01/10/2002

Espasmòdics, energètics i amants de la veritat. La poesia

Els passats 3 i 4 d’octubre va tenir lloc a Vic la setena edició dels Col·loquis de Vic, dedicada a la Poesia. Els sets anys d’edat que ja tenen fan que la Societat Catalana de Filosofia, principal organitzadora de la trobada, tingui prou motius per sentir per aquell fill seu un orgull ben legítim. Ans que res, doncs: enhorabona. Pel que fa ja a aquest humil cronista, provaré novament, com els darrer tres anys, de posar una mica d’ordre a les meves notes, a veure si me’n surto de dir alguna cosa que constitueixi alguna aportació al que seran les actes d’aquesta nova edició dels Col·loquis.

Constatem, en primer lloc, que amb l’elecció del tema aquesta edició ha obert joc cap a un camp de recerca inexplorat fins ara en aquest fòrum. L’obertura cap a la temàtica de la creació poètica ha fet que enguany els advocats i juristes d’altres edicions deixessin el seu lloc a poetes i crítics literaris. Cal felicitar els organitzadors per la jugada: això ha servit, certament, per convocar a Vic gent que fins ara no s’havia sentit convocada, i l’ampliació d’uns Col·loquis que es volen interdisciplinaris a disciplines cada cop més variades no pot ser vista més que com un encert dels qui els organitzen i els promouen.

La poesia és una cosa que es fa, i també una cosa sobre la qual es pot pensar. Perquè és un cosa que es fa, els qui en fan poden parlar de com en fan, i els qui no en fan poden parlar de com en fan els qui en fan. La lliçó que encetà el curs, «Poesia i Filosofia. L’experiència en Carles Riba», a càrrec del professor Jaume Medina, era d’aquest segon tipus. La taula rodona que va tenir lloc la tarda del segon dia entre quatre poetes –Francesc Codina, David Jou, Lluís Solà i Víctor Sunyol, moderats per Pep Paré–, era del primer tipus: els setens Col·loquis de Vic s’obrien i es tancaven, així doncs, amb dos actes acadèmics que tenien com a tema el fer poesia.

Un cop feta, la poesia fa coses. La paraula viva del folklore estableix un lligam de comunicació entre el qui recita i el qui escolta la poesia; la paraula viva del poeta al servei d’un ideal polític excita l’auditori i el mou a l’acció. La força il·locutiva de la poesia és el que explora- ven, en el vessant folklòric el primer, i en el vessant polític el segon, el professor Josep Maria Pujol i el senyor Carles Duarte –el primer en la seva lliçó «De la poesia popular al rumor», i el segon en la seva lliçó «Poesia i Ciutat».

El conjunt de les tres lliçons i el debat que emmarcaven els col·loquis s’ocupava, així doncs, del fer poesia i d’allò que fa sobre l’auditori la poesia ja feta. Les comunicacions –i més que les comunicacions alguns dels diàlegs entre els assistents– van coronar el diàleg sobre aquests temes amb la pregunta socràtica: què és poesia?

En la memòria que a continuació faig d’aquest diàleg, no respectaré l’ordre cronològic, sinó que reendreço el material recollit en les meves notes de la manera següent: després de resseguir els llocs dels Col·loquis on la pregunta «què és poesia?» va sortir de forma més o menys explícita, considero els diàlegs creuats en dos moments: primer, en els punts 2 i 3, m’ocupo del fer poesia, i només després, en el punt 4, dic alguna cosa sobre la resposta que, a fragments, vam poder sentir en els setens col·loquis de Vic sobre què és poesia. Avanço, doncs, de (I) la formulació de la pregunta sobre la poesia, a (II) la consideració de la poesia tal com s’exerceix de fet, per acabar amb (III) alguns bocins de resposta a la pregunta formulada.

Recordo al lector, en fi, abans de començar, que aquestes ratlles que llegeixen proven només de posar una mica d’ordre a un diàleg viu: que ningú no es pensi, així doncs, que trobaré una resposta sistemàtica, a la manera d’un tractat, de la pregunta formulada. El que, en tot cas, sí que espero mostrar és la manera com la paraula viva dels Col·loquis de Vic permet obrir les qüestions, una vegada més!, a una perspectiva ben ample –una perspectiva que troba junt el que es dóna junt i que, d’aquesta manera, si bé no dóna respostes definitives, ensenya almenys a preguntar amb solta. Demanem-nos, doncs: què és poesia?

