Entrevista al P. Agustí Altisent
El P. Agustí Altisent és monjo de Poblet des de 1946. Va néixer a Santa Coloma de Queralt el 1923 i, després d’acabar els estudis de Peritatge Mercantil, va entrar al Monestir de Santa Maria de Poblet. Ja monjo, es va doctorar en Història per la Universitat de Barcelona i es llicencià en Teologia per la Universitat de Friburg (Suïssa). És membre numerari de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, Corresponent de l’Institut d’Estudis Catalans i de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi. A més de col·laborar habitualment al diari La Vanguardia i escriure nombrosos articles d’història medieval en revistes científiques, ha escrit nombrosos llibres, entre els quals, "Història de Poblet" (Poblet, 1974) i "Reflexions d’un monjo" (Columna 2001). És professor numerari jubilat d’Universitat i ha donat conferències a diversos llocs de Catalunya i universitats de l’estranger.
No vaig “venir” a fer-me monjo de Poblet. Fou Poblet amb els seus monjos qui vingué a mi. Això, que és rigorosament històric, correspon, suposo, a l’axioma de Crist: “No m’heu elegit vosaltres: sóc jo qui us ha elegit”. La família, en el meu cas, no tingué cap intervenció concreta, fora de la principalíssima d’educar-me, ja de petit, cristianament. Tot plegat, vist aleshores, fa cinquanta-set anys, fou estrambòtic i sorprenent, fins i tot per a mi. Tanmateix, fou així. I funciona. Jo aquí hi he trobat, a més de la vida religiosa, el que em mancava en la meva vida humana, i que ni tan sols podia formular-me que em manqués. La meva primera visita al monestir va ser per Setmana Santa del 1945 i va ser una visita amb un interès romàntic o estètic, però mai havia pensat fer-me religiós. No obstant això, el 18 de setembre de l’any següent vaig tornar aquí amb una maleta ja acceptat.
Parli’ns de Poblet: el Poblet monacal, el Poblet monumental, el Poblet històric...
El Poblet monumental és molt bonic i s’ha de tenir en compte, però hom no ha de deduir del monument la persona.
Autoritat, obediència i llibertat: com es conjuminen en la vida monacal?
La llibertat no ha estat donada a l’home i a la dona a fi que la mantinguin baldera, sense optar per res, sinó, al contrari, per optar, sacrificant-la a una activitat bona. Un no té llibertat si no la sacrifica perdent-la per fer quelcom de valuós. Jesucrist va fer, en ser crucificat voluntàriament, l'acte de llibertat més gran que ningú no ha fet a la Terra. Amb la llibertat passa com amb els diners: no serveixen de res, només es poden comptar, fins que desapareixen i es fan fonedissos gastant-lo, convertint-los en quelcom de valuós. Hi ha una frase de Gide en el pròleg del Vol de nuit del Saint-Exupéry que diu “la felicitat de l’home no està en la llibertat sinó en la subjecció al deure” i, si pot ser, un deure que el sobrepassi.
Com lligar això d’obediència i llibertat? Vist des de fora ens costa veure-ho.
La Regla de Sant Benet diu que si l’abat mana fer una cosa impossible a un monjo el monjo pot parlar a l’abat però si aquest es quadra el monjo ho ha de fer. Però, és clar, que l’abat mani fer una cosa impossible no és fàcil. Hi ha un diàleg, un marge d’elasticitat.
Molts cristians estem inquiets, potser massa, per la situació actual de l’Església, rebutjada o ignorada, i amb una estructura interna que no ens acaba de fer el pes: com si l’Esperit Sant fes vacances. Com ho veu, tot plegat?
