Entrevista a Xavier Serra de Rivera
El pintor Xavier Serra de Rivera (Barcelona, 1946) ens cita al seu estudi al carrer St. Pere més baix, quatre números més enllà de la casa on, a començaments del segle passat, Isidre Nonell rebia les seves gitanes. Pugem una escala estreta i rònega. Al primer pis ens rep l’artista. Mirada desperta i mig somriure sota el bigoti. L’estudi en qüestió resulta ser un pis vell i gran, les cambres del qual es van projectar, construir i habitar per a uns estadants que fa temps van desaparèixer. Ara envelleix a la veneciana, és a dir, amb un menyspreu olímpic envers qui gosi introduir-s’hi. Malgrat tot, es nota que, amb el temps, el pintor ha aconseguit deixar senyal de la seva presència, a còpia d’arranjar les teles, els estris i quatre mobles amb ordre i netedat. Traiem de la cartera catàlegs d’exposicions seves dels últims deu anys. El pintor se’ls mira i es sorprèn del seu propi passat. Comencem, doncs, pels inicis.
«Els meus començaments no són gens típics. Va ser el meu pare qui va animar-me a matricular-me a l’Escola de Belles Arts. Jo sempre estava dibuixant. A la família hi havia una tia-àvia pintora, de la qual tenim alguns quadres. El pare mateix era bon dibuixant, però per allò de la bohèmia, va haver d’acabar fent un peritatge. A casa érem molts germans, i la mentalitat era donar-nos un ofici que ens permetés tirar endavant. En el meu cas, em van proposar “ser pintor”, segons les explicacions del pare, “pintar figures, bodegons, paisatges” i buscar una plaça de catedràtic. Sempre he recordat aquestes paraules. Puc dir que ho van encertar, continuo passant-m’ho molt bé pintant.
“Vaig començar el 1960. El professorat a Belles Arts no era bo. Teníem classes de dibuix, anatomia, fins i tot litúrgia, però l’únic avantatge real va ser poder passar-se cinc anys fent el que et donava la gana. Apreníem sobretot dels companys: Artigau, Arranz-Bravo, Bertolozzi, Gerard Sala, Vives Campomar, Miquel Vilà, Llimós i d’altres que ara no recordo. De fet, però, érem uns ignorants, el nom de Picasso provocava urticària entre el professorat. Jo vaig acabar convençut que, per a ser artista, calia haver passat per Belles Arts, l’Escola Massana o, a tot estirar, Llotja. Era l’any 1965.
Al capdavall, però, em vaig decidir a dedicar-me a la pintura. Vaig fer la meva primera individual a la Galeria Adrià, una de les noves galeries de Barcelona, muntada per un nou ric fet a si mateix. L’encarregat era Francesc Mestre. No deuria tenir massa problemes per convèncer a l’amo que els pintors mereixien un tracte digne. De manera que van trencar esquemes posant els seus pintors a sou – enlloc de la comissió al 30% que s’estilava. Era l’any 1973. Jo m’havia fet surrealista i el meu referent era Magritte.
Magritte és un mal pintor. Utilitza molt poc els recursos de la pintura. Però té idees sorprenents. Resultava molt atractiu. Amb poca feina, aconseguia uns resultats espectaculars, divertits, desenfadats, irreverents. De fet, Magritte no és un pintor, és un il·lustrador d’idees.
Aquesta etapa em va durar fins a un cert moment. Un dia, estava estudiant una escena per pintar-la quan em vaig adonar que allà hi havia molt més misteri que en qualsevol idea. A partir d’aquell moment, Magritte em va ser artificial. El que calia era tenir capacitat per veure la realitat.
Per aquells temps es vivia la batalla entre l’abstracció i la figuració, baralla absurda. La nostra generació vivia amb el cor partit entre la majoria abstracta i nosaltres, la minoria figurativa. Bacon va ser qui va sostenir la nostra posició. L’Artigau, un dels pocs que voltava, va portar un llibre de Bacon cap al qual tots vam acabar peregrinant. Bacon ens va redimir, gràcies a ell vam descobrir que la figuració tenia un lloc al món. Però nosaltres no sabíem pas com fer-ho. Ens ho hem hagut d’anar inventant, començant de nou.
La pintura necessita aquest començar de nou, aquesta sorpresa. Per mi, pintar és entendre la realitat i la seva manera d’estar. Represento el que ja està fet, però que sento la necessitat de fer-me meu. Tinc molts quadres d’interiors d’aquest estudi. Però cada un d’ells és d’un lloc concret, d’un fragment que en un moment concret vaig veure com un quadre. La pintura neix d’aquesta tensió, la tensió entre el misteri de la realitat i la voluntat d’apropiar-se-la tot representant-la. Quan el que es representa és una persona, el que s’intenta no és tant apropiarse’n, sinó aconseguir donar una presència. Un bon retrat permet conèixer una persona. De fet, la pintura és el testimoni que aquesta persona ha existit.
Continuem la conversa mentre ens ensenya el seu últims treballs, una sèrie de retrats d’amics i familiars. La seva factura és clara i consistent. En ocasions, s’atreveix a endinsar-se en el personatge i revela una mirada carregada o un gest de caràcter. Són els signes d’una recerca constant.
Ens n’acomiadam amb una bona encaixada de mans.
Jordi de Nadal