1. Què és poesia?

En una de les seves intervencions a continuació de la ponència del professor Antoni Bosch dedicada a «L’amant que escriu poemes: el cas d’Hipòtales (Lisis 204b1-206e2)», el professor Salvi Turró ens recordava el que el professor Valverde explicava en els seus cursos a la Universitat de Barcelona: que la mètrica de l’obra poètica té com a objectiu no només el fer-ho bonic, sinó també, almenys en principi, el permetre de recordar amb facilitat allò que es diu. El primer tipus de poesia que es va donar, explicava Turró recordant encara Valverde, és la poesia èpica, perquè es tractava ans que res de conservar en la memòria els fets més importants de la tribu, allò que dóna el sentit de la vida actual. Certament, afegia Turró, que hi ha diferents gèneres dins la poe- sia: és èpica si explica gestes d’un poble, lírica si expressa estats d’ànim, dramàtica si construeix una peça teatral, etc. Però, en tot cas, la «versificació» és necessària perquè puguem parlar de poesia...

La intervenció era clarament polèmica. Responia a la comunicació de Xavier Ibáñez en què (seguint Stanley Rosen) es tractava els diàlegs platònics com a obres poètiques. Per a Turró, això és un excés: si ens limitem al sentit primer de la paraula póiesis, que és el de «producció», aleshores tota obra literària és poètica, i deixa de tenir sentit distingir la prosa de la poesia. És significatiu que els especialistes de Plató presents a la sala, especialment el professor Antoni Bosch, ja havien respost a aquesta objecció abans que fos feta. Després que Ignasi Roviró recordés que a la Poètica d’Aristòtil es parla de la tragèdia com a poesia, Antoni Bosch afegí que no només a la Poètica, sinó també a la Retòrica, Aristòtil qualifica la tragèdia de poesia, i que en aquesta segona obra cita explícitament Plató com a poeta i els seus diàlegs com a poesia. Xavier Ibáñez ja havia afegit que és el mateix Plató, al final de El convit, que suggereix que els seus diàlegs són al mateix temps comèdia i tragèdia i, doncs, que la sola observació de la Poètica aristotèlica segons la qual la tragèdia és poesia bastaria per legitimar l’ús del terme «poesia» que ell mateix havia fet en la seva ponència.

Vista la qüestió en el seu conjunt, més que prendre partit per una de les dues posicions, ens sembla més fructífer fer notar que totes dues tenen, en part, raó. D’una banda, tractar els diàlegs com a poesia és ser fidels a la manera com els mateixos grecs els consideraven i no sembla, doncs, de cap manera, que pugui voler dir fer-los un tort. Amb tot, i si deixem de banda certs experiments contemporanis que pretenen fer poesia (és això el que fan?) tot prescindint de la sintaxi, la veritat és que per «poesia» acostumem a entendre un text construït a frases curtes segons certes regles que ens donen la mètrica de la composició i que en principi poden haver tingut una funció mnemotècnica. Mostrar que l’escriptura platònica és poètica fins i tot en el sentit que està com- posada segons unes certes regles mètriques, com suggereixen certs estudis recents, ens duria massa temps. Més que polemitzar amb uns o altres, diguem només això: que la polèmica mateixa ens fa prendre consciència del fet que no és del tot clar què pugui voler dir «poesia». Així doncs, què és poesia?

2. L’ofici de poeta

Potser convé començar escoltant el que diuen els mateixos poetes. La taula rodona del segon dia, dedicada al tema «L’ofici de poeta», ens dóna un bon testimoni de com l’exercici d’un mateix ofici no significa necessàriament compartir amb els teus companys d’ofici la mateixa visió del que fas. Entre els quatre poe- tes presents a la taula no es pot dir, ni de lluny, que hi hagués unanimitat. No m’és possible documentar al detall això que dic. Em limitaré a recollir dues posicions diametralment enfrontades.

