España en su cénit (1516-1598), de Jordi Nadal
Jordi Nadal
Editorial Crítica. Barcelona 2001
Aquest llibre, subtitulat modestament, potser massa modestament, “un assaig d’interpretació”, em sembla molt important. No podré entrar, perquè no conec prou el tema, en cap discussió de detall de tipus històric sobre les interpretacions “provocatives” de l’autor. Em limitaré a opinar sobre alguns punts, en nom de “la participació del públic en la refecció de la història” que propugnava mestre Vicens Vives.
Em sembla un llibre molt sòlid, ben travat, que es nota que ha estat madurat “poc a poc, sense presses i amb poques pauses”, a través de moltes “lectures i reflexions”. Em penso que cal anar bastant enrera, al Pere el Cerimoniós de l’Abadal, o a l’Aproximació o la Notícia d’en Vicens per trobar quelcom de similar.
Potser no arriba a la perfecció literària o estructural d’aquestes obres (i no excloc que jo estigui dient això perquè el llibre no hagi estat escrit en català), però en canvi, em sembla més interessant des d’un altre punt de vista, que és el de l’actitud (o si voleu, el punt de mira), de l’autor. L’Abadal o en Vicens pensaven sempre en Catalunya o en Espanya des de Catalunya. El doctor Nadal dóna la impressió que mira les coses des de fora, ni com a català, ni com a espanyol. Simplement com a historiador. No es tracta d’equanimitat ni d’imparcialitat: Abadal i Vicens ho eren. Es tracta d’haver aconseguit espolsar-se la condició de català o d’espanyol, la problemàtica Catalunya-Espanya, sempre subjacent en els nostres historiadors i en la majoria dels de més enllà de l’Ebre. D’altra banda, l’obra és apassionada, però d’un apassionament completament desapassionat de la passió que és ésser català. I em sembla que aquesta característica no és pas la menys important del llibre.
I ara voldria exposar el que noto a faltar:
En primer lloc la promesa de continuar amb el segle XVII: em sembla impensable que havent treballat el XVI d’aquesta manera el XVII no estigui ja configurat en la ment de l’autor. I hom té la sensació que l’espècie de capgirament potes enlaire que ens ha fet de certs aspectes del XVI ha de tenir per al XVII alguna o altra conseqüència remarcable que potser ens ajudaria a desfer-nos de certs estereotips probablement no ben exactes.
En segon lloc, un excés de puritanisme en no donar-nos les cites. Si el llibre va “només” als que el poden discutir, als especialistes, amb una edició ciclostilada d’unes quantes dotzenes d’exemplars n’hi hauria hagut prou. Però el públic no especialista necessitem cites: Chabod, Lacarra, Chaunu, un Braudel que sembla omnipresent, Batista i Roca (per mi totalment desconegut en aquest tema)... l’autor ens deixa amb la mel a la boca. Si les cites no són a peu de pàgina (aleshores sí que molesten), sinó amb un numeret que remet al final del llibre, no destarotarien el lector i serien de gran ajuda pels que tenim la curiositat (o la xafarderia) de voler saber coses, sense que hi puguem dedicar gaire temps.
A part la pertinença o no de les interpretacions, fet sobre el qual només puc opinar amb veu molt baixeta, com ja he dit, la característica que més em crida l’atenció de l’obra, és el que podríem anomenar la seva omnicomprensió: em sembla que toca tots els aspectes que es puguin tocar, i mira les coses des de tots els caires: en la dimensió temporal: demografia, poder i els seus ressorts i recursos, administració i exèrcit, marina, tàctiques militars, mentalitats, dels dirigents i de la gent, dels rics i dels pobres, problemàtica religiosa concreta, i, sobretot, incidència de la vida social i pes de l’economia en la vida política. I, en la dimensió que podem anomenar “espaial”, l’Imperi turc, Venècia, Gènova, Milà, Itàlia en general, Aragó, Catalunya, Portugal, Flandes, Anglaterra, l’Alemanya del sud i de l’oest, les Índies, i especialment, com és natural, Castella. Amb indicacions precises i precioses sobre les interaccions que es produeixen.
