, cal anar a la Primera Esmena on, tanmateix, el que es diu és que es prohibeix la formació d’una Església nacional, ja que impediria la llibertat de consciència i culte. La religió és el fonament de la llei, però no en pot ser l’objecte. Una creença no es pot imposar. Aquesta és, en síntesi, la interpretació que dóna Johnson a tal paradoxa. Això ens obre a un altre dels aspectes claus de la societat nord-americana, l’últim al qual ens referirem. Els dits Pares fundadors els Jefferson, Franklin, Washington, Madison, Hamilton, etc., tot i que alguns no fossin fervents creients, compartien la convicció que l’educació i la religió eren bàsics per a la viabilitat de la República; és més, consideraven que anaven juntes. Era indispensable que a les escoles s’impartís una educació moral –una mena de formació del caràcter– a fi d’assegurar el respecte a les lleis per part dels ciutadans, de manera que ben aviat hi va haver la preocupació d’organitzar un sistema d’ensenyament públic –l’estat de Massachussets el 1837 va ser el primer de desenvolupar-lo–. Es creia que sense aquest respecte a la llei era impossible viure en un règim de llibertat. I només el temor a Déu podia ser garantia d’això. L’autor, partint d’aquesta idea, arriba a relacionar la progressiva secularització que ha experimentat l’educació nord-americana, des dels anys seixanta als noranta, amb l’increment de la violència i la inestabilitat social que també s’ha produït durant aquest mateix període, això, tot i l’increment de la despesa en benestar social. En fi, com tantes altres idees que apareixen exposades en aquest llibre, aquesta torna a ser una qüestió que convida a exercitar el pensament.