Per fer-me entendre, però, en el resum que a continuació apuntaré, deixeu-me prescindir, per un moment, dels Col·loquis de Vic, i remetre a una experiència viscuda en primera persona. Quan un dels meus fills era petit, devia tenir uns dos anys, una nit es va despertar plorant desconsoladament. Hi vaig anar. Quan jo li demanava, no sabia dir-me què li passava: li mancaven les paraules. Fos el que fos, el fet de no tenir paraules per dir-ho feia que ell mateix no entengués el que li passava; i el fet de no entendre-ho devia fer encara més angoixant el malestar que patia. Per preparar el que diré a continuació, deixeu-m’ho dir així: com que li faltava el significant, se li escapava el significat; com que se li escapava el significat, restava a mercè del sentiment de malestar que el feia patir (sigui quin sigui el nom que li escaigui). La creació de significants fa aparèixer (i en aquest sentit «crea») els significats, i aquesta doble creació és sens dubte un benefici (el meu fill hauria vençut el malestar més fàcilment si hagués tingut recursos per comprendre el que li passava i enfrontar-s’hi). Dit això, escoltem primer el qui personalment em va semblar el més lúcid dels quatre poetes, el Francesc Codina.

Francesc Codina, en una de les seves intervencions, deia si fa no fa el següent. En l’ofici de fer poesia hi ha, primer de tot, una dimensió (diguem) «material»: els poemes han de sonar. Una obra pot ser perfecta des del punt de vista mètric i, tanmateix, no sonar; i una altra, aparentment més imperfecta, potser sona molt millor. Això remet, òbviament, als significants, als mots, a la seva sonoritat. Ara bé, aquest «sonar» també s’ha de donar a nivell semàntic: altrament, després de la seducció de la música, la lletra ens pot fer aparèixer el poema com una impostura. El poeta treballa amb el llenguatge, i ha de fer que soni a nivell formal i a nivell semàntic. De manera que, encara que el poeta és un creador, no crea, òbviament, partint de no-res, sinó que ha de partir dels mots que rep de la tradició a què pertany –condició de possibilitat de la sonoritat «material»– i també de la comprensió de la realitat que tracta de penetrar i de pensar –condició de possibilitat de la «sonoritat» semàntica. Segons Codina, doncs, hi ha una herència, els mots, creada per la paraula dels altres. Quan algú utilitza aquest instrument social, el que fa és parlar; ara bé, l’ús personal que fa d’aquest bé social modifica l’instrument mateix, modifica els mots. I la poesia consisteix en portar a l’extrem aquest ús enriquidor de la parla. La creació i recreació poètica consisteix en la creació de significants i significats (com en l’exemple que jo posava en el paràgraf anterior referent al meu fill) per aconseguir dir millor el que no estava prou ben dit o no estava dit encara en absolut. La poesia té, aleshores, un benefici social evident. El benefici és que posa a disposició de la comunitat aquesta creació «sígnica» (de significants i significats) que permet a la gent guanyar una visió més penetrant de la seva pròpia realitat, de la seva pròpia situació. Essent creació, la poesia no es deslliga de la realitat, ni la crea partint de no-res, sinó que la desvela.

A les antípodes d’aquesta posició (no sé per què, el moderador, Pep Parés, insistia en l’acord de fons entre tots quatre poetes, però suposo que passava simplement que se li escapava la qüestió de fons), Víctor Sunyol defensava alguna cosa així com (l’expressió és meva) una poesia de l’emancipació. Contra l’opressió de la realitat i de la gramàtica, Sunyol afirmava literalment que «l’únic real és el que l’artefacte crea per un moment» i que el pensament necessita un nou tipus de discurs «sense substantius ni verbs», que eviti la reïficació, que s’autoafirmi més enllà de tota fixació, i que nedi en el pur medi de la relativitat –un discurs fet només d’adverbis, adjectius, preposicions i conjuncions...

Haig de fer constar en aquesta petita crònica que, afortunadament, aquest al·legat encès contra la sintaxi, que el poeta va plantejar com un repte als filòsofs que es trobaven a la sala, es va fer tot fent gala d’una sintaxi perfecta... Afortunadament, dic: altrament, aquest pobre cronista no hauria pogut entendre res de res, i ara aquesta crònica hauria de renunciar a aquests dos darrers paràgrafs...

Què és, doncs, l’ofici de poeta? La creació de significants que (re)crea significats i ens per- met comprendre millor el lloc on som i la nostra pròpia vida? O la creació pura que s’afirma ella mateixa més enllà de tot significat i de tot significant? Alliberament com a comprensió? O alliberament com a emancipació sense límits en absolut?