Voldria fer encara algunes observacions abans d’entrar en el que serà simplement una “enumeració” del que em sembla que són els temes de fons del llibre. A les pàgines 12 i 13 trobem unes expressions en cursiva que van “qualificant” les possessions de Carles V. Les cito: “por cesión”, “a costa”, con mengua”, “con amenazas” (“el Temerario”, “el Atrevido”) “quería sustraerle”, “disputadas”, “guerra civil”, “cabezas de puente”, “no bien delimitadas”. Només aquestes expressions ja ens diuen el que ha de passar. Es tracta d’un recurs didàctic insòlit, propi, al meu entendre, d’un gran professor. De fet només el tornem a trobar en la llista de nominacions d’“hidalguía” de la pàgina 41. Però si la primera sèrie, sense dir-ho, ens presenta una confluència de conflictivitats que condueixen a una conclusió quasi necessària (la inestabilitat estructural dels territoris de Carles que havia de ser factor molt important del fracàs de la seva política), en aquest cas, com diu l’autor “la llista... serà més eficaç que qualsevol explicació”, sobre la cega set d’“hidalguía” que tant havia de contribur al daltabaix. I és ben veritat. El que hom lamenta és que el recurs no sigui (o no hagi pogut ser) utilitzat més vegades.
Una altra observació encara: en certs moments (i potser el fet queda justificat davant els comentaris que podrien fer els especialistes però em penso que no cal davant del públic en general), en certs moments les explicacions sobre processos històrics resulten massa detallades: potser quan es parla de l’Imperi turc, de Gènova o de Milà. Els no erudits, amb les conclusions en tindríem prou. Ja ens ho creiem, que les coses van anar d’aquella manera i les afirmacions estan ben fonamentades. Bé, de totes maneres tot això no seria més que un defecte formal menor que no afecta la qualitat del text.
Jo diria que la tesi més general del llibre és que el daltabaix de l’Espanya imperial es produeix a la primera meitat del segle, més que a la segona. En el capítol final, que és una aproximació sobretot econòmica, però que ens porta a les consideracions socials i polítiques i al que anomenaria la “moral” del país, l’autor ens diu: “resultaria doncs, que la prosperitat del període carolí va ser aconseguida a costa dels pobres. Després, en el regnat de Felip II, la misèria dels pobres va provocar la ruïna d’una part de les classes poderoses”.
Tot aquest capítol, on l’autor està plenament en el seu terreny, és d’una contundència impressionant. Deixa interrogants on n’hi ha, però les afirmacions que fa vénen avalades per l’autoritat d’un coneixement a fons de la matèria i resulten convincents per la mateixa convicció de l’autor i per la “tossuderia” de les xifres.
(I aquí em permeto un parèntesi de reflexió personal. Sempre m’ha cridat l’atenció la falta de “moral” (en el sentit futbolístic de la paraula: allò que diuen, “té més moral que l’Alcoyano”) d’obres com La Celestina o el Lazarillo: nihilisme absolut, conformisme i aclaparament, sense força ni per al cinisme. En canvi, malgrat tot, el final del XVI i el XVII demostren més “moral”. El Quixot, en morir, té la mateixa que quan ataca els molins de vent. M’agradaria veure el tema tractat en alguna banda).
Ara bé: si els aspectes socials i econòmics pesen decisivament en les interpretacions del doctor Nadal, em penso que valora adequadament el paper essencial, catalitzador, podríem dir, dels fets polítics i religiosos. De fet, el llibre gira sobre dos personatges, dos protagonistes, Carles V i Felip II (“hom ha d’acostar-se amb molta prudència al rei prudent”, ens diu l’autor, no sense ironia. I parlant d’ironia, hom no pot deixar de pensar: “si el zenit és així, com serà el nadir...!”). Bé, ni que sigui de pas, però certament amb intenció, se’ns parla de l’enemiga de Carles V a França per la qüestió de Borgonya, que potser va ser quelcom que va contribuir molt a fer-lo errar de mig a mig en la qüestió del Mediterrani i dels turcs; del poc entusiasme papal per la visió “ecumènica” de Carles; de la manca d’informació (culpable, diríem) de Felip II i de la seva tossuderia en l’afer de la Invencible; del desinterès de Carles V per les Índies... Hom té la impressió que els condicionaments socials i econòmics són enormes masses, però inertes, i que petits moviments polítics, fruits de voluntats humanes, poden fer-los derivar en una o altra direcció i arrossegar-ho tot al seu pas.