Certament, l’Església i la seva estructura són incòmodes, decebedores i, de vegades, en certs punts, indignants. Però, sabem què és bo i què és dolent? Aquest Papa està volent manar després de mort, és a dir, està nomenant bisbes a la seva imatge. Però, ens mereixem una altra Església? Cal saber esperar que Jesucrist, endormiscat a la barca, es desperti i doni una altra ordre de serenor a les onades i, a nosaltres, una nova força de confiança en Ell, que mai no fa vacances. I si les onades i el vent no s'amanseixen, ens cal demanar al Senyor que renovi la nostra esperança, car amb l'esperança succeeix com amb la paciència: quan un l'acaba, el que li cal és tornar-la a començar. Convé, però, que simultàniament amb això, desenvolupem tota la insistència correcta en la mesura de les nostres forces i possibilitats per a aconseguir que es despertin els eclesiàstics, des del Papa fins als capellans més ínfims, perquè no està escrit que no s'adormi mai.
Sembla que hi ha un distanciament entre Església i societat. Existeix aquest distanciament també dins la mateixa Església?
Diuen que en Pla va dir “abans els capellans parlaven llatí i ningú els entenia. Només ells s’entenien. Ara parlen català i els entenem però no s’entenen entre ells”. Hi ha una meditació del P. Lubac de la Méditation sur l’Église que diu “hem de patir també de l’Església”. Però això és una frase per tranquil·litzar el subjecte que ha d’obeir, però no a l’autoritat. L’Església també té una part humana i s’ha d’aprendre a conviure amb criteris diferents dins l’Església. I sempre hi haurà incomoditats.
En les societats econòmicament avançades d’Occident, es trasllueix una manca de compromís espiritual i religiós seriós, és a dir, un compromís on el “jo” no imperi ni sotmeti la seva relació envers l’altre ni envers Déu. Paradoxalment, en aquestes societats, també hi ha últimament una recerca desesperada d’una resposta espiritual fora de les grans religions de tradició occidental. Per què es produeix això?
Si jo un dia m’“acabo” Jesucrist, me l’“acabo” de menjar tot, o sigui, si ho faig tot, tot, tot com Jesucrist, aleshores veuré si encara tinc gana per més. Mentre jo tingui aquest plat, encara que de vegades sigui negre, ja en tinc prou.
Ens costa molt... ara, és molt fàcil enganyar-se pensant que en un altre lloc, amb un altre sistema, seria més fàcil. En canvi, si un accepta una dificultat i la suporta, la seva capacitat digestiva serà més gran.
Una de les coses que sorprèn de vostè és la facilitat per conèixer i connectar amb els grans corrents artístics moderns, tant en música com en pintura, poesia, etc. Com es pot conjuminar aquesta sensibilitat artística amb la vida monacal?
Conec força els corrents artístics moderns perquè, en la meva vida d’abans de ser monjo, em van interessar molt i ara, m’esforço per estar-ne al corrent. Quan jo vaig entrar, tenia 23 anys, estava à la page i em pensava que sempre hi estaria però no ha estat així. Per exemple, respecte a la música serial, ara tinc per primera vegada un CD de Schönberg amb música dodecafònica per escoltar que no he sentit mai. Potser no m’interessarà gens... En la música vaig entrar fàcilment a través de La Bohème, Schumann, els Lieder, Strawinsky, Débussy... però allò que em va costar més va ser Mozart i Bach. Bach raona tan bé que, de seguida, quan l’escolto, li dic: “té tota la raó però no insisteixi”. No obstant, Bach insisteix. De fet, però, un amic sempre em diu que Bach no raona sinó que especula.
Quina opinió li mereix el fet que avui dia qualsevol objecte, so, paraula, color, etc, pugui arribar a ser considerat una obra d’art? Aquest fet, no podria significar la mort de l’art? Hi ha art sense Transcendència, sense Absolut?
Qualsevol element físic, so, paraula, volum, color, pot ser considerat una obra d’art si se’l separa del seu context utilitari, de manera que se subratlli la força intrínseca de la suggestió que conté en ell mateix, en el seu “disseny”. Així, l’objecte al·ludeix a l’Absolut, perquè, en separar-lo del context, la seva forma intrínseca resulta, de vegades, rellevant. Amb aquest fi, però, cal no escollir un element arbitràriament, sinó amb perspicàcia, que sigui quelcom de valor.
Moltes gràcies pel temps dedicat i per la conversa.
Poblet, desembre de 2003