Sens dubte, la consideració de l’ofici ens dóna prou claus sobre què estem parlant.

3. La creativitat

El lector haurà endevinat que ja hem pres partit en l’alternativa que la gent de l’ofici ens va presentar en el seu diàleg. Fem ara un parèntesi pedagògic. En el decurs de la seva intervenció, Francesc Codina va posar un exemple de creació poètica: la invenció del neologisme «desésser» per part Verdaguer a l’Atlàntida. Codina feia notar que aquest mot només pot ser construït en català (i potser en italià), però no en francès, ni en anglès ni en castellà (en francès i en anglès perquè la construcció és impossible, en castellà perquè «no sona»). És, doncs, un bon exemple de com l’herència de significants de què disposa una llengua condiciona les possibilitats de creació. Però Codina ens féu notar encara una altra cosa digna de remarcar: el mot en qüestió, «desésser», el trobem en l’hemistiqui d’un hexàmetre, en un punt on el poeta no pot fer servir el verb «morir» perquè necessita una paraula plana i no aguda. Notem bé el fet: la creació del mot té lloc per les enormes limitacions que la mètrica imposa al poeta, que fan que no tingui més remei que inventar.

Vet aquí la moral del fet. Contra una visió ingènua de les coses, allò que fa que la gent sigui creativa no és la llibertat de creació, sinó, precisament, els límits estrets de la reglamentació. La lliure creativitat és poc creativa perquè no s’enfronta a dificultats. Això és veritat més enllà de la poesia. En el seu llibre sobre el Renaixement, Paul Johnson explica que mentre hi va haver abundància d’esclaus la tècnica va avançar molt poc, però que quan, arran de la crisi demogràfica provocada entre altres coses per les epidèmies de pesta, Europa es va des- poblar, la gent va haver d’espavilar-se per fer el mateix treball sense disposar de la força física de què abans disposava. Resultat: les condicions desfavorables de l’època van estimular la creativitat, i en pocs segles –del XII endavant– la tècnica va progressar més que en els darrers mil dos-cents anys.

Per tornar a la poesia i la pedagogia, la tesi que defensem –contra Sunyol i amb Codina– és que la formació de la creativitat demana disciplinar-se sota regles molt estrictes. El debat a l’entorn de la reforma educativa sobre la llibertat i la creativitat ens sembla, doncs, estúpid: sense pautes no hi ha creativitat possible. Per dir-ho amb un exemple senzill: l’alumne que hagi de fer una redacció «lliure» sobre qualsevol tema no té cap resistència a guanyar i, doncs, no té massa a crear; però si aquest mateix alumne es veu forçat a escriure una redacció que acabi amb la frase «de manera que els més ràpids van arribar els últims», la restricció imposada per l’exercici el durà a un esforç d’imaginació i a una creativitat considerables.

En relació a l’alternativa que hem trobat en l’apartat anterior, ara fins i tot la consideració de la poesia com a mera creació ens convida a pensar que la poesia és més que mera creació. Sense una resistència a vèncer –la realitat a comprendre, la llengua heretada a preservar i enriquir– no hi ha poesia. O, en tot cas, no hi ha criteri per distingir la creació poètica de la pura i simple xerrameca.

4. Els espasmòdics, els energètics, els amants de la veritat i la vella querella entre filosofia i poesia.

Amb tot, potser hem volgut córrer massa. L’alternativa entre comprensió de la realitat (Codina) i creació pura en el buit contra tota fixació substantiva (Sunyol), enclou totes les opcions possibles?

La lliçó del professor Pujol ens parlava de la força il·locutiva de la paraula poètica en el folklore. Fent ús de la distinció d’Austin entre l’ús constatatiu i l’ús performatiu del llenguatge, el professor Pujol feia notar que podem parlar de folklore només quan estem davant d’una paraula performativa. Això demana: algú que parla, algú que l’escolta i que es troba cara a cara amb qui parla, i el fet que la paraula emesa provoca alguna reacció en qui l’escolta. Notem que aquesta caracterització implica que els reculls de folklore, precisament perquè recullen tradicions mortes, ja no són folklore. En tot cas, en relació a la línia argumentativa que he volgut donar a la meva memòria dels col·loquis, el que m’interessa destacar ara és això: la poesia és sens dubte paraula il·locutiva, que vol provocar alguna cosa en qui l’escolta.