Totes les interpretacions em semblen molt encertades, amb una única consideració que faré tot seguit. En conjunt, hom diria que Carles V no es va equivocar en la recerca de solucions als problemes sinó que es va equivocar de problemes. La visió del paper del Mediterrani i l’Atlàntic al llarg del segle em sembla especialment lúcida i el pern al voltant del qual gira tot. D’altra banda les problemàtiques de Flandes, la pujada i el declivi d’Anvers, l’expansió anglesa, em penso que són tractades amb molta penetració, així com, especialment, els problemes peninsulars, els interns de Castella i el de Portugal (a Aragó i Catalunya m’hi referiré al final). I són molt d’agrair i de remarcar les puntualitzacions amb les quals surt al pas de maniqueismes fàcils com les que fa a propòsit de la dominació hispànica a Itàlia, el duc d’Alba o el col·lapse demogràfic de les Índies. No hi ha en aquest llibre, gràcies a Déu, historietes de bons i dolents, encara que sí la posada en relleu d’errors i desencerts, de vegades producte de característiques o àdhuc manies personals, que ens ajuden a entendre una mica més aquest període tan complex i contradictori.
El capítol en què estic a la vegada més d’acord i més en desacord amb el doctor Nadal és “De la “Philosophia Christi” a la Mística de Cristo”. Em sembla cabdal i estic totalment d’acord amb la seva afirmació que “el catolicisme espanyol va arribar als temps moderns molt menys elaborat que el catolicisme alemany, per exemple”. És a dir, que si a Espanya no hi va haver reforma no va ser per la “solidesa d’un catolicisme sense fissures”, sinó al revés, per la “gamma molt heterogènia d’elements per assimilar”.
On al meu entendre s’erra és en parlar de l’“actitud afectiva, anti-intel·lectualista i mística de sant Ignasi”, i en afirmar que la doctrina catòlica es “reafirma” en les seves posicions tradicionals. El catolicisme no es reafirma, sinó que simplement “s’afirma”, perquè el problema és nou, o almenys es planteja amb una novetat teològico-política absoluta. Es tracta d’elegir entre dues línies de pensament: “escriptura-consciència” o “escriptura-institució”. Les dues admeten un tractament racional i dutes als seus extrems “racionals” condueixen pel cantó protestant als intents teològico-polítics de Calví o de Cromwell (fracassats) o pel cantó catòlic a les monarquies absolutes (també fracassades). Són precisament els jesuïtes qui segueix aquesta línia racional, i, tot i tenint present l’enorme ambigüitat del mot “catòlic”, en certa manera podríem dir que Espanya no comença de ser realment catòlica, en la mesura que mai ho hagi estat, més que amb els jesuïtes. Evidentment, una posició tan radical com la dels jesuïtes havia d’enterrar tant els il·luminismes com els tímids intents d’obertura de la “institució” a la “consciència” que representaven Cisneros o els erasmistes. És molt exacte doncs el que diu el doctor Nadal sobre la similitud metodològica entre jesuïtes i calvinistes, com ho és també la constatació de la “resistència” que els jesuïtes varen trobar precisament a Espanya.
No voldria acabar sense fer referència a dos capítols que per a mi són molt importants, perquè personalment sóc totalment incapaç de desprendre’m de la problemàtica Catalunya-Espanya.
Parlant d’Aragó ens diu l’autor que després del pacte de 1591 “els problemes interns romandran en peu, i encara agreujats” i que “mentre no contradiguessin (el rei o l’absolutisme del rei) les terribles exaccions de l’aristocràcia latifundista sobre les masses camperoles no tenien cap importància”. Són d’aquelles frases resum, a l’estil Vicens Vives, que fan pensar molt. Concretament em fan pensar si és possible establir ponts, a través del temps, amb el que diu l’Ernest Lluch en el seu article a “Derechos históricos y constitucionalismo útil” de la Fundació BBV. I si em fixo tant en Aragó és perquè en la problemàtica Catalunya-Espanya, pensar en la confederació catalano-aragonesa (l’Espanya “conquerida” a la guerra de Successió) no és impertinent. En Joan Sales, sobre el terreny, en les Cartes a Màrius Torres, en parla més d’una vegada.
I encara és més contundent el que l’autor diu sobre Catalunya: Després de dir-nos que l’actitud de la Generalitat i del Consell de Cent, que encarnen els organismes autonòmics, és, com a mínim, contradictòria i d’analitzar-ne el perquè, acaba: “En resum, ni autonomia ni assimilació, només una fórmula gairebé perfecta de desgovern”. No puc deixar de pensar el la “fórmula” del meu pare: “som un poble mentalment desorganitzat”. No ens hem pas mogut gaire, em penso, d’aquesta nostra capacitat de desgovern, malgrat alguns moments de redreçament que no hem estat capaços d’aprofitar. Potser ens cal anar molt enrera i recomençar una reflexió a fons.