Des d’aquest punt de vista, potser la poesia no és, ni la pura creació emancipadora (i, segons el nostre parer, una mica autista) de Sunyol, ni la creació comprensiva de Codina, sinó un acte comunitari o (si se’m permet el terme) polític.

No passarà, doncs, que la poesia no té cap objecte per si mateixa, sinó que es troba al servei del poder per a l’ús dels governants en la mobilització o en el domini dels governats? És que la poesia no té, al capdavall, sinó una funció merament retòrica?

Al llarg dels col·loquis, aquesta idea va sortir de dues maneres diferents. La primera vegada, en ocasió d’un diàleg filosòfic entre Jordi Sales i Salvi Turró. La segona, en el discurs polític que Carles Duarte ens va proferir a mode de lliçó.

El diàleg filosòfic va ser provocat per la crítica de Turró a la comunicació de Xavier Ibáñez. Ibáñez havia distingit entre quatre sentits filosòfics de ficció: l’engany al servei del poder (Maquiavel); el mite fundador (iusnaturalisme); la ficció de la identitat dels casos nous respecte a casos jutjats en el passat (costumisme); i les figures del pensament al servei de la veritat (el geni maligne de Descartes, la casa sòlida de Kant, etc.). La seva comunicació explorava quants d’aquests sentits es troben en Plató; destacava sobretot aquests dos fets: tot diàleg platònic refà fictíciament el passat per comprendre el present; i tot diàleg platònic és un poema que tracta d’aclarir la veritat. Si Plató ha de fer ús de la poesia, acabava dient la comunicació, és perquè la filosofia pensa el Tot, i el tot de la vida humana no és reductible a matemàtica: cal un tipus de discurs que ens faci veure allò que no pot ser expressat segons relacions i proporcions matemàtiques. La poesia en Plató és una dimensió necessària de l’accés a la veritat.

Doncs bé: Turró no negava la possibilitat que la poesia pugui ser imprescindible per accedir a la veritat. Només deia que parlar de poesia en Plató és excessiu. I oferia com a contraexemple una altra empresa poeticofilosòfica, aquella que dóna naixement al que va proposar d’anomenar «poesia metafísica», que neix amb Goethe, Novalis, Schiller i Hölderlin. Segons Turró, aquí sí que hi ha un projecte filosòfic explícit que dóna lloc a un gènere literari nou, el projecte de Fichte. El problema de fons seria, com en el Plató d’Ibáñez, el del joc entre el finit i l’infinit...

No vull entretenir-me a explicar totes les claus filosòfiques per fer entenedors els dos darrers paràgrafs, que jo mateix veig que són difícils. Prefereixo explicar cap on ens va portar la discussió. En la seva presentació dels fets, Turró va assenyalar, explícitament «contra Sales», que la poesia moderna no és lírica (Sales ho havia dit per fer notar que la comprensió del diàleg platònic com a poesia demana no caure en el prejudici romàntic, lligat a la poesia lírica, segons el qual la poesia és expressió de la intimitat humana); aquesta poesia, deia Turró, és metafísica. Responent a l’objecció, Sales va reconèixer que la poesia romàntica no és lírica, però va afegir que «metafísica» era un adjectiu que tampoc no li agradava, pel simple fet que la poesia del romanticisme «posava» el text sobre el qual es fundava una consciència nacional, això és, la fundació de nacions que són històriques i no pas «metafísiques»...

Remeto el lector a les actes dels setens col·loquis per resseguir la discussió en tota la seva riquesa. Pels meus propòsits actuals, prefereixo destacar només això. Més enllà de creació pura emancipadora o paraula d’accés a la veritat, la poesia ha estat, i segurament encara és, paraula fundadora de comunitats. La consciència nacional dels grecs antics es fundava sobre la poesia d’Homer, i, tal com diu Sales, les nacions modernes s’han fundat sovint sobre un text poètic fundacional (podríem pensar, per exemple, en Dant com a creador de l’italià modern)... Des d’aquest punt de vista, la poesia té una funció entre mítica i política. També pot tenir una funció demagògica...

La lliçó-discurs del senyor Duarte ens mostrava, en efecte, la relació entre política i poesia des d’una altra perspectiva. En una fórmula que sonava entre còmica i paradoxal, Duarte –alt càrrec de la Generalitat de Catalunya– contraposava a Plató el pensament del president Pujol. Després d’evocar el passatge de La república en què Sòcrates demana l’expulsió dels poetes de la ciutat, Duarte passava a evocar un discurs de Jordi Pujol en què el president feia una apologia de la poesia com a força positiva per a la ciutat. Duarte explicava que la ciutat necessita la poesia, perquè el polític pot gestionar, però només la poesia pot connectar amb el sentiment de la gent i mobilitzar en defensa del propi país. En aclariment d’aquesta tesi, Duarte recordava una frase que el president Pujol va dedicar a Miquel Martí i Pol: «vós sou mestre d’energia».

Val la pena escoltar, simplement, la resposta de Jordi Sales a la tesi defensada: «Voldria comentar una cosa així com un acús de rebut a això de “Plató i Pujol”. D’entrada, constatar que tots dos noms comencem per la mateixa lletra de l’abecedari: potser és això el que pensava el ponent contraposant aquests dos autors... Però el que vull comentar és un aspecte d’aquesta alternativa, la qüestió de la veritat (...). Plató expulsa els poetes perquè diuen mentides: la categoria essencial sobre la que juga la querella entre la poesia i la filosofia és la categoria de veritat. És perquè els poetes falten a la veritat, que els expulsa. Segons l’opinió que vostè ha manifestat, el president Pujol és el bo, perquè, a diferència de Plató, reconeix als poetes la seva funció; ara bé: segons el president Pujol (i vostè mateix) la funció dels poetes no es defineix en termes de veritat, sinó en termes d’energia. Formula el paper del poeta en termes energètics, com si parlés de petroli o de benzina, i ens diu; “ens calen ideals, paraules enceses que moguin la gent a l’acció... i nosaltres ja ens ho farem”. Perdoni’m la fórmula, però vostè el que ve a demanar és mà d’obra barata per a la mobilització política. Però jo em demano: cal moure la gent, a fer què? Per què cal moure’ls?... Em penso que seria millor pensar la relació entre la gent i els polítics en termes de col·laboració. Molt em temo que el vell Plató ens ho podria ensenyar molt millor...».

Així doncs, què és poesia? Potser la lluita espasmòdica constant per realitzar una emancipació sense fi en el buit? Potser la paraula energètica que posa el ciutadà sota la influència del governant o, si més no, que crida la gent a l’acció en defensa de la pàtria? O potser un tipus de paraula necessari per a l’accés a la comprensió del tot de la situació humana?

En la desfilada imaginària d’espasmòdics, energètics i amants de la veritat, la poesia se’ns presenta, al capdavall, amb aquell caràcter doblat que segons Plató és propi de les coses en el món de la dóxa. Un cop més, però, els Col·loquis de Vic –aquesta màquina de redescobrir i plantejar les qüestions genuïnes com a tals qüestions–, ens ha fet el do d’enfocar els problemes sota una llum que il·lumina el camí per on podríem deixar enrera la dóxa per guanyar alguna cosa així com la veritat. Els Col·loquis de Vic són un cop més, com sempre, estímul i exhortació a la vida teòrica des de la confrontació lleial i l’amistat. De nou, doncs, moltes gràcies.

***

Acabo amb un epíleg. En el debat de fons entre espasmòdics, energètics i amants de la veritat hi ha, sens dubte, la qüestió següent: sobre què fa peu la poesia per començar a produir? Sunyol creu en la lliure creació absoluta perquè no creu en altra realitat que la que posa la creació poètica mateixa. Més assenyats, els altres tres poetes admeten que el poeta crea tot prenent de punt de partida la realitat. Quin és, doncs, l’altre de la poesia?

El diàleg sobre la poesia ens porta, d’aquesta manera, en el seu límit, a preguntar per l’altre de la poesia. És segurament per això que els organitzadors, amb molt bona lògica, en una decisió que ens sembla ben encertada, han decidit que els vuitens Col·loquis de Vic, que tindran lloc la primera setmana d’octubre del 2003, estiguin dedicats a «La natura».

Així doncs, ja ho sabeu. Físics, ecòlegs, responsables polítics del medi ambient, pagesos, filòsofs, historiadors...: podeu, des d’ara mateix, començar a preparar la vostra comunicació sobre aquest tema. I és que, a la primera setmana d’octubre, ens trobem a Vic.